Tag Archives: yu hua

Kafka a la Xina o l’art de la violència

Yu Hua és fill dels seixanta, té la Revolució Cultural a l’esquena i escriu i publica als anys 80. Al pròleg dEl passat i els càstigs (Males Herbes, 2013), Carles Pardo ens explica que la seva generació és la primera en assimilar els autors occidentals del segle XX. El separa un abisme de la generació d’autors nacionals precedent, que encara pateix la ressaca d’un passat dictatorial massa fosc per ser recordat -salvant milers de quilòmetres de distància, una ressaca similar a la dels europeus dels anys cinquanta, que si aquí hi ha hagut feixisme ben segur que era culpa del veí.

catàleg de l'Editorial Males herbes

Al número 365 de la revista L’Avenç, Manel Ollé -celebrat professor nostre-  ens explica que Yu Hua escriu abans de les protestes de Tian’anmen del 1989 com a resposta a les mesures d’un sistema comunista que s’obre al mercat però no a la política liberal. Ollé també escriu que als anys noranta Yu Hua deixa de crear per dedicar-se a la crítica d’autors com Borges, Robbe Grillet o Bulgàkov -autor de la novel·la fantàstica El mestre i Margarida que la companya Anna Pazos em va recomanar fa uns anys. S’empapa d’occidentals i retorna amb la novel·la Brothers, que es converteix en èxit a la Xina i que es publica en dues parts, la segona molt més crítica -políticament incòmoda- que la primera. L’any 2003 Yu Hua es trasllada als EUA i esdevé col·laborador del New York Times -podem llegir els seus articles en anglès traduïts directament del xinès AQUÍ.

Al mateix article de L’Avenç, Manel Ollé ens proposa deixar de llegir els autors xinesos com si fossin animals exòtics o herois antisitema. Ens recorda que més enllà de la crítica a un règim hi ha la veu d’un artista que vol ser escoltat -perquè la literatura que és reductible a una qüestió política no és literatura. També en aquesta línia, Ollé posa èmfasi en la necessitat que les traduccions irradiïn certa puresa: una bona traducció no ha de ser una reelaboració del traductor, el text no s’ha de convertir en el pretext per perpetuar uns esterotips orientalistes. Tot plegat és una mica difícil, sobretot la part de no fixar-nos en els autors per la seva crítica al sistema que els envolta: el Yu Hua d’El passat i els càstigs és quasi inseparable del diàleg amarg amb la pròpia cultura i tradició mil·lenàries.

Quatre contes

El primer conte del llibre té el títol de “1986″ i retrata l’apatia de tot un poble davant de la reaparició d’un vell professor desaparegut durant la Revolució Cultural. L’home en qüestió torna a casa seva deu anys més tard i transformat en una bèstia que s’autolesiona davant de la mirada primer temorosa però després indiferent dels seus conciutadans i de la seva família. El segon conte dóna nom al recull i és el més estrany, segueix l’esquema de les trobades entre el mestre o savi i l’alumne -del tipus: quin és el so d’una sola mà que aplaudeix? El protagonista va a la recerca del seu passat, però per fer-ho no es menja cap magdalena sinó que s’ofereix en sacrifici al mestre; el mestre li proposa tallar-lo per la meitat i fer-lo reposar damunt d’una superfície de vidre. Al protagonista això li sembla una gran idea i s’hi posa bé.

La violència de Hua és física -disseccions, cames, òrgans que són extrets d’un en un -però sobretot conceptual. Els silencis dels personatges -en aquest sentit Yu Hua no ens enganya, és ben bé oriental- suggereixen una absència de valors morals col·lectiva. De fons hi ha una crítica a la cultura dinàstica del càstigs que s’ha anat perpetuant al llarg de la història de la Xina. Yu Hua ens fa veure que la crueltat és molt creativa i que forma part de tots els àmbits de la seva cultura:  està al si de la política totalitària -la Xina no ha deixat de ser totalitària de mil formes diferents-, al si de la religió, està integrada a la vida familiar. El tercer conte em fa pensar que Yu Hua ha agafat de García Márquez la tendència a  integrar fenomens anòmals en un cos de text perfectament creïble. La sogra d’”Un tipus de realitat” es desintegra pels budells i es trenca els ossos sempre que camina i amb prou feines ens n’adonem. Per acabar, “Sortir de casa als divuit” tanca el recull de contes i és una al·legoria fàcilment comprensible, el trajecte que comença en una carretera solitària i que per força ha d’acabar en un mateix. El salt a la vida adulta és fonamental en totes les societats del món i en aquest sentit el conte no té per què estranyar-nos.

yu hua

(c) Michael Lionstar, The New York Times

Les petjades de Kafka

Yu Hua projecta la tradició clàssica i ens l’apropa des de la Xina de després de Mao que a ell li ha tocat viure. Si comparem l’obra del xinès amb la d’altres escriptors orientals hem d’admetre que la seva prosa està lluny del to lacrimogen i fàcil de vendre d’autors com el japonès Haruki Murakami, que és un bon escriptor de bestsellers sentimentals propicis a ser llegits a la platja. A diferència de les novel·les de Murakami, els contes de Yu Hua no són aptes per a tots els públics lectors. Haruki Murakami ens convida a gaudir d’una tendresa exòtica; Yu Hua ens obliga a sentir-nos incòmodes i alienats de la mateixa manera que ho va fer Kafka avui ja fa gairebé cent anys. Quan llegeixes Yu Hua, com quan llegeixes Kafka, tens la sensació que l’autor té alguna cosa molt important a dir-te que se t’escapa. Sospito que Yu Hua és un escriptor per a escriptors igual que Cézanne és un pintor per a pintors -quin rotllo, direu els lectors cultes no-escriptors; però no, segueix estant molt bé llegir-lo perquè els bons creadors sempre engreixen l’ànima.

La història de la literatura ens ensenya que el secret de la prosa d’alta qualitat sempre està en el risc: els de Gallimard van rebutjar l’obra de Proust, a Joyce li va costar sang suor i llàgrimes que li publiquessin l’Ulysses; sobra dir que aquestes editorials es van penedir dels seus actes. En definitiva, publicar els contes d’El passat i els càstigs en català és un risc que han pres els de l’editorial Males Hebres i que contribueix a donar prestigi d’entrada a la verda i llaminera sèrie Distorsions i, de retruc, també a la nostra llengua minoritària -que deixa de ser-ho quan Kafka o Yu Hua parlen a través d’ella.

Carles Prado comenta que Yu Hua no es posiciona ni amb el passat maoista ni amb  la suposada redempció humanista que va venir després -recordem els tancs del 1989; en aquest sentit forma part del grup dels qui no tenen esperança, i Kafka deia que només en ells resideix la possibilitat que el món sigui millor. En Yu Hua he trobat el regust existencialista que va encetar Kafka i que va continuar Beckett, un fil conductor que a nosaltres alumnes de literatura ens han ensenyat que culmina amb la postguerra europea dels cinquanta, amb la Guerra Freda, amb Sartre, i amb Camus. I m’estic deixant les evidents influències que Yu Hua ha rebut dels seus companys xinesos -Su Tong i Ge Fei, per citar dos exemples que no he llegit i que en realitat ignoro.

Si voleu una analogia literària, us diré que els contes d’El passat i els càstigs ens obliguen a  rellegir La colònia penitenciària de Kafka, un seguit de pàgines que són una conversa i una tortura autoinfringida al mateix temps. Si voleu una analogia amb la vida real, recordeu aquell vídeo que va córrer fa temps per la xarxa, les gravacions d’una càmera dins una fàbrica en la qual una nena moria atropellada per un camió davant l’apatia de tots els treballadors. La lectura d’El passat i els càstigs ens desperta la mateixa reacció indignant, i el que més ens sobta no és tan la magnitud tragèdia sinó la simplicitat amb què aquesta es produeix.

Leave a Comment

Filed under Ressenyes