Tag Archives: voltaire

mil atrocitats al millor dels mons possibles

El sopar va ser com la majoria dels sopars de París: al començament, silenci; després un guirigall enorme; després un seguit de bromes, sense cap gràcia gairebé totes, notícies falses, raonaments sense cap ni peus, una mica de política i molta maledicència; fins i tot es va parlar de llibres acabats de publicar.

Recordeu aquella frase de Rayuela de Cortázar, quan Oliveira afirma irònicament que por suerte todo va muy bien en el mejor de los mundos posibles? No era ben bé ell qui ho deia, sinó un intertext excels que ens transporta a Voltaire i a Càndid o l’optimisme (Blackie Books, 2014). Publicada per primer cop el 1759, hi ha qui diu que François-Marie Arouet (el nom real de Voltaire, que ell creia que sonava massa burgès) menyspreava les novel·les, però les aventures del bonàs de Càndid han estat el que l’ha fet perdurar més en el temps.

L’obra comença, com tan sovint, amb un embolic de faldilles: Càndid és expulsat del castell de Thunder-ten-tronckh per besar Cunegunda, la més bella de les princeses. A partir d’aquí comença el periple de la novel·la, l’excusa argumental: la recerca aferrissada que Càndid fa de Cunegunda, que ha estat enviada a algun paratge recòndit de la Terra. Tanmateix, la trama només serveix d’excusa per confrontar les dues perspectives vitals que apareixen a la novel·la: optimisme exagerat i profunda amargor vital. La primera es personifica en la jovialitat de Càndid, al qual el filòsof Pangloss va ensenyar que vivim en el millor dels mons possibles (tatxan!).  Aquest personatge no és més que una còpia fictícia i burleta del senyor Leibniz, l’ideador real de la idea de l’optimisme metafísic.

Pangloss ensenyava la metafísico-teòlogo-cosmolonigologia. Demostrava d’una manera admirable que no hi ha mai efecte sense causa, i que, en aquest món, el millor dels mons possibles, el castell de monsenyor el baró era el més bell dels castells i la senyora la millor de les baronesses possibles.

Leibniz, efectivament, jugava al joc del ser i el no-ser per demostrar que ens havia tocat un món de loteria. Per fer-ho ràpid, la cosa va de la següent manera: del no-res no en pot sortir res, així que tot té una raó de ser. Si una cosa és, vol dir que té més ser que una cosa que no és, i el fet que contingui més ser fa que sigui millor que el que no és. Tot el que és té raons de ser i, per tant, és el millor possible, ja que té més ser que el que conté menys ser. EN FI. Com a contrast, l’altra perspectiva vital és la dramàtica: desgràcies, coses horribles, atrocitats i negativisme universal. No es tracta d’una novel·la que defensi l’optimisme, però: Voltaire és un pessimista de campionat, i ho és en el sentit que representa la vessant més desencantada de la Il·lustració. Càndid se’ns presenta com un jovenet naïf que insisteix en afirmar que tot va bé mentre el món s’enfonsa de manera estrepitosa. Mal que ens pesi, per més empatia que generi, la simpatia que hom pot sentir per Càndid és aquella compassió barata que hom pot sentir pel tontet del poble.

Pangloss explicant a Càndid perquè el món on viuen és el millor dels mons possibles. El dibuix de Quentin Blake serveix de portada de la nova edició de Blackie Books, que també està il·lustrada per dins.

En qualsevol cas, senyores i senyors, el hit de la novel·la és purament formal: tant l’estil de Voltaire com la traducció de Jordi Llovet són impecables. Poques vegades tantes atrocitats han estat expressades amb tal bellesa estilística: violacions, canibalisme, esquarteraments, esclavatge… tot plegat, descrit amb un refinament finíssim, amb una contenció i una passivitat tant sorprenent com elegant. Quin tros d’indiferència la seva, senyor Voltaire!

La meitat dels passatgers, esgotats i mig morts a causa dels neguits de tota mena que el gronxament d’un vaixell produeix en els nervis i en els humors corporals dels homes quan són sacsejats cap a un costat i l’altre, no tenien esma ni per amoïnar-se per aquell perill. L’altra meitat feia crits i resava; les veles estaven estripades, els pals trencats, el vaixell mig fendit. Treballava qui podia, ningú no s’entenia amb ningú, no manava ningú. L’anabaptista ajudava com li semblava bé en les maniobres; es trobava a la coberta; hi va un mariner enfurismat, li dóna una trompada i el deixa estès a terra; però del cop que li ha donat rep ell mateix una sacsejada tan violenta que va i cau de cap, avall per la borda. S’aguanta agafat a un tros de pal que s’havia trencat. El bon Jaume corre a auxiliar-lo, l’ajuda a enfilar-se, i, de l’esforç que fa, cau a l’aigua davant els nassos del mariner, que el deixa que s’ofegui sense ni tan sols adreçar-li la mirada. Càndid s’hi acosta; veu el seu benefactor que treu el cap uns instants i després s’enfonsa per sempre més. Va per tirar-se a l’aigua: el filòsof Pangloss li ho impedeix, tot provant-li que la badia de Lisboa havia estat creada expressament perquè aquest anabaptista s’hi ofegués. Mentre ho estava provant a priori el vaixell es bada, mor tothom llevat de Pangloss, de Càndid i d’aquella bestiota de mariner a causa del qual es va ofegar l’anabaptista; el brivall va nedar amb fortuna fins a la riba, i Pangloss i Càndid van arribar-hi damunt d’un tauló.

La metaficció també hi fa presència: la novel·la pretén haver estat traduïda de l’alemany per un tal doctor Ralph –MENTIDA. De fet, aquesta mania de d’inventar-se l’orígen de les obres era ben freqüent en aquella època i en edats immediatament anteriors: pensem en Jonathan Swift i el seu Gulliver, Samuel Richardson i les seves novel·les epistolars o Ludvig Holberg, un escriptor increïble que danesos i noruecs lluiten per fer-se seu. I aquest fet i amagar, de tota manera, és característic de l’estil de Voltaire: tot i la validesa universal de la seva obra, l’escriptor també aprofita Càndid per criticar bona part dels seus coetanis. En aquest sentit, si haguéssim llegit l’obra durant el segle XVIII hauríem pogut fer molt més safareig. En l’actual espai-temps, ens quedem amb una altra crítica: la que el personatge Pococurante fa contra el bo i millor de la literatura occidental. A través de les seves paraules, Homer, Virgili, Horaci, Ciceró i Milton són menyspreats sense compassió, sense mesura i sense pèls a la llengua. Càndid ho observa amb ulls com plats.

- Oh! Vet aquí un Ciceró –va dir Càndid-; segur que no us canseu de llegir-lo, aquest gran home.
- Mai no el llegeixo –va dir el venecià-. ¿A mi què m’importa, que defensés Rabir o Cluenci? En tinc prou amb els plets que em toca de jutjat; em semblava que les seves obres filosòfiques m’havien d’agradar més; però, quan vaig veure que Ciceró dubtava de tot, vaig arribar a la conclusió que no era més savi que jo, i que, per quedar jo ignorant, no necessitava l’ajuda de ningú.

Retrat de Voltaire que Maurice Quentin de La Tour va fer el 1736. Josep Ramoneda diu que “aquí está plasmada la quintaesencia del volterianismo: delgado, nervioso, con su agresiva nariz y su barbilla prominente, amplia frente, mirada cáustica: el retrato se concentra por entero en sus fuerzas mentales y vitales, sin entretenerse en los signos externos o en la parafernalia exterior”.

En definitiva, doncs, Voltaire utilitza bona part de Càndid per a fer punyalades fictícies per l’esquena a morts, vius, veïns i grans poetes dels temps antics. Si hi sumes el bonàs de Càndid pel mig, la novel·la podria entendre’s com una gran crítica a la ingenuïtat, però aquí se li podria criticar un excés d’evidència: si la intenció de Voltaire era sacsejar consciències, el nivell de subtilitat crítica que utilitza és massa escàs, i el contrast entre l’optimisme de Càndid i el pessimisme mundial excessivament grotesc. L’obra té una doble lectura: les peripècies de Càndid no tenen preu, però a les crítiques aferrissades de Voltaire (als seus coetanis, al món, a tu, tot i tothom) s’hi podrien trobar algunes coixeses. Aquests defectes puntuals, però, no haurien d’afectar el lector contemporani: la impecablíssima prosa de la novel·la i l’alt nivell estilístic justifiquen, demanen i exigeixen aferrissadament la lectura de Càndid o l’optimisme. Blackie Books n’acaben de treure una edició nova, així que vinga, cap a les llibreries.

També pot interessar-te...

  • 55
    ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d'any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l'any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s'allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més…
    Tags: d, és, l, no, més, del, novel, però, dels
  • 52
    “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
    Tags: l, és, d, no, del, però, més
  • 49
    La segona part de les llistes de finals d'any arriba just a temps i amb un Top 9 (vés, som tres i ens costa posar-nos d'acord) dels millors llibres que no hem pogut ressenyar, ja sigui per circumstàncies històriques adverses, moments inoportuns, excés de material, etcètera. Considerem que finals d'any…
    Tags: és, l, d, del, no, novel, però, aquest
  • 44
    Fa dues generacions llargues que existeix la llibreria Àngel Batlle. Situat al carrer Palla de Barcelona, a Ciutat Vella, el local fa olor de paper groc i de pols i està ocupat per prestatgeries molt altes i per taules plenes de llibres més o menys vells. El propietari Àngel Batlle,…
    Tags: no, l, del, és, hi, d
  • 44
    Ens trobem amb Gary Shteyngart a la Llibreria Calders, una tarda de divendres. Fa bon dia, són les quatre de la tarda, tenim tant la vida per endavant com el dinar batallant a l’estómac. La parada a Barcelona és una de les últimes de la gira europea d’Shteyngart, que ha…
    Tags: és, no, d, però, l, hi, més

Leave a Comment

Filed under Ressenyes