Tag Archives: oscar wilde

el motlle

Vivim en una època en què els homes tracten l’art com si estigués destinat a ser una forma d’autobiografia. Hem perdut el sentit abstracte de la bellesa. Un dia mostraré al món el que és, i per aquesta raó el món no veurà mai el retrat de Dorian Gray.

A El retrat de Dorian Gray, la teoria de usa-la-musa apareix en tota la seva magnificència. Tant Lord Henry Wotton com Basil Hallward es fan un Dorian Gray a la seva mida. Vull dir que, en realitat, Dorian Gray és totalment igual: és un simple “motiu artístic”. Basil Hallward l’utilitza per pintar el millor retrat de la seva carrera artística, retrat que vol evitar exposar perquè, diu, hi ha exposat massa d’ell mateix. La pintura reflecteix la imatge d’un Dorian immaculat i virginal, però Basil sap que entre les capes de pintura hi ha un retrat d’ell mateix, un retrat que parla de la seva idolatria artística pel jovenet, de la inspiració com a procés artístic. La condició motlle de Dorian Gray, doncs, és prou evident.

La metamorfosi que Lord Henry exerceix sobre Dorian Gray va per una altra banda. Mentre que Basil Hallward s’exposa a si mateix, l’opció del noble és més semblant a la que l’Evelin de La forma de les coses (l’obra de teatre de Neil LaBute que Julio Manrique va dirigir al Lliure) fa amb Adam: agafar un producte i modificar-lo. Adam, maldestre i lleig, s’assembla a Dorian Gray per la seva condició de motlle, d’objecte alterable. De la mateixa manera que l’Evelin converteix Adam en un guaión, Lord Henry instrueix Dorian Gray en l’art de la bellesa i la corrupció i li “fa entendre” que aquesta vida diàfana que porta s’esvairà quan li surtin les primeres arrugues de la cara. La influència, en aquest cas, té un caràcter més “material”, és més tangible: Lord Henry, garrí satisfet, observa com el jovenet es converteix en assassí, corrupte i vividor general i despreocupat. Lord Henry, però, no es veu modificat per la vida de Dorian Gray: ell és l’espectador i la seva arma és unidireccional.

Esquema de tot plegat. Fet per nosaltres.

De tots tres, doncs, el que pateix una crisi de personalitat més aguda és Dorian Gray, el motlle inconfusible, l’individu capaç de crear art i ser art alhora. Basil Hallward, d’altra banda, rep la influència de Dorian Gray unidireccionalment (el jovenet es queda tan ample), però sap canalitzar-la i crear un quadre influenciador que esdevindrà l’emblema de la corrupció del noi i que, efectivament, acabarà matant-lo. Tot i això, el personatge més exageradament frívol i manipulador, Lord Henry Wotton, és el que si no riu, com a mínim viu millor. Perquè els altres dos acaben ben morts. Fi.

Leave a Comment

Filed under Ressenyes

la doble vida de dorian

Dues coses: el doble i la influència. No sabem (o, com a mínim, jo no sé) si hem de sentir pietat o ràbia pel pobre o el cabró de Dorian Gray perquè Dorian Gray no és un sinó dos, representa la doble vida, lligada a l’ideal estètic del que Wilde sembla que mig renega. I dic sembla perquè la doble vida de Dorian (finals tràgics apart) no ens permet treure conclusions clares sobre la veritat de Wilde, si és que la veritat no és una cosa líquida i escumosa i impossible d’agafar. Viure la vida exclusivament pels sentits o deixar-se endur per la sensatesa? La vida de Dorian és el retrat d’una corrupció o el retrat simple del modus vivendi humà? Rousseau tenia raó o no tenia raó?

El protagonista de l’única novel·la de Wilde personifica la unió de la classe baixa (la única capaç de cometre crims, com diu Lord Henry) i la bourgeoisie de l’època victoriana en una massa homogènia i inevitablement contradictòria. En el seu punt àlgid, l’home és capaç d’anar a un sopar de societé (perquè quan volem parlar de coses de rics hipòcrites i estirats parlem en francès?) a ca la Lady Narborough 24h després d’haver-se carregat un dels seus millors amics. Dorian Gray disfruta com un garrí deixant-se emportar per una vida dura de drogues i sexe, però tampoc deixa de ser el bon burgès que es preocupa per la seva imatge al mirall de la societat. En algun moment delirant m’ha semblat que l’art estètic de què parla Wilde és el mateix Dorian, el rei de les formes, la veritat de la bellesa, el faust anglès, la cara immaculada d’ànima horrible que acabarà morint per excés de formes i falta de xixa consistent.

I la influència, també. La influència que Lord Henry, el burgès de llengua llarga i caca a les calces exerceix sobre Dorian i el petit pedal de fre de Basil. I no només això, també hi ha aquell llibre francès que Lord Henry regala a Dorian, un llibre que podria ser de Sade o de Joris-Karl Huysmans. L’afluència d’influències difumina les responsabilitats i pot entendre’s com un intent de diluir la perspectiva de l’autor, cosa que d’altra banda va culminar en un fracàs total i riotes angleses i anys de presó. D’altra banda, aquell llibre francès, salvant la moralina final i la nacionalitat del llibre, també podria representar la influència del mateix El retrat de Dorian Gray sobre nosaltres, lectors dèbils i influenciables i fràgils i susceptibles, receptors constants de caramels desconeguts de gent desconeguda, possibles futurs Grays.

Leave a Comment

Filed under Ressenyes