el fill pròdig

Anar-se’n per sempre. Només al cap de molts anys serà capaç de comprendre perquè va entossudir-se a no estimar mai. Per no obligar mai ningú
a posar-se en la terrible situació de ser estimat.

Un dels hits d’Els Quaderns de Malte és la reinterpretació rilkeana de la paràbola del Fill Pròdig, extreta de l’Evangeli segons Lluc, al Nou Testament. Posem-nos seriosos. La paràbola inicial i divina (Lluc 15, 11-32) explica que un home tenia dos fills, el petit dels quals va reclamar la seva part de l’herència al pare, va escapar-se i va dedicar-se a dilapidar diners: la mala vida. El gran, en canvi, va quedar-se treballant amb el pare i mai va moure’s del seu costat: el fill bo. Quan el petit va quedar-se sense diners, va tornar a casa i va dir-li a son pare: “Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu”. La intenció era que el pare li deixés fer de jornaler i portar una vida tranquil·la (perquè els jornalers del seu pare tenien pa de sobres).
El pare, però, en comptes d’enfadar-se amb el fill per haver fugit, va celebrar una gran festa en motiu del seu retorn, perquè el creia mort, i el van vestir amb les millors robes, li van posar les millors sandàlies i van matar el vedell gras (s’entén que el de les ocasions especials). El fill gran, òbviament, va indignar-se i li va dir a son pare: “Fa molts anys que et serveixo sense desobeir mai ni un sol dels teus manaments, i tu encara no m’has donat un cabrit per a fer festa amb els meus amics. En canvi, quan ah tornat aquest fill teu després de consumir els teus béns amb prostitutes (!!!), has fet matar el vedell gras.” Però el pare, bonhomiós, li contestà: “Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu. Però calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l’hem retrobat”.

El retorn del fill pròdig, Rembrandt

Fins aquí la Bíblia i el perdó del Pare. Més valdria que alguns nens petits no llegissin aquestes coses. Però tornem a principis del segle XX. Rilke acaba els seus Quaderns amb una interpretació personal d’aquesta paràbola on equipara el propi Malte amb aquest fill anomenat pròdig: “Tindran treballs a convèncer-me que la història del fill pròdig no és la llegenda d’aquell que no volia ser estimat”, escriu Rilke. El fill pròdig rilkeà és el fill que a casa estimaven des de sempre, des que era un nen, i com que van estimar-lo tant i com que era un nen, ell va acostumar-se i va interioritzar aquesta tendresa. Però quan va créixer, el mateix noi, sense saber perquè, va intentar allunyar-se d’aquest amor; defugia totes les mirades amoroses; vagarejava tot el dia pel carrer i només desitjava la indiferència. Rilke explica:
A un ésser així no li serveix de gran cosa pujar les escales amb una precaució infinita. Tothom és a la sala i només cal que la porta s’obri un punt, i ja el veuen. Es queda en la penombra, està a l’aguait i espera les preguntes. Però llavors s’esdevé el pitjor. L’agafen per les mans, l’estiren cap a la taula, i tothom, tots els presents, acalen els caps, i deixen el llum al darrere. Ells rai, que resten a l’ombra; a ell, en canvi, li cau a sobre, amb la llum, tota la vergonya de tenir una cara.

És evident que un noi així fugirà. Fugirà per allò de l’anhel romàntic de esdevenir algú més enllà de l’amarga obligació de ser estimat, per individualitzar-se via solitud i viatge, per allò de fugir d’un mateix per retrobar-se. El noi fugirà, i l’home estrany que va fugir de casa no va acabarà tornant per fallida monetària sinó pel simple desig d’assumir el passat d’una vegada per totes, per retrobar-se amb la família. Escriu Rilke: “Ja pot ser que, de tot el que llavors va passar, només ens n’hagi pervingut això: el seu gest, el gest inaudit, que fins en aquell moment ningú no coneixia; el gest de súplica amb què se’ls va llançar als peus, conjurant-los que no l’estimessin”. Una súplica a favor de la indiferència. La família l’accepta i el fill pròdig va adonant-se que, aquell amor que l’havia fet marxar, ja no el pot tocar: “Gairebé se li escapava el riure en adonar-se que s’hi esforçaven [en estimar-lo], i aviat va ser evident que eren ben poc capaços de pensar en ell”. I així l’home nou i ex-estimat va poder ser home.

Rilke, doncs, modifica el tema del perdó bíblic del Pare per posar èmfasi en un fill que no és especial per la rebuda que rep un cop torna a casa, sinó per tota la vida pre-retrobament, pel fet d’haver-se descobert a ell mateix durant la fugida. El fill pròdig de Rilke és clarament Malte, probablement l’autor mateix: quan Rilke va fugir a Paris tenia uns 27 anys, i no era pas el primer viatge que feia. Tot plegat per veure i viure l’horror, assaborir la solitud, allunyar-se prou per saber tornar a tolerar l’amor, per descobrir-se en la transparència d’algú altre. Tots plegats som uns romàntics.

FacebookTwitterGoogle+Compartir

Comenta

Categoria: General

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>