Tag Archives: wajdi mouawad

LLISTES! LLISTES!

EEEEP!! Continuant la tradició iniciada l’any passat, presentem els llibres que ens han fet fruir més durant aquest 2014 que acaba. La llista té molt d’arbitrari: hi caben tant novel·les del segle XVII com obres recent sortides del forn, peces publicades per primer cop fa més de vuitanta anys i històries que van sortir al mercat l’any passat. Són, ras i curt, els nostres llibres del 2014: escollits de manera subjectiva i sense ordre de millor o pitjor, però boníssims tots. Comencem.

 

La nova edició d’Alianza Editorial.

El silencio blanco, de Jack London
Vaig agafar aquest llibre de casa d’un amic fa uns mesos. No està a l’alçada dels llibres clàssics més conceptualment orgàsmics, però és un gran llibre d’històries. Perquè en aquest cas el que compta són les històries: de guerrers, de prínceps i de vells que accepten el tràgic destí de ser abandonats per la família. Els relats són dramàtics “a l’antiga”, hiperbòlics i èpics —de vegades un pèl tòpics. Tenen un regust molt romàntic perquè estan carregats de sentiments extrems i són contes que, per anar bé, haurien de ser llegendes recitades en comunitat, a la vora el foc. Els contes ens enganxen molt fort, el narrador sap que hem vingut a emocionar-nos i no té altra pretensió que aquesta, el nostre pur delectare. De fet, la figura del Jack London escriptor també és digna de menció: autodidacte, mariner, vagabund —no em sorprèn que l’envaís la inspiració.  El llibre és sucós i apte per a tots els públics. // Júlia Bacardit

 

L’edició de Scribner.

Random Family, d’Adrian Nicole LeBlanc
El subtítol ho diu tot: amor, droga, problemes i l’experiència de créixer i envellir al Bronx. Random Family (2003) és això: la saga real d’una familia qualsevol del suburbi més xungo de NYC, narrada en 409 pàgines de no-ficció èpica. L’autora, Adrian Nicole Leblanc, va conviure durant més de 10 anys amb les seves protagonistes: era present a cadascun dels seus embarassos preadolescents i adolescents, als seus judicis, entrades i sortides de la presó, durant els seus desnonaments i els seus mals d’amor. El document resultant, a part de llegir-se com una novel·la d’intrigues, gangstas i lios de faldilles, és un anàlisi brillant dels problemes estructurals que afecten les zones depauperades de les grans ciutats, on la manca crònica d’educació i d’oportunitats afecten generació rere generació. És com The Wire però millor, perquè és 100% real. // Anna Pazos

 

La magnífica coberta d’Adesiara Editorial.

El viatge a sota terra de Niels Klim, de Ludvig Holberg
Publicada per primer cop l’any 1741, uns anys més tard que els Viatges de Gulliver (1727), seria un Gran Error considerar aquesta obra de Ludvig Holberg com a simple literatura de viatges. De la mà d’Adesiara Editorial, que no es cansa de publicar rareses antigues meravelloses, l’obra d’aquest escriptor danès d’orígen noruec (tant Dinamarca com Noruega se’l volen fer seu) narra el viatge de Niels Klim a sota Terra: resulta que el globus terraqüi està buit i a dins hi caben mil mons. A través de la descripció d’altres civilitzacions, Holberg fa un cachondeo immens i brillantíssim d’aquest eurocentrisme tan nostrat. Per què llegir el llibre? Per la frescor de la prosa (magnífica traducció de Vicenç Reglà, del llatí original!!), per la guassa general del baró d’Holberg, perquè en un dels mons imaginaris les dones persegueixen i diuen marranades i toquen el cul als homes i per la modernitat de l’obra: barreja gèneres, barreja narradors i és un exercici de metaficció carregat d’estil i política. // Irene Pujadas

 

Elegant i austera edició de Penguin.

The Lady in the Looking Glass, de Virginia Woolf
Aquest recull està a l’alçada dels llibres més  orgàsmics. Què tenen aquests relats que els faci tan valuosos? Que la seva autora és capaç de descriure dues capes sobreposades d’una mateixa realitat de forma simultània. El millor exemple el trobem al conte que dóna nom al llibre, que presenta les dues cares d’una moneda. No fa gaire vam penjar una entrevista de Teju Cole, i l’escriptor deia que  sempre hi ha una realitat amagada, que sota l’aparença exterior hi ha altres capes d’informació que queden ocultes. Mostrar aquesta realitat poc visible és el que hauria de fer la literatura, i no hi ha cap dubte que Woolf sap fer-ho. Exhaureix un personatge amb dues pàgines de tamany DIN A5 i sense recórrer al narrador omniscient. Woolf és una bèstia literària obligada pels bons lectors —si domineu força l’anglès llegiu-la en versió original, que la trobareu per 3 euros a la llibreria Hibernian Books  amb altres perles de la  col·lecció Modern Classics de Penguin. // J. B.

 

La coberta de l’Editorial Valdemar.

La filosofía en el tocador, de Sade
La filosofía en el tocador (1795) del marquès de Sade fa de mal llegir al metro, perquè mai no desapareix la por que alguna iaia temerària miri de reüll l’orgia salvatge que tens entre mans. Resum de la trama: madame Saint-Ange convida el seu amic Dolmance, “l’individu més malvat i pervers que pugui existir al món”, perquè l’ajudi a educar en el llibertinatge a Eugenia, una adolescent verge i bruna. Mano a mano li ensenyen a desfer-se de tot principi ètic associat a la religió i la hipocresia burgesa per entregar-se a l’hedonisme més pervers i desenfrenat. Teoria i praxi: al tocador de la senyora Saint-Ange els discursos predicant la destrucció de l’ordre moral s’alternen amb penetracions anals, orgies acrobàtiques i bukkakes. Lo sorprenent d’aquest porno hardcore-filosòfic, escrit sobre el teló de la revolució francesa, és que tant la seva crítica social com el seu potencial ofensiu són del tot actuals. El vell Sade, un escàndol ara i sempre. // A. P.

 

A casa hem llegit l’edició de Nórdica Libros.

Babbitt, de Sinclair Lewis 
Escollida com una de les candidates a l’honor de Gran Novel·la Americana, Babbitt (1922, aquí publicada per Nórdica Libros) va convertir-se en un best-seller ja a partir de la seva publicació. El seu triomf va ser tal, que el substantiu Babbitt va fer-se un lloc a l’Oxford Dictionnary, que el descriu com “a materialistic, complacent and conformist businessman”. Efectivament, l’eix de la novel·la se centra en George Babbitt, un home tant entranyable com odiós: el típic businessman optimista de classe mitjana que es creu el rei del mambo amb prou entusiasme com per compensar la crua realitat, que li demostra el contrari. Qüestionament evidentíssim del somni americà, Sinclair Lewis dibuixa un nou tipus humà (molt típic dels anys vint) alegre i convençudament capitalista, pel qual els diners i el materialisme són els únics ingredients necessaris per la felicitat. La novel·la no és destructora, però: després de la bufetada, a George Babbitt l’abraçaries. // I. P.

 

La coberta d’Edicions de 1984.

Mars del carib, de Sergi Pons Codina
Sergi Pons Codina fa poc que ha sortit a la llum, i Mars del Carib (Edicions de 1984, 2014) és la seva primera novel·la. L’autor ha admès en alguna entrevista que el llibre són trossos de vida d’un grup d’amics que es reuneixen en un bar greixós. Pons s’afegeix amb Max Besora al carro de la frescor lingüística en català, i ho fa d’una manera menys original però també vàlida. La novel·la va de joves i de no tan joves que conviuen amb les drogues i que són incívics canalles sense remei. El  protagonista Blai té la traça de combinar les seves aventures etíliques i speedístiques amb reflexions hilarants sobre el que era i és el Raval, sobre la prostitució de la nostra Barcelona, sobre la immundícia ridícula que és el món del treball. I tot això sense ser cap pamflet antisistema. Apte per a tots els públics, només els qui tingueu terror al cantó decadent de la vida hauríeu d’abstenir-vos. // J. B.

 

La coberta d’Edicions del Periscopi.

Ànima, de Wajdi Mouawad
Vaig llegir Ànima (Edicions del Periscopi, 2014) ja fa gairebé un any, l’equivalent a la prehistòria segons la meva escala temporal. Tot i així calia que fos en aquesta llista perquè l’impacte va ser important —tant que en vaig parlar aquí amb gran èmfasi. Ànima és una novel·la estranya que parla d’un episodi nefast de la història recent, però ho fa de forma obliqua, centrant-se en les seqüeles actuals d’una persona que el va viure de petit. Narrada per animals i bèsties diverses, la trama avança amb intensitat creixent i addictiva. Però no rebentarem més l’argument: Ànima és un d’aquells llibres que demanen entrar-hi verge i innocent, sense saber ben bé què hi trobaràs. Un 10 per Wajdi Mouawad i per can Periscopi, que ens l’han traduït i editat amb màxim bon gust. // A. P.

 

“Open City” en l’edició de Faber and Faber. A les nostres contrades, la va publicar Jaume Vallcorba a Edicions Crema sota el títol “Ciutat oberta”.

Open City, de Teju Cole
Què dir de la meravellosa segona novel·la de sir Teju Cole? Suposo que les circumstàncies condicionen: jo me la vaig llegir aquest estiu a Menorca, en un estat d’antisociabilitat extremadament feliç que ajudava a endinsar-se sense pressa en les memòries del no-gaire-simpàtic Julius. Amb poc fil argumental i molta tendència a “flanêurjar”, Open City (2011) juga a la confusió entre autor i narrador i ens presenta, ras i curt, els pensaments i opinions del tal Julius, un estudiant de psiquiatria nigerià afincat a NYC. Imatge silenciosa d’una ciutat sorollosíssima, hi trobem constants paral·lelismes entre la vida i l’art i reflexions sobre qüestions com la identitat negra i la relació entre negres (brother per aquí, brother per allà). Les reflexions en sí ja avalen completament la novel·la (la gràcia del llibre és caminar amb ell), però les últimes pàgines l’emparenten amb The Sense of an Ending (2011) de Julian Barnes: al final, Open City també es converteix en un exercici sobre la creació de la memòria, l’artificialitat autobiogràfica i la percepció que tenim de nosaltres mateixos. // I. P.

 

També pot interessar-te...

  • 33
    Mars del Carib és el nom d'una novel·la i el d'un bar on una colla de joves i de no tan joves amants de les drogues es reuneixen i actuen com canalles incívics. El protagonista, Blai, té la traça de combinar les seves aventures etíliques i speedístiques amb reflexions hilarants sobre…
    Tags: és, del, no, però, més, llibre, ha, codina, pons, sergi

Leave a Comment

Filed under General

la cara bèstia de la vida

Què té saber que sigui tan temible?

Sòfocles, Les dones de Traqui

Vint-i-quatre anys després d’haver servit com a soldat a la guerra del Líban de 1982,  el cineasta israelià Ari Folmanun somni. Hi veu edificis en runes, bengales que cauen del cel com flocs de neu i cossos nus que surten del mar i avancen com zombies cap a l’escena, on tot és d’un ocre oníric i es mou a càmera lenta. Ja despert, Ari Folman s’adona que ha viscut vint anys sense recordar res del seu període libanès a les Forces de Defensa Israelianes. Ni una sola imatge, ni una anècdota, ni una nit passada en blanc assetjat pels horrors de la guerra. Torbat, inicia una ronda de trobades amb antics companys de batalló: s’ha proposat omplir a poc a poc els blancs de la seva memòria, forats negres a la consciència sobre els quals floten noms com Beirut Oest i  massacre de Sabra i Shatila.

De tot aquest procés -les converses amb ex soldats, la progressiva recuperació de records-, Ari Folman en fa un documental, una delícia audiovisual que porta per nom Waltz with Bashir (2008). Bashir era el nom del líder de la falange libanesa, mort per atemptat el 14 de setembre de 1982. Un Waltz  és el que balla un soldat enmig d’un tiroteig, mig embogit, entre les detonacions i el fragor, el vals, el deliri, la follia, que s’han acabat amb unes paraules, “Els fidels de Bashir preparen les matances de Sabra i Shatila”. Les bengales que cauen com flocs de neu, al somni de Folman, són les mateixes que llançava l’exèrcit israelià per facilitar la feina a la falange libanesa, la nit en què centenars de refugiats palestins van ser assassinats a Sabra i Shatila.

waltz

El somni d’Ari Folman. Fotograma de ‘Waltz with Bashir’

Quatre anys després, el dramaturg libanès Wajdi Mouawad publica la novel·la Ànima (2012), traduïda ara al català per Anna Casassas i editada per Periscopi. Ànima és un altre eco esgarriat del mateix conflicte, i el seu protagonista, Wahhch Debch, un fill bastard de la guerra eterna de l’Orient Mitjà. Wahhch era un home de mitjana edat nascut al Líban, un expatriat tranquil que vivia amb la seva estimada Leónie al Canadà. Diem era perquè mai no l’arribarem a veure així, al malaurat Wahhch; tot just el coneixem a la línia de sortida de la seva davallada als inferns, quan torna de comprar salmó per sopar i troba el cadàver vexat de la seva dona embarassada al saló de casa.

Havien jugat tant a morir l’un en braços de l’altre, que en trobar-la ensangonada al mig de la sala es va posar a riure, convençut que veia un muntatge, un quadre grandiós (…) va entendre que era morta perquè tenia els ulls oberts, la mirada fixa i, a les mans, la ferida, el ganivet clavat al sexe.

El road trip dantesc de Wahhch Debch comença quan l’instructor Aubert Chagnon l’informa de les circumstàncies particularment atroces de l’assassinat de la Leónie. Wahhch decideix seguir les passes del culpable, refugiat a una reserva indígena gràcies a una inexplicable incompetència policial. No el mou l’afany de venjança sinó un instint ancestral, el motor del qual és una vaga però persistent necessitat de conèixer. I què és el que necessita saber, el desgraciat d’en Wahhch, sol al món com s’ha quedat i als albors d’un trauma que arrossegarà pels anys dels anys? Ell mateix no ho té gaire clar, però ens en dóna una pista el felis silvestris catus carthusianorum (GAT) que narra la reacció de Wahhch en trobar el cadàver:

Aparteu la terra que tinc sobre el cap, va voler xisclar [en Wahhch], com el dia pretèrit que uns homes l’havien enterrat ben viu.

Un record remot, soterrat i encriptat ha fet un intent de sortir del seu búnquer, esperonat per l’horror present del qui l’ha mantingut amagat durant tants anys. Wahhch amb quatre anys, terra i més terra sobre el cap, cossos calents de cavalls morts, confusió i violència arreu. Mouawad havia escrit a l’obra Incendis que l’enfance est un couteau planté dans la gorge, la infància és un ganivet clavat a la gola; Wahhch Debch ha mantingut aquest ganivet letal en un lloc segur durant tota la seva vida conscient. El fet que un mohawk hagi esventrat la seva amada i l’hagi violat per la ferida, per després matar-la a sang freda, un horror així, dic, és el que feia falta per desbloquejar el flux de records. O més ben dit, per fer patent que hi ha alguna cosa podrida a les catacumbes del subconscient, i que està començant a notar-se la pudor.

anima

Així doncs, Wahhch emprèn el seu viatge iniciàtic reconvertit a parts iguals en l’estranger de Camus (alienat, degradat per l’absurd de tot plegat), l’Ulisses de Dant (avançant cap a un coneixement que serà la seva ruïna) i un pobre desheretat que ens genera una tendresa absoluta. “Quan passa una cosa així no hi ha Déu possible: estem sols”, sentencia Mouawad. Potser per això la novel·la prescindeix del narrador omniscient i el substitueix per les cròniques dels animals que observen els moviments de Wahhch: gat, gos, colom, formiga negra, gavina, conill, boa constrictor, mosca, esquirol de les carolines, ratolí domèstic, etcètera.

Lluny de la farsa popularitzada per Disney que ens presenta regne animal com una mena de kibutz hippie, les bèsties de Mouawad no són res més que bèsties. Éssers amorals que es limiten a menjar i matar per menjar i provar de no convertir-se en aliment. Des d’aquesta saviesa elemental, veuen i descriuen els humans com allò que són: animalons tant cruels i vulnerables com ells, però més desesperats, més tristos i més sols. Els aïlla del món el seu excés d’autoconsciència: “van, tota la vida, encorbats sota un pes invisible (…) Tancats en la seva raó, la majoria no superaran mai la desraó, si no és al preu d’una il·luminació que els deixarà embogits i exagües”, com declara sàviament un pan troglodytes. No hi ha idealització del món natural, només una perspectiva plana que entén la crueltat i el patiment com a part d’un equilibri més gran – un equilibri cíclic que no significa harmonia ni molt menys finals feliços, només serveix per perpetuar i assegurar l’existència aquí i ara. Wahhch Debch, que té alguna cosa de bèstia, n’és una mica conscient. Així ho comenta a un equus asinus:

Tu no pots entendre aquesta sensació. La idea de voler ser una altra cosa diferent d’un ase no t’ha passat mai pel cap. Jo, en canvi, tindria tantes ganes de ser algú altre que hagués viscut coses diferents i que en aquest moment fos en un altre lloc. Qualsevol. Però és impossible. Un es pot explicar totes les històries que vulgui, sobre la resurrecció, el teletransport, tota la ciència-ficció: “jo” no deixarà mai de ser “jo” i “aquest lloc” no deixarà de ser “aquest lloc”.

L’avanç de Wahhch cap al seu non plus ultra particular té ritme de tragèdia coral. També conté una mena de batec animal que enganxa i fascina, amb això estaran d’acord totes les víctimes de la novel·la de Mouawad. Dic víctimes perquè Ànima és un cop de destral a la consciència, una cursa frenètica cap a una meta a la qual preferiríem no haver arribat. Acabar Ànima és passar la nit amb els ulls com plats provant d’esborrar unes imatges que hem imaginat amb massa detalls.

wajdi

Wajdi Mouawad

Tant Ari Folman com Wajdi Mouawad parlen de continuar vivint després de situacions massa terribles. Hom no pot simplement emmagatzemar-les, als arxivadors de la memòria, al costat de la primera comunió o d’aquell cap de setmana als Alps. Sembla que l’única manera de tirar milles és eliminant tot rastre de les imatges processades a la retina, fer com si mai no haguessin existit (però això no ho decidim nosaltres, ho decideix el nostre cervell, el mateix que crea la il·lusió d’un nosaltres amb lliure albir. Aquesta és, de fet, una discussió paral·lela que requeriria moltes sobretaules). En tot cas, Tony Webster treu el cap i ens diu que sí, que això de la memòria és un berenjenal molt gros i que a vegades la inòpia és un lloc més còmode per viure-hi.

Per què, llavors, aquesta pressa per recuperar els records bloquejats? Probablement hi tingui a veure l’argument amb què Ulisses va convèncer els seus homes que valia la pena navegar més enllà de l’Estret, contradient la voluntat dels Déus: “no vau ser fets per viure com les bèsties/ sinó per adquirir virtut i coneixença”. La febre del saber, ja condemnada a la Divina Comèdia per un Deu no massa liberal.

És inevitable que en algun moment les creacions de Folman i Mouawad es trobin. Ambdós estan tacats de la mateixa merda i ambdós expliquen el dolorós procés de retrobada amb la bèstia interior amb obres que són pur plaer estètic. Paradoxes de la vida. Cap dels dos mostra el trauma directament, com si mirar-lo als ulls pogués petrificar al públic. L’un converteix les persones en animacions digitals amb música de Max Richter, i l’altre parla del seu protagonista de forma obliqua, a través d’animals que en perceben les exhalacions de colors: ens explica un gos terrier que, mentre que els humans solen desprendre halos del verd de la por o del groc de la pena, l’ànima perduda de Wahhch Debch emana, des del centre de l’esquena, un negre d’atzabeja, el color de la deriva i dels nàufrags, patrimoni de les natures incapaces de desfer-se de la seva memòria i del seu passat.

També pot interessar-te...

  • 42
    That is the fate of our generation. That is our choice —to be ready and armed, tough and hard. Discurs del militar israelià Mose Dayan, 1956 Fa poc més d’un any que My Promised Land del periodista israelià Ari Shavit va publicar-se, i HBO ja ha anunciat que produïrà una sèrie documental inspirada en…
    Tags: l, no, d, és, del, al, més, ha, ari
  • 40
    “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
    Tags: l, és, d, no, del, ha, al, més
  • 35
    Va néixer zairès i ara es veu que és del Congo. El seu és un país de canvis, amb generals dissidents i soldats dissidents del general dissident i turistes que en realitat volen explotar les mines de diamant igual que els locals i tants altres. Al local Tram 83, situat a…
    Tags: no, ha, és, l, del, al, d
  • 35
    ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d'any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l'any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s'allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més…
    Tags: d, és, l, no, més, ha, del, al, seva
  • 32
    Fa dues generacions llargues que existeix la llibreria Àngel Batlle. Situat al carrer Palla de Barcelona, a Ciutat Vella, el local fa olor de paper groc i de pols i està ocupat per prestatgeries molt altes i per taules plenes de llibres més o menys vells. El propietari Àngel Batlle,…
    Tags: no, l, del, és, d, ha, al

Leave a Comment

Filed under Ressenyes