Tag Archives: rafael chirbes

Rafael Chirbes, horror a Marina d’Or

Deia Rafael Chirbes, durant una breu però intensa intervenció al Festivaletteratura, que en realitat l’únic tema que havia tractat com a novel·lista era el sentit de la vida (o el sentit de la mort). S’espolsava així  les etiquetes que l’han definit com a narrador de l’Espanya de l’especulació, la bombolla immobiliària i la crisi; “todo eso es cosa de la prensa”, va dir amb cert desdeny. Amb Crematorio (Anagrama, 2007), novel·la chirbeana de referència, l’autor de Tavernes de Valldigna es dóna la raó a si mateix. Aparentment un retrat de l’Espanya més cutre del boom i l’especulació, el llibre ens  dirigeix cap al flux de consciència d’una colla de personatges que han fet el salt dels dies de la dictadura (joventut, rebel·lia, grans expectatives) cap a la democràcia (senectut, amargor, fracàs vital) amb més pena que glòria, amb tota la mala llet que es pot esperar d’un autodeclarat “comunista a la manera de Cervantes”.

L’escenari de la decadència és Misent, un poble inventat de la costa valenciana on l’especulació immobiliària ha fet estralls: els boscos i platges han estat reemplaçats per moles de ciment, i les persones per jubilats decadents i eterns estiuejants. Un antic poble pesquer reconvertit en una Marina d’Or de la més baixa estofa per obra i gràcia de Rubén Bertomeu, constructor sense escrúpols que ens imaginem sempre amb un puro a la mà i acariciant gats obesos. El punt de partida és la mort del seu germà Matías, la qual provoca una sèrie de reflexions i mirades enrere de tots els que l’envolten, i ja ho tindríem: 300 pàgines d’existencialisme decadent amb olor de crema solar i sangria barata.

crematorio

La coberta d’Anagrama.

Mentre que fa un retrat poc afavoridor de l’Espanya dels 70 i 80, Crematorio confronta actituds vitals, maneres oposades d’encaixar l’abisme entre expectatives juvenils i frustracions adultes. Quan arriba la modernitat a Misent —en forma de boom desenfrenat, amb màfies de l’Est emparant l’aixecament de monstres de ciment— hi ha els qui pugen al tren i proven de dirigir-lo, i els que es queden a l’andana i es resignen a una vida d’eterns desplaçats interns. Rubén Bertomeu és dels primers, i serveix per demostrar la màxima de Chirbes que “no hay riqueza inocente“. Per al capo de Misent només hi ha una fugida, a la vida, i és la fugida cap endavant. Si per arribar al cim s’ha de començar important cocaïna colombiana al recte de cavalls, o associar-se amb turbis proxenetes russos, es fa i punt. 

El resultat d’aquest relativisme moral és un homo homini lupus regat de xampany, la cerca de la trivialitat absoluta com a antídot contra la vellesa i la mort. Bertomeu menysprea el puritanisme ideològic dels qui el rodegen i el critiquen, molt en especial els seus descendents. En quedar-se vidu no es resigna a una vida casta, sinó que s’agencia una cambrera quaranta anys més jove (cambrera segons les versions més benevolents) que li omple la casa de ceràmiques Lladró i cada nit el deixa sec com una llonganissa. Chirbes el deixa fer i no emet judicis morals. La gràcia de Crematorio és que cada personatge coixeja d’un peu o altre, és desgraciat a la seva manera i conviu com pot amb les seves contradiccions, i tot i haver-hi vencedors i vençuts el retrat final no té res de maniqueu. El constructor, per exemple, serà el dolent de la pel·lícula, però també és l’únic que ha entès les lògiques del capitalisme salvatge i les ha sabut esprémer al màxim, assegurant el benestar econòmic de la seva prole (que renega de la seva feina, però no dels xecs que els arriben cada final de mes).

benidorm

Panoràmica de Benidorm, que podria ser Misent perfectament.

L’antagonista és el germà de Rubén, Matías, el revolucionari encantador que tria ser fidel a si mateix i acaba sol i amb una cirrosi de cavall. Matias encarna aquells que es van despertar amb la ressaca de la transició, orfes de la lluita antifranquista que havien perdut la seva raó de ser. Tant ell com Silvia, la filla del constructor, senten davant la transformació de Misent quelcom similar a l’horror existencial de David Foster Wallace en viatjar en creuer. Com l’autor ianqui, Silvia veu en el resort turístic un intent patètic i desesperat de negar la decadència i la finitud provant de diluir-se en una massa abúlica. Arriba a comparar l’obra del seu pare amb la d’Albert Speer, l’arquitecte en cap de Hitler. Tant l’un com l’altre van construir pensant en la multitud i en detriment de l’individu:

Cuando visitó el anfiteatro de Verona, Speer se dio cuenta de que, si en ese lugar se aglomerasen personas con opiniones diferentes, quedarían unificadas en una sola opinión, y que precisamente ése era el propósito del estadio, conseguir que desapareciera el individuo. Convertirlo en masa. Hacer que no tuviera ninguna importancia lo que un pobre hombre pudiera pensar personalmente, porque lo que valía era una opinión distinta, que salía unánime de la multitud. Lo mismo puede decirse de toda esa arquitectura de casas iguales de la costa. Han creado un personaje colectivo, no sé si llamarlo el jubilado, o el eterno veraneante, como el que quería ser Brassens en la playa de Sète: un ser fantasmal, único y vacío, intrascendente, que no aspira a nada, ni espera nada que no sea retrasar la muerte lo más posible.

En el pessimisme global de Chirbes hi ha un lloc reservat per a l’alta cultura, “un capricho que se pagan las sociedades ricas y que a las pobres ni se les ocurre plantearse”. El marit de Silvia, un catedràtic especialitzat en literatura, fa autocrítica i defineix els de la seva mena com a paràsits sense una utilitat palpable, “putas, flores de loto que se abren sobre la charca maloliente de la opulencia”. Ni tan sols l’escriptor Brouard, amic d’infància dels Bertomeu, busca refugi en els grans pensadors i literats sinó que prefereix cremar els seus últims anys entre putes, coca i alcohol.

download (2)

Rafael Chirbes, tal i com vam retratar-lo fa un any al Festivaletteratura (c) Anna Pazos

Moraleja: quan hom s’enfronta a la proximitat de la mort, amb la seva insignificància, s’adona que no li han servit de res les hores gastades en acabar A la recerca del temps perdut o els quilòmetres conduïts per admirar la bellesa de la plaça capitolina. Chirbes semblava aplicar-se el cuento: va viure els últims anys amb l’única companyia dels seus dos gossos a la Tavernes de Valldigna natal, on va morir el passat 15 d’agost. Repassant les seves entrevistes hi veiem un home que hagués volgut estar-se tranquil, però a qui un cert talent i la realitat absurda que va tocar-li viure van posar sota el focus. Tampoc no ens costa gens imaginar-lo, escèptic, pensant que qui dia passa any empeny, escrivint aquestes paraules de Crematorio que tan bé resumeixen la novel·la i la vida:

Así es la vida. Uno acumula saber como las urracas, oye miles de discos, lee libro tras libro, ve cientos de programas de televisión, hojea millones de revistas a lo largo de la vida, piensa, se informa, y luego se muere, y seguramente, si le queda un hilo de lucidez, piensa también en todo el tiempo que ha perdido.

Leave a Comment

Filed under Ressenyes

FestLet #6: Rafael Chirbes, aigües pantanoses

“Cuando crees que ya eres capaz de distinguir el gótico del románico, vas y te mueres”. La vida com un continu fer i desfer, treball de dimonis, més aviat absurd, que acaba quan la cosa comença a posar-se bona. Tal ha estat el to emprat aquest matí per l’escriptor valencià Rafael Chirbes, fill pròdig de Tavernes de la Valldigna, que davant les files semiplenes del teatre Ariston ha divagat sobre els quès i perquès de la seva premiada novel·la En la orilla. Que és com dir que ha divagat sobre la crisi espanyola i els seus pantans més putrefactes, així com de la solitud extrema que patim les persones en aquests temps de desconcert; tot un desplegament d’existencialisme valencià de qualitat.

download

La novel·leta, la bici i la città (c) Anna Pazos

Que de què tracta exactament, En la orilla? “Pues de lo que hay”, ha contestat campetxanament l’autor a Pino Cacucci, el seu interlocutor durant l’acte (i traductor a l’italià de les seves novel·les). “Es una novela pulpo, digresiva”; Chirbes ho vol abarcar tot. La crisi, la destrucció del paisatge, les putes de carretera, el crim originari amagat rere cada gran fortuna, els paràsits del fracàs econòmic, els plats bruts de la Transició i (ja que hi som) el terrorisme i l’islamisme. Córrer la cortina i exposar l’Espanya més cutre i decadent, l’Espanya dels oportunistes, del tràfic de migrants, dels apartaments buits i les grues parades a les autopistes; també l’Espanya de les màfies de l’Est, que no tenen massa miraments a l’hora de llançar els seus cadàvers al pantà.

“Si Crematorio era una novela sobre el boom inmobiliario, En la orilla se centra en la crisis; es un libro de segunda línea”, ha precisat Chirbes, referint-se a que l’escenari no és la sobreedificada primera línea de mar, sino un pantà de terra endins. Una llacuna que és com Espanya: “esa cosa estática y profunda, que hace tiempo que no ha sido removida, que evoluciona lentamente”. Unes aigües putrefactes a les quals es van acumulant en estrats tots els residus dels últims 75 anys d’història, d’abans de la Guerra Civil a l’expolsió de la bombolla.

download (2)

Chirbes, posant bona cara al mal temps (c) Anna Pazos

Tot això, però, són tonteries circumstancials que només serveixen per distreure del Gran Tema central – en la novel·la de Chirbes i en tota vida humana. En la orilla és en realitat un llibre sobre la mort. L’únic tema filosòfic veritablement seriós, que hagués afegit monsieur Camus d’haver-se trobat aquest matí entre els assitents al Festivaletteratura. “Las novelas tratan del sentido de la vida, el resto [la crisis económica, posem per cas] es cosa de la prensa”. La novel·la ens vol parlar de què comporta ser una persona que viu a principis del segle XXI: quin és el nostre estat d’ànim, de quina pasta estem fets, quins ideals seguim (“ninguno”, ha sentenciat Chirbes, qui no ha destacat precisament pel seu optimisme pel que fa els temps que corren).

Hom podria pensar que, quan més quan menys, la vida sempre ha estat un misteri inescrutable per homínids i donídids. Però don Chirbes ha institit en què ara estem especialment orfes: de Déu, de sentit i consciència de classe, del costum d’anar a esmorzar cada matí al bar del poble amb els antics companys de la fusteria un cop jubilats, com solia fer el seu oncle Emilio. I aquesta aclaparadora falta de sentit i de guia ens fa ésser molt més conscients de la nostra insignificant individualitat. I llavors sorgeixen les angoixes contemporànies, els “white people problems” que tant bé va resumir David Foster Wallace: “la angustia de la muerte, el reconocimiento de que voy a morir, y a morir totalmente solo, y el resto del mundo va a seguir adelante sin mí”. Life is shit, and then you die, i tal dia farà un any.

Arribats aquest punt, reconeixem que encara no ens hem acabat En la orilla, i que ens hem passat el tram final de la xerrada amb les orelles tapades per evitar spoilers (certa gent del públic es permet moltes llicències durant el torn de preguntes). I una retirada a temps sempre és una victòria. A l’espera de noves informacions, dediquem un aplaudiment a Chirbes, que ha posat per fi els punts sobre les is i que en aquestes contrades estrangeres pot considerar-se sens dubte uno di noi.

Leave a Comment

Filed under Cròniques