Tag Archives: truman capote

periodisme sense manilles

Hi ha una altra manera de fer periodisme. Un periodisme que parla de subjectes i que utilitza adjectius, però que no defuig la investigació ni el rigor. A sang freda de Truman Capote (publicat aquí per Proa) és la gran prova que es pot explicar un assassinat sense morbositat. I El Nuevo Periodismo, l’antologia de textos recollida per Tom Wolfe (i aquí publicada per Anagrama), un recull teòric i pràctic de què pretenien Capote i tots el que hi van apostar.

No había sitio para el periodista, a menos que asumiese el papel de aspirante a escritor o de simple cortesano de los grandes [...] Si un periodista aspiraba al rango literario… mejor que tuviese el sentido común y el valor de abandonar la prensa popular e intentar subir a primera división.

Així, amb una queixa explícita, inicia Tom Wolfe (Richmond, Virginia, 1931) la descripció d’un periodisme nord-americà purista, excloent i reprimit. També d’una literatura que considerava el periodisme i la creació artística dues parcel·les diferents. Aquesta era la percepció predominant durant la dècada dels cinquanta als Estats Units, quan encara s’esperava l’eclosió d’un moviment posterior a la Segona Guerra Mundial similar al que havien provocat Hemingway, Dos Passos o Fitzgerald després de la primera. L’encotillament de les relacions literatura-periodisme el va estripar l’arribada del Nou Periodisme, etiqueta a la qual Tom Wolfe mostra un cert recel inicial: “Tot allò que diu que és nou demana guerra”, explica. I amb alguns exemples previs al principi de l’antologia El Nuevo Periodismo (1973), tot i que pocs, desmunta la idea d’haver descobert la sopa d’all.

La coberta d’Anagrama.

Nou o no, el moviment, nascut entre els anys seixanta i setanta, engloba un seguit de col·laboradors de revistes com ara The New Yorker, Esquire o New York, que volen fer periodisme i literatura alhora. És el cas de Gay Talese, Jimmy Breslin o el mateix Tom Wolfe, que, a més, en farà una gran descripció teòrica. Són professionals que beuen de les tècniques del realisme i que combinen la dimensió estètica de l’escriptura amb el periodisme d’investigació. Un periodisme que, lluny de la immediatesa, aprèn a conviure amb els protagonistes de les històries per explicar-ne els detalls significatius. I també els anecdòtics: una excusa per acostar el missatge al lector i fer-lo atractiu. Els deu articles (dos de propis) que recull Wolfe a El Nuevo Periodismo després de l’explicació històrica i teòrica del moviment, són un exemple clar de com el diàleg, el punt de vista en tercera persona i la selecció de petites engrunes quotidianes creen un periodisme detallista, més creatiu i proper.

Si les deu peces que tria Wolfe són mostres de Nou Periodisme en forma de reportatge breu o d’entrevista, A sang freda (1966), la novel·la de no ficció de Truman Capote (Nova Orleans 1924- Los Angeles 1984), és la gran –en extensió i en qualitat– obra del moviment. Capote hi explica l’assassinat d’una família de grangers de Holcomb (Kansas) i la posterior execució dels responsables del crim, Dick i Perry. Ho fa dividint la història en quatre parts, la qual cosa permet diferenciar entre el context familiar previ a l’assassinat, el crim mateix, la investigació dels fets i l’execució dels dos responsables. Segurament, hauria estat possible escriure la mateixa història sense explicar que Nancy Clutter, filla dels grangers, era una noia ordenada, generosa i responsable. O que Kenyon, el seu germà, no s’assemblava gens als pares i tenia els cabells de color de cànem, tallats en forma de raspall. Fins i tot s’hauria pogut suprimir sense embuts la traumàtica infància de Dick i Perry, autors del crim, que desenvolupen patologies mentals greus sense cap suport extern per afrontar-les.

La coberta de Proa, versió tapa dura (més cara, però més maca).

Se’ls hauria pogut descriure com a simples assassins inhumans i sense escrúpols, sí. Però, precisament, el que aconsegueix Capote és aprofundir en el vessant humà, tant dels assassins com de les víctimes. És l’obsessió per la investigació precisa, buscant sempre el perquè dels fets, el que l’allunya de la morbositat cruel i interessada. A banda de la narració d’un assassinat, A sang freda també es converteix en un espai de reflexió sobre la pena de mort, escletxa que ja va obrir a bastament John Dos Passos a Davant la cadira elèctrica (1927). Capote plasma impressions a favor i en contra de la pena de mort, com la següent:

És una relíquia contra la barbàrie humana. La llei ens diu que és un delicte de disposar d’una vida humana i, després, tira pel dret i dóna l’exemple, cosa que de fet és tan perversa com el mateix crim que tracta de punir [...] No detura el crim, sinó que menysprea la vida humana i crea nous assassins.

La novel·la de no ficció de Capote, que, diuen els experts, va arribar a suposar l’aparició d’un nou gènere literari, serveix per detectar els quatre procediments bàsics de què ens parla Wolfe a El Nuevo Periodismo. En primer lloc, l’ús del diàleg, molt i molt present en l’obra, que agilitza la narració i situa molt millor el lector encara que provoqui algunes el·lipsis. En segon lloc, la construcció escena per escena, perquè sabem què ha passat en cada moment i sabem que Capote ha estat allà o ho ha preguntat a diverses fonts, la qual cosa fa creïble el discurs. En tercer lloc, el punt de vista en tercera persona, ja que l’autor no parla gairebé mai d’ell i, quan ho fa, s’autoanomena “el periodista”. Per acabar, la selecció de petites anècdotes: sentiríem empatia per Perry si Capote no ens expliqués tan bé com es retorça de dolor a causa d’una lesió a les cames?

La minuciositat i la qualitat periodística amb què Capote narra el cas de la família Clutter demanen temps i paciència. Sis anys, va trigar Capote, fins llavors conegut per Altres veus, altres àmbits (1948) o Esmorzar al Tiffany’s (1958) a tancar la investigació i a escriure el text. Sis anys durant els quals es va entrevistar diversos cops amb Perry i Dick per conèixer amb detall les seves personalitats. A Esmorzar al Tiffany’s, l’autor ja havia demostrat amb escreix la capacitat per descriure personatges de gran complexitat psicològica, com la protagonista, Holly Goligthly. A A sang freda, però, el narrador ha de traslladar totes les estratègies narratives de la ficció a la realitat. L’esgotament, després de sis anys, va ser tant que Truman Capote no va poder acabar cap altre llibre.

L’any 1966, Maysles Films va fer un film sobre Capote i “A sang freda”. Es titula “With Love from Truman”. Més info, aquí: http://bit.ly/1DDeJlG.

I si A sang freda és l’exemple a l’engròs dels principis del Nou Periodisme, la selecció d’articles de Tom Wolfe, gran teòric però també membre actiu del moviment, ens serveix per prendre’l en petites dosis. Allunyem així la idea que Capote ens n’ofereix la pràctica i Wolfe, només la teoria. En tots deu articles, hi trobem els quatre procediments bàsics del Nou Periodisme, tot i que en algun cas —”Beth Ann y la matecrobiótica”, de Robert Christgau (aquí en anglès)— l’autor aconsegueix traçar la història d’una dona amb un greu trastorn alimentari sense utilitzar el diàleg en cap moment. Destaca també “Cómo se vende el presidente”, de Joe McGinniss, un testimoni del funcionament del gabinet de comunicació del futur president Nixon. Llegim el mateix discurs de Nixon moltíssimes vegades, però la narració i la selecció de detalls són tan bons que la lectura mai no resulta feixuga.

En definitiva, A sang freda i El Nuevo Periodismo són exemples vius que la convivència entre el periodisme i la literatura és possible, és útil i és sana. I són, també, una demostració que el bon periodisme demana temps i profunditat. Ara que se santifica la immediatesa i ara que la societat de l’espectacle ens ven sang, fetge i dolor sense incidir en el perquè. Capote i Wolfe, amb el seu periodisme impúdic, ens donen algunes respostes. Un periodisme més agraït de fer sense les manilles que el priven de festejar amb la literatura.

També pot interessar-te...

  • 33
    “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
    Tags: l, és, d, no, del, al

Leave a Comment

Filed under General, Ressenyes

a sang freda

Perry and Dick both used to say  (a memorable phrase) that it was much easier to kill somebody than it was to cash a bad check.

25 de setembre del 1965. Un senyor nord-americà s’ennuega amb el cafè americà mentre llegeix, a la revista The New Yorker, la primera de les quatre entregues de A sang freda, obra poc classificable que el mateix Truman Capote va decidir qualificar de non-fiction novel. Cinc mesos abans, el 14 d’abril de 1965, els dos protagonistes del relat de no-ficció, havien estat literalment enviats a la forca.  Amb la publicació de la novel·la en si el gener de 1966, l’obra a la que Capote havia dedicat sis anys de la seva vida (i força salut, perquè negar-ho) s’acabaria de convertir en un dels grans hits de la “narrativa” nord-americana del segle XX.

sangfreda_r3003

La coberta de Proa.

A l’hora de crear la novel·la, Capote s’havia basat en una idea a priori: la sucosa i temptadora possibilitat de convertir el periodisme i els reportatges en novel·les de no-ficció. Cansat de la concepció del periodisme com “aquella cosa a fer mentre la musa no hi és” o “la estratègia d’alimentar totes les boques de casa meva”, Capote va decidir fixar-se en el periodisme en tant que musa prometedora i canviar la conya aquella de “el món subjectiu de l’artista” per la narrativització de la vida real.

Escollir el tema va ser bastant complicat. Capote volia una notícia que no caduqués ràpidament, alguna cosa a la que es pogués treure suc durant força temps i que fos prou fort com per omplir una novel·la i intrigar els seus estimats lectors. Llavors, un matí del novembre de 1959, Capote va trobar un titular “interessant” al The New York Times: “Wealthy Farmer, 3 of Family Slain”. Eren els Clutter. Quatre membres de la família (Herb Clutter, Bonnie Clutter i els seus fills, Nancy i Kenyon; tenien dues filles més però ja no vivien a casa) havien estat assassinats sense cap mena de motiu aparent -eren gent maca i tothom se’ls estimava molt. Capote no en va tenir cap dubte: va acabar-se el cafè, va trucar a la seva amiga Harper Lee (clar, estem parlant d’un altre nivell d’amistats) i se’n van anar cap al lloc dels fets: Holcomb, Kansas.

Truman Capote i Harper Lee.

És clar, en Truman i la Harper al principi no ho van tenir gaire fàcil. Intentar entrevistar un poble commocionat i desconfiat sobre una tragèdia de tal magnitud era complicadíssim; de fet, la majoria d’entrevistes van fer-se quan els assassins, Dick i Perry, ja estaven arrestats. Amb els anys, en Truman va recopilar una quantitat de material que espantava: quilos i quilos d’entrevistes, objectes estranys que s’havia trobat refent tots els recorreguts (que no eren pocs) de Dick i Perry, llibretes, llibres sobre la psicologia del criminal i sobre crims i un llarg etcètera. La realitat del succés ha fet que poguem consultar la publicació de la primera entrega o un reportatge fotogràfic sobre la tragèdia (que estrany que és veure el vell Bobby Rupp, l’antic nòvio de la Nancy Clutter, que, per cert, diu que mai s’ha llegit A sang freda).

És clar, la ètica segurament és la gran polèmica que envolta el llibre. Qui va ser, el que va actuar “a sang freda”? Dick i Perry, matant a la família Clutter? O Capote, convertint una tragèdia grossa com trenta masies en una magnífica obra d’art? O Capote, seleccionant (és a dir, manipulant) quines informacions posava al llibre i quines no? O Capote, decantant-se per la versió que Perry havia estat l’assassí dels quatre Clutter? O Capote, objectivitzant fins a la sacietat un Pollastre en el què estava involucradíssim? Es veu que quan en Truman li va dir a en Perry que amb aquest llibre no pretenia canviar l’opinió dels lectors o del jutge sinó només fer una obra d’art, aquest li va dir el següent (parla Capote):

“That’s really the truth, Perry”, I’d tell him, and Perry would say, “A work of art, a work of art”, and then he’d laugh and say, “What an irony, what an irony”. I’d ask what he meant, and he’d tell me that all he ever wanted to do in his life was to produce a work of art. “That’s all I ever wanted in my whole life”, he said. “And now, what has happened? An incredible situation where I kill fou people, and you’re going to produce a work of art.” Well, I’d have to agree with him. It was a pretty ironic situation.

Polaroid de Capote i William Burroughs, feta per Warhol.

De fet, Capote havia tingut una “sort” de cal Déu: el crim que havia començat perseguint sense saber com acabaria (potser seria una història anodina i sense cap mena de gràcia) li va sortir rodó: famílies desestructurades, psicologies complicades, contradiccions elefantines, bones persones assassinades. La matèria perfecta per una bona novel·la, si ets prou fred o prou frívol o prou valent com per atrevir-te a novel·lar-la de manera objectiva tot i estar totalment involucrat en el pollastre. Capote ho era i ho va fer, i li va sortir una novel·la despietadament objectiva i descaradament impecable que t’engoleix des de la primera pàgina. La moral ens la podem saltar de la mateixa manera com saltava Truman Capote el 1959, mentre era fotografiat per Cecil Beaton: TATXAN!

truman-capote-in-morocco-1949-c2a9-cecil-beaton

Truman Capote fotografiat per Cecil Beaton.

*La majoria de la informació està extreta de l’entrevista que George Plimpton li va fer a Truman Capote el 16 de gener de 1966,
poc després que Random House li publiqués la novel·la sencera. 

Leave a Comment

Filed under Ressenyes

asterisc

1. *Rectificar és de savis i la indomable està domada. La Holly Golightly, retòriques capotianes apart, és una bleda total. Ella és molt més suau que el seu talent d’actriu, que la seva capacitat innata de disfressar la covardia d’ideals vitals sublims i més que dignes. La Holly és la típica que diu que les noies no li cauen bé perquè són unes retorçades mentals però és la primera en definir la seva vida des d’una elegància i un glamour que no existeixen S’autodefineix com una cosa salvatge, però el seu ideal són joies i homes amb corbates i butxaques immenses. Efectivament, la Holly a la majoria no ens cauria bé: només l’estimem gràcies a la seva innocència i al seu encant, a l’art indiscutible de la pluma del nord-americà. I, òbviament, gràcies a l’Audrey.



2. L’Audrey no era estimada, però. El seu paper estrella va ser d’un segon plat total i absolut. En Truman sabia que la Holly Golightly no podia ser altra persona que Mrs. Monroe i estava decidit a aconseguir-la, però no li va sortir bé: la mànager de la Marilyn va negar-s’hi al·legant la immoralitat de la novel·la i, igualment, la productora 20th Century Fox li hauria fet pagar una quantitat de diners indecent per ella. Així que la Paramount (que tenia els drets de la pel·lícula) va fer un càsting a l’Audrey i, a pesar de les advertències de l’escriptor, van agafar-la. A la Hepburn li anava perfecte per desempallegar-se de la imatge de nena-tan-bona, però, de fet, més tard va confessar que el paper li feia una mica de por. Era un caràcter massa ros. Al final, és clar, tot va anar a mode flors i violes perquè la Holly cinematogràfica era la bledor i suavitat personificada. Fins i tot més suau del que realment és la Holly quan puja les persianes de l’habitació del narrador o ofereix copes a tothom i sembla la dona més boja i més encantadora del món.

Leave a Comment

Filed under periodisme

la indomable

Esmorzar al Tiffany’s és la petíta relíquia capotiana que va empènyer a més d’una americana a fer les maletes i anar a Nova York a buscar sort. Publicada el 1958, tres anys més tard que la Lolita de Nabokov, aquesta novella (més llarga que la novelette però més curta que la novel) relata la història i aventures de Holly Golightly, una misteriosa joveneta de professió viatgera, que es dedica a “l’ofici més vell del món” i viu feliçment envoltada d’homes i luxes.
La història ens l’explica un escriptor sense nom ni fama que l’única glòria que aconsegueix fregar és la de viure al mateix bloc que Miss Golightly i publicar un parell de contes a la revista de la universitat. Tota la narració és una mena de racconto que comença després de quinze anys de la desaparició de Holly, amb qui el narrador havia agafat molta confiança (tot i que no s’havien besat, cosa rara). Joe Bell, el propietari del bar del barri, li ensenya al narrador unes fotos on hi surt un negre de la jungla africana sostenint una escultura de fusta d’una dona calcada a la jove viatgera. Aquesta sorprenent troballa porta el narrador a fer un revival nostàlgic del pas fugaç de la Holly per la seva vida.


La protagonista, al principi i en principi, havia de dir-se Connie Gustafson, nom més aviat inapropiat per una Lolita apàtrida. Poc sensual, que dirien. Inadequat. El nom definitiu, Holly (de Holiday) Golightly, és una al·legoria d’ella mateixa: viure eternament de vacances i à la légère.

Perquè hi hagi un però, però, sempre hi ha d’haver coses que no funcionen. Tot i la connotació lolitiana del tema (no sabem -de fet, jo no sé- si en Truman ja havia llegit el hit d’en Vladimir), la Holly és una noia amb uns ideals tossuts i irrompibles: la seva independència és or, i ella només es quedarà al lloc i amb les persones i objectes que sàpiga que li pertanyen i que ella els pertany. I, tot i la seva aparença inicial de barbie buida, el seu passat és fosc i incert i ella sempre està envoltada d’una mena d’aura trista disfressada de perfums i diamants i corbates. La Holly cavalca entre la sensualitat i la innocència, entre la ingenuïtat i l’atreviment i amb tot el xampany del món i com si res, però el narrador descobrira certs intríngulis del seu passat als que ella haurà d’enfrontar-se en comptes de fugir, que és el que ha fet sempre.

Fugir fins a trobar el propi lloc al món, diu ella. L’anècdota mamífera explica el quid del problema: durant la seva estada a NY, la Holly troba un gat i l’adopta, però es nega a posar-li un nom perquè “no es pertanyen”, perquè els dos són independents l’un de l’altre. Tot i això, mentre marxa de la ciutat i després d’abandonar el gat a un barri ple de contenidors d’escombraries, entén que, de fet, que es pertanyien i corre a buscar-lo… i no el troba, i llavors la por “d’això de no saber que una cosa és meva fins que l’hauré llençada”. El drama.

De fet, l’únic lloc on la Holly troba estabilitat és al Tiffany’s. Aquesta botiga de joies és l’única cosa que la pot salvar quan té aquells “dies vermells”, caracteritzats per una sensació d’angoixa permanent i la certesa que passarà alguna cosa dolenta. Durant aquests dies, la Holly es refugia a la calma i l’elegància de la joieria perquè “allà dins no us pot passar res de realment dolent, entre aquells homes tan ben vestits, i aquella olor tan bona de plata i de maletes de pell de cocodril”. Aquesta idealització del món dels rics, tan plàcid i tan bo i tan traquil, la porta al convenciment que fins que no trobi un lloc com el Tiffany’s ni comprarà mobles, ni es lligarà a ningú, ni posarà nom al gat. I punt.


I és que la Holly és indomable, és un personatge elegantment bàrbar. Miss Golightly està per civilitzar, i és aquí on rau la bellesa de la història. Ella és aquesta “cosa salvatge” a la que es refereix quan li diu a en Joe Bell:

“No convé de donar el cor a una cosa salvatge; com més li doneu, més forta es torna. Fins que és prou forta per a fugir als boscos. O per a volar a un arbre. Després a un arbre més alt. Després cel amunt. Acabaríeu així, senyor Bell, si us enamoréssiu d’una bestiola salvatge. Acabaríeu mirant al cel.”


Això del cel (i de fet, tota la filosofia de la seva vida), està irònicament relacionat amb una cançó que un pobre home va ensenyar en el seu passat misteriós i que diu “don’t wanna sleep, don’t wanna die, just wanna go a-travelin’ through the pastures of the sky“. Aquest pobre home es diu Doc i és el primer dog de la Holly, quan ella encara no es diu Holly i encara no és una viatjant del món. La llista de “gossets” de la Holly, de fet, és infinita. Tant el narrador, com en Joe Bell, com tots els homes de corbata, tots cauen als peus de la protagonista. Fins i tot el mateix Capote havia caigut al seu parany: de tots les seves imaginacions literàries, la Holly era la seva preferida.

La moralina estaria aprop d’allò d’entendre la pertinença recíproca massa tard, de la valoració post-pèrdua. Tot i això, la personalitat de la Holly no s’acaba d’entreveure i, moralines apart, ella és el gran misteri de la novella. De la Holly no se’n sap res durant quinze anys, els anys que triga el narrador a explicar la història (i possiblement, a escriure-la: Capote juga al joc de la confusió narrador-autor). I del seu record només en queda una foto d’una escultura africana, una gàbia d’ocell esplendorosa i gegant i buida i cert sentiment de pura tendresa, aquella noció romàntica de l’idéel i la nostàlgia absoluta del qui sap què.

Leave a Comment

Filed under periodisme