Tag Archives: pep puig

Pep Puig i els anys que passen

No sé si el que gasten els contes de Pep Puig és tant nostàlgia del passat (aquella època tendra i tova en què el món era sucre) com certa crisi monumental d’entrada a l’edat adulta, però sí que sé que L’amor de la meva vida de moment (L’Altra Editorial, 2015) presenta un home d’uns quaranta anys que gira la mirada enrere. “No sé on coi s’han ficat els anys”, afirma el narrador del conte central. “Quin tòpic, oi? Però és que és així, des que vaig complir els quaranta és una pregunta que no para d’increpar-me, els anys, els anys, on coi s’han ficat”. I així Pep Puig, o el seu personatge homònim, gira la mirada amb una nostàlgia que confirma com la puresa del nen que va ser s’ha esfumat a mesura que el cos s’ha engrandit i ha adquirit experiència.

La coberta de L’Altra Editorial.

Anant al gra, els set relats de l’escriptor terrassenc parlen de dos temes més vells que l’anar a peu. D’una banda, l’amor: la innocència infantil, el primer desengany, el vaivé d’intensitat, l’amor platònic contra el carnal, el matrimoni, el refregament animal. De l’altra, el temps: la memòria, el superàvit de records, el passat que torna com un tsunami o una immensa magdalena proustiana.

Els contes segueixen l’edat biològica d’un personatge que sovint es presenta amb el mateix nom que l’escriptor: un narrador d’uns quaranta anys que recorda les absurditats que cometien els adults quan ell era petit i que, ja més gran, hi cau de quatre potes. Ho escriu el mateix Puig en un dels contes: “La infantesa és el temps de les coses que no canvien”. Després entres a l’edat adulta i tot s’apressa i s’embolica. Aquesta frase de Puig, a més, es fa palesa en l’actitud dels protagonistes. Els primers quatre contes els protagonitza un nen, mentre que als tres últims el personatge principal ja és un home fet i dret. Els quatre primers són passius, observadors: el nen mira i no entén res, va perdudíssim. Excepte el conte que dóna nom al llibre, els tres últims són força actius: el narrador adult es mou, embolica la troca, fa coses incomprensibles. S’ha fet gran.

Tot i alguns desenllaços massa previsibles, els contes es teixeixen amb un estil entre agre i auster que té força ganxo, que ni cau en el sarcasme desencantat ni pretén fer gaire gràcia. Els relats destaquen, sobretot, per l’abundància d’imatges i atmosferes potents. A “Mon oncle”, el nen protagonista i el seu tiet s’encandilen de la mateixa rossa estrangera, una noia exòtica que acaba d’arribar al poble. La noia i el nen juguen a la piscina i ell s’engalipa com una mala cosa, està encantat i fascinadíssim:

Vam estar no sé quanta estona agafats de la mà [dins la piscina, surant], unint els nostres somriures en la volta del cel, i a poc a poc el so del món es va anar apagant, i sentia llunyans –cada cop més llunyans- els xiscles dels meus amics i les veus de les mares, i és un moment perfecte que s’ha quedat amb mi, fins que al lluny torno a sentir la motoreta de mon oncle fendint l’aire abrusador de l’estiu.

La motoreta del seu oncle és el senyal que, sovint, les coses no van com voldríem que anessin. Un dia, el nen segueix el soroll de la motoreta fins al tros del seu oncle, i es troba amb l’escena fatal de l’oncle embolicant-se amb la nouvinguda.

Convençut, o més ben dit amb l’esperança que el trobaria dormint sobre un matalàs espellifat que tenia arrambat a la paret, vaig acostar la cara a la finestra. Vaig tornar a ajupir-me a l’instant. El cor se’m va aturar. Llavors, a poc a poc vaig tornar a posar-me dret i vaig fixar la mirada cap allò que m’havia semblat veure. Vaig trigar una bona estona a apartar-ne la mirada. Era el primer cop que veia allò; no ho havia vist mai, ni tan sols en cap fotografia de cap revisteta. Vaig esperar que m’arribés la glopada d’alguna cosa amarga. De moment no va passar. L’astorament era massa gran. L’amargor em va arribar llavors, infinita. Vaig sentir que aquell parell m’havien traït, que s’havien rigut de mi. No podia seguir mirant, feia massa mal. Vaig acotar els ulls i, per no plorar, vaig buscar una pedra del terra, vaig allunyar-me uns metres i la vaig llançar contra el vidre. I aleshores vaig arrencar a córrer com un boig, fent bots i avançant per damunt del fonoll i les herbes altes amb una ràbia que ni jo mateix sabia que tenia i que amb prou feines podia atenuar la por que em va causar el soroll de la trencadissa.

En aquest fragment, l’estil del Pep Puig queda bastant ben retratat. D’una banda no és un tipus d’escriptura que subratllaries compulsivament, no està plena de frases memorables que vulguis copiar als marges de les llibretes. De l’altra, però, té cert grau d’antiguitat, de profunditat, una absència de sarcasme que la fa més pura. I és intel·ligent: en el moment de paràlisi inicial del nen, les frases són curtes i afilades; però en el moment de reacció, quan tira la pedra, la frase s’allarga molt més. Corre com ell.

La idea del poble i de la perspectiva infantil també apareix a contes com “Clara Bou”, en què aquesta noia desapareix una nit mentre tots els nens juguen a fet i amagar. Tots són descoberts menys ella. Quan els adults se n’assabenten, tot el poble surt en busca de la Clara Bou. Una comitiva d’infants (entre els quals el protagonista) s’apunta a l’empresa.

Tot d’una vam alçar el cap i ens vam mirar. Sobre nostre, el poble anava ple de veus. De tant en tant sentíem algú que cridava: Clara! I un eco li responia, Clara! Amb una determinació desesperada, el Pere Estevet es va omplir d’aire i va cridar, Clara! Jo vaig imitar-lo. Clara! El Joan ens va mirar i se li va escapar el riure. Sense fer-li cas, el Pere Estevet es va tornar a inflar i la va tornar a cridar. Al lluny algú li va tornar el mateix crit. Vam pujar de nou a la carretera i vam començar a fer la volta al poble. Durant una estona vam córrer molt ràpid. Jo no sé per què corríem tant. En comptes de buscar algú semblava que fugíssim. Cada dos per tres ens aturàvem i fèiem un escorcoll atabalat darrere d’uns matolls, a l’entrada d’un camí, dins un casalot. De vegades ens creuàvem amb gent que també la buscaven i llavors posàvem cara de màxima seriositat.

La potència de la imatge rau en la contradicció entre la comitiva d’adults que busca desesperadament la Clara Bou (perquè escolten les notícies, perquè són conscients i histèrics, perquè potser està fumant d’amagat a les vinyes però potser no, i aquesta darrera possibilitat els aterra) i els nens que s’hi posen però acaben grimpant entre els arbusts, cridant i rient una mica, salvatges i aliens al que passa. A la Clara Bou no la troben mai més.

(c) Elisabeth Magre

“L’amor de la meva vida de moment” és el primer llibre de relats de Pep Puig, que ja havia publicat un parell de novel·les. (c) Elisabeth Magre

En els contes de l’edat adulta, la cosa ja es torna més complexa. A “L’amor de la meva vida de moment”, el relat entral i més llarg del volum, un home recorda com, durant la mili, va viatjar a Olot per retrobar l’amor de la seva vida i es va topar amb una altra noia que ja li va fer el pes. Durant la mili volia anar a buscar l’amor de la seva vida, i ara que ja té un fill i està casat no li faria res escapar-se a veure com està el segon amor de la seva vida, la noia que va conèixer mentre buscava l’altra noia. Evidentment, és aquí on el “de moment” de “l’amor de la meva vida” pren més entitat: la finitud de totes les coses està més que digerida. I després la cosa s’embolica: el perillós món de les possibilitats apareix a “Secrets d’un matrimoni” i les infidelitats, a “Dúgol”. Status quos adults com les relacions de parella o la descendència no en surten gaire ben parats, dels contes de Pep Puig. De fet, en una entrevista a Vilaweb el mateix autor ho deixa clar:

Els primers [contes] del llibre els vaig escriure per agradar. Però a mesura que avança el llibre, que són també els contes més recents, el narrador ja no és un ventríloc que fa la veu del nen (com en els primers), no es conforma a agradar i prou, també vol incomodar.

A tot això, val a dir que els últims contes són més destructius i per tant deuen ser més complicats d’escriure (i de deixar llegir a la teva parella, un vespre al sofà, “aviam què et semblen”), però la literatura contemporània ja està força acostumada a la destrucció dels tòpics idíl·lics del món de la parella. L’status quo de com ha de prosseguir una vida conviu amb el sarcasme envers els matrimonis perfectes i la idea desencantada (i desencantadora) que les històries són limitades i sovint tenen teranyines. En aquest sentit, els primers contes de L’amor de la meva vida de moment són menys destructius, però tenen escenes concretes molt menys convencionals que els últims.

Finalment, no seria lícit equiparar totalment el narrador dels contes amb el mateix Pep Puig, si bé en diversos relats el personatge pren el seu nom. Ara bé, sí que és evident que hi ha cert tint generacional: la perspectiva és la d’un home d’uns quaranta anys que ha tingut descendència i ha perdut la innocència, i que es mira el món que li van prometre amb certa tela de sospita. Un narrador que no destrueix el món però que desgrana la vida adulta amb un bisturí discret, sense fer massa xivarri, tranquil·lament.

També pot interessar-te...

  • 55
    Els novel·listes no li deuen res a ningú, a banda de Cervantes Milan Kundera -Vos sos la mujer araña, que atrapa a los hombres en su tela -Qué lindo! Eso sí me gusta El beso de la mujer araña (1976), novel·la-hit de l'argentí Manuel Puig, és una mostra excelsa de…
    Tags: és, l, d, del, no, puig, més
  • 54
    “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
    Tags: l, és, d, no, del, però, ha, al, més
  • 47
    ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d'any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l'any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s'allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més…
    Tags: d, és, l, no, més, ha, del, al, però
  • 46
    Després d'una primera novel·la de joventut i d'una dècada de dedicació al psicoanàlisi, el mataroní Pep Bertran va tornar a la ploma. Ho va fer l'any 2012 de la mà de l'Editorial Saldonar. Pep Bertran és u amb la seva obra. La primera "xoneta" que va veure quan encara anava a…
    Tags: és, pep, vida, al, no, però, del
  • 43
    Va néixer zairès i ara es veu que és del Congo. El seu és un país de canvis, amb generals dissidents i soldats dissidents del general dissident i turistes que en realitat volen explotar les mines de diamant igual que els locals i tants altres. Al local Tram 83, situat a…
    Tags: no, ha, és, l, del, al, d, però

Leave a Comment

Filed under General, Ressenyes