Tag Archives: walter hines page

Walter Hines Page: safareig editorial

Un informe sobre el manuscrito de una novela redactado no hace mucho tiempo por un lector literario terminaba con la siguiente frase: “Esta novela es lo suficientemente mala como para tener éxito”

Walter Hines Page

Canela fina i xismorreo editorial: publicades a la Nova York de l’any 1905 (tot i que els articles havien aparegut prèviament per fascicles al Boston Transcript), les Confesiones de un editor de Walter Hines Page van ser tota una declaració de principis en una època tumultuosa i de grans canvis per a la indústria del llibre. El desenvolupament dels mitjans de comunicació, les innovacions en matèria de publicitat i el progrés del ferrocarril van fer augmentar considerablement l’espectre de lectors possibles. Aquest fet, unit a l’afany d’entretenir esposes romàntiques que es quedaven a casa criant malves, va propiciar l’aparició de moltíssimes editorials noves que havien de complir les expectatives d’aquestes bones dones i de tota la gent educada i de classe mitjana que volia xixa literària per passar les seves tardes plàcidament, bevent whisky i llegint llibres al porxo de les seves típiques llars nord-americanes.

walterhines2

Walter Hines Page, cofundador de l’editorial Doubleday, Page & Company, coneixia els intríngulis del món editorial novaiorquès al peu de la lletra. Als seus 50 anys, doncs, va decidir posar per escrit tot el que pensava de canvis editorials, best-sellers, drets d’autor, etcètera. I atenció, senyors, perquè potser hi haurà editors actuals que se sentiran sospitosament emmirallats amb algunes de les opinions d’aquest periodista, editor i diplomàtic nord-americà. El llibre consta de 10 articles interessantíssims (si t’interessa el tema, evidentment) i de títols tan suggerents com “El éxito de los malos y el fracaso de los buenos” o “Una tribu quisquillosa”, en què es dedica a analitzar el gènere humà a part que són els escriptors.

Comencem forts: “La ruïnosa política de unos derechos de autor demasiado elevados” parla de com els autors creuen que poden disfrutar tranquil·lament d’uns drets d’autor massa elevats (en aquest cas, d’un 20%). Jo no sé com funcionen aquestes coses, però entenc que la posició de Page diu que si es gasta en drets d’autor no es pot gastar en maquetació ni publicitat ni distribució ni altres coses essencials per a la bona venta del llibre. I, segons vaig llegir en una ressenyeta, actualment és estrany que els drets d’autor passin del 10%. Page defensa la dignitat de l’editor al·legant que l’objectiu no és embutxacar-se més diners sinó la qualitat i bona promoció del llibre i que, en qualsevol cas, el més important de tot és la bona relació entre escriptor i editor:

A la larga, hay otras cuestiones de mayor importancia para un escritor que unos derechos de autor cuantiosos. Una de ellas es la lealtad sin límites de su editor y si le da una oportunidad a su libro, debe ser generoso con él. No debería sentir que tiene que buscar un impresor barato, comprar papel barato, que debe diseñar una cubierta barata y que tiene que vigilar con atención la cuenta de la publicidad. Un editor no puede permitirse ser desprendido con un libro cuando solo puede obtener beneficios a expensas de la producción del mismo. El autor codicioso está, por tanto, perjudicando su propia obra al no dejar ningún margen de beneficio para el editor.

Principis de segle va ser, també, l’Edat d’Or de la Novel·la Rosa, el que avui dia serien els thrillers suecs o els llibres d’autoajuda. Page defensa els valors clàssics de la literatura d’una manera tan voraç com romàntica, tan elitista com entranyable, tan simpàtica com odiosa, tan graciosa com impertinent. En tot cas, la seva crítica d’uns èxits de venda literaris que van dirigits a “criadas y tenderas cuya única medida para valorar los libros es su precio” (èquili quà) es refereix al fet que el públic no està disposat a pagar segons quins preus pels llibres, preus que, al seu parer, són totalment justos. IVA del 21% apart, sovint la indústria del llibre és titllada injustament de massa cara. Page ja ho deixava clar a principis del segle passat:

La verdad es que lo que reciben los lectores son novelas nuevas y buenas a precios demasiado baratos, aunque resultaría demasiado difícil llevar a la práctica tales verdades. No hay grandes márgenes de beneficios para el autor, el editor y el librero en un libro nuevo que está concebido para venderse a un dólar con cincuenta centavos y que con frecuencia se vende por un dólar con ocho centavos. La industria de producir y vender libros está mal pagada. No hay ninguna editorial en los Estados Unidos de América que esté en estos momentos ganando grandes sumes de dinero con los “libros generalistas”. Se gana dinero con los libros de texto, las suscripciones o las revistas. Pero la edición, como tal, es la menos rentable de todas las profesiones, salvo la predicación y la enseñanza, con las que les une cierto parentesco.

ojournn002p1

Page distingeix entre la bona i la mala literatura, entre els continguts i la força narrativa, entre el valor literari i els guanys materials, entre els escriptors de novel·la rosa que vénen milers d’exemplars i els Henry James de turno. En aquest cas, podem dir que el temps ha fet justícia poètica, perquè als senyors dels best-sellers no els coneix ningú i tan Henry James com William James (son germà, el que va inventar-se allò tan modern de l’stream of consciousness) s’han fet un lloc en la història literària.

En tot cas, en Walter Hines Page trobem un curiós mix entre realisme pragmàtic i dignitat elevada: Page afirma el que no es pot negar (que una novel·la amb estructura i contingut i argument vendrà el triple que una novel·la amb un gran valor literari, que els editors també han de mirar de guanyar-se el pa, que el valor literari sense estructura no ven ni un centau, etcètera) admetent, tanmateix, que en situacions desesperades podríem jutjar el món editorial com un Colossal Desastre.

La producción de libros es, pues, una industria, y la gente que más produce no se preocupa demasiado de lo que suelen significar los “valores literarios”, y muy poco de su popularidad. Los autores que deliberadamente planean escribir obras de gran popularidad casi siempre la han perdido. La industria es un arte, también, però no siempre un arte de exquisita literatura. Se trata principalment de un arte de estructuras – el arte de juntar coses en la justa proporción. Esto presupone, por supuesto, que el novelista tiene cosas que juntar.

El recull d’article de Page hauria de ser de lectura obligatòria per a petites editorials que vulguin una dosi d’autoestima: la rebran feliçment, generosa i assegurada. A més de mimar les petites empreses, l’editor repassa tots els fenòmens del seu temps: l’increïble augment de les despeses de les editorials, el contrast entre l’editorial que presenta llibres ben cuidats (The Folio Society) i la que els presenta accessibles i barats (reclam), la revolució publicitària o els progressos (insuficients) en matèria de distribució, que potser m’equivoco però juraria que continua sent, avui dia, la gran xacra de les petites editorials. Interessant és la menció a tot el que el públic mai veurà: Premis Nobel amagats en manuscrits rebutjats, bestsellers que mai seran, etcètera. Ens acomiadarem, però, amb el genial anàlisi del tipus d’escriptors que pot trobar-se un editor: el retrat de “l’escriptora” és graciós, però som totalment fans del del Geni:

El mayor maniático de todos es nuestro gran erudito. Resulta un honor publicar los resultados de su investigación –no se consigue nada con palabras vacías-, porque su trabajo es tan atractivo como su rareza. Se considera el alma misma de la ecuanimidad, a pesar de que viene con frecuencia con el deseo de modificar su contrato para poder publicar sus libros de manera incluso más lujosa y cara de lo que ya estaba pactado. Cuando al final llegamos a la desesperación, uno de mis colegas sugirió que le propusiéramos media docena de cambios sin importància en el contrato con la teoria de que lo que deseaba eran cambios –cualesquiera. Resultó ser una sugerencia soberbia. Un gran erudito es como un niño inquieto. Pero sabemos que algun día se rebelará y le tememos.

En tot cas, senyores i senyors, el gran problema de l’editor mai serà l’escriptor sinó nosaltres, tots nosaltres, lectors camaleònics que canvien de parer setmana sí setmana no, lectors rancis que no estem disposats a pagar 15 euros per un llibre, lectors exigents que deixem el llibre per una primera frase que l’escriptor, ai las!, havia pensat que tindria ganxo. Ho diu Page: “el peor “maniático” que cualquier editor puede encontrar jamás no es un autor, sinó el público lector: irracional, ilógico, imperturbable y sin posibilidad de conocer”.  Apa, bon dimecres!

També pot interessar-te...

  • 37
    “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
    Tags: l, és, d, no, del, però, al
  • 34
    El nom de Henry Kissinger porta, en molts casos, a pensar en les etapes més brutes i fosques de la Guerra Freda. La relació que va tenir amb el cop d'estat contra Salvador Allende a Xile i la seva etapa com a assessor del president Nixon durant la guerra del Vietnam…
    Tags: del, y, los, no, se, las, és, con, però, al
  • 31
    Va néixer zairès i ara es veu que és del Congo. El seu és un país de canvis, amb generals dissidents i soldats dissidents del general dissident i turistes que en realitat volen explotar les mines de diamant igual que els locals i tants altres. Al local Tram 83, situat a…
    Tags: no, és, l, del, al, d, però

Leave a Comment

Filed under Ressenyes