Tag Archives: stefan zweig

triplet d’Zweig

Stefan Zweig ens agrada, i molt. Durant aquest desembre se’n parlarà i se’l versionarà bastant, així que us llistem tres esdeveniments imminents al voltant de la seva vida, la seva obra i la seva mort.

- Dimecres 9 de desembre, a les 19.30 h: Rafael Argullol parlarà sobre Zweig, que és el protagonista del cicle “És l’hora de (re)llegir” de la llibreria NoLlegiu, una iniciativa vol desempolsar autors de primera categoria. Més aquí.

Stefan Zweig i el seu inconfusible bigoti.

-  Una hora en la vida d’Stefan Zweig, d’Antonio Tabares, a la Sala Beckett: l’obra de teatre de Tabares se centre en els últims moments de l’autor d’Un món d’ahir, quan l’escriptor i Lotte Altmann estaven en ple exili brasiler. Dirigida per Sergi Belbel, s’estrena el 17 de desembre i estarà en cartell fins al 10 de gener. Podeu espiar-la aquí.

- Divendres 18 de desembre, a les 19 h: precisament a propòsit d’aquesta obra de teatre, Sergi Belbel i el traductor Joan Fontcuberta conversaran sobre la figura i l’obra de l’autor austríac. Serà a La Central de Mallorca. Més aquí.

Leave a Comment

Filed under Breus

Dostoievski i l’uncommon sense

El mundo ha proclamado la libertad, sobre todo en estos últimos tiempos, ¿y qué vemos en esta libertad suya? ¡Nada más que la esclavitud y el suicidio!
El monjo Zosima a Els germans Karamàzov

Va passar un dimecres qualsevol en un vagó de la línia 1 del metro. Una senyora altament motivada, que intentava convèncer-me ja de bon dematí que “vives en el pecado pero Jesús te ama”, va donar-me aquest pamflet, cortesia de l’església evangèlica Auditorio Canaán:

unnamed (1)

Els germans Karamàzov en tres línies.

Ella no ho sabia, però acabava de proporcionar-me el resum perfecte d’Els germans Karamàzov, totxaco de Dostoievski que casualment tenia entre mans. (Si ens animem, l’home que interroga l’horitzó podria ser el mateix autor, enfrontant-se perplex als misteris de la vida russa durant el segle XIX.) Publicada ara fa 135 anys, la ultimíssima novel·la de Dostoievski és ben bé això: un intent inconclús de conciliar la idea d’un Déu omnipotent amb la d’un món cruel i injust. També és la història d’una família disfuncional on tothom desitja el pitjor a tothom, i un pamflet político-religiós de 1.200 pàgines per on desfilen la flor i nata de la societat russa (lladres, assassins, prostitutes, monjos).

A diferència de contemporanis seus, com Tolstoi o Turguénev, Dostoievski (Moscou, 1821 – Sant Petersburg, 1881) no escrivia d’acord amb els gustos de l’època. Va néixer pobre i va viure una vida molt puta, que va incloure la mort d’esposes i fills, empresonaments injustos, un exili i la convivència constant amb l’epilèpsia. Jugador, alcohòlic, sempre estressat per terminis i deutes a pagar, el pobre Dostoievski podria passar per qualsevol dels seus desgraciats personatges. Les seves novel·les semblen haver estat parides d’una tirada en una nit d’insomni: són angoixants, claustrofòbiques, farcides de plantejaments filosòfics passats de voltes. Es construeixen al voltant de diàlegs eterns, explosions de retòrica febril que tenen lloc en tavernes de mala mort, prostíbuls i habitacions on s’aglutinen famílies miserables, sempre amb alguna dona tísica i un borratxo morint de fred entre els vòmits d’un carreró sòrdid.

loffit_fiodor-dostoievski_04

“Sus hundidas mejillas forman arrugas de color de arcilla, casi sucias, surcadas por el dolor de muchos años; la resquebrajada piel, quemada y sedienta, se tensa en mil grietas (…) A derecha e izquierda sobresalen como enormes bloques de piedra los pómulos eslavos; una enmarañada mata de pelos cubre la áspera boca y el frágil mentón. Tierra, piedra y bosque, un paisaje trágicamente elemental: he aquí las profundidades del rostro de Dostoievski”. (Stefan Zweig)

Això és així perquè Dostoievski no volia complaure el gust burgès, sino captar guspires de veritat allà on la vida es torna més intensa i brutal. Per això Els germans Karamàzov, potser el seu llibre més filosòfic, té la forma d’una història de gelosies, assassinats i robatoris. Sembla dir-nos que no té sentit preguntar-se per l’existència de Déu des de la placidesa d’un sofà esponjós, sino que cal la vitalitat i la passió destructiva d’un Karamàzov. I per això ens presenta els tres germans: Dimitri, “un joven de noble fondo, pero que, ¡ay!, se deja arrastrar por sus pasiones más allá de lo que debiera”; Ivan, l’intel·lectual escèptic; i Aliosha, el benjamí devot i bondadós, que l’autor proclama Heroi de la novel·la ja des del pròleg. Tots tres són fills de Fiodor, un ésser abjecte, roí i luxuriós. Fiodor i Dimitri, pare i fill, enamorats de la mateixa dona i enemistats per qüestions monetàries, seran el nucli d’una tragèdia que els embolcallarà a tots.

A simple vista sembla que cadascun d’ells hagi d’encarnar un arquetip —la passió, la raó, la fe, el vici— però, com diu David Foster Wallace, que sempre ho deia tot una mica millor, “in some ways Dostoevsky was too good for his own good”. L’autor era incapaç de crear un personatge planer, perquè entenia massa bé que els humans som incomplets i tendim a l’ambigüitat i a la redefinició constant. Els Karamàzov i la resta de la fauna de la novel·la son ments torturades; no poden descansar ni un moment, volen abastar el món sencer o morir en l’intent. L’estimat Stefan Zweig va definir molt bé aquesta força motriu que els condueix cap a la catarsi tràgica i els converteix en “personajes febriles ambulantes (…) dotados de este anhelo de vivir «indecente y fanático» que apura las últimas gotas de la copa antes de estrellarla contra la pared”:

Para el common sense de un inglés o de un norteamericano los cuatro Karamázov son cuatro locos y todo el mundo trágico de Dostoievski es un manicomio. (…) Les da igual ser felices. Les da igual estar satisfechos. Y esos extravagantes desprecian más que desean ser ricos. No quieren nada de lo que desea nuestra humanidad entera. Poseen el uncommon sense.

karamazov

Fotograma de la pel·lícula inspirada en “Els germans Karamàzov”.

Paradoxes: Dostoievski retratava tant bé les debilitats, dubtes i vicis dels animalons humans que Nietzsche se’n va fer fan, i fins i tot el va utilitzar com a suport per la seva crítica del cristianisme. Coses de la vida: sent com era (suposadament) un autor de profundes conviccions cristianes, Dostoievski va acabar servint de model al pare de l’ateisme il·lustrat. Hi ha, però, diferències remarcables: Nietszsche proclama que la mort de Déu (una idea sobreexplotada) és la culminació natural del progrés històric, mentre que per al rus és la negació de l’autoritat divina el que porta la humanitat a la vora del precipici. La llibertat, aquesta aberració francesa, és poc més que una via directa cap a la perdició i el fratricidi; sense una ètica rígida i externa som simples animalons amorals, esclaus de les nostres passions i incapaços de diferenciar entre el bé i el mal. Això ho deduïm de la caiguda en desgràcia de Dimitris, Fiodors, Smerdiakovs i altres personatges malaguanyats.

(Suposem que aquesta visió del món té bastant a veure amb el fals afusellament que va patir el pobre Dostoievski als 28 anys: acusat de pertànyer a un cercle revolucionari, va passar-se deu minuts lligat a un pal, amb els ulls embenats, creient que estava a punt de morir. L’arribada de l’indult del tsar és un dels catorze moments estel·lars de la humanitat recollits per Zweig, ja que sense aquesta vivència patètica no existirien tòtems com Crim i càstig i els Karamàzov. Després d’això, qui no es converteix en un fanàtic religiós? Va sobreviure, per cert, però va passar-se quatre anys picant pedra a Sibèria.)

Ara bé, hi ha un subtext amagat a la croada de Dostoievski contra el laicisme. Als Karamàzov es deixa veure de tant en tant: són els moments que ens fan dubtar si l’autor creia realment en el que predicava. Un d’ells és quan Ivan Karamàzov explica al seu germà Aliosha una faula inventada per ell mateix. La història fa així: quinze segles després del seu martiri, Jesucrist apareix a l’Espanya de la Inquisició i realitza miracles a tort i a dret davant d’una plebs meravellada. El Gran Inquisidor, enlloc d’agenollar-se als seus peus, l’arresta i el condemna a la foguera “como el más vil de los herejes”. La víspera de l’execució li explica el motiu: Jesucrist, regalant magnànimament la llibertat als homes, no ha fet més que condemnar-los a la perdició. Els homes necessiten agenollar-se, cedir la seva sobirania a algú que els conegui millor que ells mateixos. Aquest ha estat el rol de l’autoritat catòlica: tornar la pau a les persones al gestionar-los la seva pròpia llibertat. Paraules del Gran Inquisidor:

La libertad, el librepensamiento y la ciencia los conducirán a tal laberinto y los situarán en presencia de tales prodigios y misterios insolubles, que algunos hombres, los indomables y furiosos, se matarán a sí mismos; otros, indomables, pero poco fuertes, se matarán entre sí, y un tercer grupo, los que queden, débiles y desdichados, se arrastrarán a nuestros pies y clamarán: “Sí, vosotros teníais razón, únicamente vosotros estabais en posesión de su misterio y volvemos a vosotros, ¡salvadnos de nosotros mismos!” (…) ¡Comprenderán muy bien, demasiado bien, lo que significa subordinarse de una vez para siempre! Mientras no lo comprendan, los hombres no serán felices.

karamazov

L’edició de Club Editor, amb traducció del francès de Joan Sales.

Segons Zweig, Ivan Karamàzov expressa el pensament més honest de Dostoievski, que alaba la puresa teòrica dels ensenyaments de Crist però els veu inaplicables a una humanitat encegada pels seus instints. Ell mateix era el perfecte contrari d’Aliosha, el seu heroi cast: li encantava llançar-se de cap al vici, experimentar la vida sense aturador (de fet hi ha similituds sospitosíssimes entre Dostoievski i el seu antiheroi, Fiodor Karamàzov, començant pel nom i acabant per la tendència d’ambdós a perdre’s entre copes de conyac). Torturat pels seus dubtes metafísics, l’autor vol estalviar el martiri a la resta de mortals i els insta allunyar-se de la llibertat de consciència:

Dostoievski, que sufre la tortura de Dios, quiere una Humanidad de fe ferviente; él, que sufre por falta de fe, quiere que los hombres sean felices creyendo. Clavado a la cruz de su incredulidad, predica al pueblo la ortodoxia, reprime sus propios conocimientos porque sabe que desgarran y queman, y predica la mentira, que da la felicidad, la estricta y literal fe del campesino (…) como su Gran Inquisidor, quiere ahorrar a la Humanidad el tormento de la libertad de conciencia y arrullarla con el ritmo muerto de la autoridad.

Però si no podia aferrar-se al cent per cent a la religió, sí que podia fer-ho a la pàtria. La miserable pagesia russa apareix una i altra vegada com a símbol d’humiltat, d’impecabilitat moral enfront els revolucionaris contagiats d’idees europees. (Sembla que els quatre anys a Sibèria li van servir per entendre una cosa: els camperols i proletaris russos no sentien cap simpatia envers els intel·lectualets que pretenien alliberar-los des dels salons de Moscou.) Durant una època va veure’s obligat a exiliar-se a Europa, per on va rodolar durant anys com un vagabund, fet que encara va encendre més el seu odi contra el vell continent. Per a ell, Europa no és més que un cau de corrupció, generador d’idees perverses que amenacen de tacar la puresa de la Rússia ortodoxa. Zweig ho resumeix així de bé:

[Per a Dostoievski:] ¿Qué es Europa? Un cementerio, quizá con nuevas tumbas, pero apestando a podredumbre, ni siquiera es estiércol para la nueva siembra. Ésta sólo prospera en suelo ruso. Los franceses, unos fatuos y presumidos; los alemanes, un vil pueblo de salsicheros; los ingleses, mercachifles de la sutileza; los judíos, orgullo hediondo; el catolicismo, una doctrina del demonio, un escarnio de Cristo; el protestantismo, la fe de un Estado de racionalistas; ambas religiones, caricaturas de la única fe verdadera: la de la Iglesia rusa. El Papa, el Satanás con tiara; nuestras ciudades, Babilonia, la gran prostituta del Apocalipsis; nuestra ciencia, un artificio vanidoso; la democracia, caldo espeso de un cerebro blando; la revolución, una chiquillada chapucera para tontos y engañados; el pacifismo, chisme de viejas. Todas las ideas de Europa son un ramo de flores secas y marchitas, buenas sólo para tirar al estercolero.

Etcètera, etcètera. Hi ha alguns elements als Karamàzov —com el menyspreu obert envers els ateus, els “judíos de poca monta”, les dones— que llegits l’any 2015 des de la Barcelona d’Ada Colau tenen un punt arcaic i poc seriós. Però Dostoievski és Dostoievski i d’alguna manera fa que tot això passi a segon pla. Sobretot perquè, tot i que provi de moralitzar, no se n’acaba de sortir: sona tant convençut quan parla a través del monjo Zosima com quan ho fa amb les paraules d’Ivan Karamàzov, el qual rebutja indignat creure en un Déu que permet el patiment dels innocents. Només aquest Dostoievski, sever però compassiu, tant ple de contradiccions que l’abraçaríem, pot encandilar tant Nietzsche com Joan Sales, qui va traduir Els germans Karamàzov al català i la va declarar “obra màxima de la novel·la cristiana universal”. Serà que la bona literatura no dóna respostes sinó que planteja les preguntes adequades i després les deixa allà, per què els lectors els donin resposta al llarg dels temps.

Llibres citats:

- Els germans Karamàzov, de Fiodor Dostoievski

- Tres maestros (Balzac, Dickens, Dostoievski), d’Stefan Zweig

- Momentos estelares de la humanidad, d’Stefan Zweig

- Joseph Frank’s Dostoevsky (recollit a Consider the Lobster and other essays), de David Foster Wallace

També pot interessar-te...

  • 58
    He visto playas de sacarosa y aguas de un azul muy brillante. He visto un traje informal completamente rojo con las solapas evasé. He notado el olor de la loción de bronceado extendida sobre diez mil kilos de carne caliente. Me han llamado “colega” en tres países distintos. He visto…
    Tags: del, no, és, los, foster, wallace, y, david
  • 57
    David Foster Wallace es va treure les cadenes, va donar mitja volta, va emprendre el difícil camí ascendent, va sortir de la cova i va veure amb els seus propis ulls totes les misèries i frustracions i neurosis i avorriments i depravacions sexuals i sentiments contradictoris que configuraven les persones…
    Tags: del, és, wallace, no, al, y, més, però, dels, foster
  • 38
    Stefan Zweig ens agrada, i molt. Durant aquest desembre se'n parlarà i se'l versionarà bastant, així que us llistem tres esdeveniments imminents al voltant de la seva vida, la seva obra i la seva mort. - Dimecres 9 de desembre, a les 19.30 h: Rafael Argullol parlarà sobre Zweig, que…
    Tags: zweig, més, al, és, stefan, del
  • 36
    L'any 2008, David Gálvez va entregar dos manuscrits a l'Editorial Males Herbes. El primer que van publicar va ser Cartes mortes, una mena d'epistolari dirigit a un destinatari que mai no respon. Res no és real, que va arribar a les llibreries tots just fa uns mesos, és  un diari situat en…
    Tags: és, no, això, david
  • 30
    Sempre he pensat que això de la Great American Novel era una cosa que només els ianquis podien inventar-se. Una novel·la llarga, èpica, convincent, que descrigui un món concret i universal que parli, a fi de comptes, de la pròpia identitat dels Estats Units d'Amèrica. Evidentment, molts països tenen els…
    Tags: és, dels, del, al, foster, wallace, david

Leave a Comment

Filed under Ressenyes

el cafè de zweig

Ja fa un cert temps que la nostra amiga Anna Pazos  em va empènyer a llegir El Món d’ahir.  Finalment l’he acabat, i tot seguit he intentat de repassar-lo mentalment una estona per ser conscient del que he llegit, per fer honor al ritual de reflexió i silenci que ha de venir sempre després d’haver tancat un llibre. Poc més tard he sopat una truita al menjador de casa meva i he encès el televisor. Aquest cop, el convidat Albert Om passava un cap de setmana al geriàtric on resideix Neus Català, testimoni  nonagenària  dels  camps  d’extermini nazis.  “Mira, l’obra de Zweig i la paraula d’una anciana carregada de la mateixa història”, he pensat. Ell, emigrant perpetu, no va poder sobreviure ni anímica ni físicament a les dues guerres; ella, amb noranta-set anys de vida i la càrrega  de Ravensbrück sobre les espatlles, somriu a la càmera i accepta la mort natural amb filosofia,  envoltada dels  llibres marxistes que han traçat la seva trajectòria vital.


Amb aquestes memòries de Zweig  –resulta curiós, un biògraf que redacta la pròpia vida!-  he viscut la primera eufòria de la Gran Guerra i la desolació posterior, el conseqüent auge del pacifisme impacient dins l’àmbit intel·lectual europeu.  El llibre no només ens parla de la tètrica història que és tota la primera meitat del segle XX europeu, sinó que ho fa recordant la perspectiva del “moment present” que ja ha quedat enrere. S. Zweig no es limita a descriure’ns el que va passar, ens explica quins temors i quines il·lusions sentia quan tot va passar,  la seva inconsciència del moment. Perquè els fets que queden escrits també han estat present, i el present tendeix a escapar-se de l’anàlisi objectiu. La manca de distància ens impedeix la claredat posterior, amb els seus judicis de valor i el seu fred (i sa?) escepticisme.  De la mà de Zweig  me n’he anat a Rússia i m’he deixat endur massa ràpid per l’entusiasme del nou món comunista, igual que André Gide i tants altres. I de Moscou a la part més occidental d’Europa he reculat espantada davant del feixisme primer a Itàlia, després a Alemanya,  per últim a Espanya –concretament a Vigo, una ciutat deliciosa que desborda de gent sempre que arriba al port un vaixell nou.



El que més m’ha sorprès han estat les coneixences que he fet a través de la lectura. James Joyce i la seva cara d’artista torturat, un Freud ja vell i retirat a París i el jove Hoffmannstahl, que desperta en el post- adolescent Stefan Zweig una barreja d’enveja i d’admiració. És evident que les memòries d’aquest difunt intel·lectual europeu són encara una entitat viva, un manifest de crida internacionalista i un guió excel·lent per entendre no només els móns d’ahir (perquè el “món d’ahir” on va néixer Zweig  ens queda ja a dos o tres mons de distància) sinó també els d’avui. La qüestió del temps pren per mi una especial importància. L’autor es refereix a Goethe, i en una ocasió se li permet de parlar amb una velleta que havia estat parenta d’aquest, quan encara era una nena. De fet, Zweig era un col·leccionista selecte i empedreït fins que el curs de la història li retirà aquest privilegi.  

El segle XX de la pàtria europea ha estat un conjunt de nous móns abocats al fracàs, i res d’això no escapa a la mirada atenta de Zweig, que va ser fill d’un cosmos tranquil per convertir-se en refugiat d’uns processos de canvi  polític accelerats i majoritàriament nefastos. Malgrat tot, les vivències d’Zweig són nombroses i estimulants; ja voldrien molts dels seus coetanis menys erudits haver corregut la seva sort, sempre entre criats i cafès. No m’agradaria caure en la vulgar trampa de la crítica de classes, però. Si Zweig era eminentment burgès i se’n beneficià per poder escriure sense preocupacions econòmiques, millor per ell, millor per nosaltres i millor per l’aspecte de les nostres biblioteques. No obstant, la lucidesa d’aquest intel·lectual que no va suportar l’esfondrament d’Europa–gràcies un cop més, Zweig, tampoc no voldria ser injusta- no ens ha de fer oblidar el coratge dels més petits, dels que, com Neus Català, encara avui poden parlar sobre l’olor de carn cremada.  

Leave a Comment

Filed under Passat i present

el món d’ahir

En certa manera, podríem dir que El món d’ahir és un llibre indesitjat. Indesitjat perquè, tot i que nosaltres, oh lectors del futur, haguem “disfrutat” com gossos llegint-lo i tinguem ganes de regalar-lo a cada desconegut que passa pel carrer i a cada quillo que escup al terra, tot i això, dic, segurament Stefan Zweig no tenia cap ganes d’escriure’l. La raó és senzilla: tot apunta que la discreció de Zweig era tal, que segurament en una altra dimensió espai-temps ni se li hagués passat pel cap la idea d’escriure un llibre sobre si mateix. Hom se l’imagina com un home tranquil i modest, feliç amb la seva biblioteca i les seves amistats erudites i sense cap necessitat d’explicar a la humanitat qui és i què fa -de fet, el conflicte entre la seva vida personal i el seu “jo públic” sempre va ser un tema complicat. En tot cas, però, el fet d’haver nascut el 1881 a Viena i haver viscut el tombant de segle, la Primera Guerra Mundial i el que ell creia que seria la fi de la civilització, tots aquests fets, dic, el van quasi obligat a redactar una biografia. La base del llibre, doncs, és la consciència total d’estar vivint una de les etapes més importants de la història de la humanitat.

I tant important. Publicat pòstumament el 1942, El món d’ahir relata el període d’abans de la Primera Guerra Mundial i els diversos esdeveniments que van portar Zweig a creure que “el món d’ahir” romandria com “el món d’ahir” sempre i per sempre: les dues Guerres Mundials, el nazisme, l’Holocaust, etcètera. Vista la inhumanitat del segle XX, Zweig estava bastant segur que el món canviaria completament, els nazis aconseguirien tot el poder i que l’últim exili al Brasil no hauria servit per a res -d’aquí el suïcidi, el 1942, amb la seva esposa Lotte a Rio de Janeiro. 
En tot cas, Zweig marca una barrera total entre “el món d’ahir” i el seu món de llavors, el món d’avui, on la violència és el pa de cada dia, la burocràcia podreix qualsevol intent d’espontaneïtat, on tots mengem torrades amb mantega mentre veiem, al diari, imatges de morts i mutilats i on, per resumir-ho ras i curt tot i semblar una àvia enfadada, la consciència moral fa pena. El món d’ahir, en canvi, era “el món de la seguretat”: 
El segle XIX, amb el seu idealisme liberal, estava convençut d’anar pel camí dret i infal·lible vers el millor dels mons. Hom mirava amb menyspreu les èpoques anteriors, amb les seves guerres, fams i revoltes, com si fossin temps en què la humanitat encara era menor d’edat i no prou il·lustrada. Ara, en canvi, només era qüestió de dècades superar definitivament les últimes restes de maldat i violència, i aquesta fe en el “progrés” ininterromput i imparable tenia per a aquell segle la força d’una veritable religió. (…) Es creia tan poc en recaigudes en la barbàrie -per exemple guerres entre els pobles d’Europa- com en bruixes i fantasmes; els nostres pares estaven plenament imbuïts de la confiança en la força infal·liblement aglutinadora de la tolerància i la conciliació. 
El món, efectivament, no va anar tal i com els pares de Zweig confiaven: en comptes de viure un segle XX de pau, amor i floretes, l’ésser humà va demostrar, per milèssima vegada, la seva capacitat enorme per fotre la pota. Tot i això, però, el llibre de Zweig no és completament dramàtic: a mesura que la cronologia avança la cosa va posant-se negra, però també tenim temps de saber tot el que aquest home va fer i, així, arribar a la conclusió que Zweig és l’home que va estar a tots els llocs on nosaltres hauriem volgut ser a l’època on nosaltres hauriem volgut ser-hi. Havent viscut la golden age de Berlin, Paris, Viena, Zurich i altres ciutats europees, Zweig ens explica (com qui no vol la cosa) les trobades amb escultors com Rodin, escriptors com Rilke o Hofmannstahl o Thomas Mann o Paul Valéry o James Joyce, senyors forts com Freud o músics com Richard Strass i Bartók. 
Cosa seria, doncs. Poetes purs, tertúlies infinites i col·leccions de manuscrits barrejades amb exilis, silencis i bombes; veure i viure l’èxit i veure i viure com un home t’enfonsa en la ruïna i l’oblit: per Stefan Zweig, aquest va ser el segle XX. Tot de coses que no només va bé saber, sinó que convindria no oblidar. 

2 Comments

Filed under Passat i present