Tag Archives: simone weil

FestLet #5: Simone Weil, la lliçó de Mandela

Tarda de dijous 4 de setembre, Giancarlo Gaeta i Maria Concetta Sala parlen sobre Simone Weil i el llibre La Rivelazione Greca al Teatro Aristano. Després de barallar-me en veu alta amb un vàter d’aquests automàtics que escupen aigua cada cop que t’hi atanses he entrat a la sala. Seients còmodes, llum tènue, el perill del comfort. Quan feia una hora que escoltava m’he endormiscat, però abans que això passés he tingut temps de prendre algunes notes.

DSC_0035

Maria Concetta i Giancarlo Gaeta al Teatre Aristano. (c) Júlia Bacardit.

María Zambrano, Hannah Arendt. La ponent i filòsofa Maria Concetta ha parlat d’elles amb admiració perquè són dones que, com Simone Weil, van viure el període difícil d’entreguerres i que van tenir el coratge de regalar al món perspectives femenines pròpies. Amb l’inesborrable tint de la fe i l’educació cristianes en el cas de Simone Weil, però perspectives pròpies al capdavall. I no em malinterpreteu, quan dic femenines no vull dir femenines de fer nens i roba de ganxet sinó femenines intel·ligents, empàtiques i lúcides.

Simone Weil és lectora per sobre de totes les coses. I escriptora de blocs de notes transversals, perquè els seus Cahiers ataquen la qüestió hermenèutica des de la Ilíada fins a la crispada política internacional de la Guerra Freda. Weil extreu filosofia a partir de la interpretació de Sòfocles o d’Homer, els seus arguments s’estenen a l’àmbit de l’antropologia, la sociologia, la política -ja se sap que la literatura intenta dir-nos alguna cosa sobre la vida. El millor de tot plegat és que les reflexions que la pensadora fa a partir d’un text tendeixen a ser mal·leables, fàcils de traslladar a altres textos i situacions imaginables. Si teniu paciència us ho exemplificaré amb la pel·lícula Invictus i la figura de Mandela.

Weil entén la Ilíada com el poema de la força que expressa la misèria de tots els humans, la incapacitat que tenim de comportar-nos sempre de manera justa. Homes i dones som testimonis de fenòmens “sobrenaturals” que són la capacitat de captar la bellesa, la curiositat, els moments puntuals de solidaritat en les circumstàncies més dures -penseu en les escenes cinematogràfiques sobre soldats amics en un camp de batalla. I amb tot, homes i dones som incapaços de ser justos més d’una estona escassa perquè ens vencen la carn i la sociabilitat, el desig aferrissat d’assolir la felicitat individual. Malgrat les nostres limitacions a l’hora de fer el Bé -Weil encara parla de coses que s’escriuen amb majúscules-, algunes excepcions puntuals resisteixen ara i sempre a l’invasor.

Fotograma de la pel·lícula Invictus (Clint Eastwood, 2009)

El Nelson Mandela de la pel·lícula Invictus (2009) representa un d’aquests moments sobrenaturals. Si us he de ser sincera, l’exemple de Mandela i de la força i la misèria humana no ha estat mai idea meva ni de Maria Concetta ni de Giancarlo Gaeta. Ho va comentar Victoria Cirlot en relació al pensament de Simone Weil i mai no ho he oblidat: 27 anys de presó a Robben Island són suficients com perquè un home es deixi doblegar per la “força”, busqui una indemnització i potser una venjança. I amb tot, en sortir del seu captiveri i convertir-se president de Sud-àfrica Mandela decideix fomentar el rugby dels blancs entre els negres. Es planta davant de l’afrikaner François Pienaar i li demostra al món que ell pot ser més just que la resta; fa un d’aquells gestos sobrenaturals que confirmen la regla.

El públic aplaudeix i jo em sobresalto, s’ha acabat la ponència.

1 Comment

Filed under Cròniques