Tag Archives: nadine gordimer

tots els camins menen a Johannesburg

Mai no està res tranquil, excepte per als ximples

Ara us diré que hauríeu de córrer a la vostra llibreria o biblioteca predilecta i adquirir Plora, pàtria estimada d’Alan Paton. L’afirmació us pot semblar arbitrària i exempta de fonament. Però per què, us preguntareu, hauria de córrer a la meva llibreria o biblioteca predilecta a comprar-me Plora, pàtria estimada d’Alan Paton? La resposta és aquest article: un munt de caràcters amb espais que resumeixen un llibre que no es considera un d’aquells Grans Clàssics perquè resulta que Alan Paton, tot i ser un white dead man, també era sud-africà. I això, senyores i senyors, cau lluny del nostre universet occidental.

L’edició de Club Editor.

Ras i curt, Plora, pàtria estimada relata el viatge del reverend Stephen Kumalo del seu petit poble, Ndotsheni, a la gran metròpoli sud-africana, Johannesburg, a on es dirigeix en busca de la seva germana i del seu fill, que, com dirien alguns, van anar a comprar tabac i no van tornar mai més. El viatge pot entendre’s com un viatge iniciàtic a la inversa: Kumalo és un vell reverend que sí que aprèn i sí que s’inicia, sí, però en els mals i els pecats de la Gran Ciutat. El tenim permanentment escandalitzat.

Evidentment, les dicotomies de la novel·la són abundants i significatives. Ciutat versus camp és un trending topic de la història de la literatura (perdó) i, en aquest cas, també ens trobem amb la no menys usada dicotomia entre la innocència dels petits (vegi’s el nen blanc que es treu el barret davant Kumalo, sense saber que un blanc no pot fer tals concessions a un negre) i les regles i el rancor del món adult. D’altra banda, la Bíblia hi és quasi de cos present: la família de Paton era profundament religiosa i la lectura de la King James Bible deuria influenciar força el seu estil literari. De motius, a més, no ens en falten: el Nkosi Sikelel’i Africa (Déu beneeixi l’Àfrica, l’himne nacional sud-africà), la idea del perdó i la redempció, Kumalo ascendint a la muntanya per purificar-se, etcètera.

Gran part de la novel·la està escrita a través dels ulls del protagonista ja esmentat, Stephen Kumalo, home afable a més no poder, caigudes puntuals en la temptació però després ja culpa i després ja redempció. La de Kumalo és una perspectiva lenta, de frases curtes de tall bíblic, una mirada que emula la vida pausada de la tribu. Com a contrapunt, Alan Paton té l’encert de plasmar el caos de la Sud-àfrica pre-apartheid utilitzant múltiples narradors múltiples, valgui la redundància. Així, la veu de Kumalo, que podria tranquil·lament simbolitzar el passat plàcid de la vida sense blancs (o amb poquets i que no molestaven), es contraposa amb la veu del present, la de les focalitzacions múltiples i la rapidesa de Johannesburg: criminals i prostitutes, riures massa alts, robatoris, assassinats, el germà de Kumalo (que s’ha donat a la política) fent grans discursos sobre la rebel·lió imminent dels negres, etcètera. Johannesburg, en definitiva, com un imant inevitable, com un forat negre que es menja la generació dels joves i que destrossa tots els valors originals.

Tots els camins menen a Johannesburg. Tant si sou blanc com si sou negre, tots els camins us duran a Johannesburg. Si hi ha mala collita, hi ha feina a Johannesburg. Si costa de pagar els impostos, hi ha feina a Johannesburg. Si la hisenda és massa petita i ja no se’n poden fer més partions, algú o altre haurà d’anar a Johannesburg. Si ha de néixer un fill que cal que vingui al món en secret, això podrà fer-se a Johannesburg.

La fotògrafa Constance Stuart Larrabee va col·laborar amb Paton en la primera edició del llibre, i va fer una sèrie de fotos inspirades en la novel·la. Podeu veure més imatges aquí: http://africa.si.edu/exhibits/larrabee/larrabee.htm

La novel·la combina una estètica im-pe-ca-ble amb una preocupació política per la Sud-àfrica del moment. Situem-nos: Alan Paton va publicar aquesta novel·la l’any 1948, el mateix any en què comença el règim de l’apartheid. Ell estava de ruta per Europa i els Estats Units estudiant les institucions penitenciàries de cada país, així que la seva preocupació i escepticisme envers el concepte de “càstig” era evident. De fet, Paton havia estat director d’un reformatori per a negres i hi havia introduït diverses reformes polèmiques, sobretot pel que fa a permís de treball, dormitoris oberts i visites de la família. Després de l’èxit de Plora, pàtria estimada, però, va entregar-se feliçment a l’escriptura. En qualsevol cas, amb l’arribada de l’apartheid, Alan Paton fundarà el Partit Liberal i s’erigirà com a activista anti-apartheid, tot i que les seves conviccions cristianes i liberals xocaven força amb alguns discursos d’aquest àmbit ideològic. Pel que fa a Plora, pàtria estimada, el mateix Paton explica que la novel·la estava pensada per a fer que els seus “fellow whites” sortissin de l’apatia.

En tot cas, la preocupació política es fa palesa en l’actitud de cada personatge (que revela certa tendència política) i en els múltiples diàlegs que s’entaulen sobre “el problema sud-africà”. Msimangu, el senyor que assisteix a Kumalo durant la seva estada a Johannesburg, deixa anar unes quantes frases reveladores pel que fa al futur del país i les conseqüències de la colonització: 

A l’home blanc li convingué destrossar la tribu -continuà [Msimangu] greument-. Però no li ha convingut edificar alguna altra cosa en lloc del que havia destruït. He pensat durant moltes hores en això, i puc parlar-ne, perquè aquesta, per mi, és la veritat. Tots no són així. Hi ha alguns homes blancs que encaminen les seves vides a reconstruir el que fou destrossat. Però no són prous – reprengué-. Estan espantats, aquesta és la veritat. La por governa aquest país.

El debat sobre què fer amb Sud-àfrica, però, es regala tot un capítol de narradors múltiples i desconeguts. Emulant un debat apassionat entre blancs desconcertats, Alan Paton plasma el que humilment creiem que eren les diverses alternatives que hi havia abans de triar el règim de la segregació: les hipotètiques tertúlies pre-apartheid. Mentre alguns proposen l’educació com a estratègia per a reduir la criminalitat entre els negres, hi ha caps de pardal que insinuen si educar els negres no implicaria crear criminals intel·ligents. En definitiva, hi ha un dilema potent entre dues perspectives  (integració o segregació) i, per sobre de tot, molta por:

No ho sabem, no ho sabem. Anirem vivint al dia, i posarem més forrellats a les portes, i comprarem un gos ben feréstec quan la gossa bonica dels veïns tindrà petits, i durem ben estreta la bossa de les provisions. I ens oblidarem de la bellesa dels arbres, a la nit, i de les delícies dels amants sota les estrelles. No ens permetrem de tornar a casa, una mica beguts, pels carrers de la nit, ni tampoc de sortir a passeig, cap al tard, pel veld, a la llum de les estrelles. Anirem amb compte, i esborrarem aquestes coses de les nostres vides, i ens envoltarem de preocupacions i seguretats. I les nostres vides s’empetitiran, però seran vides d’éssers superiors; i viurem amb por, però de tota manera, no serà la por de l’inconegut. I la consciència estarà a l’aguait, la llum de la vida no s’apagarà, sinó que la tindrem dintre una campana de vidre, a fi de preservar-la per una generació que en viurà de nou, en algun dia que encara no ha vingut; i com vindrà, i quan vindrà, no hi pensem, per ara.

“Minister and his wife”. Constant Stuart Larrabee, 1949.

Ai, Alan Paton, si aixequessis el cap! Sí que t’alegraries que les atrocitats hagin acabat, sí. Llàstima, tanmateix, que la rainbow nation d’avui dia no hagi acabat de quallar tan com sembla i que tinguem a Jacob Zuma, el president de país, acusat de comprar-se cases valorades en molts milions de dòlars. Llàstima que, cinquanta anys després, on hi hauria d’haver un país frondós i feliç, Nadine Gordimer escrigui llibres titulats The House Gun [Una arma en casa] on parli de blancs que viuen en complexos privats arrebossats de seguretat, amb gossos que els protegeixen, xarxes i murs que els protegeixen. Llàstima que a la Sud-àfrica post-apartheid aquesta senyora segueixi escrivint sobre la violència imperant:

There is a labyrinth of violence not counter to the city but a form of communication within the city itself. They no longer were unaware of it, behind security gates. It claimed them. There is a terrible defiance to be drawn upon in the fact that, no matter how desperately you struggle to reject this, Duncan is contained in that labyrinth along with the men who robbed and knifed a man and flung his body from a sixth-floor window – today’s news; tomorrow, as yesterday, there will be someone else, one who has strangled his wife or incinerated a family asleep inside a hut. Violence; a reading of its varying density could be taken if a device like that which measures air pollution were to register this daily.

També direm, evidentment, que Sud-àfrica està ple de noves generacions fresques i saleroses que escriuen coses simpàtiques i fan conyeta del “llegat de l’apartheid” (EP, AQUEST ARTICLE ESTÀ MOLT BÉ). Sort en tenim, també, de meravelles com Paul Simon i els Ladysmith Black Mambazo, que amenitzen els problemes del país amb unes bones ballaruques. Alegria!

També pot interessar-te...

  • 61
    In his elegant grey suit, here is a man who has mastered everything, all contradictions that were imposed upon him by the past. Publicada el 1999, The House Gun (traduïda al castellà com Una arma en casa) de la sud-africana Nadine Gordimer (oju, Premi Nobel) destil·la moralitat per totes bandes: conflicte…
    Tags: no, d, gordimer, és, però, l, del, ha, nadine
  • 38
    Va néixer zairès i ara es veu que és del Congo. El seu és un país de canvis, amb generals dissidents i soldats dissidents del general dissident i turistes que en realitat volen explotar les mines de diamant igual que els locals i tants altres. Al local Tram 83, situat a…
    Tags: no, ha, és, hi, l, del, d, però
  • 37
    “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
    Tags: l, és, d, no, del, però, ha
  • 33
    Ens trobem amb Gary Shteyngart a la Llibreria Calders, una tarda de divendres. Fa bon dia, són les quatre de la tarda, tenim tant la vida per endavant com el dinar batallant a l’estómac. La parada a Barcelona és una de les últimes de la gira europea d’Shteyngart, que ha…
    Tags: és, no, d, però, l, ha, hi
  • 32
    Teju Cole era una de les estrelles convidades del Festivaletteratura, com a mínim per a nosaltres. Autor d'Every Day is for the Thief (publicada a Nigèria el 2007, tot i que als EUA es va publicar aquest 2014) i Open City (2011), l'escriptor nigerio-estatunidenc va aterrar a Mantova per parlar de les seves dues ciutats:…
    Tags: és, no, però, ha, del

Leave a Comment

Filed under Ressenyes

the murderer has not been murdered

In his elegant grey suit, here is a man who has mastered everything, all contradictions that were imposed upon him by the past.

Publicada el 1999, The House Gun (traduïda al castellà com Una arma en casa) de la sud-africana Nadine Gordimer (oju, Premi Nobel) destil·la moralitat per totes bandes: conflicte ètic, declivi moral, crisi de valors, etcètera. És això dolent? Servidora conclou que no, tractant-se com es tracta del tractament de la Sud-Àfrica post-apartheid. De tota manera, però, la novel·la és pura ètica i això, senyores i senyors, en algun moment pot implicar algun declivi del ritme general.

nadine gordimer2

Nadine Gordimer amb gos.

En tot cas, us els presentem: Claudia i Harald Lindgard, la família Lindgard, que ha viscut quelcom terrible. Something terrible happened: abans tot els passava als altres, però ara, de sobte, els ha tocat el rebre. Quelcom tant terrible, de fet, com una acusació d’assassinat al seu fill únic, el jove Duncan. Abans de tot, cal aclarir que la família Lindgard és una d’aquelles famílies blanques i de classe mitjana, amb certa tendència progre però que mai no s’haguessin acabat de tacar gaire les mans per la causa de l’anti-apartheid (he and his wife have never belonged in the públic expression of private opinions, which he supposes is the transformations of opinions into convictions). Actualment, viuen en un d’aquells recintes vigilats amb tanques elèctriques i mil càmeres de seguretat, si bé aquest tema els incomoda i no surt a l’hora de sopar. Es tracta, doncs, de famílies llegides i amb feines dignes que sempre havien cregut que la violència era cosa dels altres i que ara, ai las!, se la troben a casa i estan escandalitzats. Normal. 

There had been so much cruelty enacted in the name of that State they had lived in, so many fatal beatings, mortal interrogations, a dying man driven across a thousand kilometers naked in a Police van; common-law criminals singing through the night before the morning of execution, hangings taking place in Pretoria while a second slice of bread pops up from the toaster – the penalty unknown individuals paid was not in question compared with State crime. None of it had anything to do with them.

Aquí hi ha un apunt històric real: amb la caiguda de l’apartheid, un dels canvis més dramàtics que va produir-se va ser un augment flagrant de la violència. Els blancs, per primer cop després de molts anys, van començar a sentir-se seriosament amenaçats.

En tot cas, The House Gun. Tota la novel·la se centra en el judici a Duncan, acusat de (spoiler molt petitet) matar el seu company de pis Carl Jespersen, que estava jaient amb la nòvia de Duncan tot i (apunt) ser homosexual. Pur crime passionnel. La trama es desenvolupa a manera de thriller psicològic i aconsegueix semblar-ne un, excepte en alguns moments d’introspecció excessiva. De tota manera, no negarem a la senyora Gordimer que la novel·la no estigui molt remarcablement elaborada: la confusió de la situació familiar, que podria simbolitzar la confusió històrica d’una Sud-Àfrica un xic perduda, s’elabora a partir de la mescla de veus narratives i de diversos monòlegs interiors, fins al punt que de vegades no sabem ben bé qui ens està dirigint la paraula.

Il·lustració de David Levine.

De fet, la complexitat no és poca. D’una banda, Gordimer analitza amb precisió psiquiàtrica les tensions racials que encara bateguen en les generacions de sud-africans que més van mamar l’apartheid: en aquest sentit, Nadine Gordimer porta la qüestió un pas més enllà i analitza uns canvis de rol força interessants. Gordimer també posa el dit a la llaga a debats candents sobre la pena de mort i la possessió d’armes, tant present a Sud-Àfrica com als Estats Units: com menys armes a casa (el títol de la novel·la, The House Gun, ja ens revela l’arma del crim), menys crim hi haurà.

D’altra banda, la construcció del personatge de Duncan és totalment quixotesca: el jove està massa amarrat a la literatura i a les llicències que aquesta pot atorgar a ments excessivament passionals. Writers are dangerous people. How is it that a writer knows these things? Gordimer utilitza Duncan per qüestionar-se sobre la condició humana i els seus repetitius cicles de violència, moment en el qual el passat i els conflictes contemporanis de Sud-Àfrica també s’afegeixen al debat. Preguntes que no es poden respondre a la lleugera, però que en aquesta ocasió brollen de la naturalesa de Duncan, que és Protagonista Absolut però mai no acaba de ser-hi perquè el tenim permanentment engarjolat.

També pot interessar-te...

  • 61
    Mai no està res tranquil, excepte per als ximples Ara us diré que hauríeu de córrer a la vostra llibreria o biblioteca predilecta i adquirir Plora, pàtria estimada d’Alan Paton. L'afirmació us pot semblar arbitrària i exempta de fonament. Però per què, us preguntareu, hauria de córrer a la meva…
    Tags: no, del, ha, però, l, és, d, gordimer, nadine
  • 48
    “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
    Tags: l, és, d, no, del, però, ha, al, més
  • 39
    La segona part de les llistes de finals d'any arriba just a temps i amb un Top 9 (vés, som tres i ens costa posar-nos d'acord) dels millors llibres que no hem pogut ressenyar, ja sigui per circumstàncies històriques adverses, moments inoportuns, excés de material, etcètera. Considerem que finals d'any…
    Tags: és, l, d, del, no, novel, al, ha, the, però
  • 39
    Va néixer zairès i ara es veu que és del Congo. El seu és un país de canvis, amb generals dissidents i soldats dissidents del general dissident i turistes que en realitat volen explotar les mines de diamant igual que els locals i tants altres. Al local Tram 83, situat a…
    Tags: no, ha, és, l, del, al, d, però
  • 39
    ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d'any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l'any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s'allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més…
    Tags: d, és, l, no, més, ha, del, novel, al, però

Leave a Comment

Filed under Ressenyes