Tag Archives: raymond queneau

un hivern dur

Ah!, senyor Lehameau, aquest món put d’horror. Ah!, senyor Lehameau, la baixesa dels meus contemporanis. Ah!, senyor Lehameau, la tristor d’aquesta existència. I no és la naturalesa qui n’és responsable, senyor Lehameau, perquè la naturalesa és bona, són els homes. Els homes són incorregibles. De les idees m´se belles, els pensaments més generosos, ¿què en fan? Un ermàs maleït o cendra. Vegi’s què van fer amb Crist, l’encreuaren amb les seves perles, aquells porcs. ¿I Sòcrates? Què va fer la humanitat amb Sòcrates, l’enverinà com una harpia que es vol desempallegar del seu marit. ¿I Joana d’Arc? La cremaren. ¿I Jaurès? L’assassinaren.

Raymond Queneau en un fotomatón, 1928. (c) Fons Jean-Marie Queneau/diff. Éditions Gallimard.

Es tracta d’un fragment d’Un hivern dur, de Raymond Queneau, llibre esmòquing, pura elegància, delícia lingüística que parla dels horrors i la rutina de buit moral general que va encetar-se amb la guerra que va encetar totes les nostres guerres: la Primera Guerra Mundial. El personatge principal és Lehameau, un francès pro-alemanys que no puc evitar associar amb el monsieur Hulot de Jacques Tati, potser amb més geni i amb do de la paraula -Hulot està més aprop d’un Chaplin que d’una tieta xerraire.

En tot cas, quan dic delícia lingüística, vull dir Delícia Lingüística: no sé si els mèrits dialectals de la traducció de Gabriel Galmès són fruit de la seva condició de nascut-a-Manacor (Mallorca) o fruit del caràcter multidialectal del propi llibre de Queneau. Martí de Riquer i José María Valverde, en els seus volums tapa dura d’Historia de la literatura universal, parlen del “dialectalisme no localitzable geogràficament” d’escriptors com Queneau, Prévert o Apollinaire, així que podriem decantar-nos per la segona opció, cosa que potser dona encara més mèrit al traductor.

En tot cas, vive la France.

Leave a Comment

Filed under General