Tag Archives: willa cather

Virgili a Nebraska

Optima dies … prima fugit

My Ántonia (Willa Cather, 1918) se sosté en la  trobada de dos vells coneguts en un tren. Els dos resideixen a Nova York però tenen el cor a l’Oest, i el ritme de la història s’escau amb el tractrac de  les rodes sobre les vies, com una melodia. L’acció pròpiament dita és escassa, el que compta és la memòria d’un tal Jim Burden, executiu del sector ferroviari i portador de la civilització.  My Ántonia entra dins la categoria de literatura de frontera -allò que normalment associem als Western i al Lucky Luke- perquè reflecteix la transformació d’un espai silvestre en una àrea agrícola, ordenada, productiva. Però en certa manera és molt més que això.

Rain_Steam_and_Speed_the_Great_Western_Railway

Willa Cather va nèixer a Nebraska a finals del segle XIX i va morir a Nova York just abans de la meitat del XX. Guanyadora del Premi Pulitzer per la novel·la One of Ours, l’escriptora ha entrat a la història de la literatura nord americana sota la categoria de re-creadora de la vida a les Grans Planes americanes. Podríem dir que gran part de la literatura dels EUA dialoga amb la idea de la frontera, i penso, per exemple, en la malaurada Carson McCullers i el seu retrat esplèndid de la vida al Sud. McCullers és un parell de generacions més jove que l’autora de My Ántonia, és molt més moderna, més punyent i crítica.

McCullers i Cáther tenen dues coses en comú, i és que són dues dones nord americanes i d’orientació sexual homo. No sóc partidària de la tendència eminentment anglòfila i seixantera d’analitzar totes les obres literàries en base al gènere, la raça i condició dels autors. Com a experiment sociològic resulta interessant, però desemboca sempre en l’estudi personal i sacrifica la qüestió principal: aquesta peça, és universal en la forma i el contingut? Ens diu alguna cosa sobre la condició humana? Sens dubte, Carson McCullers compleix ambdós requisits – i quan dic això penso sobretot en The heart is a lonely hunter-, però fins fa poc el nom de Willa Cather em resultava desconegut i  vaig agafar el seu llibre amb prevenció, convençuda que el que tenia entre les mans era una novel·la que ens hem de llegir a les universitats perquè el seu autor tenia vagina, és a dir era una AUTORA – “las mujeres hacen cosas”, que diria Rajoy.

Ántonia Shimerida és una nena txeca que arriba a Nebraska amb la seva família, i la figura del seu pare Mr. Shimerida és la del centreuropeu cultivat: un violinista, un lector, un home massa culte per sobreviure en un dugout. A mesura que el text i el record de Burden avancen, Ántonia es converteix en el paradigma de la grangera americana, és el  Nou Món sorgit del vell, el dels europeus que arriben als EUA  amb una mà al davant i l’altra al darrere per posar-se a treballar la terra aspra. Tot i la categorització de My Ántonia com a novel·la de frontera,  els cowboys solitaris hi apareixen només de passada i mai no es barallen amb indis de cap tipus. Sembla ser que Cather prefereix  l’elogi incondicional a la Natura i les minyones escandinaves  -costa de creure, des de l’ara i aquí, això d’un estament d’escandinaus immigrants i proletaris!- a les guerretes entre autòctons i colonitzadors.

El rol de la dona en la construcció d’un espai domèstic reconfortant al bell mig de les plana desèrtica  és central a l’obra, i en aquest sentit sí que podem parlar d’una qüestió de gènere.  Més enllà de les consideracions sobre la feminitat, però, crec que la nostàlgia és la veritable espina dorsal de My Ántonia. Nostàlgia d’un passat rural, d’una infantesa al costat de la nena exòtica que parla una llengua estranya. En definitiva, Cather té l’ambició d’actualitzar la màxima de Virgili que ens diu que qualssevol temps passat va ser millor i va passar més de pressa que la resta.

Malgrat el component melodramàtic, aquest no és un d’aquells llibres convertibles en minisèrie televisiva. L’argument és força sentimental, però per acabar de ser-ho hi falten casaments, desamors conflictius, secrets de família. Tenim a les mans una història d’amor lànguida i platònica que ens avorriria si no fos perquè, en el fons, Willa Cather parla del sentiment a la terra viva. En efecte, My Ántonia té una essència que és del tot paisatgística, que evoca els quadres de Turner o d’altres pintors anglesos.  El narrador retrata el pas de les estacions de manera sublim i converteix el text en una obra més pictòrica que literària, a cavall de l’amor romàntic pels espais naturals i la passió impressionista per captar el moviment.

Els personatges de My Ántonia no es poden desvincular dels Nadals gèlids ni de les primaveres exultants, perquè el culte a la terra buida que ens transmet Cather sembla la versió blanca d’una religiositat indígena pre-colombina.  Els prats americans són com un cor immens que batega, i els lectors/espectadors ens adonem que la descripció minuciosa d’un entorn salvatge és més estimulant del que ens pensàvem. El protagonista enamorat d’Ántonia vol “portar Virgili a casa seva”, crear un nou clàssic sota les directrius d’un  gegant remot.

As I looked about me I felt that the grass was the country as the water is the sea[...] And there was so much motion in it; the whole country seemed, somehow, to be running.

No li podem retreure, a Willa Cather, que no mencioni els navajos ni els comanches. Ja tenim autors (i autorES!) de qualitat que han escrit i filmat molt sobre el tema. Tampoc no és just retreure-li que el seu personatge masculí tingui un  perfil psicològic més de tieta soltera que no pas de noi de vint anys. La novel·la és autobiogràfica -quina novel·la NO és autobiogràfica?-, i probablement Cather s’hauria d’haver limitat a escriure sobre una noia lesbiana que reviu el seu amor d’infantesa; potser no calia inventar-se el melancòlic Jim Burden. Els personatges secundaris són més creïbles que ell, estan més desvinculats del conflicte intern de l’escriptora. Per altra banda,  A.S.Byatt assenyala certa imperfecció estructural de l’obra, episodis que se’ns haurien d’explicar de forma directa i un final que per anar bé hauria de ser més tràgic.

En qualsevol cas, assenyalar les imperfeccions d’un text no és sinònim de desqualificar-lo. La novel·la ha estat una gran companyia, i aconseguir això no és fàcil: moltes obres més bones en qualitat de concepte m’han acompanyat molt menys que My Ántonia. Abans he fet referència a Carson MacCullers, que també és una gran companya nostra. Crec que el que més apropa aquest parell de senyores no és la vagina, ni l’homosexualitat, ni tan sols la seva manera d’escriure sobre el que veuen. El que de veritat les acosta és la tristesa deliciosa que emana de les seves proses, un alè que ens embolcalla com les històries d’infantesa. Ja se sap, només la literatura engendra perfecció de la desgràcia.

Leave a Comment

Filed under Ressenyes