Tag Archives: scholastique mukasonga

FestLet #10: una flor per Rwanda

A finals dels anys setanta Antonia Nociatella s’instal·la al sud-est de Rwanda i construeix un centre de ginecologia per a dones tutsi. El març del 1982 les milícies hutus arriben a Burundi i els tallen l’aigua: Nocciatella surt per defensar les mares i els nadons de l’hospital. No cal dir que ho paga amb la vida, a cops de matxet. “Si mai aneu a Burundi, planteu una flor per la màrtir italiana.” 

L’escriptora ruandesa Scholastique Mukasonga i a la seva esquerra l’autor italià Fabio Geda. Fotografia de Simonetta Fiaccadori.

Amb aquesta anècdota real la tutsi Scholastique Mukasonga (1956), resident a Normandia des de fa més d’una dècada, obre la presentació de la seva novel·la Notre-Dame du Nil (Gallimard, 2012). It’s time for Africa al Festivaletteratura de Màntua: hem vist el nigerio-americà Teju Cole, la zimbabuesa NoViolet Bulawayo, ara sentim la ruandesa Scholastique Mukasonga. El Portico del Cortile d’Onore és a vessar. Davant nostre, Mukasonga té un posat elegant i seu al costat del també autor Fabio Geda, que presenta l’acte i li formula un parell de preguntes.

A primera fila hi ha asseguts dos ruandesos joves que probablement han viatjat amb Mukasonga. L’escriptora comenta la presència dels nois i es lamenta de no poder parlar en la seva llengua mare i d’haver-ho de fer en francès. Tot seguit prossegueix amb el seu discurs sobre la gran història del petit país que és Rwanda. La seva fluïdesa i habilitat comunicativa és tal que en un moment donat el traductor simultani estalla en una pataleta i ens diu que si no volem no cal que tradueixi, perquè ell no pot seguir apuntant tot el que sent durant gaire estona més.

La biografia de l’escriptora mereix uns quants llibres. L’any 1973 els seus pares la van enviar a un institut de noies ben posicionades a Burundi, i d’allà va exiliar-se a França uns anys més tard. “Si no hagués estat per això, avui no podria explicar-vos res del que va passar al meu país”, sentencia. El 1994 el genocidi ruandès va acabar amb vint-i-set dels membres de la seva família i des d’aleshores Mukasonga s’ha dedicat a escriure el que va viure d’adolescent com a única via de teràpia possible i també com a deure històric i familiar. “He d’explicar el que vaig presenciar perquè els meus pares així ho volien; igual que va fer Anna Frank, la meva única manera d’obrir-me i de superar la reclosió física [Burundi és un territori tancat i protegit per les aigües del Nil] i mental que vaig viure és a partir de l’escriptura “.

Fabio Geda li pregunta per què ha començat a escriure ara, dues dècades després de la seva estada al lycée de noies a Burundi. “Vaig començar a escriure després del genocidi perquè em vaig adonar que algun dia la meva memòria fallarà i que abans que això passi estic obligada a donar-ne un testimoni.” L’autora apunta que ja s’ha escrit molt sobre Rwanda i sobre els tutsis supervivents, sobre el que va caldre fer després del genocidi i sobre el camí cap a una possible reconciliació. Assegura que des de la seva residència a Normandia ella no va poder veure això, però sí que va viure la prèvia escalada de violència, l’èxode dels tutsis cap a Uganda, el Congo i Tanzània al llarg dels anys seixanta. “Vaig viure com es va passar de la discriminació a la ideologia generalitzada d’extermini, l’odi racial que es va imposar als nens. Això és el que jo he viscut i és sobre el que puc escriure.”

L’edició original de Notre Dame du Nil de Scholastique Mukasonga

La ruandesa està convençuda que tota escriptura neix de l’experiència, però la seva novel·la és una obra de ficció amb personatges inventats i una ambientació geogràfica desèrtica que no té res a veure amb la real. Imaginació a banda, l’obra retrata la imatge del Nil protector, la presència dels missioners i les autoritats belgues, el món femení del lycée on ella va viure protegida de les adversitats. Com Obama o com els pastors negres, Mukasonga té un discurs carregat de repeticions, d’emfatitzacions justes allà on cal. Un cop més el traductor simultani es desespera. A partir d’aquest moment les paraules de Mukasonga creixen en emotivitat, diu que els ruandesos eren un poble i que fins fa setanta anys no es parlava d’ètnies. Hutus i tutsis convivien amb els twas i compartien escriptura, cant, dansa, només els separava la seva activitat -els hutus són agricultors, els tutsi ramaders- i grau de formació. És cert que la minoria tutsi tenia privilegis que es remonten més enllà del segle XIX, però la consciència de diferència ètnica no emergeix al país fins la dècada dels anys trenta dels segle XX. “Llavors comença el procés de deshumanització dels tutsis, el mateix fenomen que retrobem amb els jueus durant la Shoah. Hutus i tutsi eren germans amb la seves pròpies desigualtats i diferències i vam ser manipulats.”

Llavors Geda formula LA pregunta que que teníem en ment tots els oients, la qüestió de la culpabilitat occidental en el genocidi tutsi. La resposta a aquesta pregunta és molt llarga. Els belgues van introduir els carnets d’identitat diferenciadors, es va imposar la falsa divisió ètnica i es va accentuar així la tensió entre les comunitats ruandeses. La posterior entrada dels alemanys a Burundi tampoc va millorar les coses. Els colons van donar tots els privilegis a la minoria tutsi fins que els va semblar que els tutsi exigien massa. “Al llarg de la segona meitat del segle XX als nens se’ls ensenyava que els ruandesos autèntics eren els hutus i que els tutsi eren els invasors.”

La història de Rwanda se m’escapa, no en sé res, no entenc gran cosa. S’ha acabat el temps i la sala sencera aplaudeix amb veneració. I això que ja ha aplaudit amb veneració abans i durant la conferència. Sembla ser que la història d’Àfrica explicada pels africans comença a sentir-se per sobre del soroll de fons. Per alguna raó tot això m’emociona i de seguida surto a comprar la novel·la Notre-Dam du Nil. De camí a la paradeta de llibres topo amb uns quants senegalesos que aquí al festival han adoptat el rol de venedors ambulants de llibres però que la major part de la seva vida la deuen dedicar a vendre ulleres de sol i figuretes de fusta. Llavors penso en Teju Cole i en Scholastique Mukasonga i constato que a nivell d’oportunitats no tots els negres a Occident viuen per igual. Encara queda molta feina per fer.

També pot interessar-te...

  • 51
    “Hello, thank you for inviting me! Mantova is… okay!” Gary Shteyngart al Festivaletteratura, davant d’una multitud de mantovans escèptics Ha arribat l'octubre, i amb ell l'incertesa de la vida post-universitària. Nosaltres fem el que podem: algunes s'han integrat amb dignitat al món pseudolaboral, algunes alimenten la bohèmia barcelonina a ritme de…
    Tags: no, del, més, però, festivaletteratura, al, és, dels
  • 45
    Desdemona ascolta le storie dolente e avventurose di Otello e se ne innamora. Otello ascolta le bugie di Jago sul tradimento di Desdemona e vuole crederci. L'amor ens il·lusiona més sempre que hi ha una trama complicada i un punt de drama, dificultats i malentesos. És per això que Shakespeare…
    Tags: és, del, no, això, més, però, festivaletteratura
  • 45
    Anna Rusconi, Matteo Colombo, Isabella Zani. Podria ser una sèrie de policies o l'enumeració de tres autors reconsagrats. Però no. Són els tres últims traductors a l'italià de The Catcher in the Rye que aquest matí de dijous 4 de setembre han compartit amb nosaltres el fruit de la seva…
    Tags: és, no, del, més, al, però, seva, festivaletteratura
  • 43
    Vam tenir l'oportunitat de parlar amb Aleksandar Hemon (Sarajevo, 1964) l'últim dia del Festivaletteratura, després de batre'ns en duel amb la televisió italiana que també esperava per entrevistar-lo. L'expectació eran gran: Hemon era un dels ponents del festival i el dia anterior havia omplert la Basilica Palatina di Santa Barbara…
    Tags: no, és, més, del, però, això, festivaletteratura
  • 42
    Dels pròxims 3 al 7 de setembre, servidores serem un dels blogs col·laboradors del Festivaletteratura de Màntua, una població de 50.000 habitants de Llombardia. Màntua és famosa per ser l’escenari de l’òpera Rigoletto de Verdi i per exquisideses gastronòmiques com el Rissotto alla Pilota. També porta uns quants anys sent…
    Tags: sobre, al, del, dels, festivaletteratura

Leave a Comment

Filed under Cròniques