Tag Archives: perejaume

higiene estètica

Queda realment res obradejú? Quantitat d’obres, quantitat d’autors! Estols i més estols en floc, en volves que s’arrombollen sense repòs i enterboleixen l’aire i s’esbarrien. Grans i apregonats tumults on les obres, esporuguides de ser tantes, proven entre elles d’esquitllar-se, i ho proven en va, fins que no poden més i cauen rendides en terra.

Tractat de les obres errants, Perejaume.

Ai Perejaume, si veies la munió d’obres que t’envolten, no en faries cap de nova!, com a títol d’exposició pot semblar massa llarg, poc còmode. Això sí, sintetitza la mar de bé una de les claus de l’obra recent de Perejaume: la higiene artística. En tant que persona humil davant les diverses expressions artístiques, no puc sinó fer uns comentaris relatius a l’exposició de La Pedrera esperant que tothom tingui en compte la condició plebs de la meva intel·ligència artística.

La història gira al voltant ja no tant de la cultura de l’excés sinó de l’excés de cultura, problema capital(ista) del segle que ens ha tocat viure. Efectivament, senyor Perejaume creu que, a hores d’ara, començaria a ser higiènic intentar decréixer, deixar de voler ser creatius i productius i activíssims cada segon de cada minut de cad’hora perquè entre els segles d’Història que portem viscuts i l’activitat frenètica d’aquest(s) últim(s) segle(s) el món de l’art està saturant-se. En definitiva, res que no ens hagin criticat abans, però en Perejaume la idea i l’estètica s’ajunten amb una naturalitat bella i formosa. Diu senyor Perejaume:

Tumultuosament, doncs, les obres es van aforestant, s’ufanen, s’aombren i es perden. I això genera un barroc nou, un barroc d’ara enretauladíssim i carregat com el del segle XVII, però no pas bigarrat en una obra concreta, sinó en conjunts d’obres, en apilaments d’obres. Un barroc -deixeu-m’ho dir- tan o més caganer i escatològic que aquell, però amb les obres vistes, ja, totes juntes, com un òxid mundial, com una exsudació atmosfèrica, com un excedent terrestre.

Art contra l’excés d’art, vaja. Art que contribueix a l’excés d’art, potser, però art amb tesi que aposta per una reculada. Senyor Perejaume veu la necessitat de descansar de tant horror vacui artístic, de tant creixement accelerat. En aquest cas, el prefix “des-” és un altre dels conceptes claus: desdibuixar, desesculturar, despintar, desfer. Tornar enrere per poder anar endavant, sanejar, ecologia estètica en tant que adob de la terra, etcètera. Estèticament, Martí Peran explica (sí, m’he comprat el catàleg) que aquesta idea d’acceleració es plasma en dues direccions: expansió i concentració. Primer l’expansió, l’excés, paisatges infinits de butaques o de quadres que, inevitablement, poden generar allaus, esllavissades i accidents diversos.

National Gallery, 1998.
Butaca.
Pintura rosa, 2009.
Boca.
La pintura, 2003.
Segon, la concentració, el moment en què l’infinit s’ajunta, en què tot l’excés s’agrupa en un sol punt: quan, els quaranta músics s’asseuen i toquen alhora el So acimat que fan les 40 notes d’El cant dels ocells tocades alhora (sí, és un sol so: el nivell va per aquí). A partir d’aquí, clar, cal encetar el què Martí Peran anomena un art del desfer, un camí que ens permeti tornar al que era el món abans de l’excés. Bàsicament, no és que Perejaume cregui que el món és absurd i no val la pena; el que li passa a senyor Perejaume és que és un nostàlgic: s’enyora.
No arribarem mai a cap imatge on ens sigui possible descansar?, 2004.
I vet aquí una de les grans idees de l’exposició: que el món torni a ser el que era, que les imatges del món tornin al món. Com si tota la pintura que s’ha pintat durant tots aquests segles i segles hagués desdibuixat el món, n’hagués tret la imatge. Efectivament, allà on Theódore Rousseau pintava els boscos de Barbizon ja no hi queda res: la pintura s’ha endut la imatge, hi ha massa obres i no queda món. Ara, el món es reclama.
Pintura d’Olot que ha tornat la seva imatge a Olot, 1993.
Obreda, 2003.

Leave a Comment

Filed under Arts and crafts