Tag Archives: sergi pons codina

Sergi Pons Codina, les botes i la ploma

Mars del Carib és el nom d’una novel·la i el d’un bar on una colla de joves i de no tan joves amants de les drogues es reuneixen i actuen com canalles incívics. El protagonista, Blai, té la traça de combinar les seves aventures etíliques i speedístiques amb reflexions hilarants sobre el que era i és el Raval, sobre la prostitució de la nostra Barcelona, sobre la immundícia ridícula que és el món del treball. I ho fa sense que sembli un pamflet antisistema. He quedat per entrevistar el seu autor Sergi Pons Codina (Parets del Vallès, 1979) al meu barri natal, que també és el barri del seu llibre i del seu grup d’amics.

Sergi Pons Codina fa tard, l’espero a l’estació de Sant Andreu Comtal. M’envia un SMS dient-me que el tren ve amb retard però arriba mitja hora després amb un cotxe que té matrícula italiana. “La dona m’ha dit que el tren es retardava, he anat al bar a fer temps i he perdut el següent tren.” Pujo al cotxe, després de fer voltes aparquem i sortim del vehicle, em demana tabac i em diu que una tropa d’amics seus l’esperen a la taverna andreuenca La Birreta i que un cop hi entrem ja no hi haurà possibilitat de mantenir cap conversa civilitzada. Entrem a un altre bar del barri que és greixós i brut com el Mars del Carib de la seva novel·la homònima. “A mi m’agaden aquesta mena de bars”, em diu. A mi —Júlia— el que m’agrada són les olives que ens serveix el vell solitari de la barra. Comença l’entrevista.

SergiPons_CopyElisenda Lafarga Fernández

Sergi Pons Codina. (c) Elisenda Lafarga Fernández

De la tinta de tatuar a la d’escriure.

No sóc tatuador, el qui tatua és el meu soci a la botiga. Ell és el propietari del cotxe amb matrícula italiana que condueixo i és pràcticament l’ànima de la botiga; jo només forado, faig pírcings. Vaig provar de dibuixar i no me’n sortia, sempre he estat més de llegir i de pensar que de dibuixar. He llegit molt tota la vida.

Un es fa escriptor després de llegir més del compte?

Quan et fas escriptor? Jo encara no m’hi sento, suposo que has de tenir una trajectòria, dedicar-hi molt de temps i pensar-hi molt. Jo sóc moltes coses abans que escriptor. He fet un llibre i potser no en faré cap més mai. O sí, i no me’l publicaran mai. És difícil escriure després del reconeixement. Hi ha molts escriptors d’un sol llibre i és normal, potser amb el primer llibre has esgotat tot el que vols dir. Després pots dir… ara per on tiro? Si no véns de cap mundillo concret ni tens gaires estudis el reconeixement et pot fer sentir afalagat, pressionat, pot fer que vulguis anar més per l’estil que pel contingut i amb això et perds, perquè has de saber què pots oferir i què no.

La ironia funciona amb segons quines històries, però ha d’estar justificada. En el meu cas penso que la ironia és honesta, perquè és com som jo i els meus amics; en aquest sentit Mars del Carib és honesta però no cínica.

Gestionar el reconeixement costa, perquè no t’ho pensaves i et ve molta gent. Et vénen els de la biblioteca del poble, l’alcalde, la gent et mira amb uns altres ulls i te n’adones. Però jo crec que tot això no m’ha canviat en res. Per molt que 1984 sigui una bona editorial, no es mouen en l’àmbit del bestseller, i d’altra banda estem parlant del cercle reduït de la literatura catalana. Quants n’hi ha, que es dediquin només a escriure, aquí a Catalunya? Com a molt uns cinquanta. La Marta Rojals, que crec que va camí dels 50.000 exemplars, i després els de sempre, el Monzó i el Pàmies. L’any passat el Yannick Garcia, que es guanya la vida fent de traductor, va publicar La nostra vida vertical (L’Altra Editorial, 2013), que és un recull de contes que està bastant bé. Després hi ha l’Albert Pijoan, que ha escrit El franctirador (Angle Editoral, 2014), una novel·la negra raríssima, ubicada a la Polònia postsoviètica, i aquesta també és bastant bona… I tot i així aquesta gent es dedica a altres coses a banda de l’escriptura.

Una de les coses que m’ha fet gràcia del llibre… 

Ah, te l’has llegit? Molta gent que fa entrevistes té massa feina i només es llegeix els resums dels llibres.

Jo ho faig de franc i tinc tot el temps del món, si cobrés potser s’acabaria la meva puresa. (Riures.) En tot cas, una de les coses que m’ha fet més gràcia del llibre és la història del tirocoquisme i de l’Alana i la Davinia. Són una caricatura dels moviments socials o polititzats. Creus que és necessària una major dosi d’autocrítica en aquests àmbits alternatius/ideològics?

En Tirococa és una desviació del marxisme del segle XIX, és ric i va de comunista. El seu exemple dins la novel·la és una crítica als progres que són progres per quedar bé i no es mullen. Sol ser gent que ve d’un entorn social força privilegiat i que està molt preparada, com el mateix Marx i Engels en el seu moment —eren els que tenien més temps per pensar. Aquesta és una contradicció que sempre ha existit. Ho he parlat amb el Miquel Adam i alguns altres, jo vinc del rollo antifa marrano de Sant Andreu, que érem redskins però no estàvem tan polititzats: hi havia el sector més polític i el sector que ho era menys. Ara fa temps que he penjat les botes però he estat en mogudes antifeixistes, m’he xupat baralles, he estat detingut i això m’ha marcat per tota la vida. Arriba un punt que actituds molt dogmàtiques em semblen absurdes i infantils, un “jo sóc antifa perquè porto la xapa”. Afrontar el dia a dia amb consciència política sí que em sembla admirable, però em fa ràbia la gent que actua de progressista perquè estèticament està ben vist.

Pregunta canònica. Quin és el teu autor català actual preferit? I estranger?

Això dels autors sempre va a èpoques. De catalans et diria Pere Calders, sempre m’hi refereixo a les entrevistes. Després hi ha Josep Pla, odiat per mi a nivell personal, però que té una prosa que m’encanta. Pla és un cirugià de la literatura, per molta ràbia que li tinguis és imprescindible. Amb Manuel de Pedrolo en canvi em passa al revés, tenim sintonia política però ha fet tants llibres que n’hi ha alguns que els trobo molt fluixos… Joan Perucho és un altre món però també m’agrada força, era advocat i jutge, super culte, un intel·lectual. I de cop et surt amb un llibre de vampirs del segle XVIII que es dediquen a menjar-se la penya, te’l recomano, es diu Les històries naturals [Edicions 62, 1993]. Ara m’estic llegint Juan Marsé i com ell hi ha Vázquez Montalbán…  són autors que escriuen en castellà però que formen part de la literatura catalana, sobretot Montalbán.

A nivell d’escriptors estrangers hi va haver una època en què m’agradava molt Jean Ferdinard Céline, que va ser condemnat per col·laborar amb els nazis, va estar a la presó a Dinamarca… és un tio que a part de ser de dretes estava mig boig. 1984, la novel·la de George Orwell, va ser una influència per mi durant anys, la col·leccionava en diferents llengües i edicions, en dec tenir una vintena d’exemplars. Però a part d’aquest no hi ha cap altre llibre d’ell que m’hagi agradat molt molt. M’he llegit l’Homenatge a Catalunya, però vaja… Dies de Birmània de l’Orwell, també publicat per Edicions de 1984, potser és l’únic que està gairebé a l’alçada. En John Fante també m’agrada molt, i com ell altres escriptors americans com Kurt Vonnegut: he llegit Bressol de gat de les Males Herbes i el trobo recomanable. També admiro el rus Sergei Dovlatov i alguns llatinoamericans, el cubà Pedro Juan Gutiérrez i el colombià García Márquez, que és un lloc comú però no deixa de ser un referent. En canvi no vaig poder llegir-me sencera la Recherche de Proust, no s’acabava mai… Era acabar-me un volum i dir buf, passo. El mateix em va passar amb El Conde de Montecristo, que és d’aventures i no té res a veure amb Proust però que em va despertar la mateixa reacció: em vaig llegir un dels seus volums i vaig veure que n’hi havia molts més, i per mi sobraven dues-centes pàgines ja només del primer volum.

(Li recomano que llegeixi David Foster Wallace amb urgència.) Aquesta és una pregunta que et faig com a lector. Què t’ha de fer sentir una novel·la per agradar-te?

M’agrada que la novel·la et bufi l’orella i que et toqui el colló dret i que et fiqui el dit a l’anus. Passa poques vegades.

Tot això serà escrit tal com raja.

Ja m’està bé.

Amb les qüestions de vocabulari em vaig posar més ferm, els vaig dir i van acceptar sense problemes que certes coses eren impepinables: si toca posar «polla» poses «polla» i si toca posar «tio» poses «tio». 

Sé que Calders és un dels teus autors referents en llengua catalana, i que si t’agrada és per l’ús que fa de la ironia. La ironia és sempre una eina vàlida? Creus que un llibre pot pecar d’excés d’ironia?

Potser sí, que pots pecar d’excés d’ironia. Tu poses el ritme. La ironia funciona amb segons quines històries, però ha d’estar justificada. O potser és el teu to i el teu to sempre és irònic. En el meu cas penso que la ironia és honesta, perquè és com som jo i els meus amics; en aquest sentit Mars del Carib és honesta però no cínica. Mars del Carib se’n fot de tot Déu, a i qui li molesti que es foti aquestes olives pel cul.

Fins a quin punt s’ha de vendre, un autor? Trobes que avui aquest és un imperatiu major respecte abans?

No sé com era abans, fa tot just un any que es va publicar Mars del Carib. Si entres en la dinàmica de publicar t’has de vendre. És part de la promoció del llibre, a banda que m’agradi més o menys. És veritat que hi ha gent a qui li encanta parlar i que això de promocionar-se li surt fàcilment. A mi el que m’agradaria és que el llibre anés fent per si sol, m’encantaria ser com Salinger, que no es deixava veure i que els deia als lectors que li enviessin cartes i au. Però no puc fer-ho, per respecte a l’editorial. També he de dir que arran de la publicació del llibre he conegut gent molt interessant. El David Castillo, que és un tio de puta mare, en Julià Guillamón, l’Irvine Welsh, etcètera. També he conegut alguns capullos. Vaig tenir una enganxada amb el de Ràdio Estel a la roda de premsa de presentació del llibre, però després em van convidar a una entrevista a la seva ràdio i la cosa va ser correcte, va acabar bé. En aquest sentit les editorials són curoses, t’acompanyen i et cuiden bastant, per això després tens la sensació que has d’actuar en conseqüència.

Sergi Pons Codina i els seus amics inspiradors de “Mars del Carib”, una nit qualsevol a Sant Andreu del Palomar.

Coneixes les obres de Max Besora, Lluís Calvo, Jordi Nopca o David Gálvez? Creus que és important conèixer les obres que escriuen els teus contemporanis en la teva llengua?

És important i no és important. Per què ha de ser més important llegir-te els d’ara que els d’abans? A més, què és generació? La gent que publica al mateix temps? No sabria dir-t’ho. En Besora l’he vist però no l’he llegit. Clar que penso que Lluís Calvo, Lluís Guardiola o David Gálvez i són bons, en general hi ha molt bona literatura catalana avui: no té res a envejar a altres literatures. Ara, també he de dir que en Yannick, que té la mateixa edat que jo, és un altre nivell, és un narrador que et sap moure pel llibre. Que dius que en Yannick sembla més formal? Deixa’l córrer, al Yannick —riures de complicitat.

Besora s’inventa el català que escriu, tu et cenyeixes més al que sentim al carrer però has aconseguit esquivar molt bé els gairebé inevitables castellanismes. A més parles de drogues i de mala vida i sembla que això en català no es fa gaire, si bé potser és més per qüestions de selecció editorial. T’ha plantejat alguna dificultat, això?

Vaig fer el llibre tal com em rotava, amb totes les faltes corresponents. A l’editorial va haver-hi un procés de correcció que no va ser mai imposició. Vaig haver de cedir amb temes estructurals de llengua: havia escrit infinitius darrere de comes, coses d’aquestes més tècniques. Amb les qüestions de vocabulari em vaig posar més ferm, els vaig dir i van acceptar sense problemes que certes coses eren impepinables: si toca posar «polla» poses «polla» i si toca posar «tio» poses «tio». En general el procés de correcció va ser una bona experiència, vaig aprendre molt. Amén als filòlegs. L’únic problema gran que vaig tenir amb l’editorial va ser amb el nom de la immobiliària que apareix a Mars del Carib, perquè jo vaig estar treballant a una immobiliària i el nom que vaig posar al llibre era molt similar… Tecnokaka. M’ho van fer canviar per Impertotxo perquè ja van tenir problemes arran d’un llibre de Xavier Rius sobre Plataforma per Catalunya —l’Anglada els va portar als jutjats. L’editorial 1984 era molt política d’entrada, el Cots és un home molt polític, tan sèrio que sembla. A banda d’aquest petit incident, estic molt satisfet amb l’editorial. Vull que ho escriguis, això.

Si puguessis canviar alguna cosa de Mars del Carib, què canviaries? Quin creus que és el seu punt feble?

Veig errors quan el reviso però no canviaria res. Sóc com sóc gràcies al que he viscut. Mars del Carib és així i punto —i vull que escriguis «i punto», no «i punt».

D’acord, Sergi Pons.

M’adono que Sergi Pons Codina ha pagat les cerveses quan jo estava distreta. Ens dirigim a la Birreta per continuar bevent.

També pot interessar-te...

  • 42
    Teju Cole era una de les estrelles convidades del Festivaletteratura, com a mínim per a nosaltres. Autor d'Every Day is for the Thief (publicada a Nigèria el 2007, tot i que als EUA es va publicar aquest 2014) i Open City (2011), l'escriptor nigerio-estatunidenc va aterrar a Mantova per parlar de les seves dues ciutats:…
    Tags: és, no, però, ha, del
  • 40
    ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d'any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l'any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s'allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més…
    Tags: és, no, més, ha, del, llibre, però
  • 38
    “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
    Tags: és, no, del, però, ha, més
  • 35
    Sempre passa igual: hi ha caps de setmana que passen sense pena ni glòria i n'hi ha que estan replets d'activitats. També passa que quan vols vida hiperactiva és quan no hi ha res i quan tens ganes de dormir tot va al revés, però això ja és qüestió de…
    Tags: del, és, ha, però, no, llibre, més
  • 33
    EEEEP!! Continuant la tradició iniciada l'any passat, presentem els llibres que ens han fet fruir més durant aquest 2014 que acaba. La llista té molt d'arbitrari: hi caben tant novel·les del segle XVII com obres recent sortides del forn, peces publicades per primer cop fa més de vuitanta anys i…
    Tags: és, del, més, no, però, llibre, ha, codina, pons, sergi

Leave a Comment

Filed under Entrevistes, General

LLISTES! LLISTES!

EEEEP!! Continuant la tradició iniciada l’any passat, presentem els llibres que ens han fet fruir més durant aquest 2014 que acaba. La llista té molt d’arbitrari: hi caben tant novel·les del segle XVII com obres recent sortides del forn, peces publicades per primer cop fa més de vuitanta anys i històries que van sortir al mercat l’any passat. Són, ras i curt, els nostres llibres del 2014: escollits de manera subjectiva i sense ordre de millor o pitjor, però boníssims tots. Comencem.

 

La nova edició d’Alianza Editorial.

El silencio blanco, de Jack London
Vaig agafar aquest llibre de casa d’un amic fa uns mesos. No està a l’alçada dels llibres clàssics més conceptualment orgàsmics, però és un gran llibre d’històries. Perquè en aquest cas el que compta són les històries: de guerrers, de prínceps i de vells que accepten el tràgic destí de ser abandonats per la família. Els relats són dramàtics “a l’antiga”, hiperbòlics i èpics —de vegades un pèl tòpics. Tenen un regust molt romàntic perquè estan carregats de sentiments extrems i són contes que, per anar bé, haurien de ser llegendes recitades en comunitat, a la vora el foc. Els contes ens enganxen molt fort, el narrador sap que hem vingut a emocionar-nos i no té altra pretensió que aquesta, el nostre pur delectare. De fet, la figura del Jack London escriptor també és digna de menció: autodidacte, mariner, vagabund —no em sorprèn que l’envaís la inspiració.  El llibre és sucós i apte per a tots els públics. // Júlia Bacardit

 

L’edició de Scribner.

Random Family, d’Adrian Nicole LeBlanc
El subtítol ho diu tot: amor, droga, problemes i l’experiència de créixer i envellir al Bronx. Random Family (2003) és això: la saga real d’una familia qualsevol del suburbi més xungo de NYC, narrada en 409 pàgines de no-ficció èpica. L’autora, Adrian Nicole Leblanc, va conviure durant més de 10 anys amb les seves protagonistes: era present a cadascun dels seus embarassos preadolescents i adolescents, als seus judicis, entrades i sortides de la presó, durant els seus desnonaments i els seus mals d’amor. El document resultant, a part de llegir-se com una novel·la d’intrigues, gangstas i lios de faldilles, és un anàlisi brillant dels problemes estructurals que afecten les zones depauperades de les grans ciutats, on la manca crònica d’educació i d’oportunitats afecten generació rere generació. És com The Wire però millor, perquè és 100% real. // Anna Pazos

 

La magnífica coberta d’Adesiara Editorial.

El viatge a sota terra de Niels Klim, de Ludvig Holberg
Publicada per primer cop l’any 1741, uns anys més tard que els Viatges de Gulliver (1727), seria un Gran Error considerar aquesta obra de Ludvig Holberg com a simple literatura de viatges. De la mà d’Adesiara Editorial, que no es cansa de publicar rareses antigues meravelloses, l’obra d’aquest escriptor danès d’orígen noruec (tant Dinamarca com Noruega se’l volen fer seu) narra el viatge de Niels Klim a sota Terra: resulta que el globus terraqüi està buit i a dins hi caben mil mons. A través de la descripció d’altres civilitzacions, Holberg fa un cachondeo immens i brillantíssim d’aquest eurocentrisme tan nostrat. Per què llegir el llibre? Per la frescor de la prosa (magnífica traducció de Vicenç Reglà, del llatí original!!), per la guassa general del baró d’Holberg, perquè en un dels mons imaginaris les dones persegueixen i diuen marranades i toquen el cul als homes i per la modernitat de l’obra: barreja gèneres, barreja narradors i és un exercici de metaficció carregat d’estil i política. // Irene Pujadas

 

Elegant i austera edició de Penguin.

The Lady in the Looking Glass, de Virginia Woolf
Aquest recull està a l’alçada dels llibres més  orgàsmics. Què tenen aquests relats que els faci tan valuosos? Que la seva autora és capaç de descriure dues capes sobreposades d’una mateixa realitat de forma simultània. El millor exemple el trobem al conte que dóna nom al llibre, que presenta les dues cares d’una moneda. No fa gaire vam penjar una entrevista de Teju Cole, i l’escriptor deia que  sempre hi ha una realitat amagada, que sota l’aparença exterior hi ha altres capes d’informació que queden ocultes. Mostrar aquesta realitat poc visible és el que hauria de fer la literatura, i no hi ha cap dubte que Woolf sap fer-ho. Exhaureix un personatge amb dues pàgines de tamany DIN A5 i sense recórrer al narrador omniscient. Woolf és una bèstia literària obligada pels bons lectors —si domineu força l’anglès llegiu-la en versió original, que la trobareu per 3 euros a la llibreria Hibernian Books  amb altres perles de la  col·lecció Modern Classics de Penguin. // J. B.

 

La coberta de l’Editorial Valdemar.

La filosofía en el tocador, de Sade
La filosofía en el tocador (1795) del marquès de Sade fa de mal llegir al metro, perquè mai no desapareix la por que alguna iaia temerària miri de reüll l’orgia salvatge que tens entre mans. Resum de la trama: madame Saint-Ange convida el seu amic Dolmance, “l’individu més malvat i pervers que pugui existir al món”, perquè l’ajudi a educar en el llibertinatge a Eugenia, una adolescent verge i bruna. Mano a mano li ensenyen a desfer-se de tot principi ètic associat a la religió i la hipocresia burgesa per entregar-se a l’hedonisme més pervers i desenfrenat. Teoria i praxi: al tocador de la senyora Saint-Ange els discursos predicant la destrucció de l’ordre moral s’alternen amb penetracions anals, orgies acrobàtiques i bukkakes. Lo sorprenent d’aquest porno hardcore-filosòfic, escrit sobre el teló de la revolució francesa, és que tant la seva crítica social com el seu potencial ofensiu són del tot actuals. El vell Sade, un escàndol ara i sempre. // A. P.

 

A casa hem llegit l’edició de Nórdica Libros.

Babbitt, de Sinclair Lewis 
Escollida com una de les candidates a l’honor de Gran Novel·la Americana, Babbitt (1922, aquí publicada per Nórdica Libros) va convertir-se en un best-seller ja a partir de la seva publicació. El seu triomf va ser tal, que el substantiu Babbitt va fer-se un lloc a l’Oxford Dictionnary, que el descriu com “a materialistic, complacent and conformist businessman”. Efectivament, l’eix de la novel·la se centra en George Babbitt, un home tant entranyable com odiós: el típic businessman optimista de classe mitjana que es creu el rei del mambo amb prou entusiasme com per compensar la crua realitat, que li demostra el contrari. Qüestionament evidentíssim del somni americà, Sinclair Lewis dibuixa un nou tipus humà (molt típic dels anys vint) alegre i convençudament capitalista, pel qual els diners i el materialisme són els únics ingredients necessaris per la felicitat. La novel·la no és destructora, però: després de la bufetada, a George Babbitt l’abraçaries. // I. P.

 

La coberta d’Edicions de 1984.

Mars del carib, de Sergi Pons Codina
Sergi Pons Codina fa poc que ha sortit a la llum, i Mars del Carib (Edicions de 1984, 2014) és la seva primera novel·la. L’autor ha admès en alguna entrevista que el llibre són trossos de vida d’un grup d’amics que es reuneixen en un bar greixós. Pons s’afegeix amb Max Besora al carro de la frescor lingüística en català, i ho fa d’una manera menys original però també vàlida. La novel·la va de joves i de no tan joves que conviuen amb les drogues i que són incívics canalles sense remei. El  protagonista Blai té la traça de combinar les seves aventures etíliques i speedístiques amb reflexions hilarants sobre el que era i és el Raval, sobre la prostitució de la nostra Barcelona, sobre la immundícia ridícula que és el món del treball. I tot això sense ser cap pamflet antisistema. Apte per a tots els públics, només els qui tingueu terror al cantó decadent de la vida hauríeu d’abstenir-vos. // J. B.

 

La coberta d’Edicions del Periscopi.

Ànima, de Wajdi Mouawad
Vaig llegir Ànima (Edicions del Periscopi, 2014) ja fa gairebé un any, l’equivalent a la prehistòria segons la meva escala temporal. Tot i així calia que fos en aquesta llista perquè l’impacte va ser important —tant que en vaig parlar aquí amb gran èmfasi. Ànima és una novel·la estranya que parla d’un episodi nefast de la història recent, però ho fa de forma obliqua, centrant-se en les seqüeles actuals d’una persona que el va viure de petit. Narrada per animals i bèsties diverses, la trama avança amb intensitat creixent i addictiva. Però no rebentarem més l’argument: Ànima és un d’aquells llibres que demanen entrar-hi verge i innocent, sense saber ben bé què hi trobaràs. Un 10 per Wajdi Mouawad i per can Periscopi, que ens l’han traduït i editat amb màxim bon gust. // A. P.

 

“Open City” en l’edició de Faber and Faber. A les nostres contrades, la va publicar Jaume Vallcorba a Edicions Crema sota el títol “Ciutat oberta”.

Open City, de Teju Cole
Què dir de la meravellosa segona novel·la de sir Teju Cole? Suposo que les circumstàncies condicionen: jo me la vaig llegir aquest estiu a Menorca, en un estat d’antisociabilitat extremadament feliç que ajudava a endinsar-se sense pressa en les memòries del no-gaire-simpàtic Julius. Amb poc fil argumental i molta tendència a “flanêurjar”, Open City (2011) juga a la confusió entre autor i narrador i ens presenta, ras i curt, els pensaments i opinions del tal Julius, un estudiant de psiquiatria nigerià afincat a NYC. Imatge silenciosa d’una ciutat sorollosíssima, hi trobem constants paral·lelismes entre la vida i l’art i reflexions sobre qüestions com la identitat negra i la relació entre negres (brother per aquí, brother per allà). Les reflexions en sí ja avalen completament la novel·la (la gràcia del llibre és caminar amb ell), però les últimes pàgines l’emparenten amb The Sense of an Ending (2011) de Julian Barnes: al final, Open City també es converteix en un exercici sobre la creació de la memòria, l’artificialitat autobiogràfica i la percepció que tenim de nosaltres mateixos. // I. P.

 

També pot interessar-te...

  • 33
    Mars del Carib és el nom d'una novel·la i el d'un bar on una colla de joves i de no tan joves amants de les drogues es reuneixen i actuen com canalles incívics. El protagonista, Blai, té la traça de combinar les seves aventures etíliques i speedístiques amb reflexions hilarants sobre…
    Tags: és, del, no, però, més, llibre, ha, codina, pons, sergi

Leave a Comment

Filed under General