Tag Archives: sherwood anderson

gates calentes i viatjants semi-morts

Si hagués de triar un lligam literari que unís tots els Estats Units, em sembla que escolliria el fenomen aquest del Somni Americà. frustracions nacionals han deixat anar tanta tinta: les seves conseqüències fatals han creat hits literaris com el pobre, ric Jay Gatsby o els grotescos habitants del Winesburg, Ohio d’Anderson.

En cercles teatrals, la Gata sobre teulada de zinc calenta d’en Tennessee Williams té un quasi-bessó del nord-est: la Mort d’un viatjant d’Arthur Miller. Tot i tractar-se de dos dramaturgs situats en conte
xtos radicalment diferents (tenien la mateixa edat, però Williams era Columbus, Mississipi, i en Miller era un novaiorquès sofisticat), a mitjans de la dècada de 1950 Miller i Williams van aguantar plegats gran part de la càrrega del teatre americà i van compartir escenaris a Broadway.

Tant la Mort com la Gata estan centrades en la família americana del segle XX. D’una banda, en Willy Loman, el viatjant (en realitat, venedor) que representa el paper principal en la seva mort, és un home fracassat que ha caigut de ple a la trampa del Somni Americà: com diu Gerard Weales, Willy Loman “ha assumit que el succès cau en mans de l’home amb el somriure adequat, la millor actitud, el millor encant, l’home que no només agrada sinó que és popular”. Bé, ni ell ni la seva gent ni els personatges de Tennessee Williams tenen cap d’aquestes qualitats i la seva família, com la del Big Daddy del del Sud, està dominada per una falta de comunicació brutal.

Arthur Miller i Marilyn Monroe. Elegància total.

En certa manera, es poden crear paral·lelismes entre els personatges de les dues obres. Primer, entre Willy Loman i Big Daddy: tots dos són els pares de la família, tenen dos fills, creuen en el Somni Americà (tot i que Willy és molt més innocent i acaba suïcidant-se i Big Daddy és molt més realista i decent i resignat i morirà de càncer -si no es mata abans) i estimen amb un especial afecte a un dels dos fills: en Biff, fill de Willy, i en Brick, fill de Big Daddy. I, de fet, entre ells dos també hi ha diverses similituds: els dos són els fills desastrosos i estimats, els dos són els personatges honestos i fracassats que prefereixen viure sincerament que ser hipòcrites simpàtics i els dos representen, en certa manera, la opinió dels seus autors: Williams i Miller van intentar remoure els estòmacs americans colpejant un dels seus valors més important: l’èxit.

Willy Loman, d’una banda, podria assimilar-se a un sensacional i totalment ridícul heroi tràgic (una mica en la línia del Proctor de Les bruixes de Salem, però molt agafat amb pinces): el càstig final per la seva obsessió amb el somni de riquesa i èxit total és el seu propi assassinat. En canvi, en l’obra de Williams, tot i els tres actes i el respecte pel temps i l’espai i tal, hi ha un punt de fatalisme i destí tràgic bastant important, l’inevitable té més protagonisme.

Els dos autors, a més, basen la seva obra en les dicotomies. La vida i la mort es mesclen en una mena d’ambigüitat XXL general: a què es referia, Miller, quan va escriure el títol de Mort d’un viatjant, a la vida de Willy o a la seva mort real? Igual que la presència de la vida i la mort a l’habitació de la Maggie i el Brick i la confusió en el títol de Williams: qui és, realment, la personificació d’una gata histèrica sobre una teulada de zinc calenta?

De què riu Tennessee Williams?


Una de les diferències crucials, però, és el dialecte, on el contrast nord-sud és bastant clar. Williams fa servir un llenguatge totalment col·loquial (de la regió central dels Estats Units) amb l’objectiu d’ampliar els registres estancats dels diàlegs teatrals americans. El dialecte de la Gata és el protagonista estilístic total: recursos com l’el·lipsis, les interrupcions i els solapaments del discurs són utilitzats per mostrar la psicologia de cada caràcter, així com la seva visió del món i el seu intent (més o menys fracassat, en cap cas exitós) d’amagar-se en la convenció social. Aquesta és la diferència crucial entre Williams i Miller: el primer escriu des de dintre, té el Sud dintre seu, no pot evitar ser real perquè coneix massa les peculiaritats de la seva zona i no pot evitar sentir-les. El segon, en canvi, té un estil més solemne: és molt més sofisticat i ha construït una obra perfecta des de fora, a la manera racional. Miller era més civilitzat… oh, què us creieu, era de la ciutat de Nova York!

La comparació podria ser molt més llarga, però la cosa és aquesta: encara que Williams fos de Columbus i compartís amb la seva gent aquest caràcter impulsiu del Sud i Miller fos l’elegant autor que s’havia casat amb Marilyn Monroe, tots dos compartien la mateixa preocupació nacional: la de l’obsessió americana per l’èxit, el què diran i l’horror del buit. Com diu Big Daddy en un moment de lucidesa total, “sometimes I think that a vacuum is a hell of a lot better than some of the stuff that nature replaces with it”. Final.

1 Comment

Filed under General

el llibre del grotesc

Diu que al principi hi havia moltes veritats precioses, que n’hi havia centenars i centenars i totes eren bellíssimes. Però també diu que, llavors, van arribar les persones i, al apropiar-se de les veritats, es van tornar grotesques. Explica l’escriptor vell que el que les feia grotesques era el fet de construir la pròpia vida segons una d’aquestes veritats, perquè llavors aquesta veritat sola i isolada es convertia automàticament en una mentida.

Aquest principi és la base i fonament d’un dels pilars de la narrativa nord-americana: Winesburg, Ohio del senyor Sherwood Anderson (1876-1941), obra publicada per primer cop el 1919. Ambientada entre finals del XIX i principis del XX, és a dir èpoques d’industrialització, modernització i emigració camp-ciutat, la novel·la relata les misèries humanes de cadascun dels habitants del poble imaginar de Winesburg, Ohio, posant èmfasi en la solitud i tristesa que caracteritza els personatges i que els transforma en figures grotesques.

OHIO

Es tracta, fonamentalment, de personatges bomba de rellotgeria que s’han anat teixint cadascun la seva pròpia veritat universal i, després, a l’hora d’autogestionar-se la vida en societat, es troben davant d’una incapacitat comunicativa total. Llavors creixen les bombolles i la tendència a la turbina cerebral i els personatges acaben esdevenint, efectivament, personificacions del Grotesc, illes solitàries que busquen veritats com flotadors, que embogeixen buscant manguitos i tubos i patos i ajudes als socors.

Hi ha una espècie de tristesa innata que habita i ocupa (de fet, okupa) les seves ànimes, esperits sempre al límit de la bogeria i, alhora, famèlics d’amor i carinyo i extremadament necessitats d’un simple copet a l’esquena. El contrast entre la vida de ciutat i l’isolació i l’aire contaminant dels petits pobles és present en cada escena, en cada xoc entre l’arribada del progrés i la tradició perenne i eternal, en la incapacitat dels personatges de sortir del rol que els hi ha estat fixat.

Totes les històries tenen un punt de perversitat, sí, de cosa raríssima i de Grotesc com una casa. No obstant això, també hi trobem un no-se-què d’ingenu, un punt d’innocència dolça i de Poesia en majúscules que fa que estimis i compadeixis la pobra noia que corre nua per Winesburg; el capellà torbat que espia, durant al nit, la professora Kate Swift mentre llegeix nua al llit o en Jesse Bentley, el fervor religiós del qual quasi l’empeny a sacrificar el seu propi nét per Déu. El narrador, doncs, ens relata les excentritats dels personatges d’aquest poble del Middle West americà amb l’atenció, el detall i la insolència d’un paparazzi que cobra a comissió i en funció del nivell del drama.

El fil conductor de la novel·la és en George Willard, fill d’en Tom i l’Elisabeth Willard i periodista del diari del poble, el Winesburg Eagle. És ell el qui, anys més tard, relatarà les “grotesqueries” dels habitants de Winesburg, cada un dels quals va explicar-li la seva història en algun moment perquè, de tots, semblava el més sensat i el més decent. I, també és segurament per això que la novel·la té el desenllaç que té.

musical

Òbviament, però, tot i que és considerada un dels models del realisme literari nord-americà dels anys 20, la novel·la no és precisament realista. En la meva opinió, a Winesburg la gent està especialment tocada. Això és així perquè Anderson filtra les situacions més extravagants, els estats d’ànim més extrems i els col·lapses més col·lapses de la vida diària d’aquesta pobra gent. Tot i que la rutina de poble tendeix més a fixar rols i convencions que la vida metropolitana, seria xungo haver de considerar Winesburg com el típic poblet nord-americà. El que fa l’escriptor, doncs, és centrar la lupa en el patetisme i convertir els personatges en els fragments més grotescos de si mateixos.

La ciutat imaginària de Winesburg està basada en la ciutat natal de l’escriptor: Clyde, també a Ohio, ciutat on Sherwood Anderson va créixer feliçment sota el simpàtic sobrenom de “Jobby” (es veu que sempre estava preparat per treballar). La novel·la, a part de tenir el meu aval més total i absolutíssim, és considerada la seva millor obra i dos anys després de publicar-se ja va guanyar el primer premi anual de la revista literària The Dial (2.000 estimats dòlars), premi que l’any següent va guanyar ni més ni menys que el senyor T. S. Eliot. I poca conya amb Sherwood Anderson perquè, tot i ser més conegut per la seva mort que pels seus llibres (va morir, ja és mala sort, al empassar-se l’escuradents d’un martini), va ser heroi i influència d’autors idolatrats avui dia com en Hemingway, William Faulkner o el mateix senyor Capote.

Leave a Comment

Filed under Els homes i els dies