Tag Archives: rafael poch

guia improbable per entendre la Xina

Quan no tens ni idea d’un tema, començar és fàcil. Qualsevol lectura et pot revelar coses noves, tot i que absorbeixes informació de manera acrítica perquè no pots comparar. Jo estic i estava en aquesta situació respecte a la Xina. Tinc quatre nocions de la seva història contemporània: sé qui són Mao, Deng i Xi, la Revolució Cultural i la de Tiananmen. Sé que la Xina és un potència econòmica i política, sota una espècie de dictadura biideologitzada (¿comunisme o capitalisme?) on el cel es veu poc i la contaminació es pot menjar amb cullera. És a dir, no en sé gaire res. Però ara tinc un camí més o menys difús sobre quins són els grans temes que he d’anar a buscar per entendre; he passat de ser un ignorant que no sabia res a un ignorant que veu més o menys en què és ignorant. I en dono les gràcies a Rafael Poch-De-Feliu i el seu llibre, La actualidad de China (Crítica, 2009).

Crec que el mèrit d’aquest llibre és deixar clar quins són els grans reptes de la Xina actual. Això és bastant gros, perquè estem parlant de l’única civilització mil·lenària que encara sobreviu (seria com si encara existís l’Imperi Egipci o l’Imperi Romà). Potser no ens resol tots els dubtes, potser no ens satisfà, però almenys sabem on enfocar la nostra mirada sobre la munió d’informació que ve d’aquest país.

lib-la-actualidad-de-china-978847423316 (1)

L’edició de Crítica.

En Rafael Poch és un periodista estrany: ha estat corresponsal de La Vanguardia a Rússia, Alemanya, França o la Xina, i sempre ha enfocat els temes i països lluny de l’ortodòxia periodística. El podríem qualificar de periodista revisionista, terme que en Relacions Internacionals serveix per classificar els historiadors que diuen que la Guerra Freda no va ser culpa de la Unió Soviètica, o no tant, i que els Estats Units van posar-hi un gra de sorra ben gran. Poch trasllada aquest anàlisi a la situació mundial actual i l’enfoca a la Xina, i ho fa amb una mirada heterodoxa que no està exempta de crítiques al model xinès (al llibre hi ha més pàgines crítiques que afalagadores), però que sap defugir els tòpics.

Per tranquil·litzar als lectors liberals: en Poch diu sense problemes que la Xina és una dictadura on es violen els drets humans i laborals. ”Però”. Molts podrien criticar aquest ”però”, que no és justificació sinó matís analític: qui vulgui llegir pamflets benintencionats segons els quals la Xina és un perill groc que xiscla molt, o una utopia roja de masturbació esquerranista, que busqui un altre blog i una altra lectura. Aquestes són les claus d’aquest assaig, La actualidad de China, un anàlisi seriós i estimulant sobre un país fascinant.

La Xina és comunista o capitalista?

Ni l’un li l’altre. Error. La Xina és un país que vol ser modern, i farà el que sigui per aconseguir-ho. Poch planteja que tant la utilització del comunisme o del capitalisme de lliure mercat va ser una elecció dels líders xinesos com a camí per a modernitzar el país. Xina va comprar el comunisme estalinista en un moment en què els països postcolonials el veien com el millor camí pel desenvolupament modern i efectiu. Anys després, va adonar-se de les limitacions d’aquest model i va apostar pel seu oposat, del qual també va treure bons resultats. La Xina és un país ple de milionaris que s’afilien al Partit Comunista, del qual depenen i al qual estan subordinats. A una entrevista a JotDown, Poch deia que «China es de los países mejor gobernados del mundo», una frase polèmica en la seva exaltació de la tecnocràcia. ¿La Xina és comunista o capitalista? La Xina és pragmàtica.

mao-communist-snake

Mao Tse Tung.

Dos mites: la Xina ferotge i la Xina econòmica

La Xina creix i es fa forta, però els seus veïns no li tenen por. Aquesta tesi de Poch intenta desmitificar la imatge dels xinesos com a projecte de potència imperial, a l’estil europeu, que vol conquerir i sotmetre l’Àsia i, si ens posem valents, el món. El periodista de La Vanguardia nega que la teoria d’”equilibris de poder” serveixi per explicar el model asiàtic de relacions internacionals: molts assajos comparen el creixement de l’Alemanya d’abans de la Primera Guerra Mundial amb el de la Xina actual. El resultat és que els estats més dèbils (que abans van ser el Regne Unit, França, Rússia… i ara podrien ser el Japó, Vietnam, Corea o Austràlia) s’aliarien contra la gran potència creixent que els podria arribar a dominar (abans l’Alemanya del Káiser Wilhelm II… ara la Xina postDeng Xiaoping). Poch nega aquest plantejament en base a estudis històrics de David Kang  i diversos acadèmics de l’escola japonesa:

La teoría convencional europea en materia de equilibrios de poder sirve para la tumultuosa historia europea, caracterizada por estados que compiten y guerrean sin cesar entre sí, pero no explica la situación de Asia. Allí, en el contexto de valores confucianos compartidos y de un sistema tributario que tenía más que ver con jerarquías que con verdadero dominio y ventaja económica, una China estable significó orden regional, y una China débil acarreó tiempos revueltos [es refereix a la Xina imperial]. En tiempo recientes, cuando China fue el enfermo de Asia, la región sufrió guerras, revoluciones y agresiones extranjeras.

En Asia oriental, los estados nacionales tienen una tradición históricamente anterior a la de los estados europeos, pero sus relaciones en los últimos quinientos años han sido diferentes, más estables, y mucho menos guerreras que la clásica situación europea, donde la norma fue estados nacionales compitiendo los unos con los otros bajo el denominador común de una tendencia general hacia su expansión geográfica.

(I que consti que jo sóc simpatitzant del realisme del balanç de poder, sinó no faria aquestes ressenyes.)

Vaig comentar-li aquest tema al Rafael Poch a través de diversos correus electrònics i em va posar en context el desplegament més potent de força marítima que està fent la Xina actualment en els mars que la rodegen. La seva teoria és que l’objectiu d’aquesta mostra de força és impedir ser “trepitjats” pels EUA en la seva àrea més propera. Això es deu, diu Poch, a que els estatunidencs estan intentant canviar la seva prioritat de política exterior (que fins ara havia estat l’Orient Mitjà, amb els costos i perills inútils que els hi ha suposat) per a fer un «pivot to Asia», és a dir, enfocar com a principal objectiu estratègic la contenció (je, je) de l’hegemonia xinesa en el món. Aquest «pivot», segons Poch, s’ha vist reflectit en un desplegament marítim estatunidenc més fort en el mar de la Xina, i la creació de bases militars a països veïns com Singapur, Filipines, Austràlia o Vietnam. El periodista em va deixar anar aquesta conclusió final:

El “creciente poder marítimo de China”, que es real, hay que ponerlo en su contexto. China solo tiene un portaaviones (el Liaoning) capaz de llevar 20 cazas con poco armamento y combustible (la nave no tiene catapultas de despegue, así que no pueden ir muy cargados en el despegue, lo que limita su radio de acción). Para hacerse una idea un portaaviones americano puede llevar entre 40 y 50 aparatos. Y Estados Unidos tiene 10 portaaviones (pronto 11) en la zona….

Lo mismo o cosas muy parecidas pueden argumentarse en submarinos y demás. Pero lo esencial es comprender que todo eso no está ocurriendo en el Golfo de México o frente a las costas de Estados Unidos, sino en su equivalente chino (o ruso). La simple realidad es que Washington quiere que Rusia y China acepten el mismo estatuto de vasallaje aceptado en Europa, Asia y Oceanía por países como el Reino Unido, Francia, Alemania, Japón o Australia, pero eso no va a suceder.”

L’altre mite que vol rebaixar aquest llibre és el de la magnitud del desenvolupament econòmic xinès. Poch explica que el seu PIB pot ser més gran que el de molts països occidentals, però que la Xina no és un estat desenvolupat i la seva posició en el món globalitzat és dèbil. És una economia en fase industrial (mentre que les nacions del primer món basen la major part de la seva economia en els serveis, és a dir, són postindustrials), té dependència de les exportacions, la seva investigació i inversió en alta tecnologia és molt escassa (i la majoria dominada per empreses estrangeres) i no té multinacionals que dominin el mercat mundial. Per això la Xina vol ser moderna: perquè és conscient de la seva debilitat.

1384155791658_1384155791658_r

Camperols xinesos.

Moderns i rurals?

El principal problema intern de la Xina es la gestió d’una població molt nombrosa amb molt poca terra cultivable, en un país on els camperols són majoria i no deixaran de ser-ho. Les ciutats xineses no poden absorbir la població rural del país (i és bo que no ho hagin fet: la Xina no pateix el problema de les grans barriades pobres, perilloses i insalubres de molts països d’Amèrica Llatina o de l’Àsia, on les promeses de modernitat urbana van atraure la massa camperola cap a la ciutat per deixar-la als marges en una situació desorganitzada, perillosa i perjudicial). La població camperola pot seguir vivint al camp gràcies a l’actual sistema de propietat, resultat de les reformes agràries de Mao i Deng: el primer va dividir les grans extensions feudals entre la gent, però imposant un règim de semi-esclavatge on quedaves adscrit a un tros de terra que havies de conrear de manera obligatòria, tot per alimentar la construcció d’una indústria nacional urbana. D’altra banda, Deng va atorgar el control privat d’aquestes parcel·les als camperols que les cultivaven, i va aconseguir que poguessin subsistir gràcies a la seva pròpia producció (i també  que en poguessin vendre una part), però no ha solucionat el gran problema de la divisió social entre dues classes: els obrers urbans privilegiats per l’acció modernitzadora del país i els camperols rurals que van haver d’alimentar la bèstia de carbó. Això s’ha traduït en una divisió del país entre un oest rural i pobre, on falten molts serveis bàsics, i un est industrial i urbà privilegiat.

Aquest fenomen dóna pas a una gran fornada de migrants que viatgen per buscar feina als grans feus industrials: normalment sol fer aquest pas un membre de la família, mentre que els altres pares, avis i germans es queden al camp i reben part dels ingressos que l’emigrant guanya a la ciutat. Són ciutadans de segona categoria amb treballs durs i penosos, els que normalment protagonitzen les notícies sobre accidents laborals però què mai no haurien pogut guanyar tants diners com ara. Aquest, segons Poch, serà el gran dilema a solucionar: reduir les desigualtats entre la ciutat i el camp en un país que sempre serà i només pot ser rural.

Punts calents: Tibet i Xinjiang

L’altre gran problema intern de la Xina es la seva integritat territorial i els conflictes ètnics de repressió a minories culturals. Tant al Tíbet com a Xinjiang (zona musulmana de la Xina on viu la minoria uigur) el govern ha realitzat una política de degradació de la cultura local que es va veure agreujada per la Revolució Cultural, amb destrucció de símbols religiosos o tradicionals locals (mesquites o temples budistes, per exemple) que eren considerats contrarevolucionaris per ser «del passat». Això es deu, segons Poch, a la prepotència cultural de la ètnia principal a Xina (els Han, el 90% del xinesos, també ètnia governant) respecte les minories que consideren més primitives i endarrerides. Aquesta actitud i una política de promoció de la immigració a aquestes zones no han ajudat a millorar la situació.

29torch-span-600

Protesta per la llibertat del Tibet a la India, l’any 2008 (c) Gurinder Osan, AP

Per una banda, en el cas del Tíbet, el govern xinès ha acusat constantment els activistes tibetans d’estar finançats per potències estrangeres (proclama certa, però que no treu el problema ètnic de fons) i de l’altra, el govern xinès ha barrejat el nacionalisme uigur musulmà amb branques terroristes jihadistes (que també n’hi ha). El govern xinès sempre ha cregut que si augmentava la modernització d’aquestes dues zones el problema es solucionaria. No ha estat així.

D’altre banda, Poch també fa una crítica de l’activisme tibetà, que s’ha mostrat inútil:

Los partidarios del Tíbet en Occidente, sus publicistas y ONG, ¿comprenden la complejidad de la situación? La mentalidad de una lucha maniquea entre “bien” y “mal” es particularmente inservible para enderezarla. “La lucha por un ‘Free Tíbet’ se ha convertido en una especie de cruzada.” El activismo tiende a verse como un éxito en sí mismo, mientras que la adopción de actitudes menos polarizantes es fácilmente denunciada como “traición”. El activismo es necesario. Sin presión de abajo nunca ha habido cambio social, pero hay que tener presente la absoluta imposibilidad de una independencia tibetana, menos aún en el marco del Gran Tíbet reclamado por el propio Dalái Lama. Pekín nunca dará a los tibetanos, que representan menos del 1 por 100 de la población en China, el control administrativo sobre una cuarta parte del territorio de la República Popular China.”

(Aquesta crítica de l’activisme inútil també l’aplica al cas de Birmània.)

Els veïns

Bona part del llibre està dedicat a analitzar els països que rodegen la Xina per la part oriental. Poch posa com a bons exemple de desenvolupament el casos de Vietnam i Mongòlia, mentre que situa com a països estancats en les seves pròpies dinàmiques negatives els casos de Birmània i Cambodja. Però els dos capítols més interessants són els dedicats a Corea del Nord i Japó. Poch explica la importància que té l’estabilitat nord-coreana per a la Xina: les seves províncies del nord tenen bona part de població coreana, i cal garantir la integritat i calma territorial. El periodista també dona anècdotes interessants sobre el règim més fosc del planeta, com quan va fer un passeig per la frontera entre Xina i Corea del Nord:

En el lugar más estricto de la frontera, en la ciudad de Changbai, donde la policía me retiene una hora por violar la prohibición de fotografiar la frontera en un ambiente de cordialidad en el que casi parece que los infractores sean ellos, las prostitutas norcoreanas de la ciudad norcoreana del otro lado, Heysan (los mismos tonos grises, los mismos retratos del ‘gran líder’ en los edificios oficiales, las mismas casas paupérrimas), atraviesan la línea [de frontera] regularmente para atender a los clientes chinos que las llaman por el teléfono móvil. La cobertura de la telefonía china alcanza al otra lado del río.

Poch també evita la postura còmoda de ridiculitzar el règim nord-coreà i els seus líders, i mostra que hi ha hagut una divisió del poder dintre del partit ens els últims temps. A l’entrevista ja citada de Jot Down explicava això:

Los líderes norcoreanos, los gobernantes asiáticos en general, suelen ser muy inteligentes. No son repúblicas bananeras, pueden ser tiranías tremendas, pero son gente que piensa las cosas. Han visto todo lo que ha ocurrido en Asia oriental, lo que ha pasado en China. Del mismo modo que los chinos vieron lo que pasaba en Hong Kong o Singapur; vieron cómo cambiaba la economía global y después de Mao hicieron lo que hicieron. Los norcoreanos no son diferentes en eso. Saben que deben cambiar y, de hecho, han llevado a cabo intentos, pero no pueden realizarlos mientras la situación geopolítica no cambie.

North-Korea-Border-Chines-002

Turistes fent-se fotos a la frontera entre la Xina i Corea del Nord.

L’altre gran analitzat és Japó. Poch elogia el model intern japonès, però diu que la seva política exterior és un desastre. Els japonesos, explica, tenen disputes territorials amb tots els seus veïns de la zona (sobretot per illes i control de recursos) a causa de la seva incapacitat de baixar del burro i intentar comprendre les demandes de l’altre. Un exemple d’aquesta manca d’empatia i intel·ligència política són les ofrenes anuals al santuari Yasukini, on hi ha enterrats criminals de guerra japonesos de la Segona Guerra Mundial i als que les autoritats fan ofrenes any rere any (imaginem, per un moment, l’equivalent europeu: és com si el govern alemany honorés anualment els jerarques nazis). Uns criminals de guerra que van organitzar massacres colonials contra els seus veïns, entre ells, la Xina. Una confrontació evitable, que enfanga un possible aprenentatge mutu entre aquests dos països:

[Japón] lo tiene que aprender todo de China en materia de política exterior; prudencia, paciencia, contención y sangre fría. En el orden interno, por el contrario, la convivencia japonesa, su eficacia y corrección, contiene enormes lecciones para China y para el mundo en general.

I per acabar, com en aquesta web es  parla de llibres, us deixo vuit recomanacions literàries de Rafael Poch:

- La vida y la muerte me están desgastando, de Mo Yan
- El sueño de la aldea Ding, de Yan Lianke 
- The plain of white deer, de Chen Zhongshi
- Totem Lobo, de Jiang Rong
- Un bárbaro en Asia, de Henry Michaux 
- The true story of Ah Q, de Xun Lu 
- The problem of China, de Bertrand Russell 
- El dolor de la guerra, de Bao Ninh

També pot interessar-te...

  • 50
    Deia Rafael Chirbes, durant una breu però intensa intervenció al Festivaletteratura, que en realitat l'únic tema que havia tractat com a novel·lista era el sentit de la vida (o el sentit de la mort). S'espolsava així  les etiquetes que l’han definit com a narrador de l'Espanya de l'especulació, la bombolla…
    Tags: no, és, ha, al, del, seva, y, més, però, rafael
  • 45
    El nom de Henry Kissinger porta, en molts casos, a pensar en les etapes més brutes i fosques de la Guerra Freda. La relació que va tenir amb el cop d'estat contra Salvador Allende a Xile i la seva etapa com a assessor del president Nixon durant la guerra del Vietnam…
    Tags: del, y, los, no, xina, més, china, és, però, al
  • 45
    “Cuando crees que ya eres capaz de distinguir el gótico del románico, vas y te mueres”. La vida com un continu fer i desfer, treball de dimonis, més aviat absurd, que acaba quan la cosa comença a posar-se bona. Tal ha estat el to emprat aquest matí per l'escriptor valencià Rafael Chirbes,…
    Tags: del, ha, és, més, no, y, al, aquest, rafael
  • 39
    Teju Cole era una de les estrelles convidades del Festivaletteratura, com a mínim per a nosaltres. Autor d'Every Day is for the Thief (publicada a Nigèria el 2007, tot i que als EUA es va publicar aquest 2014) i Open City (2011), l'escriptor nigerio-estatunidenc va aterrar a Mantova per parlar de les seves dues ciutats:…
    Tags: és, no, però, ha, del
  • 38
    “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
    Tags: és, no, del, però, ha, al, més

Leave a Comment

Filed under Ressenyes