Tag Archives: tennessee williams

els ianquis i la tragèdia familiar

Als nordamericans els agraden les històries de família. La família i els “problemes” –problemes com a paraula general, en el sentit que s’empra en telenovel·les i revistes del cor, mai a la vida real- l’alcoholisme,l’homosexualitat reprimida o l’incest. I si tots aquests ingredients poden combinar-se, encara millor. Fa uns dies vaig apuntar unes notes després de la lectura, guiada pel gran mestre Domingo Ródenas, de The Sound and the Fury. Després em va venir al cap l’obra magistral Cat on a Hot Tin Roof –lectura guiada per un individu que és un talp a la universitat, un professor que donada la seva motivació docent mereixeria netejar lavabos amb davantal i un raspall de vàter eternament. Per més inri, aquest matí he vist la pel·lícula Happiness, un títol peculiar si tenim en compte que cap dels personatges no acaba de ser feliç i que la majoria de les seves petites joies familiars són com miratges bruts de semen. 

The Sound and the Fury és una història de família. De l’any 1903 fins el 1928 la dinastia dels Compson se succeeix penosament, i la seva és una genealogia de la decadència. En una ocasió en què Faulkner parlà de la novel·la, va declarar que aquesta és la seva creació preferida i que relata la vida de dues dones perdudes, una mare i una filla. Sense voler-ho, però, Faulkner va aconseguir molt més que això.  Seguint una línia molt americana –impossible que no ho fos, perquè Faulkner no es va moure mai del  Sud dels EUA-  l’autor construeix escenes quotidianes viscudes des de quatre finestres, és a dir, des de la ment de quatre veus  i personatges diferents. El que més sorprèn de l’escriptura de Faulkner és l’habilitat que té per a la construcció de fluxos de consciència, perquè fa com Joyce però aconsegueix que, a diferència de l’Ulyses, The Sound and the Fury es pot llegir al metro – això és bo o dolent? De nou el problema de la crítica literària postmoderna, quin conyàs.  


Faulkner domina el diàleg i ho fa amb un llenguatge cru, perquè la transcripció de l’oralitat sempre requereix senzillesa d’estil. Creiem que Faulkner coneix el Showing –terme engendrat per William James i exportat avui a totes les Escoles d’escriptura, institucions estrambòtiques i simpàtiques -millor que ningú. I el que ens ensenya són dinars de família, traïcions i drames, una mena de conflictes que, em direu, són més vells que el món i sobre els quals gira la literatura des de fa temps immemorial; sí, teniu raó, no cal ser ianqui per escriure sobre la decadència familiar. Però el que meravella és el seu ímpetu a l’hora de fer-ho. 

The Sound and the Fury o Cat on a Hot Tin Roof són epopeies, i si els seus autors no fossin genis podríem acusar aquestes dues obres magistrals de lacrimògenes. Des de Cat on a Hot Tin Roof de Tenesse Williams fins a la novel·la de Faulkner o la pel·lícula Happiness: la institució de la familia que trontolla, que està a punt d’esfondrar-se per culpa d’algun inconfessable pecat de la carn. El sexe breu i eteri que destrueix la família eterna i sòlida; la jovenesa de la cultura nordamericana  ha permès exposar el potencial dramàtic de la sexualitat latent gairebé des dels seus inicis i sense vergonyes. L’equivalent català deu ser Mirall Trencat, però les ruptures i els desencontres de  casa nostra són menys espectaculars, com una llufa que s’escapa silenciosament. Res de crits ni paraules gruixudes, ni cops de taula imperatius ni imatges nítides d’un sexe desenfrenat. Ara bé, si és per elogiar Faulkner, T. Williams o Todd Solondz, llarga vida als miratges familiars plens de semen i long life a la cultura ianqui.

2 Comments

Filed under Pares i fills

gates calentes i viatjants semi-morts

Si hagués de triar un lligam literari que unís tots els Estats Units, em sembla que escolliria el fenomen aquest del Somni Americà. frustracions nacionals han deixat anar tanta tinta: les seves conseqüències fatals han creat hits literaris com el pobre, ric Jay Gatsby o els grotescos habitants del Winesburg, Ohio d’Anderson.

En cercles teatrals, la Gata sobre teulada de zinc calenta d’en Tennessee Williams té un quasi-bessó del nord-est: la Mort d’un viatjant d’Arthur Miller. Tot i tractar-se de dos dramaturgs situats en conte
xtos radicalment diferents (tenien la mateixa edat, però Williams era Columbus, Mississipi, i en Miller era un novaiorquès sofisticat), a mitjans de la dècada de 1950 Miller i Williams van aguantar plegats gran part de la càrrega del teatre americà i van compartir escenaris a Broadway.

Tant la Mort com la Gata estan centrades en la família americana del segle XX. D’una banda, en Willy Loman, el viatjant (en realitat, venedor) que representa el paper principal en la seva mort, és un home fracassat que ha caigut de ple a la trampa del Somni Americà: com diu Gerard Weales, Willy Loman “ha assumit que el succès cau en mans de l’home amb el somriure adequat, la millor actitud, el millor encant, l’home que no només agrada sinó que és popular”. Bé, ni ell ni la seva gent ni els personatges de Tennessee Williams tenen cap d’aquestes qualitats i la seva família, com la del Big Daddy del del Sud, està dominada per una falta de comunicació brutal.

Arthur Miller i Marilyn Monroe. Elegància total.

En certa manera, es poden crear paral·lelismes entre els personatges de les dues obres. Primer, entre Willy Loman i Big Daddy: tots dos són els pares de la família, tenen dos fills, creuen en el Somni Americà (tot i que Willy és molt més innocent i acaba suïcidant-se i Big Daddy és molt més realista i decent i resignat i morirà de càncer -si no es mata abans) i estimen amb un especial afecte a un dels dos fills: en Biff, fill de Willy, i en Brick, fill de Big Daddy. I, de fet, entre ells dos també hi ha diverses similituds: els dos són els fills desastrosos i estimats, els dos són els personatges honestos i fracassats que prefereixen viure sincerament que ser hipòcrites simpàtics i els dos representen, en certa manera, la opinió dels seus autors: Williams i Miller van intentar remoure els estòmacs americans colpejant un dels seus valors més important: l’èxit.

Willy Loman, d’una banda, podria assimilar-se a un sensacional i totalment ridícul heroi tràgic (una mica en la línia del Proctor de Les bruixes de Salem, però molt agafat amb pinces): el càstig final per la seva obsessió amb el somni de riquesa i èxit total és el seu propi assassinat. En canvi, en l’obra de Williams, tot i els tres actes i el respecte pel temps i l’espai i tal, hi ha un punt de fatalisme i destí tràgic bastant important, l’inevitable té més protagonisme.

Els dos autors, a més, basen la seva obra en les dicotomies. La vida i la mort es mesclen en una mena d’ambigüitat XXL general: a què es referia, Miller, quan va escriure el títol de Mort d’un viatjant, a la vida de Willy o a la seva mort real? Igual que la presència de la vida i la mort a l’habitació de la Maggie i el Brick i la confusió en el títol de Williams: qui és, realment, la personificació d’una gata histèrica sobre una teulada de zinc calenta?

De què riu Tennessee Williams?


Una de les diferències crucials, però, és el dialecte, on el contrast nord-sud és bastant clar. Williams fa servir un llenguatge totalment col·loquial (de la regió central dels Estats Units) amb l’objectiu d’ampliar els registres estancats dels diàlegs teatrals americans. El dialecte de la Gata és el protagonista estilístic total: recursos com l’el·lipsis, les interrupcions i els solapaments del discurs són utilitzats per mostrar la psicologia de cada caràcter, així com la seva visió del món i el seu intent (més o menys fracassat, en cap cas exitós) d’amagar-se en la convenció social. Aquesta és la diferència crucial entre Williams i Miller: el primer escriu des de dintre, té el Sud dintre seu, no pot evitar ser real perquè coneix massa les peculiaritats de la seva zona i no pot evitar sentir-les. El segon, en canvi, té un estil més solemne: és molt més sofisticat i ha construït una obra perfecta des de fora, a la manera racional. Miller era més civilitzat… oh, què us creieu, era de la ciutat de Nova York!

La comparació podria ser molt més llarga, però la cosa és aquesta: encara que Williams fos de Columbus i compartís amb la seva gent aquest caràcter impulsiu del Sud i Miller fos l’elegant autor que s’havia casat amb Marilyn Monroe, tots dos compartien la mateixa preocupació nacional: la de l’obsessió americana per l’èxit, el què diran i l’horror del buit. Com diu Big Daddy en un moment de lucidesa total, “sometimes I think that a vacuum is a hell of a lot better than some of the stuff that nature replaces with it”. Final.

1 Comment

Filed under General