Tag Archives: michel houellebecq

primer houellebecq

Según Daniel Macmillan, la regresión de las sociedades occidentales desde 1945 no era otra cosa que un retorno al culto brutal de la fuerza, un rechazo a las reglas seculares lentamente erigidas en nombre de la moral y del derecho. Accionistas vieneses, beatniks, hippies y asesinos en serie tenían en común ser unos libertarios integrales, que predicaban la afirmación integral de los derechos del individuo frente a todas las normas sociales, a todas las hipocresías que según ellos constituían la moral, el sentimiento, la justicia y la piedad.
Quan vaig anar a comprar Les partícules elementals, el senyor llibreter va dir-me alguna cosa semblant a “jo aquest llibre me’l vaig deixar a la meitat perquè aquest tio és un imbècil!” i llavors jo li vaig dir “home, senyor, si em diu això no me’l compro” i ell em va dir “a veure, jo n’he llegit alguns articles i escriu molt bé, aquest Houellebecq, però en aquest llibre critica la nostra generació” i em va treure El mapa i el territori i em va dir “aquest està molt millor; es nota que ha madurat”. Però jo, tossuda, li vaig dir que volia començar pel hit i em vaig endur Les partícules elementals i li vaig dir que ja li diria què em semblava.
És clar, suposo que si ets de la generació que va protagonitzar el maig del 68 i totes les seves conseqüències felices, estudiantils i llibertines, hi ha opinions que no t’acaben de fer el pes. En aquest cas, Michel Houellebecq se’t presenta com una llaga que toca la cara fosca de la teva edat d’or: a Les partícules elementals, la crítica a la cultura hippie vista des de l’òptica dels fills que es van quedar sense pares perquè aquests anaven de comuna en comuna no té cap mena de compassió. Hi ha rerefons biogràfic, clar. Direm que ens fa mandra i molt fluix direm que, com Michel i Bruno, els germanastres protagonistes de la novel·la, Houellebecq també va criar-se amb la seva àvia (el cognom el va prendre d’ella) i que, de fet, la mare ficcional i la mare de Houellebecq comparteixen cognom: Ceccaldi. Uuuu. També direm, però, i més alt, que tot això podria ser una mentida podrida inventada per algun avorrit i propagada com un bacteri per la xarxa.
En tot cas, Les partícules elementals. Ens trobem davant de dos germanastres que comparteixen una mare amb la que no parlen, viuen amb les respectives àvies i porten vides totalment diferents: un és un biòleg de molt renom però totalment negligent pel que fa a la vida emocional, totalment incapaç de sentir res per algú, i l’altre és un noi obsessionat amb el sexe. És a través d’aquestes dues cares que Houellebecq fa alhora un retrat generacional que no cau en facilismes i un anàlisi de la vessant menys coneguda del moviment hippie: la por a la vellesa, la por al fracàs, la certesa d’haver proclamat la preeminència de la joventut per sobre de tot i començar a ser un cos vell i fràgil, la crítica al “misticisme” de l’autodisciplina, el buit moral, la crisi de les relacions personals, etcètera. I si hem arribat al final de la història cal un final tant feliç i apoteòsic com desesperançador. Potser més valuós a nivell ideològic que a nivell literari, el mèrit de Houellebecq és el de defensar una tesi. I quina tesi: doctrina moral via provocació, immoral, sexe i satanismes. Habitants del segle XXI, ens en sortirem? No ens en sortirem?

Leave a Comment

Filed under General