Tag Archives: philip roth

Raskolnikovs de l’Amèrica jueva

“Mr. Portnoy,” she said, raising her knapsack from the floor, “you are nothing but a self-hating Jew.”

El seu crim no és haver matat una vella per no sé quins principis teòrics, i no hi ha cap detectiu seguint-los la pista per enviar-los a picar pedra a Sibèria; la seva angoixa, però, és idèntica a la del malaurat Raskolnikov en el seu periple santpetersburguès. Parlem d’aquella saga de jueus nascuts i crescuts als EUA, que amb un humor corrosiu ens parlen del que suposa ser l’hereu d’una tradició restrictiva en un entorn ultraliberal; d’haver de ser un bon nen consumit per la culpa entre yankis ingrávidos y gentiles como pompas de jabón; d’estar estudiant el Talmud amb la ment fixa en la muntanya de revistes porno que hi ha amagades sota l’escriptori de l’habitació. Avui parlem de dos il·lustres representants d’aquesta saga, un de ficció i un de carn i ossos: Alexander Portnoy i Shalom Auslander (hi ha vida més enllà de Woody Allen, efectivament).

Philip-Roth-in-1968-002

Philip Roth l’any 1968. Imatge de Bob Peterson/Time Life Pictures

Alexander Portnoy és el Portnoy de Portnoy’s Complaint (Philip Roth, 1969), aquell sick fuck que empotrat en un divan de consulta entona un sofert monòleg autobiogràfic. Portnoy és un jueu que en algun punt es va cansar de ser el nice jewish boy que tothom esperava veure florir; és cínic, neuròtic, solter crònic i amb una incapacitat woodyallenesca de mantenir parelles sentimentals. La seva narració parteix dels tendres dies de masturbar-se amb mitjons, ampolles de llet o el tros de fetge que després la mare cuinaria per sopar, i  avança a través de la seva conversió en un ‘cunt crazy’ (el que seria un BOIG DELS CONYS) amb un ego que no passa per la porta.

El resultat és un lament caòtic en el qual la infància, i concretament la figura materna, es barreja amb la narració detallada de les perversions sexuals adultes. Perquè un tema latent a la novel·la (potser EL tema latent) és tot aquell suat rotllo edipià de desitjos perversos i desviats i reprimits que prenen formes inesperades. Per al torturat Portnoy, la clau per entendre el seu caràcter rau en el moment en què la seva mare va ensenyar-li a pixar dempeus com un nen gran. Aquella escena iniciàtica, el veure la mare aguantant-li la tita i esperant veure caure les gotetes, és el que l’ha portat a viure de per vida “torn by desires that are repugnant to my conscience”. Ugh.

don-draper-portnoys-complaint

Don Draper de Mad Men, un altre gran ego que llegeix Roth amb atenció

Però no apretem a córrer, encara. Històries freudianes a part, el celebrat llibre de Roth (publicat ara fa 45 anys) és un divertidíssim soliloqui sobre sexe, religió, política i les delícies/temptacions/desgràcies de la societat yanki. El Portnoy adult, resultat d’una educació restrictiva durant l’era de la revolució sexual, viu rossegat per la culpa; en ell el desig insaciable sempre va seguit de l’autoodi. El pobre Alex fracassa en l’intent d’encarnar l’heroi llibertari, de tornada de la convenció, capaç de gaudir de la sexualitat sense culpa i sense necessitat de vincular-se monogàmicament a una persona. Què és l’amor conjugal, al cap i a la fi, sinó debilitat i comoditat i apatia i culpa i por i esgotament i inèrcia i covardia, plana i simple?, es reafirma.

El problema és que de forma paral·lela es pregunta quina classe d’ésser abjecte és incapaç de conduir una vida recta amb totes les coses normals i estables de les quals ell en principi renega: una certa respectabilitat, una família amorosa, una dona fixe a la qual mantenir-se fidel. I el convenciment de que, com deia el poeta, no todo va a ser follar.

A més, Portnoy arrossega un llast enganxifós que es resisteix a deixar-se anar. L’espessa tradició jueva, basada en una mitologia d’humiliacions i derrotes, és poc atractiva en comparació a la lleugeresa de l’Amèrica WASP, representada en el seu ideari juvenil per noies rosses que patinen sobre gel i canten nadales i es diuen Ashley o Alice o Harriet. Ah, the temptation! Portnoy voldria desmarcar-se de la seva feixuga herència, apropar-se a una mena de Meca exempta de coses sagrades i vincles restrictius. I el bitllet per arribar-hi és el sexe: Portnoy vol follar-se Amèrica, vol follar-se els seus traumes i possiblement vulgui follar-se a si mateix.

Oh, how I hate you for your Jewish narrow-minded minds! (…) weep for your own pathetic selves, why don’t you, sucking and sucking in that sour grape of a religion! Jew Jew Jew Jew Jew Jew! It is coming out of my ears already, the saga of the suffering Jews! Do me a favor, my people, and stick your suffering heritage up your suffering ass – I happen also to be a human being!

simpsons roth

Ara bé, les recurrents rabietes no resolen aquella molesta sensació que té Portnoy de ser el màxim representant de la Decepció Majúscula per la seva gent i, molt concretament, per si mateix. El viatget iniciàtic que realitza per Terra Santa està lluny de redimir-lo dels seus pecats. Ans al contrari; el contacte amb una colona d’un kibbutz, sanota i treballadora i autorrealitzada, contribueix a fer encara més rellevant el seu fracàs humà. La culpa deu ser de la vida a la diàspora i les seves múltiples temptacions, doncs.

Diaspora, you saintly kiddies, this is what it’s like in the exile! Temptation and disgrace! Corruption and self-mockery! Self-deprecation-and self-defecation too! Whining, hysteria, compromise, confusion, disease! Yes, Naomi, I am soiled, oh, I am impure -and also pretty fucking tired of never being quite good enough for The Chosen People!

Si entrés dins les nostres possibilitats, abraçaríem Portnoy i li diríem que no n’hi ha per tant, que potser només li ha tocat viure a l’època equivocada. Que avui dia la institució de la familia fa aigües, els solters descreguts i promiscus protagonitzen sèries d’HBO, i que si els colons israelians omplen les portades no és precisament per la seva tasca hippiosa-comunitària.

lamentaciones-de-un-prepucio-9788494001956-200x300

Shalom Auslander és un altre jueu criat a Nova York en el si d’una família força neuròtica. Un nen amb kipah que observava el Shabbat, seguia una dieta kosher, estudiava el Talmud i observava amb enveja com els nens goyim (no jueus) endrapaven hot dogs sense ser fulminats per la ira divina. Auslander també creix polla en mà, rodejat de porno i pensaments pecaminosos; també es fa fàstic a si mateix i acaba per renegar de la seva gent. El seu simpàtic testimoni autobiogràfic, Foreskin’s Lament (editada en castellà per Blackie Books com a Lamentaciones de un prepucio, 2012) és una versió menys àcida i més blasfema del lament de Portnoy. Diem més blasfema perquè Auslander, que gràcies al Senyor deixa enrera tot el tema freudià-incestuós-edipià, no es pot desfer del Déu colèric que li han injectat per via intravenosa des de la més tendra infància. L’odia, el culpa de tots els seus mals, abomina de la seva lògica arbitrària i cruel. Però no pot no creure-hi.

Mi relación con Dios ha sido un círculo infinito no de la celebrada ‘fe seguida por la duda’, sino de apaciguamiento seguido por la rebelión; aplacamiento seguido por la indiferencia; por favor, por favor, por favor, seguido de: que Te den, a tomar por culo, jódeTe. (…) La gente que me crió dirá que no soy religioso. Se equivocan. Lo que no soy es practicante. Pero soy religioso de una manera dolorosa, agobiante, incurable, miserable.

El llibre d’Auslander mereixeria sens dubte un comentari més extens, però ja ens hem allargat prou i ens limitem a recomenar-ne entusiastament la lectura: la seva particular aproximació a la religió i al sexe són risses assegurades, una bona manera de resistir la canícula sense necessitat de prendre drogues. Tard o d’hora també caldrà llegir Portnoy, revolcar-nos en les seves neurosis i recordar amb un somriure al cor, cada vegada que tinguem por de ser enxampats en una situació compromesa, el seu èpic judici final:

I am the Raskolnikov of jerking off – the sticky evidence is everywhere!

Leave a Comment

Filed under Ressenyes