Tag Archives: t. s. eliot

la farsa de Victor Sabaté

La literatura és una farsa. I, en tant que farsa, està arrebossada de mentides. Més enllà de la farsa inherent al concepte “literatura” en si, una de les farses més recurrents és la de la confusió personatge-autor o la de fer veure que l’autor d’un text és algú que realment no ho és. Això és més antic que l’anar a peu -o quasi. Com a exemples tontos, tots els Amadissos de Gaula es presentaven com misteriosos textos originaris de llocs exòtics o les aventures del mateix Don Quijote no són de Cervantes sinó l’edició d’un text de Cide Hamete Benengeli prèviament traduït per algú altre. El qui també s’ho passava bé era Pessoa, que no només signava obres senceres amb heterònims que s’anava inventant (Ricardo Reis, Alberto Caeiro, Bernardo Soares, etcètera) sinó que, a més, els conferia tota una personalitat única i individualitzada. Un altre hit en l’àmbit de la farsa literària és el de les antologies semi-fictícies: l’Antología de la literatura fantástica de Borges, Ocampo i Bioy Casares s’endú el premi popular. L’antologia és una antologia, això no ho podem negar, però els tres autors de tant en tant es treuen algun escriptor de la màniga, com en el cas del misteri que envolta la figura de I. A. Ireland. En aquest sentit, també podriem parlar de tots els nous bartlebys que Vila-Matas idea a Bartleby y compañía, mena d’antologia sobre els “escriptors del no” replet d’escriptors que no van escriure perquè, simplement, no van existir mai.
En tot cas, el plagi ens serveix per parlar d’allò que volem, perquè és a partir de la idea de farsa i plagi literari que Victor Sabaté ha construït la seva primera novel·la, El jove Nathaniel Hathorne (Raig Verd Editorial, 2012). Comencem pel final del llibre, on hi ha una nota esperançadora per a joves talents:

Visca, doncs! L’argument també ens pot sonar: veiem un jove ordinari barceloní que ens parla en primera persona i es presenta a si mateix com un membre de la classe mitjana que sempre havia cregut que el dia que escrivís alguna cosa li donarien el Nobel però que, ai las!, no ho ha fet perquè ja se sap, la vida. El nus comença quan (petit spoiler, molt poc transcendent) el protagonista descobreix que un autor que va viure fa 200 anys li ha plagiat un conte. I pum! La farsa.

 

Entre el llibre de ficció, l’assaig, la novel·la generacional costumbrista barcelonina i el relat fantàstic, el mèrit de El jove Nathaniel Hathorne és, com podeu intuïr, el fet de saber-se col·locar en una posició estratègicament allunyada de les etiquetes. Els temes, de fet, són força literaris: la voluntat d’escriure lligada estretament a l’anhel de fama literària, el plagi com a tema literari, el poder de la vida real sobre la voluntat d’escriure, etcètera. La dosi de metaliterarietat i de nivells de ficcionalitat és grossa: veiem un narrador-autor que és plagiat per un escriptor canònic del XIX, conflicte que, a més, el narrador ja intueix en “Enoch Soames” de Max Beerbohm, una història que apareix a la Antologia de literatura fantástica de Borges, Bioy i Casares. El joc amb la ficcionalitat, a més, també serveix per explicar el propòsit del llibre: Sabaté només es veu en cor d’explicar aquest fet inversemblant (i teòricament real) a tráves del format ficció.En tot cas, tot el joc amb Nathaniel Hathorne, Max Beerbohm i els altres escriptors ens recorda a la idea que T. S. Eliot descriu a The Sacred Wood quan afirma que la cronologia de la tradició és atemporal: és a dir, que totes les obres d’art conformen un ordre lineal entre sí que es modifica amb la introducció de noves obres d’art. Els contemporanis poden modificar els seus precursors, i això és el que fa Sabaté amb el relat “La catàstrofe del sr. Higginbotham” de Nathaniel Hathorne, conferint-li una riquesa que prèviament no tenia. Vaja, per entendre’ns: la primera novel·la de Victor Sabaté és una farsa i no és una farsa. Tracta el tema de la farsa amb tota la humilitat i totes les captatio benevolentiae que necessita una bona farsa, però mai el titllaríem d’objecte literari no desitjat. Ans al contrari! Té una bonica forma circular, s’allunya d’obvietats, s’eixampla en digressions assagístiques interessants, té un component freaky (perdona, Víctor) que ens és simpàtic i, en definitiva, en som molt fans. Vinga va, tots cap a les llibreries! Els nous talents s’han de recolzar.

*Aquí podreu trobar un mapa de la novel·la, per anar fent gana.

2 Comments

Filed under Llibres sobre llibres

d’eliots i backgrounds

A “Tradition and the Individual Talent” (dins The Sacred Wood, 1920), T. S. Eliot afirma que, en l’àmbit de les lletres angleses, hi ha una tendència errònia a alabar els poetes pels aspectes que els diferencien dels seus predecessors. Per la inclinació a buscar allò individual, l’essència pròpia de l’home. L’originalitat, vaja. No obstant, el premi Nobel anglès afirma que, si ens acostéssim a l’obra d’un poeta sense tants prejudicis, descobririem que gran part d’aquesta (fins i tot les parts més originals) és el resultat de la influència dels morts, dels antecedents. De la llosa o la sort de la tradició.


Com a ferm defensor de la tradició, Eliot afirma que aquesta hauria d’encarnar un significat molt més ampli que el simple fet de “seguir les passes”: la tradició no és heretable a mode pim pam; obtenir-la suposa anys d’estudi i esforç i implica una consciència de la presència del passat indispensable per a qualsevol poeta. La tradició, diu l’anglès, empeny l’home a escriure amb el sentiment que tota la literatura europea des d’Homer (només els occidentals, ÒBVIAMENT!) té una existència i ordre simultani.

I aquí hi ha una de les idees claus de la crítica d’Eliot: totes les obres d’art existents conformen un ordre lineal entre si que es modifica amb la introducció de noves obres d’art. Segons aquesta concepció, l’obra d’art posterior (i d’alta volada, que càpiga en aquest anomenat “cànon occidental”) modifica l’obra d’art anterior, cosa que implica un grau de responsabilitat per part del poeta nivell de dimensions colossals. Present i passat al mateix nivell. Vindria a ser el mateix que quan es diu que Rulfo va influenciar a García Márquez i tots els del realisme màgic o la idea de futur i somni i esperança que hi ha al Gatsby d’en Fitzgerald o al Willy Loman d’Arthur Miller. S’ha acabat escriure en va.

Afirma Eliot que hi ha tres errors inadmissibles o no recomanables a llarg termini: el poeta no pot prendre’s el passat com una llosa molesta, no pot formar-se totalment basant-se en dos únics referents (típic de joventut) i no pot basar-se en un període concret. Beure de tot i de tothom; la resta és pur entreteniment. És més, el poeta anglès afirma que el nostre coneixement és més gran que el dels escriptors morts perquè ells són el que coneixem.

Així doncs, que ningú esperi flors i violes de la vida d’un poeta. La seva existència implicarà una renúncia total a tot el que ell és en prop de quelcom més valuós. El seu progrés constituirà un ininterromput sacrifici personal, la consciència de ser aquí però també allà, una constant despersonalització en què l’art atenyerà la condició de ciència. Maduresa vol dir bakcground, vol dir cultura i tradició a l’esquena. I poesia vol dir la Totalitat Viva de Tota la Poesia que S’ha Escrit en la Història. Poca broma.

Quan l’oxigen i el biòxid de sulfur es mesclen en presència d’un filament de platí, formen àcid sulfúric. Tot i que el platí és indispensable, es manté neutral i sense canvis, la transformació no l’afecta. Eliot afirma que la ment del poeta és aquest filament de platí: quan més perfecte és l’artista, més van separant-se dintre seu l’home que sofreix i la ment creadora. Només d’aquesta manera el poeta podrà digerir i abstraure i despersonalitzar les passions amb les que treballa.


El que compta, doncs, no és la grandesa i la intensitat de les emocions sinó la del procés artístic, la olla a pressió dins la qual es fusionen els diversos elements. La diferència entre l’art i el fet sempre és absoluta. És pura química, un no revelar-se total. El poeta no ha de ser interessant en virtut de la seva biografia o aventures personals. L’emoció, en la seva poesia, és complexa: però es tracta d’un altre tipus d’emoció i un altre tipus de complexitat. De fet, és un error d’egocentrisme i excentricitat buscar noves emocions humanes en la poesia; el que s’ha de fer, segons Eliot, és utilitzar la materia prima quotidiana i combinar-la per expressar sentiments que no es trobin en emocions reals. Estimar els tòpics, que per alguna cosa estan tan gastats.

El mal poeta, segons Eliot, és inconscient quan ha de ser conscient i conscient quan ha de perdre el cap; errors que tendeixen a convertir la seva obra en “personal”: mala cosa. La poesia no és un alliberar l’emoció sinó una via d’escapament a l’emoció; no és l’expressió de la personalitat sinó un allunyament d’aquesta. I tot això és tan fàcil de dir i tan complicat de dur a terme.

Eliot acaba dient que hi ha poca gent (òbviament, ell era un dels afortunats) que entengui l’expressió d’una emoció significativa, que té vida pròpia en el poema i no en la vida del poeta. L’emoció de l’art és impersonal, i només l’assolirà el poeta que s’entregui per complet a la seva obra i visqui en el moment present del passat. El que sigui conscient no del que està mort, sinó del que encara continua viu. Així que, poetes, a treballar. Amén.

Leave a Comment

Filed under Llibres sobre llibres