Tag Archives: ramon erra

que vinguin dies

Bufava un airet amorós i el fum els recordava que eren un poble vell, molt antic. 

Diuen que l’ésser humà va començar a tornar-se sedentari aproximadament a partir del Neolític, cap al 9.000 aC: uns quants poblats de cultura agrícola decideixen ‘plantar tendes’ i aquí ens quedem. D’això ja fa uns quants dies, però és que abans d’aquestes dates hi ha molta prehistòria per recórrer. Que l’homo sapiens porta molt temps rondant per la Terra, que diuen que els homes de Kibish d’Etiòpia tenen 195.000 anys i que, en definitiva, això de construïr-nos llars i establir-nos no és tan vell com l’anar a peu. Tanmateix, avui dia sobreviuen força cultures nòmades (els berbers, els boiximans de Sud-àfrica, els tinkers irlandesos), hi ha noves formes de nomadisme (es podria pensar en els desplaçaments per raons laborals, per exemple) i la percepció del moviment ha pres unes connotacions molt específiques: en la cultura occidental, sovint se’l relaciona amb la fugida o l’evasió. Sedentaris com som, la idea del viatge, el peregrinatge o el camí com a mitjà d’avançament, d’aire fresc o de recerca segueix tan vigent com fa milers d’anys.

És d’aquesta cosa tan humana de tirar milles i “que vinguin dies” que parla Ramon Erra a la seva última novel·la, Far West Gitano (Empúries, 2015). Flamant guanyadora del Premi Marian Vayreda 2014, l’obra narra el viatge d’una família gitana prou sedentaritzada, el pare de la qual —el Ramonet, homo desgarbat— decideix retornar a la carretera per fugir dels problemes de la vida moderna, resoldre una qüestió molt concreta i retrobar les seves arrels manouche.

“Saben que si es queden quiets s’extingiran, aquesta mena de gent, deiens els uns.”

Així doncs, el Ramonet, la Celos, la tieta Tati, els dos fills i el gos decideixen embarcar-se en furgoneta cap a Saragossa, travessar els Monegres. Com passa sovint, tot el viatge s’emmarca en la idea que els manouche d’abans eren gent pura i ho feien tot millor, però ja ho diu la dita: “algun dia era era, ara ni era ni blat”.

El meu pare, el vell manouche, llavors pujava al seient del conductor, es donava un cop de mà esperonador a les cuixes, com un vaquer del Far West, i es posava a xiular tonades de l’Aznavour o del Trenet, perquè el pare era molt d’aquests, molt francès, si es pot dir així. Molt de tonades tontes. I vinga quitrà, fang, herbei. I canvi de paisatge.

Però és que són temps difícils pels gitanos: els dies de carretera dels seus descendents s’han vist aixafats per les complicacions dels temps que corren, els fills que roben, les filles que se’ns embarassen, les dones que se’ns revolucionen i “l’assetjament dels paios i de les lleis i de la vida moderna”. Durant tot el viatge, la ment del Ramonet contraposa la fidelitat a la seva ètnia i el mite de les pròpies arrels (“Feia tants anys de totes les coses”) amb l’espai-temps de la crua realitat:

Ai, ai, poble manouche, qui t’ha vist i qui et veu ara, xaiets del temps. Per sort havia dut el banjo. Havia dut el banjo, ai vell Blum. De ganes es posaria a tocar el cony de banjo. De petit li n’havien ensenyat. De petit tot lligava, tot tenia un sentit en la vida d’un gitanot. Digues que sí. Digues manouche, sinti, romaní. Uns ambulants, rondinaires, viatgers, gent de pell fosca aquí, gitanots per allà, zíngars, rajputs, bohemis, peus descalços!

I així, nostàlgia per aquí i xerinola per allà, avança Far West Gitano. Ramon Erra aconsegueix impregnar tota l’obra d’un regust irreal, eteri, mític, d’història que ara és sòlida i ara es difumina. Ho aconsegueix, segons el meu parer, a través de nombroses repeticions (la frase “saben que si es queden quiets s’extingiran” apareix diversos cops), el dríbling de múltiples normes d’ortografia i puntuació, un estil molt oral (amb oracions inacabades, per exemple) i la mescla total de narradors (ara heterodiegètic, ara homodiegètic, ara focalitzo aquí i ara allà; la veu narrativa se situa tan dins com fora la història i va saltant per la perspectiva dels diversos personatges sense previ avís). Erra també acompanya moltes oracions d’un “diuen que tal” o “diuen que qual”, com si la història d’aquesta família gitana hagués passat a tenir entitat de llegenda. I un altre recurs són imatges força potents, com la que dóna el títol a la novel·la: al mig del desert, la família topa amb un decorat abandonat d’una pel·lícula del Far West.

Ramon Erra. (c) Lisbeth Salas

D’altra banda, l’escriptor d’origen vigatà deu haver fet un esforç important per plasmar el català gitano sobre paper. L’ala dura de l’Institut d’Estudis Catalans potser es posaria les mans al cap, però ell clava el to a la perfecció. Roba construccions del rossellonès (“vas pas venir”) i fa ús d’un vocabulari volgudament desmanegat (“pàfies” per pesseta, “trago”, “tartana”, “mossec”). Nogensmenys, les descripcions són gràfiques i precises; vegi’s la de la Celos, la dona del Ramonet:

La Celos vivia en una parra d’un altre món, vivia preocupada per desfer-se els nusos dels cabells, per comprar coses tristes i bibelots. Tota ella era un greix a punt de ser excés, tot li ballava. Era feliç dins d’una tristesa, que és la tristesa de tots els de la Barriada, d’un poble sencer.

Menys comentada ha estat l’estructura de l’obra, que té un pes menor (atesa la grandiositat de la resta de l’obra) però que adquireix importància al final de la novel·la i dóna pistes de moments de trobada que guinyen l’ullet al lector: la cadireta del cotxe de la família del principi o el gest de donar un cop de mà a les cuixes, per exemple, enllacen la trama dels gitanos amb diverses històries secundàries.

De fet, aquesta unió de trames confirma un dels hits d’aquest llibràs que ha escrit Ramon Erra: Far West Gitano aconsegueix traspassar els límits del propi argument i situar-se en un punt d’aires universals, aconsegueix apel·lar el lector i tocar-li ben tocada la fibra. La idea del nomadisme no s’estanca amb les cultures nòmades sinó que contagia com una plaga als humans de tendència sedentària. La postlectura engrandeix la lectura i la sensació final és agredolça i meravellosa, d’aquelles nostàlgies que només es passen organitzant un bon sarau. I és que la novel·la també sorprèn per la total absència de cinisme: els seus personatges són com paparres aferrades a les pegues i joies de l’existència, a aquesta cosa tragicòmica i raríssima que és el viure.

Article publicat (amb més o menys modificacons) al núm. 383 de la Directa

També pot interessar-te...

  • 39
    “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
    Tags: l, és, d, del, al
  • 39
    ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d'any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l'any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s'allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més…
    Tags: d, és, l, del, al, dels
  • 36
    La segona part de les llistes de finals d'any arriba just a temps i amb un Top 9 (vés, som tres i ens costa posar-nos d'acord) dels millors llibres que no hem pogut ressenyar, ja sigui per circumstàncies històriques adverses, moments inoportuns, excés de material, etcètera. Considerem que finals d'any…
    Tags: és, l, d, del, al
  • 32
    Fa dues generacions llargues que existeix la llibreria Àngel Batlle. Situat al carrer Palla de Barcelona, a Ciutat Vella, el local fa olor de paper groc i de pols i està ocupat per prestatgeries molt altes i per taules plenes de llibres més o menys vells. El propietari Àngel Batlle,…
    Tags: l, del, és, d, al
  • 32
    Trenta-un dies més a la butxaca: el canvi d’hora ens ha regalat seixanta minuts de son o de còctels, la bielorussa Svetlana Aleksiévitx ha guanyat el Nobel de Literatura i l'escriptor Erri de Luca ha quedat finalment absolt. Les tres coses ens produeixen joia, tot i que segur que també han…
    Tags: l, d, del, al, dels, és

Leave a Comment

Filed under General, Ressenyes

recomanacions de Sant Jordi

Per presentar bona teca de cara a aquesta pròxima diada de Sant Jordi, reunim recomanacions de quasi tots els qui escrivim més o menys sovint per aquestes contrades. Com sempre, les novetats no imperen i la llista és alegrement arbitrària, però és que per a la bona literatura no hi ha límits d’espai-temps. Sense més preàmbuls, doncs, les nostres recomanacions literàries per a seduïr amics, parelles i amants:

 

9788415835509

La quarta paret, de Sorj Chalandon (Edicions de 1984, 2015)
Fa un temps parlàvem sobre com algunes obres han provat d’explicar la matança de Sabra i Xatila –Beirut, 1982– fent grans circumval·lacions, com si els fes por espantar el lector amb l’olor de carn cremada. No és el cas de La quarta paret. Sorj Chalandon escriu la bogeria de la guerra civil libanesa amb exactitud, sense cinisme ni sentimentalisme, evitant esquemes fàcils de bons i dolents. Amb les paraules justes i una trama in crescendo que posa els pèls de punta. Tot i ser ficció –personatges inventats i rerefons teatral– sabem que Chalandon parla de la seva experiència: va ser un dels primers en presenciar els efectes de la massacre als camps de refugiats palestins, i amb aquesta novel·la ha obert una petita finestra a l’inconcebible. // Anna Pazos

 

descarga (1)

Americanah, de Chimamanda Ngozi Adichie (Anchor, 2014)
Americanah m’ha connectat amb una comunitat d’expatriats que viuen entre els records del seu propi país i la realitat del seu nou país d’acollida. La novel·la és un Bildungsroman que intenta entendre què és la identitat i com canvia en funció del temps i l’espai, amb una honestedat que ens fa riure’ns de nosaltres mateixos i qüestionar-nos les pròpies conviccions. La novel·la també és l’exercici de l’autora per entendre què són la raça i el racisme. A Estats Units, a Londres, a Nigèria. “Race is such a strange construct,” diu l’autora en una entrevista, “because you have to learn what it means to be black in America.” // Mireia Triguero Roura

 

house-of-leaves

House of Leaves, de Mark Z. Danielewski (Random House, 2000)
House of Leaves ressuscita el gènere anquilosat del terror llençant-lo al remolí del postmodernisme. Agafa el concepte desgastat de la casa encantada i li dóna nova vida despullant-lo de connotacions sobrenaturals i convertint la casa en un malson arquitectònic digne del llapis d’Escher o de la ploma de Borges. El llibre és l’exegesi d’una exegesi d’una pel·lícula documental sobre la casa, tot escrit amb un faux academicisme farcit de cites i referències a una bibliografia inexistent que recorda al Solarisde Stanisław Lem. Més enllà del contingut, hi ha llibres que senzillament fan maco: House of Leaves està escrit amb vàries tintes, tipografies i formats –des de pàgines amb una sola paraula al bell centre o altres amb texts que s’han de llegir emprant un mirall– convertint-lo en el regal de Sant Jordi ideal, tant a nivell ascètic com estètic. // Paul Sánchez Keighley

 

portada_far-west-gitano_ramon-erra-macia_201411271112

Far West Gitano, de Ramon Erra (Empúries, 2015)
Guanyadora del Premi Marian Vayreda 2014, la novel·la de Ramon Erra parteix d’una trama concreta per abordar una qüestió universal: els orígens nòmades de l’ésser humà, aquesta necessitat tan nostra de caminar i fer via. La trama s’articula a través del viatge en furgoneta d’una família gitana el pare de la qual s’entrega a la carretera per solucionar qüestions molt concretes, fugir de la realitat i connectar amb les seves arrels. Es tracta d’uns gitanos que viuen a cavall entre l’idealització del passat manouche i la realitat crua de les pegues de la vida moderna i l’adolescència mal portada dels fills. I és que tota la novel·la està empapada d’una nostàlgia mediterrània, d’una alegria de fons tristot que Erra sap plasmar a través d’un estil irreal, mític i desgarbat. D’àgil lectura però contingut potent, la novel·la creix amb el temps i va molt més enllà de la merca anècdota familiar. // Irene Pujadas

 

mark evan

La música como pensamiento. El público y la música instrumental en la época de Beethoven, de Mark Evan Bonds (Acantilado, 2014)
F. Schelling afirmava que “l’art és l’únic instrument i document vertader i etern de la filosofia, que mai deixa de documentar allò que la filosofia no pot representar externament”. A La música como pensamiento, Mark Evan Bonds, professor de musicologia a la University of North Carolina, fa, amb gran precisió i pulcritud, una aproximació a l’evolució musical i als gustos de la societat europea des d’una perspectiva històrica i filosòfica. A través de la figura de L.V. Beethoven, E.T.A Hofmann i F. Schelling ens narra l’ascens i consolidació de la simfonia. Com, amb l’estrena de la Cinquena de Beethoven i la crítica que n’escriu Hofmann, arriba una revolució estètica en la creació musical, però també en l’art de saber escoltar del públic europeu. És el moment en què la música purament instrumental, independent dels límits de la paraula, esdevé una forma de coneixement, un vehicle de la veritat. Aquest és un llibre no només pels melòmans de la música, sinó per tots aquells que volen apropar-se i entendre més la història cultural europea. // Guillem Jové i Palou

 

portada-trilogi-vagabundo_grande

Trilogía del vagabundo, de Knut Hamsun (Alfaguara, 2005)
La novel·la que recomano, Trilogia del vagabundo, són en realitat tres novel·les —Bajo las estrellas de otoño, Un vagabundo toca con sordina i La última alegría—.
 Knut Hamsun hi segueix el fil inconnex, autoconscient, irònic i profund d’un vagabund adinerat que xoca amb la realitat allà on va, que mai troba lloc del tot ni dins ni fora d’escena, ara duríssim amb la humanitat, ara dolç com una mala cosa. Hamsun és considerat un pare de la literatura moderna i l’autor noruec més important postIbsen. A jutjar per les rajades que proferia de Tolstoi (‘fa llibres llargs i bons, però podria fer llibres més llargs i més bons’) o del mateix Ibsen (‘algú que es considera revolucionari no pot tenir por d’agafar una ploma a menys que dugui guants de seda’) feia pinta de ser un paio dur. Ah, i va guanyar un Nobel. // Albert Lloreta

 

descarga

Terrorismo religioso, de Mark Juergensmeyer (Siglo XXI, 2001)
El millor llibre que he llegit per entendre el terrorisme actual. Un anàlisi de com totes les religions majoritàries (inclòs el budisme) poden legitimar la violència terrorista mitjançant dos canals comuns: el concepte sagrat de la guerra còsmica final i la satanització de l’enemic. Juergensmeyer fa un anàlisi cultural que deixa enrere factors com la pobresa (Osama Bin Laden era ric) o la política (Aum Shinrikyo no lluitaba per cap nació oprimida). El terrorisme religiós té les seves pròpies lògiques, que no solen admetre ni la rendició ni el pacte. Va ser escrit al 2000 i marca les pautes actuals de l’Estat Islàmic. Necessari. // Javier Borràs Arumí

 

ACI000014
Quartetes, d’Omar Khayyam (Adesiara Editorial, 2010)
Si teniu ganes de llegir poesia breu i en positiu, atreviu-vos a tastar les Quartetes d’Omar Khayyam (1040-1132), un dels poetes perses més coneguts a Occident. Àlex Queraltó les va traduir al català a l’edició bilingüe d’Adesiara i ens va posar a l’abast un poemari ple de petites joies, 157 en total. Un llibre que és un tempus fugit constant, però que, sobretot, és un carpe diem sense aturador. Amb el vi com a símbol del plaer i de l’atreviment, Khayyam ens diu que mai no és tard per viure i per estimar. Tampoc no és tard per llegir-lo, per més segles que passin! // Laura González Ortensi

 

imatge_676

El xal, de Cynthia Ozick (Viena Edicions,2010)
Si entreu en una llibreria i aneu a la secció de narrativa (anglesa), sota la “o” potser teniu la sort de trobar El xal, de Cynthia Ozick. Busqueu-lo bé, que és molt primet. No cal explicar-vos de què va, només cal que sapigueu que està allà. Que no passi desapercebut! Conte llarg o mininovel·la, aquestes 80 pàgines freguen la perfecció literària. Llenguatge, ritme i argument no defalleixen en cap moment i, al acabar-lo, el lector es queda amb la sensació d’haver sobreviscut a una tempesta —d’aquelles que et deixen ben xop— de bellesa i dolor. // Ada Bruguera

 

img_art_8848_1952

Libro del desasosiego, de Fernando Pessoa (Acantilado, 1a ed. 2012 —van per la 17ª!—)
El Livro do desassossego de Fernando Pessoa ens presenta l’anomenat ‘problema del jo’ (problema considerable entre els problemes del XX). Vull dir, prenent paraules de Pessoa, aquell esvaniment del subjecte a favor d’una multiplicitat, d’una disseminació en el real, aquell excés sensible de l’ànima de l’escriptor que s’amara de la metròpoli. Baudelaire ja advertí al XIX del perill d’alienació i de pèrdua d’identitat d’aquest eixamplament de l’experiència que implica la vida moderna. Pessoa representa la superació d’aquest esquema mitjançant la invenció d’heterònims: el caos que enfonsà tants autors s’utilitza per a una creació dramàtica. Bernardo Soares, autor fictici del Livro do desassossego, escriu, a mig camí entre el diari, la poesia i l’aforisme, la nostra més alta cosmovisió. Cal tenir sempre a mà aquest profundíssim estudi del jo. // Pol Bolibar

 

8_incerta_gloria

Incerta glòria, de Joan Sales (Club Editor, 1a ed. 1956 —van per la 14ª!—)
Aquest Sant Jordi regaleu Incerta glòria. No haurien de caldre excuses per regalar Incerta glòria, hauríem d’estar-nos regalant constantment Incerta glòria els uns als altres, «oh gràcies, ja és la cinquena vegada que me la regalen». El de Sales és un dels pocs llibres catalans a l’alçada dels grans clàssics, dels pocs llibres catalans que llegir-los és fer el cim. Una lectura emocionant, una experiència que recordaràs tota la vida, que a la vegada conté el retrat més complex escrit mai sobre la Guerra Civil, i que a la vegada és un monument a la llengua, entesa com la nostra manera de pensar i d’entendre el món. I si necessiteu un motiu extra per llegir-la aquest any, Àlex Rigola n’estrena una adaptació teatral el 20 de maig, i Agustí Villaronga en prepara l’adaptació al cinema. No sigueu dels que s’esperen a la pel·lícula! // Albert Forns

 

steiner

Deu raons (possibles) per la tristesa del pensament, de George Steiner (Arcàdia, 2006)
George Steiner ha escrit més d’una dotzena de llibres i la majoria són gruixuts. No és el cas de Deu raons (possibles) per la tristesa del pensament, que més aviat és la prova que les humanitats i la concisió poden fer bona parella. Al llarg de 68 pàgines distribuïdes en deu capítols, Steiner exposa un per un els motius pels quals l’activitat de pensar sol ser frustrant. Pensar requereix un grau de concentració que només uns pocs tenen en pocs moments; Einstein confessava haver tingut i elaborat un sol pensament original i vàlid en tota la seva vida. En aquest assaig, Steiner glossa i interpreta el Schelling de Sobre l’essència de la llibertat humana (1809), fa referències a la matemàtica i la física però també a  la psique ingovernable de l’amor —dues solituds que s’accepten l’una a l’altra—, a la necessitat de l’esperança i a les patologies que deriven de l’esperança frustrada. Lleuger i rigorós, didàctic i profund: apte per a tots els caparrons assedegats de filosofia. // Júlia Bacardit

2 Comments

Filed under General, Ressenyes