Tag Archives: reinaldo arenas

tres viatges a l’Havana

Lo erótico y lo literario marchaban de la mano.

Reinaldo Arenas a la seva autobiografia Antes que anochezca

Parlar de Reinaldo Arenas és parlar de la literatura com a correcció d’una realitat vulgar, de la imaginació com a arma contra l’autoritat (i l’autoritarisme), de la creació com a venjança pòstuma. També és parlar de sexe, d’amor a la llibertat i d’una certa perplexitat davant la mediocritat del món. I, en la mateixa línia, llegir Arenas és com llegir una mateixa novel·la reescrita una i altra vegada, en un intent perenne de dignificar el que tingui la vida de dignificable, etcètera. Ja vam parlar fa un temps d’El mundo alucinante, la segona novel·la del cubà, escrita amb 23 anys i encara a l’illa. Avui tenim entre mans una altra joia arenenca: Viaje a la Habana, l’últim llibre que l’escriptor va veure publicat abans de suicidar-se a Nova York el 7 de desembre de 1990. 

habana

Viaje a la Habana és un recull de tres relats que s’ocupen de tres episodis de l’exili cubà: la vida a l’illa abans de marxar (Que trine Eva), el desarrelament un cop a terres nord-americanes (Mona) i la frustració del retorn (Viaje a La Habana). Un retorn que Arenas mai no va realitzar, però que imagina sòrdid i depriment, en una illa militaritzada i privada fins i tot de la única cosa que s’estimà realment: el mar. El mar com a promesa, com a símbol de futur i de llibertat, amb la seva dimensió indomable i eròtica. 

I parlant d’erotisme. Com a tots els escenaris sortits de la imaginació d’Arenas, els d’aquest volum estan poblats per éssers inmersos en aventures sexuals de tota índole. Aventures homosexuals, el dubte ofèn. Son gais inclús els que no saben que ho són. Inclús les dones acaben resultant encarnacions d’avis centenaris, viciosos i àvids de carn masculina fresca. Erotisme latent, instints primaris majúsculs i una concepció bàsicament carnal de la vida: hom no dubta de l’origen empíric d’aquesta percepció del món si llegeix a la seva autobiografia, Antes que anochezca, els capítols dedicats al recompte de les seves trobades eròtiques de joventut a l’illa.

Un paral·lelisme destacable el trobem en el cas d’Ismael, el protagonista del tercer relat havaner. El subjecte en qüestió porta anys exiliat a Nova York i només es planteja tornar de visita arrel d’una carta que reb de la seva ex dona, que encara viu a Cuba amb el fill d’ambdós. Ismael va marxar de l’illa després de mesos en presons i camps de treball forçat. Hi va ser condemnat després que un jove el seduís, tingués una trobada eròtica amb ell i el denunciés acte seguit per intent de violació. El veredicte: presó per lacra social i perversió de menors. L’episodi recorda sospitosament a un de la vida del propi Arenas, que relata a Antes que anochezca:

Recuerdo también una aventura con otro joven militar (…) nos entregamos a un combate sexual bastante notable. Después de haber eyaculado y de haberme poseído de forma apasionada, se vistió tranquilamente y sacó un carné del Departamente de Orden Público y me dijo: “Acompáñame; estás arrestado; preso por maricón”.

Segons Arenas, la repressió homòfoba dels anys setanta a Cuba va afavorir una expansió sense precedents d’un sexe subterrani, clandestí, convertit en quelcom prohibit i per tant molt més desitjable: “creo que nunca se singó más en Cuba que en los años setenta”, declarava ras i curt. Ell mateix afirmava que no podia treballar en plena abstinència (sexual) “porque el cuerpo necesita sentirse satisfecho para poder dar rienda suelta a su espíritu”, i assegurava mantenir, agafeu-vos fort, una mitjana diària d’onze relacions sexuals amb joves aleatoris abans de començar la seva jornada d’escriptura.

És cert que la naturalesa hiperbòlica de l’escriptor pot haver ajudat a inflar les xifres, però en el seu cas particular el recurs de la exageració, tant en novel·les com en la seva autobiografia, ajuda a que ens fem una idea força realista dels fets exposats. Ho resumeix l’escriptor Juan Abreu a A la sombra del mar, un recull de les seves notes de joventut, dels dies en que es trobava clandestinament amb un Arenas ja fugitiu: “la hipérbole en Arenas funciona en sentido contrario. Es decir, su aparente alejamiento del hecho concreto produce un acercamiento que ilumina dicho hecho y lo expone en su verdadera realidad”.

1981-reinaldoarenas

Reinaldo Arenas

I ja que hi som, ens permetrem reafirmar que mai realitat i literatura s’han contagiat tant vivament com en el cas que ens ocupa. Arenas va escriure El mundo alucinante el 1966, anys abans de veure’s convertit ell mateix en un fugitiu assetjat per múltiples contratemps i mancances físiques. La novel·la narra les aventures d’un frare mexicà -personatge històric real- perseguit per la Inquisició Espanyola, un llibertari idealista condemnat a la fuga permanent. Arenas se n’adona anys després de la dimensió real de la gesta de fray Servando, quan es veu amagat i malvivint a les clavegueres del parc Lenin, després d’escapar de la comissaria on havia estat arrestat. Ho explica Abreu: 

Conversamos. La historia de su fuga es prácticamente un capítulo de El mundo alucinante.

(…)

-Ojalá el espíritu de Fray Servando haya encarnado en mí -continúa (Reinaldo)- porque así no me podrán atrapar. Uno se pone y escribe, el fraile salió huyendo, atravesó tantos lugares, escapó, volvió a escapar, siguió escapando; pero ahora, sentados aquí, pienso, bueno, y mi admiración es más intensa, ¿dónde dormía ese pobre, qué comía, qué hacía cada segundo, cada minuto, cada instante de tal huida, qué le dolía, tenía meningitis como yo por casualidad?

La ficció convertida en realitat, i la realitat, al seu torn, demostrant-se molt més patètica i poc glamourosa que la primera. La literatura es converteix aqui en una mena de fugida cap endavant – cap endavant en els segles, una superació dels fets crus i efímers. Abreu relata al final del llibre una visita que li fa a Arenas a la presó d’El Morro després de molts mesos d’haver-li perdut la pista. Ambdós parlen dels últims esdeveniments i somien amb escapar i creuen, han de creure, en la possibilitat d’una certa salvació a través de les paraules, del testimoni escrit. Arenas, que ha passat per interrogatoris, tortures, dos intents de fuga i un de suicidi, li demana a l’amic que a la propera visita li porti un exemplar de la Ilíada: encara no ha pogut acabar-se el cant que estava llegint quan el van enxampar en una de les seves fugues.

I és en aquest punt que l’amic profetitza: “y entonces comprendo lo más importante, lo verdaderamente trascendental: que cuando en la próxima visita te traiga el libro y te sientes, y termines de leer la Ilíada de Homero, entonces habremos triunfado. A pesar de lo que ha pasado. A pesar de lo que pueda pasar”.

També pot interessar-te...

  • 38
    “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
    Tags: l, és, d, no, del, ha, al
  • 35
    ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d'any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l'any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s'allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més…
    Tags: d, és, l, no, ha, del, novel, al, seva, dels
  • 35
    Va néixer zairès i ara es veu que és del Congo. El seu és un país de canvis, amb generals dissidents i soldats dissidents del general dissident i turistes que en realitat volen explotar les mines de diamant igual que els locals i tants altres. Al local Tram 83, situat a…
    Tags: no, ha, és, l, del, al, d
  • 31
    Fa dues generacions llargues que existeix la llibreria Àngel Batlle. Situat al carrer Palla de Barcelona, a Ciutat Vella, el local fa olor de paper groc i de pols i està ocupat per prestatgeries molt altes i per taules plenes de llibres més o menys vells. El propietari Àngel Batlle,…
    Tags: no, l, del, és, d, ha, al
  • 30
    La segona part de les llistes de finals d'any arriba just a temps i amb un Top 9 (vés, som tres i ens costa posar-nos d'acord) dels millors llibres que no hem pogut ressenyar, ja sigui per circumstàncies històriques adverses, moments inoportuns, excés de material, etcètera. Considerem que finals d'any…
    Tags: és, l, d, del, no, novel, al, ha

Leave a Comment

Filed under Ressenyes

el món al·lucinant de fray reinaldo

Quien, por truculencias del azar, lea alguno de mis libros, no encontrará en ellos una contradicción, sino varias; no un tono, sino muchos; no una línea, sino varios círculos. Por eso no creo que mis novelas puedan leerse como una historia de acontecimientos concatenados sino como un oleaje que se expande, vuelve, se ensancha, regresa, más tenue, más enardecido, incesante, en medio de situaciones tan extremas que de tan intolerables resultan a veces liberadoras.

Reinaldo Arenas, pròleg d’El mundo alucinante  (una novel·la d’aventures)
Som a l’Havana, any 1966. L’escriptor Reinaldo Arenas presenta al concurs literari de la Unió d’Escriptors i Artistes de Cuba la seva segona novel·la, El mundo alucinante, que narra les aventures delirants d’un frare mexicà exiliat a Europa, perseguit sense treva per la Inquisició espanyola. L’ha mecanografiat en poques hores, escrivint moltes pàgines d’una sola tirada i gairebé sense dormir durant dies. El jurat no li dóna el primer premi, que queda vacant, però atorga una menció d’honor a aquest llibre inclassificable. Falta un any perquè Gabriel García Márquez escrigui Cien años de soledad, novel·la que Arenas serà acusat d’haver plagiat a El mundo alucinante. Falten 14 anys perquè Arenas abandoni la illa de forma definitiva, convertint-se ell mateix en una versió contemporània del frare històric que l’inspirà. En falten 24 perquè, malalt de sida i derrotat per “los sufrimientos del exilio, las penas del destierro, la soledad y las enfermedades”, es llevi la vida al seu apartament a Nova York.

Som a Mèxic, és l’any 1794 (més o menys). El frare Servando Teresa de Mier, doctorat en Teologia, president de l’Ordre dels Predicadors dominics, eminència nacional, es disposa a dictar un sermó durant les festivitats de la virgen de Guadalupe. Una verge que els colonitzadors espanyols reivindiquen com a pròpia per justificar la seva presència evangelitzadora al Nou Món. Entre el públic hi ha diversos representants de la cort espanyola -càrrecs eclesiàstics, el virrei- que aquests temps que corren encara mantenen els mexicans esclafats sota la seva opulenta creu imperial. I vet-ho aquí que, trencant totes les expectatives, fray Servando es desfà en un discurs incendiari on nega que Nuestra Señora de Guadalupe sigui patrimoni espiritual espanyol, i argumenta que ja havia aparegut per aquelles terres molt abans de l’arribada dels guachupines. La presència espanyola a Mèxic no té, per tant, cap justificació.
I ja tenim que de sobte l’aclamat frare ha estat acusat d’heretgia i blasfèmia enfront del Sant Ofici, i condemnat a deu anys d’exili a la presó de Las Caldas de Santander, Espanya. I veiem l’heroi infatigable escapant de la seva cel·la, donant el tret de sortida a una sèrie de periples inversemblants que el portaran a passar per les presons més temudes d’Europa i Amèrica, travessant països, sobrevivint a naufragis, creuant serralades a peu, escapant sempre pels pèls i amb l’alè de la mort i la justícia divina al clatell. Sostingut per un únic objectiu: retornar a la seva terra per alliberar-la del jou opressor, desenganyat del món eclesiàstic i enemic intransigent de tota forma d’autoritarisme.
No sabem com de fiable és aquest retrat de fray Servando
Ara tornem a Cuba i veiem Reinaldo Arenas dos segles més tard, descobrint la història del frare rebel, l’idealista llibertador, “en un renglón de una pésima historia de la literatura mexicana”, a la era pre-Wikipedia; el veiem fascinat per la figura del fugitiu perenne, en el qual es reconeix a sí mateix, i l’imaginem repassant enciclopèdies i llibres arcaics cercant més informació sobre les peripècies de l’heroi mexicà. I ja tenim Arenas, que mai no ha sortit de la seva illa natal, traslladant el frare històric a l’univers mal·leable de la ficció, lliure dels lligams imposats per la lògica, l’espai i el temps lineal. I vet-ho aquí que fray Servando s’ha convertit en un personatge literari, gairebé mític, que fluctua per un món mig oníric, narrat per múltiples veus, internes i externes; ha esdevingut un símbol en sí mateix, una al·legoria de l’esperit lliure, de l’inconformisme, de la rebel·lia, del contrapunt d’un poder sempre corrupte. Ha nascut El mundo alucinante.

I és una novel·la expansiva, il·limitada, irreverent. Arenas sentia horror envers la literatura esclava de les formes del realisme, que considerava insuficient: “al tratar de someter dicha realidad, de encasillarla, de verla desde un solo punto («el realista»), deja lógicamente de percibirse la realidad completa”. Per això fray Servando travessa oceans nedant sense despentinar-se, sobreviu a la luxúria desenfrenada dels càrrecs eclesiàstics i comprova amb sorpresa que als Estats Units, land of freedom, utilitzen negres com a substitut del carbó fer funcionar els trens. 

Reinaldo Arenas

I per això, i gràcies a la imaginació incalculable d’Arenas, podem llegir les delirants descripcions de les ciutats per on passa fray Servando, com ara
Roma, ”donde los ladrones son tan abundantes que cuando alguien no lo es al momento lo canonizan; y, a pesar de eso, los santos son muy escasos”,
Lisboa , “donde no hay más que silencio, pues tanta es el hambre en este sitio que la persona que habla la consideran acaudalada.”,
els EUA, “el país donde por cada respiro hay que pagar un impuesto”,
París, “maravillosa ciudad para quien sólo buscase la picardía y el pecado”
i, sobretot, Madrid: “No existe sobre la tierra pueblo más corrompido y sucio (…) En España están corrompidos hasta los recién nacidos y los muchachos, acabados de nacer, en vez de decir “mamá” sueltan una barbaridad increíble, que no se puede ni repetir(…) Los vicios y los desenfados de la moral no tienen límites, así como la corrupción de todo tipo, y la prostitución es tanta que a cada paso uno es acosado por una cuadrilla de mujeres que no cesan de hacernos proposiciones (…) En las iglesias es donde con mayor tranquilidad realizan estas mujeres sus ofertas…”

Etcètera.

Les penes de l’exili, la nostàlgia acumulada després d’anys de vagar per terres estrangeres, el desengany del retorn. Fray Servando ho resisteix tot, tot ho supera, gràcies a una sola virtut. Una sola característica que queda retratada a la magnífica escena en què el frare és empresonat per enèsima vegada, subjectat per tonelades de cadenes que l’impedeixen moure’s:

Algo hacía que la prisión fuera imperfecta, algo se estrellaba contra aquella red de cadenas y las hacía resultar mezquinas e inútiles. «Incapaces de aprisionar…» Y es que el pensamiento del fraile era libre. Y, saltando las cadenas, salía, breve y sin traba, fuera de las paredes, y no dejaba ni un momento de maquinar escapes y de planear venganzas y liberaciones.

El pensament del frare era lliure, com lliure va ser la literatura d’Arenas, com lliure i fascinant és la novel·la que els representa a tots dos. Sap greu per García Márquez, però ni amb tres-cents premis Nobel seria capaç d’assolir aquestes quotes de dignitat creativa. Fi.

2 Comments

Filed under Erupcions diverses