Tag Archives: pep bertran

el regal de Pep Bertran

Després d’una primera novel·la de joventut i d’una dècada de dedicació al psicoanàlisi, el mataroní Pep Bertran va tornar a la ploma. Ho va fer l’any 2012 de la mà de l’Editorial SaldonarPep Bertran és u amb la seva obra. La primera “xoneta” que va veure quan encara anava a escola, els anys de trobar-se a si mateix al cor de Ciutat Vella, els onanismes mentals d’un escriptor convençut. Un autor que parla de si mateix i les seves misèries corre el risc de ser desagradable i terriblement sincer alhora. Això és el que passa amb l’egoficció Una vida regalada. Les falses memòries d’un aprenent d’escriptor (Edicions Saldonar, 2012; 124 pàgines).

                               santa-maria-del-mar-plaza

El llibre de Pep Bertran és un assaig per aquells que no estan acostumats a l’assaig. La seva joventut a Ciutat Vella entre magrebins i prostitutes -que pel que sembla ja estan recollits a la seva novel·la anterior La Ribera- s’alternen amb les reflexions sobre el saber viure i l’haver d’escriure. Perquè això sí, Una vida regalada de Pep Bertran és recomanable sobretot als aspirants a escriptor i als artistes sense rumb. Si no teniu res a veure amb això, us limitareu a llegir les pàgines que parlen sobre promiscuïtat sexual. En qualsevol cas, però, el llibre de Bertran té un gran component de guia vivencial. El Pep Bertran narrador ens fa pensar en els estoics romans que s’asseien per meditar sobre la vida i ens remet a l’Ars Amatoria d’Ovidi. Ovidi va cometre l’error d’escriure poemes picants i de conèixer els afers amorosos de Júlia, la filla de l’emperador Cèsar August. Al poeta llatí la seva ploma insolent va costar-li l’exili i va garantir-li la fama eterna.

Sortós aquell qui, com en Marquès, pot lliurar-se a la paradoxa catuliana d’odiar i d’estimar a la vegada. Paradoxa que acostuma a trobar la seva gènesi en una cert frivolitat emocional que molts amants humiliats s’afanyen a condemnar.

S’ha acusat Bertran de malparlar de les dones, ell mateix ho diu. Les seves memòries ens transporten a la mentalitat del noi adolescent que es fica al llit amb gent com qui fa footing. Bertran ens diu que “entre la realitat i el realisme sempre ha preferit la realitat”, i la seva realitat és que són les dones qui l’han empès a escriure, la seva font d’inspiració des del moment en què va treure el cap d’entre les cuixes de sa mare. En aquest sentit el llibre és rodó, perquè l’autor es manté sempre fidel a la seva veu i l’obra comença com acaba, al coll de l’úter i amb l’escena tragicòmica del seu naixement.

A la solapa del llibre hi diu que Bertran s’ha empapat molt de psicoanàlisi, però el text és amè i esporàdic, la teoria filosòfica (a banda de Freud, Nietzsche també treu el cap en algunes pàgines) ha estat digerida i transformada en material divulgatiu. El llibre té molt de provocació i el personatge que l’escriu fa tota la pinta de ser un terrorista antiintel·lectual.

Crec de veritat que és sincer, perquè la seva vanitat no sona mai falsa, només esdevé odiosa a estones. Pep Bertran comenta la seva anterior novel·la La Ribera i passa bona part de les memòries justificant-se. Explica les crítiques que li han fet i aprofita l’avinentesa per comentar qüestions sobre la literatura i la vida (i la faldilla), però el seu discurs sempre acaba desembocant en ell mateix, Pep Bertran vida i obra. En més d’una ocasió, l’autor es refereix a l’autoficció com el gènere “dels que no són imaginatius”. Però ja se sap que fins i tot la ciència ficció més estripada neix de les experiències del seu creador, de manera que el fet que Pep Bertran ens parli de si mateix no suposa cap inconvenient. Una vida regalada entra com l’aigua fresca al pic de l’estiu, en part perquè la novel·la gira entorn a l’erotisme i en part perquè Bertran apunta a ser un gran narrador: planer, directe, alliberat del “voler ser simpàtic”.

Les noies amb qui cardava alimentaven tant el meu esperit com ho feien els autors que llegia [...]puc confessar que al llarg de la meva vida m’han instruït més els malucs d’una dona que hi va fort que no pas la suposada saviesa de cap llibre o de cap mestre d’escola.

A l’Ars amatoria Ovidi també parla de les dones, dóna consells als ciutadans sobre com cal seduir-les i sobre què cal fer per preservar el seu amor. Però han passat dos mil·lennis des d’aleshores, Pep Bertran no és Ovidi i a més ja està prou de tornada (en els temps que corren, de seguida sembla que estiguem de tornada) com per fer gala d’una frivolitat emocional considerable. El seu missatge antiromàntic ens pot desagradar, però la llengua que utilitza ens convenç. El català que fa servir Bertran és fi i elàstic, i la seva autobiografia és un monòleg amb passatges dignes de ser subratllats. Per altra banda, les memòries són “falses” perquè quan acabem de llegir-nos-les ens adonem que el narrador no ha acabat d’explicar-nos la seva vida. Ha divagat per tornar al punt d’inici. Fet i fet, és probable que després de llegir Bertran tinguem ganes d’expulsar-lo dels nostres prestatges igual que Cèsar August va expulsar Ovidi de Roma -però la seva lectura haurà valgut la pena.

Leave a Comment

Filed under Ressenyes