Tag Archives: nabokov

v. de vladimir

 Como habrá advertido el lector, he tratado de no poner en este libro nada de mí mismo.
Més enllà de Lolita (llibre que, mateu-me, no he llegit), Nabokov té altres històries, i en té de molt fines: un descobriment hit recent és La verdadera vida de Sebastian Knight (1941, podeu trobar-la a Anagrama; si hi ha una traducció en català, no l’he trobat). 
Molt ràpid: el tema és aquest: el narrador és un tal V. (de Vladimir, metaficció nº1) que pretén fer una biografia del seu germà, Sebastian Knight, que portarà per títol La verdadera vida de Sebastian Knight (metaficció nº2). Podriem dir que el llibre és una recerca constant de V. sobre la misteriosa vida del seu germà. Això sí, també podriem dir que és una gran broma. El fet és que V. està enfadat amb el crític literari Goodman (“bon home”, ironia fina), que ha publicat una biografia absolutament desastrosa sobre Sebastian Knight, que V. admirava moltíssim. És a dir, la dimensió de la tragèdia és aquesta: La verdadera vida de Sebastian Knight és una biografia que pretén rebatre els arguments d’una biografia que s’ha publicat anteriorment sobre Sebastian Knight: la combinació entre realitat i ficció doncs, és més que evident. La novel·la és feliç perquè Nabokov es riu alegrement de nosaltres i va donant-nos pistes sobre la seva biografia real entre les vides de V. i Sebastian, de manera que no hi ha cap personatge que simbolitzi l’autor empíric i, de fet, a mesura que va passant la novel·la dubtem de si V. i Sebastian són realment personatges diferents. En definitiva, un joc enorme de la literatura amb la història de la literatura, amb els problemes de la literatura i amb la mania (que Nabokov odiava) de pensar que les biografies són importants. Una farsa meravellosa, vaja. 

Para saber más
: entrevista a Nabokov aquí (mai un escriptor s’havia rigut tan elegantment dels seus entrevistadors).

8 Comments

Filed under General

coses que algú hauria de fer

Hi ha diverses coses a les quals algú hauria de consagrar moltes hores i diners de manera feliç i gratuïta. Moltes vol dir moltes, però, per exemple, aquestes tres:

1. Il·lustrar tota La vida instruccions d’ús de Perec a mode miniatura, com en els manuscrits medievals. “Un cuarto de baño con el suelo cubierto de anchas baldosas cuadradas de color crema. En la pared un papel con flores plastificado”, etcètera. Tant prodigi de la forma i tanta descripció (menjadors, quadres dels menjadors, marcs dels quadres, sanefes dels marcs, ondulacions de les sanefes) acaben convertint La vida de Perec en una novel·la totalment il·lustrable. Requisits necessaris: cafès amb llet.

2. Escriure totes les novel·les que Nabokov diu que escriu Sebastian Knight a La verdadera vida de Sebastian Knight (tot va de la vida, últimament, trobo), on un tal V. (Vladimir? Veñat? Violí?) intenta escriure la biografia del seu germà, Sebastian Knight, escriptor d’origen rus afincat a Londres i de gran reputació literària. Ja que el senyor Nabokov fa un joc eruditíssim i preciós entre realitat i ficció, a algun lloc del planeta Terra hi hauria d’haver alguna persona de tendència motivada que es dediqués a agafar totes les conclusions inconcluses que hom pot treure de Sebastian Knight i escriure realment (cometes moltes) les seves novel·les. Nabokov, al cel sigui, ens enviaria petons i flors des de la tomba.

3. Gastar una quantitat indecent de diners per fer el que Faulkner volia fer de bon principi: separar per colors els lapsus temporals d’El soroll i la fúria en què tal o qual narrador es posa a pensar en una altra cosa o en què es canvia el narrador. Aquestes separacions temporals o de narrador o el que siguin (amb les que Faulkner, entre altres coses, pretenia demostrar que la realitat no és una història lineal i cronològica “à la Balzac” sinó un caos d’inputs i reminiscències simultànies), aquestes separacions, dic, actualment es plasmen amb lletra cursiva, però en un principi Faulkner pretenia fer-ho amb colorets. Clar, els editors van estar al borde del suïcidi: imprimir no-se-quina tirada indecent de llibres amb colorets ben separadets només perquè Faulkner burlar el narrador omniscient decimonònic fins a les últimes conseqüències. Per sort, van aconseguir que Faulkner fos un home decent i acceptés les cursives com a solució bona, bonica i barata. Però no ho sé, si hi ha algun lloc remot a la Terra on encara existeixen editors simpàtics i rics, que ens facin feliços gastant diners en projectes trencats.

Leave a Comment

Filed under Erupcions diverses