Tag Archives: rainer maria rilke

el fill pròdig

Anar-se’n per sempre. Només al cap de molts anys serà capaç de comprendre perquè va entossudir-se a no estimar mai. Per no obligar mai ningú
a posar-se en la terrible situació de ser estimat.

Un dels hits d’Els Quaderns de Malte és la reinterpretació rilkeana de la paràbola del Fill Pròdig, extreta de l’Evangeli segons Lluc, al Nou Testament. Posem-nos seriosos. La paràbola inicial i divina (Lluc 15, 11-32) explica que un home tenia dos fills, el petit dels quals va reclamar la seva part de l’herència al pare, va escapar-se i va dedicar-se a dilapidar diners: la mala vida. El gran, en canvi, va quedar-se treballant amb el pare i mai va moure’s del seu costat: el fill bo. Quan el petit va quedar-se sense diners, va tornar a casa i va dir-li a son pare: “Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu”. La intenció era que el pare li deixés fer de jornaler i portar una vida tranquil·la (perquè els jornalers del seu pare tenien pa de sobres).
El pare, però, en comptes d’enfadar-se amb el fill per haver fugit, va celebrar una gran festa en motiu del seu retorn, perquè el creia mort, i el van vestir amb les millors robes, li van posar les millors sandàlies i van matar el vedell gras (s’entén que el de les ocasions especials). El fill gran, òbviament, va indignar-se i li va dir a son pare: “Fa molts anys que et serveixo sense desobeir mai ni un sol dels teus manaments, i tu encara no m’has donat un cabrit per a fer festa amb els meus amics. En canvi, quan ah tornat aquest fill teu després de consumir els teus béns amb prostitutes (!!!), has fet matar el vedell gras.” Però el pare, bonhomiós, li contestà: “Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu. Però calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l’hem retrobat”.

El retorn del fill pròdig, Rembrandt

Fins aquí la Bíblia i el perdó del Pare. Més valdria que alguns nens petits no llegissin aquestes coses. Però tornem a principis del segle XX. Rilke acaba els seus Quaderns amb una interpretació personal d’aquesta paràbola on equipara el propi Malte amb aquest fill anomenat pròdig: “Tindran treballs a convèncer-me que la història del fill pròdig no és la llegenda d’aquell que no volia ser estimat”, escriu Rilke. El fill pròdig rilkeà és el fill que a casa estimaven des de sempre, des que era un nen, i com que van estimar-lo tant i com que era un nen, ell va acostumar-se i va interioritzar aquesta tendresa. Però quan va créixer, el mateix noi, sense saber perquè, va intentar allunyar-se d’aquest amor; defugia totes les mirades amoroses; vagarejava tot el dia pel carrer i només desitjava la indiferència. Rilke explica:
A un ésser així no li serveix de gran cosa pujar les escales amb una precaució infinita. Tothom és a la sala i només cal que la porta s’obri un punt, i ja el veuen. Es queda en la penombra, està a l’aguait i espera les preguntes. Però llavors s’esdevé el pitjor. L’agafen per les mans, l’estiren cap a la taula, i tothom, tots els presents, acalen els caps, i deixen el llum al darrere. Ells rai, que resten a l’ombra; a ell, en canvi, li cau a sobre, amb la llum, tota la vergonya de tenir una cara.

És evident que un noi així fugirà. Fugirà per allò de l’anhel romàntic de esdevenir algú més enllà de l’amarga obligació de ser estimat, per individualitzar-se via solitud i viatge, per allò de fugir d’un mateix per retrobar-se. El noi fugirà, i l’home estrany que va fugir de casa no va acabarà tornant per fallida monetària sinó pel simple desig d’assumir el passat d’una vegada per totes, per retrobar-se amb la família. Escriu Rilke: “Ja pot ser que, de tot el que llavors va passar, només ens n’hagi pervingut això: el seu gest, el gest inaudit, que fins en aquell moment ningú no coneixia; el gest de súplica amb què se’ls va llançar als peus, conjurant-los que no l’estimessin”. Una súplica a favor de la indiferència. La família l’accepta i el fill pròdig va adonant-se que, aquell amor que l’havia fet marxar, ja no el pot tocar: “Gairebé se li escapava el riure en adonar-se que s’hi esforçaven [en estimar-lo], i aviat va ser evident que eren ben poc capaços de pensar en ell”. I així l’home nou i ex-estimat va poder ser home.

Rilke, doncs, modifica el tema del perdó bíblic del Pare per posar èmfasi en un fill que no és especial per la rebuda que rep un cop torna a casa, sinó per tota la vida pre-retrobament, pel fet d’haver-se descobert a ell mateix durant la fugida. El fill pròdig de Rilke és clarament Malte, probablement l’autor mateix: quan Rilke va fugir a Paris tenia uns 27 anys, i no era pas el primer viatge que feia. Tot plegat per veure i viure l’horror, assaborir la solitud, allunyar-se prou per saber tornar a tolerar l’amor, per descobrir-se en la transparència d’algú altre. Tots plegats som uns romàntics.

Leave a Comment

Filed under General

El París de Rilke

Aquest va ser el temps que es va encetar amb el sentiment
de ser universal i anònim com un convalescent que tentineja.

Explica Malte: “Sóc a Paris; els que ho saben se n’alegren; gairebé tothom m’enveja. Tenen raó. És una ciutat gran, molt gran, plena de temptacions insòlites. Pel que fa a mi, he de reconèixer que, en certa manera, m’he deixat endur per elles. Em sembla que no podria dir-ho altrament. (…) Sota aquestes influències s’ha configurat en mi una nova concepció del tot distinta i nova de les coses: existeixen certes peculiaritats que em diferencien i em separen dels homes més que cap experiència no ho havia fet fins ara. Apunta un món transformat. Una nova vida, plena de noves significacions. De moment, se’m fa una mica difícil, perquè tot és massa nou. Sóc principiant en les pròpies condicions de vida.”

La bonheur de vivre de Matisse (1905-1906)


Lluny de l’ambient dilatat i bohemi del París de principis del segle XX (en què Pablo Picasso i Modigliani pintaven des de Montmartre, en què Matisse i Vlaminck eren tot colors i fauvisme), la visió que Malte Laurids Brigge té de París podria resumir-se en aquesta pregunta: “Te’n recordes, d’aquell poema insòlit de Baudelaire que s’intitula Une charogne? Potser ara l’entendré.” Malte creia que Baudelaire només s’equivocava en l’última estrofa. I es preguntava: “Què devia haver fet, que li va passar això? La seva feina consistia a veure, enmig de tot allò terrible, enmig de tantes coses repugnants només en aparença, el que és, el que té valor entre tot el que existeix.”


Malte Laurids Brigge és el protagonista d’Els Quaderns de Malte de Rainer Maria Rilke (Edicions Viena, 2010, traducció impecable de Jordi Llovet), la única novel·la del senyor-nascut-a-Praga-que-els-alemanys-volen-apropiar-se. Escrita entre 1904 i 1910 i en primera persona, la novel·la narra la impressió que el París de principis del segle XX exerceix sobre Malte, l’últim representant d’una noble nissaga danesa. Ell hi va amb el propòsit de ser poeta perquè li han dit que París tal i qual, però un cop arribat allà descobreix totes les cares de la misèria i l’estranyesa i els seus Quaderns es converteixen en pur refugi d’un món entre hostil i temptador.



Rilke, com Malte, també va anar a París a principis de segle. En una carta escrita a Clara Westhoff que data del 31 d’agost de 1902 (tres dies després d’haver arribat a la capital francesa), Rilke explica: “Paris, que realment és una gran ciutat estrangera, per mi és molt, molt estrangera. M’angoixen els hospitals que hi ha per tot arreu. Entenc perquè apareixen sempre en Verlaine, en Baudelaire i en Mallarmé. Es veuen malalts que van allà, a peu o en cotxe, per tots els carres. Se’ls veu a les finestres del Gran Hospital amb els seus vestits estranys, el trist i descolorit hàbit de la malaltia. Un sent de sobte que en aquesta gran ciutat hi ha exèrcits de malalts, exèrcits de moribunds, pobles sencers de morts.” Rilke es preguntava el mateix que Malte es pregunta a l’inici dels Quaderns: “Així doncs, ¿aquí hi ve a viure, la gent? Jo hauria dit que la gent s’hi moria.”

A París, Rilke va escriure un llibre sobre Rodin.

El component autobiogràfic dels Quaderns, doncs, és prou evident. I la mort, la relació pública entre l’àmbit dels vius i els morts, l’amort (que diria… Cassasses?) és el leitmotiv de l’obra. Com Rilke, Malte no sap si estimar o no el pànic de Paris, Malte es converteix en una ombra, un individu petit i solitari que es refugia en biblioteques gegantines, a recer dels poetes, en les fulles dels Quaderns. Una cosa entre fràgil, romàntica i surrealista: l’inici d’una corrupció suau. El París de Malte, tant semblant al París de Baudelaire (tot i que la gestió d’aquesta visió del món és totalment diferent), és el París d’abans de la ciutat de l’amor: un París meravellós i imprudent, irreflexiu i temptador. “L’existència del terrible en cada partícula d’aire”. Un ambient que, d’altra banda, també va influenciar la pròpia tècnica literària rilkeana: monòleg interior, discurs fragmentat, desordre absolut, flux interior, etcètera. Benvinguda sigui l’era de la modernitat.

Leave a Comment

Filed under General