Tag Archives: william faulkner

Great American Novel: les arrels

Sempre he pensat que això de la Great American Novel era una cosa que només els ianquis podien inventar-se. Una novel·la llarga, èpica, convincent, que descrigui un món concret i universal que parli, a fi de comptes, de la pròpia identitat dels Estats Units d’Amèrica. Evidentment, molts països tenen els seus Grans Escriptors: França té Balzacs i Flauberts, Rússia té Dostoievskis i Tólstois, etcètera. Però en general els acadèmics francesos no s’asseuen a discutir sobre què és i què no és “le Grand Roman Français”. La discussió al voltant d’un terme tan fort com la Great American Novel ha passat, sobretot, a un país d’alt nivell d’entusiasme i preocupació per l’excel·lència nacional com són els Estats Units d’Amèrica.

La idea de la Great American Novel (“G. A. N.”, com la va anomenar Henry James en una carta a William Dean Howells l’any 1880) ha variat bastant i ha patit molts alt-i-baixos al llarg dels anys. Els candidats, escollits per aquesta institució tan etèria que anomenem l’Acadèmia nord-americana, han estat molts i diversos: des de John Dos Passos i la seva trilogia U. S. A. fins a Llibertat de Jonathan Franzen, passant per la Pastoral americana de Philip Roth, la meitat de les obres de William Faulkner (❤) o noms menys coneguts com els de Bret Harte, Blanche Howard, Robert Grant o Mary Hallock Foote.

Time Franzen

Una coberta del “Time”, de l’agost del 2010. Diu que Franzen “show us the way we live now” = obsessió identitària potent. La foto és de Dan Winters.

Les arrels de la Great American Novel són eminentment polítiques; tant, que diria que es poden trobar ben bé als orígens de la fundació dels Estats Units. Efectivament, els britànics (altres països s’hi han instal·lat abans, però ells esdevenen els reis del galliner) arriben al territori verge (WAIT, que hi havia indígenes!) que són els Estats Units durant el segle XVII i s’hi van instal·lant. Al principi tot és adaptar-se a la llar i les noves condicions de vida, i no és fins a la segona meitat d’aquest segle que comença a aparèixer la idea d’una cultura en llengua anglesa diferent de la britànica: maneres diferents de tractar la llengua, un llenguatge literari més cru i auster, etcètera. Això té unes causes físiques evidents: aquesta gent viu en un poblat envoltat de territori desconegut, de llocs estranys i perillosos, amb un límit fronterer a tocar de casa a partir del qual no coneixen res de res. El barroquisme britànic i els versets de John Donne no serveixen per descriure els vastos paisatges nord-americans: molt a poc a poc, la llengua estatunidenca esdevé molt més primordial, descriptiva, austera.

Fent-ho ràpid i generalitzant fora mida, de la idea de cultura diferent es passa a la consciència de la diferència política, i d’aquesta als abusos econòmics dels britànics i a la voluntat de partir peres. In, inde, independència, criden els nord-americans. L’any 1776 la declaren, i aquest concepte de “país nou” tindrà una incidència brutal sobre la cultura estatunidenca. Ras i curt, la idea que cal crear una cultura que estigui a l’alçada de les expectatives del nou país marca moltíssim les lletres dels segles XVIII i XIX.

N’és un exemple Noah Webster, que va ser el primer en escriure un diccionari d’American English i el primer americà en viure de les seves obres (això últim degut al fet que també se’l coneix com el “pare del copyright”). L’any 1782, en una carta a John Canfield, Webster va deixar anar el següent càntic patriòtic:

America must be as independent in literature as in politics, as famous for arts as for arms.

Un any després, l’estat de Connecticut va passar l’Act of Encouragement of Literature and Genius, que bàsicament era la primera llei estatal nord-americana de copyright però que també implicava aquesta idea de posseir una literatura a l’alçada de les circumstàncies.

En una línia molt semblant, el mateix any 1782 l’escriptor St. John de Crèvecoeur publica Letters From An American Farmer, un conjunt de 12 cartes escrites fictíciament per un granger de nom James. Crèvecoeur era franco-britànic i va mantenir-se neutral durant la Guerra Civil, però la seva tercera carta també s’interroga sobre la identitat de l’individu nord-americà.

What then is the American, this new man? He is either an European, or the descendant of an European, hence that strange mixture of blood, which you will find in no other country. I could point out to you a family whose grandfather was an Englishman, whose wife was Dutch, whose son married a French woman, and whose present four sons have now four wives of different nations. He is an American, who leaving behind him all his ancient prejudices and manners, receives new ones from the new mode of life he has embraced, the new government he obeys, and the new rank he holds. He becomes an American by being received in the broad lap of our great Alma Mater. Here individuals of all nations are melted into a new race of men, whose labours and posterity will one day cause great changes in the world.

Aquí hi tenim, senyores i senyors, tota la caspeta idíl·lica i fundacional dels Estats d’Units d’Amèrica: que si la idea del melting pot, que si la idea del Manifest Destiny, que si la idea de la frontera. I, en tot cas, és un altre exemple que la qüestió de la pròpia identitat va prenent volada cap a finals del XVIII. Malgrat tot, William L. Hedges explica que la literatura d’aquella època continuava seguint els paràmetres del vell continent i els vells temps, que continuava basant-se en paràmetres britànics i que, bàsicament, no gaudia de gaire virtuts. Segons afirma aquest acadèmic,

Las razones para este bajo nivel habría que buscarlas en el estado de subdesarrollo de la educación superior en Estados Unidos, la escasez de libros y bibliotecas, la ausencia de una verdadera clase social con el suficiente tiempo libre, y un relativo poco respeto por la literatura.

“The Great Gatsby” ha estat una de les candidates més curtes a Great American Novel. Aquí sir Fitzgerald en versió de David Levine.

La preocupació per l’estat de la literatura nacional, doncs, sembla que era un fet prou real i debatut. És així com, a partir de la primera meitat del segle XIX, aquesta obsessió per fer una literatura pròpia i nostrada també exigeix qualitat, excel·lència, caché. El 1837, a la Phi Betta Kapa Society de la Universitat de Harvard, Ralph Waldo Emerson pronuncia una conferència incendiària sobre com hauria de ser “The American Scholar” davant d’un grup d’universitaris elitistes que se’l miren amb uns ulls com plats. Aquí, Emerson també exigeix una mica d’aire fresc: l’aparició d’un intel·lectual amb idees noves i confiança en sí mateix, un Man Thinking que, com a tal, se separi dels vincles amb el passat i sigui capaç de ser crític i pensar amb claredat. De fet, Emerson fa una crida a una mena d’insurrecció literària, de revolució de les lletres:

Meek young men grow up in libraries, believing it their duty to accept the views, which Cicero, which Locke, which Bacon, have given, forgetful that Cicero, Locke, and Bacon were only young men in libraries, when they wrote these books.

Ras i curt, Emerson està fent una crida a posar-se les piles i adquirir cert criteri. Segons emana del seu text, només els acadèmics lliures i valents poden estar al capdavant de la cultura dels Estats Units d’Amèrica. Tot és èpic, senyores i senyors. De fet, aquesta conferència seria considerada per Oliver Wendell Homes com la “versió intel·lectual de la Declaració d’Independència”.

I la Great American Novel? De fet, la idea de la G. A. N. no apareix fins l’any 1868, tres anys després de la fi de la Guerra Civil Americana (1861-1865). Tenim un Sud fet pols i un Nord guanyador. La falta d’unitat és aclaparadora. És en aquest context que es fa la primera crida a una Great American Novel que sigui capaç de descriure en què consisteix la identitat americana. La G. A. N. és, en aquest sentit, una estratègia d’unificació dels de dalt i els de baix, un mecanisme de nation-building, és el fruit de la necessitat de trobar unitat en un territori de quasi 10 milions de quilòmetres quadrats.

john gast, american progress, 1872

John Gast, “American Progress”, 1872. Després de la Guerra Civil Americana (1861-1865) comencen a aparèixer diversos intents de fer pinya.

I qui va ser el primer a encunyar aquest terme?, us preguntareu vosaltres, oh lectors que esteu resistint la meva xapa amb paciència i diligència. Diuen que una de les primeres persones en escriure-ho sobre paper va ser John William DeForest. El 9 de gener de 1868, a les pàgines de The Nation, DeForest va fer una crida a la redacció de la Great American Novel i una breu explicació sobre els intents reeixits (però, així i tot, intents) que s’havien fet fins ara. Efectivament, DeForest parla de la Great American Novel com “the picture of ordinary emotions and manners of American existence” i proposa la Uncle Tom’s Cabin de Harriet Beecher Stowe com una de les aproximacions més efectives al fenomen.

Per justificar-ho, DeForest afirma que la Uncle Tom’s Cabin té “a national breadth to the picture, truthful outlining of character, natural speaking, and plenty of strong feeling”. Efectivament, un dels trets bàsics de la Great American Novel és aquesta combinació d’història concreta i història nacional o universal: el fet que els nòrdics i els surenys que descriu la senyora Stowe són ben bé com els nòrdics i els surenys que coneixem. És (posem-nos patriòtics) el que DeForest descriu com “a picture of American life”, amb totes les dosis necessàries d’autocrítica. I aquest és un dels trets que encara avui dia defineixen la Great American Novel: el fet de parlar de la pròpia identitat dels Estats Units, de la manera de fer i què vol dir ser estatunidenc.

És clar, el tema de la identitat nord-americana els tocava tan d’aprop que la idea de la Great American Novel va calar ràpid, alhora que va ser quasi instantàniament menyspreada i convertida en clixé. Com explica Lawrence Buell,

In short, it didn’t take long, as another late-ninteenth-century witness puts it [el testimoni és James L. Allen, el 1891], for the term to pass ‘into well-nigh national acceptance along with other great American things, such as “the great American sewing-machine, the great American publich school, the great American sleeping-car,” and in general the great American civilization.

Aquesta última idea sobre la identitat estatunidenca dibuixa un cercle i ens porta al principi de tot, al grup de britànics que arriba a unes terres desconegudes i comença a crear-se una cultura pròpia, i una política pròpia. I, més tard, al grup de ja exbritànics que ha constituït un país propi i una identitat nova i exigeix una cultura a l’alçada de les circumstàncies. Si bé hi ha qui diu que la idea de la Great American Novel es va crear com una estratègia per fer pinya i reunificar el Sud i el Nord, tots aquests articles i manifestacions apunten a una recerca prèvia i similar.

I aquí la teniu: la Great American Novel, la gran volada dels nord-americans, un terme que sempre s’ha entès com utòpic però que avui dia encara genera tones de literatura i alguns candidats (els últims, David Foster Wallace o Jonathan Franzen) perquè, ai las!, els Estats Units d’Amèrica continuen sent un misteri per als estatunidencs mateixos. Diuen que tothom en parla amb certa ironia, sí, però mitja Acadèmia nord-americana ja s’ha llegit les set-centes pàgines que ha publicat Lawrence Buell aquest any sobre tal utòpica empresa. Però aquestes set-centes pàgines són per un altre dia. 

Articles  i saviesa aliena utilitzada:
- “The Rise and Fall of the Great American Novel”, Lawrence Buell,
- “The American Scholar“, Ralph Waldo Emerson,
- “Letters From An American Farmer“, St. John Crévecoeur,
- “The Great American Novel“, John William DeForest,
Historia de la literatura norteamericana, Emory Elliott (coord.) i
El curs que ha impartit Sam Abrams sobre la Gran Novel·la Americana a La Central.

També pot interessar-te...

  • 40
    David Foster Wallace es va treure les cadenes, va donar mitja volta, va emprendre el difícil camí ascendent, va sortir de la cova i va veure amb els seus propis ulls totes les misèries i frustracions i neurosis i avorriments i depravacions sexuals i sentiments contradictoris que configuraven les persones…
    Tags: del, d, és, l, wallace, al, dels, foster, david
  • 40
    He visto playas de sacarosa y aguas de un azul muy brillante. He visto un traje informal completamente rojo con las solapas evasé. He notado el olor de la loción de bronceado extendida sobre diez mil kilos de carne caliente. Me han llamado “colega” en tres países distintos. He visto…
    Tags: del, l, és, foster, wallace, d, david
  • 40
    If you don't end up liking each one of Franzen's people, you probably just don't like people. David Gates (New York Times) sobre la novel·la The Corrections de Jonathan Franzen Si no t’acaben caient bé tots i cadascun dels personatges de Jonathan Franzen, és possible que siguis un ésser misàntrop…
    Tags: the, l, d, és, dels, del, franzen, of, david, and
  • 34
    And in the eyes of the hungry there is a growing wrath. In the souls of the people the grapes of wrath are filling and growing heavy, growing heavy for the vintage. (I als ulls dels famolencs hi ha una ira creixent. A l’ànima de la gent el raïm de…
    Tags: the, d, dels, al, of, del, l, and, steinbeck, john
  • 30
    El mundo ha proclamado la libertad, sobre todo en estos últimos tiempos, ¿y qué vemos en esta libertad suya? ¡Nada más que la esclavitud y el suicidio! El monjo Zosima a Els germans Karamàzov Va passar un dimecres qualsevol en un vagó de la línia 1 del metro. Una senyora…
    Tags: del, al, és, dels, foster, wallace, david

Leave a Comment

Filed under Ressenyes

the sound and the fury, ara en color

The Folio Society acaba de publicar la primera edició en color de The Sound and The Fury. Pel mòdic preu de 225 lliures, podreu gaudir del que Faulkner realment volia: una edició que separi per colors els diversos lapses temporals de la més densa de les novel·les modernistes, de manera que l’obra sigui més entenedora pels lectors.

Tant ens fa que l’obra sigui més entenedora o no, però celebrem eufòricament que The Folio Society hagi decidit, ara que els temps moderns ho permeten, complir explícitament els desitjos de l’autor. Editar el modernisme americà tenint en compte tots els intríngulis del modernisme americà és car i complicat. I posem-nos seriosos perquè aquesta nova edició de The Sound and The Fury és cosa molt, molt fina: en un article a LA Times, Carolyn Kellogg explica que la novel·la consta de 14 colors diferent, una llegenda que diu a quin període temporal pertany cada color, òbviament tapa de pell, un estoig per guardar el llibre i un volum addicional amb comentaris.

Els nombrosos socis d’Els de dalt estem pensant en organitzar un Verkami i inaugurar la nostra biblioteca amb tal preuada obra d’art. De moment, però, fullegem utòpicament els llibres editats per The Folio Society. Fundada el 1947 per Charles Ede, el lema d’aquesta editorial és que els grans clàssics literaris no només han de ser espectaculars a nivell de contingut sinó també a nivell físic: d’aquí les edicions acuradíssimes, les il·lustracions impecables, els fantàstics resultats. Elitisme? Tot i estar ben lluny del “barat i universal” d’editorials com l’alemanya Reclam (en els quals s’inspira, ens atreviríem a dir, la nova col·lecció d’Austral Básicos, grans clàssics a 2,95), els llibres de The Folio Society volen ser “beautiful and affordable”. De fet, exceptuant l’obra de Faulkner, que deuria ser una tragèdia grega a nivell d’impressió, les seves edicions no passen de les 30 lliures. Nosaltres ens ho comprariem tot, però sospitem que encara ens queden molts anys de pràctiques.

Leave a Comment

Filed under Breus

els ianquis i la tragèdia familiar

Als nordamericans els agraden les històries de família. La família i els “problemes” –problemes com a paraula general, en el sentit que s’empra en telenovel·les i revistes del cor, mai a la vida real- l’alcoholisme,l’homosexualitat reprimida o l’incest. I si tots aquests ingredients poden combinar-se, encara millor. Fa uns dies vaig apuntar unes notes després de la lectura, guiada pel gran mestre Domingo Ródenas, de The Sound and the Fury. Després em va venir al cap l’obra magistral Cat on a Hot Tin Roof –lectura guiada per un individu que és un talp a la universitat, un professor que donada la seva motivació docent mereixeria netejar lavabos amb davantal i un raspall de vàter eternament. Per més inri, aquest matí he vist la pel·lícula Happiness, un títol peculiar si tenim en compte que cap dels personatges no acaba de ser feliç i que la majoria de les seves petites joies familiars són com miratges bruts de semen. 

The Sound and the Fury és una història de família. De l’any 1903 fins el 1928 la dinastia dels Compson se succeeix penosament, i la seva és una genealogia de la decadència. En una ocasió en què Faulkner parlà de la novel·la, va declarar que aquesta és la seva creació preferida i que relata la vida de dues dones perdudes, una mare i una filla. Sense voler-ho, però, Faulkner va aconseguir molt més que això.  Seguint una línia molt americana –impossible que no ho fos, perquè Faulkner no es va moure mai del  Sud dels EUA-  l’autor construeix escenes quotidianes viscudes des de quatre finestres, és a dir, des de la ment de quatre veus  i personatges diferents. El que més sorprèn de l’escriptura de Faulkner és l’habilitat que té per a la construcció de fluxos de consciència, perquè fa com Joyce però aconsegueix que, a diferència de l’Ulyses, The Sound and the Fury es pot llegir al metro – això és bo o dolent? De nou el problema de la crítica literària postmoderna, quin conyàs.  


Faulkner domina el diàleg i ho fa amb un llenguatge cru, perquè la transcripció de l’oralitat sempre requereix senzillesa d’estil. Creiem que Faulkner coneix el Showing –terme engendrat per William James i exportat avui a totes les Escoles d’escriptura, institucions estrambòtiques i simpàtiques -millor que ningú. I el que ens ensenya són dinars de família, traïcions i drames, una mena de conflictes que, em direu, són més vells que el món i sobre els quals gira la literatura des de fa temps immemorial; sí, teniu raó, no cal ser ianqui per escriure sobre la decadència familiar. Però el que meravella és el seu ímpetu a l’hora de fer-ho. 

The Sound and the Fury o Cat on a Hot Tin Roof són epopeies, i si els seus autors no fossin genis podríem acusar aquestes dues obres magistrals de lacrimògenes. Des de Cat on a Hot Tin Roof de Tenesse Williams fins a la novel·la de Faulkner o la pel·lícula Happiness: la institució de la familia que trontolla, que està a punt d’esfondrar-se per culpa d’algun inconfessable pecat de la carn. El sexe breu i eteri que destrueix la família eterna i sòlida; la jovenesa de la cultura nordamericana  ha permès exposar el potencial dramàtic de la sexualitat latent gairebé des dels seus inicis i sense vergonyes. L’equivalent català deu ser Mirall Trencat, però les ruptures i els desencontres de  casa nostra són menys espectaculars, com una llufa que s’escapa silenciosament. Res de crits ni paraules gruixudes, ni cops de taula imperatius ni imatges nítides d’un sexe desenfrenat. Ara bé, si és per elogiar Faulkner, T. Williams o Todd Solondz, llarga vida als miratges familiars plens de semen i long life a la cultura ianqui.

2 Comments

Filed under Pares i fills

coses que algú hauria de fer

Hi ha diverses coses a les quals algú hauria de consagrar moltes hores i diners de manera feliç i gratuïta. Moltes vol dir moltes, però, per exemple, aquestes tres:

1. Il·lustrar tota La vida instruccions d’ús de Perec a mode miniatura, com en els manuscrits medievals. “Un cuarto de baño con el suelo cubierto de anchas baldosas cuadradas de color crema. En la pared un papel con flores plastificado”, etcètera. Tant prodigi de la forma i tanta descripció (menjadors, quadres dels menjadors, marcs dels quadres, sanefes dels marcs, ondulacions de les sanefes) acaben convertint La vida de Perec en una novel·la totalment il·lustrable. Requisits necessaris: cafès amb llet.

2. Escriure totes les novel·les que Nabokov diu que escriu Sebastian Knight a La verdadera vida de Sebastian Knight (tot va de la vida, últimament, trobo), on un tal V. (Vladimir? Veñat? Violí?) intenta escriure la biografia del seu germà, Sebastian Knight, escriptor d’origen rus afincat a Londres i de gran reputació literària. Ja que el senyor Nabokov fa un joc eruditíssim i preciós entre realitat i ficció, a algun lloc del planeta Terra hi hauria d’haver alguna persona de tendència motivada que es dediqués a agafar totes les conclusions inconcluses que hom pot treure de Sebastian Knight i escriure realment (cometes moltes) les seves novel·les. Nabokov, al cel sigui, ens enviaria petons i flors des de la tomba.

3. Gastar una quantitat indecent de diners per fer el que Faulkner volia fer de bon principi: separar per colors els lapsus temporals d’El soroll i la fúria en què tal o qual narrador es posa a pensar en una altra cosa o en què es canvia el narrador. Aquestes separacions temporals o de narrador o el que siguin (amb les que Faulkner, entre altres coses, pretenia demostrar que la realitat no és una història lineal i cronològica “à la Balzac” sinó un caos d’inputs i reminiscències simultànies), aquestes separacions, dic, actualment es plasmen amb lletra cursiva, però en un principi Faulkner pretenia fer-ho amb colorets. Clar, els editors van estar al borde del suïcidi: imprimir no-se-quina tirada indecent de llibres amb colorets ben separadets només perquè Faulkner burlar el narrador omniscient decimonònic fins a les últimes conseqüències. Per sort, van aconseguir que Faulkner fos un home decent i acceptés les cursives com a solució bona, bonica i barata. Però no ho sé, si hi ha algun lloc remot a la Terra on encara existeixen editors simpàtics i rics, que ens facin feliços gastant diners en projectes trencats.

Leave a Comment

Filed under Erupcions diverses

be writing

Don’t be a writer, be writing. Amb aquesta frase, que podria ser d’anunci de Nespresso o de Nike però és del senyor Faulkner (Mississipí, Deep South, època lost generation), l’autor d’El soroll i la fúria (1929) es posiciona a favor de la mort de l’autor en tant que figura eterna i omnipresent. Aquesta mort simbolitzava la mort del narrador omniscient en tant que instància narrativa per excel·lència, la típica tercera persona que et diu què veu, quan i com, que et presenta les situacions ficcionals en tant que situacions fetes i mastegades i converteix el lector en un feliç individu que observa el que passa sense cap mena d’esforç: passivitat total, diumenge a la tarda, adormir-se al sofà.

La mort del narrador omniscient com la mort de Déu, com la mort de la capacitat deística de fer o deixar de fer. Això en Faulkner ja no existeix; no tant, com a mínim. Efectivament, Faulkner deia que a El soroll i la fúria el que havia començat a parlar havia estat el Benjy, el tontet que ens representa a tots nosaltres en tant que decadència humana. Però entenem-nos, havia començat a parlar ell, no Faulkner en boca de Benjy sinó el mateix idiota, tot solet. És clar, que un idiota que és totalment incapaç d’interpretar què passa al seu voltant expliqui una història comporta que el lector passiu que, un diumenge a la tarda, es disposa a llegir Faulkner com qui llegiria Flaubert o Benet i Jornet doncs caigui en una desesperació profunda i digui “NO” per sempre més. Perquè el mateix Faulkner va reconèixer que en el capítol que parla Benjy no s’entén res de res. Vull dir que així qualsevol es deprimeix i ja comença a rajar de la tonteria del segle XX i de l’elit literària i la injustícia humana. De fet, és per això (perquè ell veia que no s’entenia res de res) que Faulkner va escriure un capítol des del punt de vista dels altres dos germans, en Quentin i en Jason. I, per acabar d’arrodonir-ho, en va escriure un a mode diví: via narrador omniscient.
 

Un cop entens que no es pot intentar llegir El soroll i la fúria entenent el que passa i situant els personatges a cada moment, tot és bastant més tranquil i la novel·la té tots els números per ser un descobriment molt prometedor. El tema és el de sempre: la decadència de l’aristocràcia del sud dels EEUU durant la primera meitat del segle XX (la Guerra Civil Americana, entre 1861 i 1865, va deixar ben clar que el model triomfant era el del nord: el sud era escòria) i la decadència moral d’una societat que es desintegra per segons. Però el Mèrit majúscul de Faulkner és el de la tècnica formal: tot el tema de les cursives en tant que alteració del temps, l’espai o el narrador, els canvis de punt de vista constants i els no-entendre-res inicials es van transformant en una espècie de impressió general (i això sona molt místic jo sóc molt antimístics, sigui dit) quan aconsegueixes sentir el text i no llegir-lo. Vull dir que no hi ha descripció, al final és pura qüestió d’ambient, de creació de climes. Il·lustracions de la realitat tant caòtiques com la realitat mateixa. Vaja, que God bless America, tu.

Leave a Comment

Filed under Llibres sobre llibres