Tag Archives: tony judt

el món que hem perdut i com recuperar-lo

Europa ha perdut el nord. Set anys després de la crisi financera, la majoria del continent encara no s’ha recuperat. Crisi de deute públic irresolta, milers d’immigrants morint al Mediterrani a les portes d’Europa i cada cop més discursos xenòfobs són només alguns dels problemes que assetgen el vell continent. A Anglaterra, conservadors i laboristes s’estan canviant els vestits; els primers prometen més accés a salut i educació i els segons diuen que reduiran la despesa pública. Grècia amenaça amb separar-se de la Unió Europea. El bipartidisme de facto a Espanya sembla que serà desafiat per primer cop aquest any des de la dictadura. On és la brúixola política?

Són la por i la inseguretat el que dominen el discurs públic, explica Tony Judt a Ill Fares the Land (Penguin, 2010). Necessitem tenir una conversa seriosa sobre com volem que sigui el nostre futur. Entre el frenesí de la globalització i els alts nivells de desigualtat que regnen arreu, els polítics estan fent campanyes basades en agendes xenòfobes i euroescèptiques i polítiques d’austeritat; els estats-nació s’estan refugiant cada cop més en antigues fronteres. Però quin és i, més important, quin hauria de ser el paper real de l’estat?

Judt argumenta que hem oblidat com parlar i com pensar l’estat. Ill Fares the Land és una invitació urgent alhora que un catalitzador per aquesta conversa. En aquest curt repàs de l’ascens i caiguda de les socialdemocràcies durant la segona meitat del segle XX, Judt ens fa (re)pensar els nostres valors polítics actuals.

La coberta de Penguin.

Quan les economies de mercat van ocupar l’espai polític després de les desregularitzacions dels anys setanta, no només va canviar la manera en què concebem què és el govern sinó que també es va crear un nou vocabulari per parlar-ne. Paraules com “comunitat” o “objectiu col·lectiu” ja no tenen massa pes en la societat actual. L’“És eficient?” ha vingut a substituir l’“és just?” o l’“és bo pel públic general?”. Com escriu Judt,

if we had to identify just one general consequence of the intellectual shift that marked the last third of the 20th century, it would surely be the worship of the private sector and, in particular, the cult of privatization.

El llibre és un esforç per lluitar en contra la idea que la democràcia orientada cap al mercat i la globalització econòmica són resultats naturals de la història; ens encoratja a repensar en quin tipus de món volem viure i ens confereix a les noves generacions un vocabulari polític renovat.

Les visions de Judt són apocalíptiques i dramàtiques. Això es deu en part al context en què el llibre va ser escrit, just després de la crisi del 2008, però també a la seva lluita interna, combatent esclerosi lateral amiotròfica (la de l’Ice Bucket Challenge, exacte). Va escriure el llibre —o més aviat va dictar-lo— mentre “[he was] losing control of words,” com va explicar, parlant de la seva malaltia, a The New York Review of Books, on col·laborava habitualment; “vowel sounds and sibilant consonants slide out of my mouth, shapeless and inchoate.” De fet, Ill Fares the Land va ser publicat pocs mesos abans que l’autor morís. En aquest sentit, el llibre es llegeix com un cri de coeur a favor de la social democràcia d’un historiador comunista-convertit-a-militant-d’esquerres-convençut en el seu llit de mort.

Ill Fares the Land és una mena de brúixola per a les generacions joves, aquelles que han nascut en una societat autosatisfeta que ja no sap distingir entre dretes i esquerres. El seu relat romàntic del passat (les descripcions pintoresques de les estacions de trens que ens faran viatjar en la història) pot sembla a vegades delirant, especialment si mai no has intentat agafar un tren a plaça Catalunya un dissabte al matí quan tot de riuades de nens de cau es disposen a ocupar fins l’últim espai de l’andana. Però la seva àvida lectura de la Història —no oblidéssim pas que Postwar (Penguin, 2005) és potser un dels llibres més reveladors sobre la segona meitat del segle XX a Europa— ens dóna un parell o tres de lliçons per aquells disposats a escoltar-les.

A Postwar, Judt defensava que, en contra de totes les expectatives, “the twenty-first century might yet belong to Europe.” I afegia el següent:

It was Europeans who were now uniquely placed to offer the world some modest advice on how to avoid repeating their own mistakes.

Potser és un exercici d’autoexpiació, un procés personal per tal d’entendre què ha anat malament al tombant de segle i com podem aprendre’n. Potser és un últim crit per intentar ressuscitar les “il·lusions del segle XX,” les quals, l’autor es lamenta, les noves generacions han perdut. Com va dir a Thinking the 20th Century (Penguin, 2012), una conversa amb l’historiador Timothy Snyder que va ser transcrita i publicada postmortem, “You cannot fully appreciate the shape of the 20th century if you did not once share its illusions.” Sigui com sigui, sembla adequat que culminés el seu llegat intel·lectual intentant trobar aquest “modest advice” que Europa pot oferir. Judt recupera la seva recerca històrica, a la qual va dedicar la seva vida, per mirar cap endavant: i ara, què?

L’estació de tren d’Ambers. (c) Oli4.D


La socialdemocràcia és la pitjor forma de govern —excepte per la resta.

“Però què és la socialdemocràcia?” em va preguntar un company americà del màster de ciències polítiques quan parlàvem del llibre. “Socialdemocràcia” no està en el vocabulari de la majoria dels americans. El propi concepte és un subproducte de l’estat-nació europeu, una concessió entre la classe treballadora i les tradicions liberals que mai no va acabar de calar als Estats Units. La ideològicament carregada Guerra Freda va fer impossible que els americans avui en dia puguin parlar de res relacionat amb la paraula “socialisme.” Al llibre, un nen de tretze anys li diu a Judt, “(when) the word socialism is mentioned, sometimes it is as though a brick has fallen on the conversation and there’s no way to return it to its form.”

Però Judt concedeix que els EEUU a vegades han estat pioners en programes de benestar social; el cas més clar  probablement és el New Deal dels anys trenta. Durant els anys cinquanta els impostos no eren un tema disputat, i al cap i a la fi va ser Dwight Eisenhower, un republicà, qui va autoritzar el sistema interestatal d’autopistes, supervisat per l’estat. El Keynesianisme estava de moda després de la II Guerra Mundial. Per als Estats Units, la guerra havia significat la mobilització de tot el país per a un objectiu comú. Un cop acabada, es van implementar polítiques de redistribució de riquesa i de regulació del mercat, tant als Estats Units com a Europa, per tal de mantenir les diferències entre pobres i rics al mínim.

L’estat del benestar o socialdemocràcia és, en efecte, un producte del seu temps. I, com qualsevol cosa feta per l’home, no estava destinada a existir per sempre. Judt no fa cap esforç per amagar el seu menyspreu per Reagan, Clinton i Thatcher i les polítiques de desregularització del mercat dels setanta. Però guia el lector a través de la història recent per tal d’entendre com totes aquestes polítiques van dur-se a terme. Amb cert sarcasme, Judt escriu:

To hear Bill Clinton or Margaret Thatcher explain it, making welfare universally available to all who need it would be foolish. If workers are not desperate, why should they work? If the state pays people to be idle, what incentive do they have to seek out paid employment?

Les polítiques de la socialdemocràcia van crear una generació complaent. L’axioma que els fills estarien millor que els seus progenitors era indisputable. La desafecció dels fills dels seixanta o el que Judt denomina les “paradoxes of meritocracy” era “the successful byproduct of the very welfare states on which it poured such youthful scorn.” Durant els seixanta, Judt argumenta que hi va haver un canvi intel·lectual cap a l’esquerra:

‘Individualism’ … became the left-wing watchword of the hour. Doing ‘your own thing’, ‘letting it all hang out’, ‘making love, not war’: these are not inherently unappealing goals, but they are of their essence private objectives, not public goods.

El consens sobre objectius col·lectius de postguerra es va trencar; l’arena política es va convertir en un pols entre “praiseworthy private freedoms and irritating public constraints.”

Tony Judt. (c) Lisa Carpenter

Quin és el següent pas per a la generació que ho ha tingut tot? Vivim en un món materialista i autoindulgent amb un nivell de desigualtat econòmica que ha fet que la mobilitat intergeneracional s’encalli. Com diu Judt, “we have entered an age of insecurity—economic insecurity, physical insecurity, political insecurity.” I la solució, segons ell, és mirar enrere a la Història i preguntar-nos què va funcionar i què no, què volem reproduir en el futur i com ho podem aconseguir. En un to que recorda la famosa cita de Churchill, Judt sembla que ens vingui a dir que potser la socialdemocràcia és la pitjor forma de govern, excepte per la resta.

Que aquestes idees se li escapessin de la boca a Judt en el seu llit de mort no significa que no siguin lúcides. Necessitem pensar activament com volem que sigui el futur. Ciutadans de més de deu països aniran a les urnes aquest any a Europa; està tenint lloc un debat sobre el futur de la Unió Europea (especialment després de l’“eurocrisi”) i el resultat dependrà, en gran mesura, de la nostra habilitat com a ciutadans de participar-hi.

“Something is profoundly wrong with the way we live today,” ens adverteix Judt al principi del llibre. Repensar l’estat és el primer pas per a canviar això: replantejar-nos el nostre rol polític com a ciutadans. I el passat, la història, ens diu Judt, pot ser una gran guia. El llegat d’aquest historiador rau en la voluntat d’habilitar un vocabulari polític nou per tal que el noi de tretze anys de la pròxima generació pugui parlar de socialdemocràcia sense que una llosa no caigui sobre la conversa.

També pot interessar-te...

  • 43
    “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
    Tags: l, és, d, no, del, al, més
  • 43
    La fantàstica editorial Routledge va tenir, ara ja fa uns anys, l’amabilitat de crear la subsèrie Thinking in Action. Amb ella han volgut presentar grans qüestions contemporànies —la religió, la ciència, la tecnologia, l’humor, la literatura, l’humanisme, etc.— de la mà d’alguns dels pensadors més rellevants dels últims anys: Slavoj Žižek,…
    Tags: és, the, l, d, no, of, to
  • 42
    ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d'any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l'any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s'allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més…
    Tags: d, és, l, no, més, del, al, llibre, dels
  • 40
    That is the fate of our generation. That is our choice —to be ready and armed, tough and hard. Discurs del militar israelià Mose Dayan, 1956 Fa poc més d’un any que My Promised Land del periodista israelià Ari Shavit va publicar-se, i HBO ja ha anunciat que produïrà una sèrie documental inspirada en…
    Tags: the, l, dels, no, d, és, of, del, al, més
  • 39
    La segona part de les llistes de finals d'any arriba just a temps i amb un Top 9 (vés, som tres i ens costa posar-nos d'acord) dels millors llibres que no hem pogut ressenyar, ja sigui per circumstàncies històriques adverses, moments inoportuns, excés de material, etcètera. Considerem que finals d'any…
    Tags: és, l, d, del, no, al, the

Leave a Comment

Filed under Ressenyes