Tag Archives: max besora

el ring: Max Besora

Els lectors de Max Besora acostumen a ser força extrems: o en són molt fans o creuen que el que escriu és aberrant. Hi ha qui podria considerar aquest simple fet com a positiu, però podriem tornar a caure en el debat. En tot cas, Max Besora (Barcelona, 1980) ha publicat el poemari L’espectre electromagnètic (Pagès Editors, 2009) i les novel·les Vulcano (LaBreu Edicions, 2011) i La tècnica meravellosa (Editorial Males Herbes, 2014). Tant en l’oralitat del poemari com en l’erupció de Vulcano i les desafortunades aventures del campus universitari de Sant Jeremies, les obres de Max Besora han trascendit especialment a causa d’un estil que omet bona part de la gramàtica tradicional catalana. És la seva escriptura, la que ha generat opinions polaritzades: hi ha qui el considera un dels grans renovadors del català contemporani i hi ha qui el pren per un estafador. Així doncs, hem ajuntat quatre articles sobre l’estil de Max Besora que aporten una idea de l’ampli espectre d’opinions que aquest pot generar. A xalar!

10922453_442491575898475_1349096011569846775_n

Max Besora recitant a l’Heliogàbal. (c) Editorial Males Herbes


Per què en Max Besora conquerirà el món
, per Albert Forns

I llavors el Max va escriure Vulcano. Va escriure Vulcano i va passar una cosa molt estranya. Tots els que llegíem aquella inoblidable història de desamor situada a la fi del món sabíem que allò no era una novel·la normal, tots els que passàvem per la catarsi de Vulcano sentíem que aquell text era diferent, revolucionari, notàvem el mateix que devien notar els amics de Picasso en veure aquell quadre secret que va amagar durant 9 anys, el seu bordell privat, que després es convertiria en Les Demoiselles d’Avignon, notàvem el que devien notar els membres de la Society of Independent Artists quan van veure l’urinari de Duchamp per primer cop.

L’article sencer de l’Albert Forns, aquí.

L’hora de Besora, per Ada Bruguera

Tant a Vulcano com a La tècnica meravellosa, veiem com Besora transgredeix alguns aspectes formals de la llengua catalana, sobretot el vocabulari, fent que el text s’aproximi al lector d’una manera innovadora. L’autor crea una variant de llengua pròpia, sense barreres ni limitacions, on la voluntat estilística s’imposa a les normes oficials. Benvolgut sigui. No ho entenc com un atac a Pompeu Fabra sinó com una aportació refrescant a la nostra literatura.

Més teca de l’Ada, aquí.

Ni xispa ni estil, per Marc Rovira

Així, doncs, això és el que ens hi trobem: la premsa destaca el treball lingüístic de Besora, però de què serveix marcar piruetes cacofòniques, destacar l’oralitat en l’escriptura, acostar-la a allò tan repetit del “català que ara es parla” (qui sap, d’altra banda, qui pot erigir-se en jutge del que ara es parla o es deixa de parlar? Que la llengua no és de tots?); de què serveix, deia, tot això si a la pàgina 20, després que un personatge pregunti “què volz, noi?”, ens ha de venir el narrador de torn, el narrador del segle XIX, a indicar-nos que la secretària que pronuncia aquestes paraules ho fa “en to papissot”?

Més Marc Rovira, aquí.

Max Besora o el català que (no) es parla, per Júlia Bacardit

Una de les pràctiques lingüístiques de Besora que més celebro és l’opció d’escriure en un català occidental fonètic prô fonètic de brîtat, que sona com una conversa de bar però que ens estranya. Entre molts altres tics semàntics sorprenents, l’autor es refereix a les cuixes humanes com a pernils. Frases com “anar a moure els pernils” o “tenir els pernils sempre depilats” jo no les diria mai, però les llegeixo i em semblen plausibles. La llengua de Max Besora és agosarada en general i ens insta a plantejar-nos fins a quin punt la nostra literatura ha d’integrar els castellanismes en particular.

La Júlia continua explicant-se aquí.

També pot interessar-te...

  • 91
    Molts espectadors es van sorprendre quan van anar al cinema a veure Caché, la pel·lícula que Michael Haneke va estrenar el 2005. El motiu va ser el tràiler que se n’havia divulgat, i que presentava la pel·lícula com si fos un thriller. Després de veure-la, un arriba a la conclusió…
    Tags: és, no, l, d, però, del, besora, què, més, ha
  • 88
    En un temps en què el més comú és que els autors es tirin de cap a les corrents de moda —que si literatura eròtica, que si 1714, que si ara ve Sant Jordi...— el que fa Max Besora és tot un assoliment. Sembla que visqui aïllat no només de…
    Tags: besora, no, més, l, vulcano, max, ni, és, d, del
  • 87
    Ell no se'n recorda, però vaig conèixer en Max Besora a una trobada de joves escriptors de Reus, ara fa nou anys, i ja era un outsider que passava del rotllo transhumant de la majoria de participants, i d'aquesta ànsia per agafar el micròfon i mal llegir el xurro de…
    Tags: no, max, ni, vulcano, però, besora, ha, del, tots, és
  • 86
    Max Besora té una qualitat que servida en petites dosis és imprescindible: la ràbia. La tècnica meravellosa (Editorial Males Herbes, 2014) desborda de ràbia envers la universitat, el new age, els babosos i els estudiants revolucionaris. En la seva segona novel·la —la primera és Vulcano (LaBreu, 2011), comentada aquí per…
    Tags: és, besora, no, max, més, però, ni
  • 57
    Retornant a la vella tradició de les parelles aleatòries, ens hem aturat a fixar-nos en la similitud entre les descripcions de dones de l'italo-americà John Fante i un local, en Max Besora, autor de Vulcano, que és una obra fina i explosiva com un gentleman britànic resident als Pirineus portant un còctel…
    Tags: és, besora, max

Leave a Comment

Filed under Ressenyes

Per què en Max Besora conquerirà el món

Ell no se’n recorda, però vaig conèixer en Max Besora a una trobada de joves escriptors de Reus, ara fa nou anys, i ja era un outsider que passava del rotllo transhumant de la majoria de participants, i d’aquesta ànsia per agafar el micròfon i mal llegir el xurro de text infumable que tots portàvem de casa. Després el vaig conèixer «de brîtat» a l’Horiginal (a on, sinó), i vaig descobrir els seus poemes extrems, frenètics i enganxosos a més no poder, “O dit d’una altra manera, un dels dos hi sobra en aquesta ciutat, perquè no m’arribes ni a la sola de la sabata, no tens estil ni xispa, el meu revòlver està a punt per disparar”, que trobareu a l’imprescindible L’espectre electromagnètic (Pagès Editor, 2009). Al passadís de l’Horinal ja vaig veure que dins d’aquell nano amb xupa de cuir i pinta de River Phoenix d’Osona hi convivien dos éssers antagònics: per una banda un homínid amable i sincer, fins i tot una mica tímid, i després la bèstia que li surt al escriure, imagineu-vos el Max posant cara de Jack Torrance, no és difícil, aquells ulls poden psicopatitzar-se ràpidament. És a dir que en el Max conviu un monstre mític capaç de capgirar la llengua i fer-ne el què vulga, com un Mengele fent experiments eugenèsics amb la catalana llengua –no sentiu un terrorífic MU-HA-HA-HA-HA!?–, com un Doc amb condensador de fluzo capaç de capgirar l’espai-temps i les convencions estructura-trama fins a revertir el què ha estat la novel·la In sæcula sæculorum (l’última novel·la li va plena de llatinismes), i per altra banda el noi normal i corrent, formal i amable, que el diumenge us arribarà amb un tortell, i que això sí, si li pregunteu per llibres us parlarà d’autors que ni us sonaven, com l’illegible William Gaddis i molts d’altres que la meva generació ha descobert gràcies a ell.

vulcano2

Part de la coberta de “Vulcano”, publicat per LaBreu Edicions.

I llavors el Max va escriure Vulcano. Va escriure Vulcano i va passar una cosa molt estranya. Tots els que llegíem aquella inoblidable història de desamor situada a la fi del món sabíem que allò no era una novel·la normal, tots els que passàvem per la catarsi de Vulcano sentíem que aquell text era diferent, revolucionari, notàvem el mateix que devien notar els amics de Picasso en veure aquell quadre secret que va amagar durant 9 anys, el seu bordell privat, que després es convertiria en Les Demoiselles d’Avignon, notàvem el que devien notar els membres de la Society of Independent Artists quan van veure l’urinari de Duchamp per primer cop. Però no va passar res, ni la bogeria ni l’escàndol, res de res. Vulcano va passar sense pena ni glòria, amb un bon grapat de ressenyes i centenars de fans incondicionals, sí, però sense el ressò que per justícia es mereixia, perquè una novel·la com Vulcano, divertida i radical fins a extrems desconeguts, hauria hagut de rebentar la banca i fer saltar el Max pels aires com no ho ha fet cap novel·la en llengua catalana. Però alguna cosa va fallar, alguna cosa no es va fer bé. Amb una estratègia de màrqueting a l’alçada del fenomen i una comunitat lectora menys anòmala que la nostra, Vulcano ja estaria traduïda a 20 idiomes, se n’haurien fet edicions crítiques i ara s’estudiaria a les escoles. Si fóssim un país normal i les coses haguessin anat com sempre anaven al món dels llibres, com li va anar a Philip Roth després del Portnoy o a Monzó després de Benzina, Vulcano hauria explosionat i de la reacció en cadena en Max ara estaria fent gires contínuament i els escouts i editors de mig món es disputarien els drets de les seves novel·les comprant-los a cegues, any rere any, a la Fira de Frankfurt.

Però Vulcano no va entrar en erupció. I no passa res, en Max té el cap massa ben moblat com per preocupar-se per una bajanada com aquesta, i ell ha continuat escrivint com un malparit, és a dir, escrivint tant i tan bé que s’ha convertit en l’enveja de tots els que voldríem escriure com ell, sense pensar en el mercat ni el públic, només escrivint, que és el que no pot parar de fer, i ja ha acabat la tercera novel·la mentre tot just publica la segona, La tècnica meravellosa (Males Herbes, 2014), que acabo de començar ara però que ja irradia aquell estil salvatge i aquell català d’urani enriquit marca Besora. I li llegirem la tercera i la quarta i la cinquena, sempre amb aquella trista sensació d’injustícia en veure que l’inventor de la xispa i l’estil no conquereix el món, sempre amb l’esperança que, amb alguna d’elles, arribi la fissió de l’àtom que ho desencadeni tot.

Article escrit per Albert Forns

Altres opinions sobre l’estil de Max Besora a:
Max Besora o el català que (no) es parla, per Júlia Bacardit
L’hora de Besora, per Ada Bruguera
Ni xispa ni estil, per Marc Rovira

També pot interessar-te...

  • 87
    Els lectors de Max Besora acostumen a ser força extrems: o en són molt fans o creuen que el que escriu és aberrant. Hi ha qui podria considerar aquest simple fet com a positiu, però podriem tornar a caure en el debat. En tot cas, Max Besora (Barcelona, 1980) ha…
    Tags: besora, max, del, ha, vulcano, és, no, però, tots, ni
  • 87
    Max Besora té una qualitat que servida en petites dosis és imprescindible: la ràbia. La tècnica meravellosa (Editorial Males Herbes, 2014) desborda de ràbia envers la universitat, el new age, els babosos i els estudiants revolucionaris. En la seva segona novel·la —la primera és Vulcano (LaBreu, 2011), comentada aquí per…
    Tags: és, besora, no, max, però, ni, novel
  • 84
    En un temps en què el més comú és que els autors es tirin de cap a les corrents de moda —que si literatura eròtica, que si 1714, que si ara ve Sant Jordi...— el que fa Max Besora és tot un assoliment. Sembla que visqui aïllat no només de…
    Tags: besora, no, vulcano, max, ni, és, novel, del, ha
  • 84
    Molts espectadors es van sorprendre quan van anar al cinema a veure Caché, la pel·lícula que Michael Haneke va estrenar el 2005. El motiu va ser el tràiler que se n’havia divulgat, i que presentava la pel·lícula com si fos un thriller. Després de veure-la, un arriba a la conclusió…
    Tags: és, no, però, novel, del, besora, ha, ja, max
  • 55
    Retornant a la vella tradició de les parelles aleatòries, ens hem aturat a fixar-nos en la similitud entre les descripcions de dones de l'italo-americà John Fante i un local, en Max Besora, autor de Vulcano, que és una obra fina i explosiva com un gentleman britànic resident als Pirineus portant un còctel…
    Tags: és, besora, max

Leave a Comment

Filed under General, Ressenyes

Max Besora o el català que (no) es parla

Max Besora té una qualitat que servida en petites dosis és imprescindible: la ràbia. La tècnica meravellosa (Editorial Males Herbes, 2014) desborda de ràbia envers la universitat, el new age, els babosos i els estudiants revolucionaris. En la seva segona novel·la —la primera és Vulcano (LaBreu, 2011), comentada aquí per la Irene— el senyor Besora l’encerta en moltes coses o, si més no, ridiculitza moltes coses que mereixen ser ridiculitzades. Té el bon gust de no ser políticament correcte i de no casar-se amb ningú, de riure’s dels místics exaltats i dels acadèmics ensopits per igual -potser critica més els místics, però ara que la fama de la “nova espiritualitat” ja ha fet més de cinquanta anys i s’ha convertit en mercaderia això és inevitable. A La tèncica meravellosa ningú s’escapa de la caricatura, ni la bibliotecària que xafardeja amunt i avall amb la cadira de rodes ni l’alumne postadolescent i granellut. Max Besora és un narrador sincer, fidel a la seva visió esperpèntica del món. I això quan llegim es nota.

Moltes d’aquelles organitzacions s’arrossegaven pel campus com zombis, carregant guitarres, anelles en nassos i fent veure que llegien la Fenomenologia de l’esperit (1807) de Hegel fingint copsar un mil·ligram d’Absolut quan, en realitat, només maldaven per aconseguir una bona rebolcada darrere uns matolls del campus o en una festa a les residències de les fraternitats.

978849418883

La coberta de l’Editorial Males Herbes.

La tècnica meravellosa és una escopinada sarcàstica. Per mi un dels punts forts de la novel·la és que no té cap pretensió d’”Absolut” i que alhora evita caure en el costumisme de les relacions de parella i les dificultats de tenir trenta anys. Besora aconsegueix enganxar-nos a la seva prosa amb un argument delirant i de sèrie B, en la línia dels contes que té publicats a la revista Les Males Herbes. L’obra està escrita per algú que té un do de llenguatge. És veritat que Vulcano va deixar el llistó molt alt, que és més poètica pel que fa a la temàtica -un noi que sent desamor i experimenta com el seu món geogràfic i emocional exploten- i que destil·la més finor i subtilesa. Però la xispa i l’estil lingüístic de Besora progressa en aquesta segona novel·la, el context universitari que retrata l’obliga a escriure diàlegs i a posar en funcionament un argot juvenil que combina llatinismes i «cutrismes». Si Besora ha de fer furor en la nostra literatura és perquè escriu en un català inventat que fa temps que necessitàvem.

No s’ha d’escriure la llengua que es parla, s’ha de trobar la manera que als lectors ens ho sembli. Una de les pràctiques lingüístiques de Besora que més celebro és l’opció d’escriure en un català occidental fonètic prô fonètic de brîtat, que sona com una conversa de bar però que ens estranya. Entre molts altres tics semàntics sorprenents, l’autor es refereix a les cuixes humanes com a pernils. Frases com “anar a moure els pernils” o “tenir els pernils sempre depilats” jo no les diria mai, però les llegeixo i em semblen plausibles. La llengua de Max Besora és agosarada en general i ens insta a plantejar-nos fins a quin punt la nostra literatura ha d’integrar els castellanismes en particular. En tot cas, la proposta Besora està en marxa des de Vulcano i la roda de les influències és imparable.

L’únic que m’ha desagradat de La tècnica meravellosa és no poder prendre’m el narrador més seriosament. En la futura tercera novel·la Max Besora hauria de recuperar l’elegància introspectiva de la primera i desempallegar-se de la resolució apocalíptica “per explosió” o “per desastre natural”. També hauria d’arraconar el vici de la paròdia sistemàtica, que és un vici que no està malament però que com tots els vicis és millor no abusar-ne. No dubto que tard o d’hora Max Besora farà tot això i, aleshores sí, es convertirà en l’escriptor que jo voldria ser.

Altres opinions sobre l’estil de Max Besora a:
L’hora de Besora, per Ada Bruguera
Per què en Max Besora conquerirà el món, per Albert Forns
Ni xispa ni estil, per Marc Rovira

També pot interessar-te...

  • 88
    En un temps en què el més comú és que els autors es tirin de cap a les corrents de moda —que si literatura eròtica, que si 1714, que si ara ve Sant Jordi...— el que fa Max Besora és tot un assoliment. Sembla que visqui aïllat no només de…
    Tags: besora, no, més, max, ni, és, novel
  • 87
    Ell no se'n recorda, però vaig conèixer en Max Besora a una trobada de joves escriptors de Reus, ara fa nou anys, i ja era un outsider que passava del rotllo transhumant de la majoria de participants, i d'aquesta ànsia per agafar el micròfon i mal llegir el xurro de…
    Tags: no, max, ni, novel, però, besora, és
  • 86
    Molts espectadors es van sorprendre quan van anar al cinema a veure Caché, la pel·lícula que Michael Haneke va estrenar el 2005. El motiu va ser el tràiler que se n’havia divulgat, i que presentava la pel·lícula com si fos un thriller. Després de veure-la, un arriba a la conclusió…
    Tags: és, no, però, novel, besora, més, max
  • 86
    Els lectors de Max Besora acostumen a ser força extrems: o en són molt fans o creuen que el que escriu és aberrant. Hi ha qui podria considerar aquest simple fet com a positiu, però podriem tornar a caure en el debat. En tot cas, Max Besora (Barcelona, 1980) ha…
    Tags: besora, max, és, no, però, més, ni
  • 60
    Retornant a la vella tradició de les parelles aleatòries, ens hem aturat a fixar-nos en la similitud entre les descripcions de dones de l'italo-americà John Fante i un local, en Max Besora, autor de Vulcano, que és una obra fina i explosiva com un gentleman britànic resident als Pirineus portant un còctel…
    Tags: és, besora, max

Leave a Comment

Filed under General, Ressenyes

Ni xispa ni estil

Molts espectadors es van sorprendre quan van anar al cinema a veure Caché, la pel·lícula que Michael Haneke va estrenar el 2005. El motiu va ser el tràiler que se n’havia divulgat, i que presentava la pel·lícula com si fos un thriller. Després de veure-la, un arriba a la conclusió que, malgrat que Haneke utilitza molts elements d’aquest gènere, el que menys li interessa fer amb aquesta pel·lícula és un thriller. Més tard, el film que posa més en evidència tot els jocs del discurs utilitzant una sèrie d’elements de gènere per rebentar el mateix gènere va arribar, em sembla, amb The limits of control, de Jim Jarmusch.

Amb Vulcano i La tècnica meravellosa, de Max Besora, podria passar una mica el mateix, perquè em sembla que en aquestes dues novel·les de Besora s’intenta posar de relleu tot un joc de discursos que xoquen entre ells o que se sobreposen, i això l’obliga a un ús més o menys marcat de la llengua amb què les escriu. És per aquest motiu, em sembla, que en gran part de les ressenyes, comentaris i referències que han anat rebent els dos llibres, un dels elements que s’acostuma a destacar més és la seva escriptura, el treball amb la llengua que se’n fa.

Vegem-ho: a la contraportada del primer llibre se’ns diu que la novel·la és “una aproximació inquietant a la fi del llenguatge”. Doncs bé, jo no sé què entenen els editors per “la fi del llenguatge”, però sí que sé que llegir “debrîtat”, “prô” i “smokejant” (p. 43) no em porta a pensar en res més que en una facècia. El mateix em passa amb “de dalabaix” (p. 63) o “tu saps” (p. 33). El dubte que tinc és saber quina importància té escriure d’aquesta manera, quines implicacions literàries té tot plegat, perquè dic jo que dues novel·les que juguen amb el discurs han d’estar, com a mínim, ben escrites (i dic “ben escrites” i no “correctament” o “normativament” escrites).

La coberta de LaBreu Edicions.

Dels cinc exemples lingüístics que he plantejat, en puc acceptar els dos primers: donen una marca d’oralitat a l’escriptura de la novel·la. Podria donar molts arguments en contra de la necessitat de donar una marca d’oralitat a l’escriptura com, per exemple, el fet que en el llenguatge sempre ve abans el parlar que l’escriure i que, per tant, “debrîtat” i “prô” ja són formes implícites en les paraules “de veritat” i “però”; tanmateix no m’hi vull estendre, perquè aquesta és una qüestió que podria donar lloc a debats interminables. Direm que ho acceptem, i que aquesta és una forma com una altra amb la qual es pot escriure bé.

De “smokejant”, però, no en puc dir res: és tota una poca-soltada. Però és que el llibre vol ser poca-solta!, ens diuen, així que l’acceptem. Malgrat tot, en aquest cas el problema del discurs ja s’imposa: la novel·la vol ser poca-solta, ens diuen, però Vulcano no és una novel·la de destrucció, i els qui hi esperàvem trobar l’odi i la ràbia amb què se’ns ha venut el llibre n’acabem prou decebuts. Vulcano és un Werther postmodern (ecs!). La paraula “maldecors” (p. 29) n’és un dels símptomes. Volíem duresa, volíem ràbia, volíem amargor, i ens han ofert un cafè amb massa sucre.

Continuem: escriure “de dalabaix” encara és menys significatiu que escriure “debrîtat” i “prô”, perquè en aquestes paraules encara pot haver-hi algú que pronunciï totes les vocals, però en aquest quart cas és molt difícil, em sembla, trobar algú que pronunciï la “t” sense provocar-se (ara sí) un daltabaix lingüístic. Però no passa res, siguem poca-soltes. Ah, però siguem poca-soltes amb la clenxa ben feta, perquè quan es tracta de passar per damunt dels pronoms febles, aquí sí, aquí ho marquem en cursiva, com és el cas de “tu saps”. Si fem les coses més diverses amb totes les altres paraules, per què aquí ens ho repensem tant? Per què no anem fins al final?

Doncs bé, és en aquest sentit que la segona novel·la de Besora fa un pas endavant, però un pas en fals. Hem d’agrair la continuïtat que mostra La tècnica meravellosa amb l’anterior llibre: ens ve anunciada a la pàgina 34 de Vulcano i alguns dels llocs i personatges d’aquesta novel·la hi tornen a aparèixer. A més a més, però, el problema dels discursos i de l’ús de la llengua s’hi veu extremat. Mireu: ja sé que les entrevistes i les ressenyes poden ser molt traïdores. Sense anar més lluny, sobre Vulcano s’ha dit que té “una modernitat insubornable” quan, de fet, la modernitat ja ha estat subornada fa molt de temps! També s’ha invocat en un altre article, esbiaixadament, la crisi econòmica i l’assassinat d’un poeta per demostrar que el poble al·legòric de Vulcano ens pot empènyer a respondre contra la injustícia, a prendre la ràbia que, insisteixo, l’obra no conté (la referència, quinze dies després, a la mort desgraciadament real d’un poeta per parlar bé d’una novel·la no és una mica frívola?). Llegeixo, però, una entrevista a Max Besora amb motiu de la seva segona novel·la en què s’hi afirma que “la seva idea és construir una mena de ‘Comèdia Humana’ poca-solta, escrita amb un slang català que faria sagnar els ulls als acadèmics”. Jo no sé si invocar els acadèmics aquí és una altra facècia d’en Besora o si és el periodista cultural en qüestió qui ha decidit tirar pel dret. Però no acabo d’entendre com un comentari tan ingenu pot fer-se d’aquesta manera sense una mica de vergonya: ja ningú no sagna per res, ja s’han clavat tots els punyals del món. Tothom, quan escriu, pot escriure com vulgui (només faltaria!). El problema és, insisteixo, si s’escriu bé o no.

I és que en una sola pàgina (28) podem trobar-hi les expressions “tonteries”, “puesto”, “andandu” i “empollons” al costat de “grimpaires”, “munió” i “garlant”. Intentarem defensar-ho: si això ho digués un sol personatge, podríem felicitar en Besora per haver posat en boca d’un estudiant paraules populars (castellanismes) al costat de paraules més o menys cultes, evidenciant així aquest mateix joc de discursos a què estem apel·lant des del principi, mostrant com el substrat popular (i espanyolitzant, per cert) acaba ressorgint en el terreny de l’homogeneïtzació acadèmica, creant irònicament un ús del llenguatge molt semblant a allò que va passar quan el llatí, en el xoc amb les anteriors llengües del territori romà, va esdevenir romanç. El problema, però, és que aquestes paraules estan pronunciades indiferentment per un personatge i el narrador i, en aquest darrer cas, la seva veu és molt irregular, molt inconstant al llarg de tota la novel·la: bascula entre el relat de complicitat amb el lector i l’omnisciència del segle XIX sense cap ordre ni cap premeditació, i això ens permetria d’afirmar que La tècnica meravellosa és una novel·la amb deficiències de construcció importants: la veu narrativa es desfà constantment.

Seguim: trobem també l’aparició, a la pàgina 34, de la paraula “autumnals”, un mot tan modern (ara sí!) com Joan Maragall. O redundàncies facecioses com “revista d’impacte impactants” (26), “les rodes de la seva cadira de rodes” (18) o “aquella setmana d’octubre boreal era una setmana especial” (18): potser és que els Antònia Font s’han aliat amb Els Amics de les Arts, però ja em permetreu que, a tot això, no sigui capaç de trobar-li cap mena de gràcia.

Així, doncs, això és el que ens hi trobem: la premsa destaca el treball lingüístic de Besora, però de què serveix marcar piruetes cacofòniques, destacar l’oralitat en l’escriptura, acostar-la a allò tan repetit del “català que ara es parla” (qui sap, d’altra banda, qui pot erigir-se en jutge del que ara es parla o es deixa de parlar? Que la llengua no és de tots?); de què serveix, deia, tot això si a la pàgina 20, després que un personatge pregunti “què volz, noi?”, ens ha de venir el narrador de torn, el narrador del segle XIX, a indicar-nos que la secretària que pronuncia aquestes paraules ho fa “en to papissot”? Ja l’hem llegida, ja l’hem escoltada i, francament, no ens ha convençut gens ni mica. Si tot aquest treball amb la llengua no serveix de res, llavors és pur esteticisme; en Besora és un esteta (brut i antinormatiu, però esteta), i no hi ha res més conservador que un esteta (ah, Werther!).

Ho repeteixo: volíem un humor destructiu, una mica de xispa i estil i no l’hem trobat, encara que en les principals ressenyes i comentaris que se’n publiquin així ens ho afirmin. La diferència que hi ha entre el que diu la novel·la i el que ens diuen que diu la novel·la és abismal. Permeteu-me, però, que vulgui anul·lar, com l’autor, qualsevol oportunitat de represàlia per tot el que he dit fins ara perquè no dic res que em sembli nou, ni gaire amagat: tot ho trobareu als llibres. En fi, “en resum: [que] si algú se sent ofès, no és el meu problema” (p. 8).

Article escrit per Marc Rovira

Altres opinions sobre l’estil de Max Besora a:
Max Besora o el català que (no) es parla, per Júlia Bacardit
L’hora de Besora, per Ada Bruguera
Per què en Max Besora conquerirà el món, per Albert Forns

També pot interessar-te...

  • 91
    Els lectors de Max Besora acostumen a ser força extrems: o en són molt fans o creuen que el que escriu és aberrant. Hi ha qui podria considerar aquest simple fet com a positiu, però podriem tornar a caure en el debat. En tot cas, Max Besora (Barcelona, 1980) ha…
    Tags: besora, max, del, ha, l, és, no, d, però, què
  • 89
    En un temps en què el més comú és que els autors es tirin de cap a les corrents de moda —que si literatura eròtica, que si 1714, que si ara ve Sant Jordi...— el que fa Max Besora és tot un assoliment. Sembla que visqui aïllat no només de…
    Tags: besora, no, més, l, max, és, novel, d, del, ha
  • 86
    Max Besora té una qualitat que servida en petites dosis és imprescindible: la ràbia. La tècnica meravellosa (Editorial Males Herbes, 2014) desborda de ràbia envers la universitat, el new age, els babosos i els estudiants revolucionaris. En la seva segona novel·la —la primera és Vulcano (LaBreu, 2011), comentada aquí per…
    Tags: és, besora, no, max, més, però, novel
  • 84
    Ell no se'n recorda, però vaig conèixer en Max Besora a una trobada de joves escriptors de Reus, ara fa nou anys, i ja era un outsider que passava del rotllo transhumant de la majoria de participants, i d'aquesta ànsia per agafar el micròfon i mal llegir el xurro de…
    Tags: no, max, novel, però, besora, ha, ja, del, és
  • 53
    “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
    Tags: l, és, d, no, del, però, ha, més

Leave a Comment

Filed under General, Ressenyes

L’hora de Besora

En un temps en què el més comú és que els autors es tirin de cap a les corrents de moda —que si literatura eròtica, que si 1714, que si ara ve Sant Jordi…— el que fa Max Besora és tot un assoliment. Sembla que visqui aïllat no només de l’heterogeneïtat literària creixent, sinó de les veus que marquen el que es pot o no es pot fer. Amb la seva literatura ho envia tot en orris, i enceta un camí propi del qual té la pinta que no es desviarà.

MaxBesora-per-ADRIÀ-CAÑAMERAS-també

Max Besora. (c) Adrià Cañameras

Tant a Vulcano com a La tècnica meravellosa, veiem com Besora transgredeix alguns aspectes formals de la llengua catalana, sobretot el vocabulari, fent que el text s’aproximi al lector d’una manera innovadora. L’autor crea una variant de llengua pròpia, sense barreres ni limitacions, on la voluntat estilística s’imposa a les normes oficials. Benvolgut sigui. No ho entenc com un atac a Pompeu Fabra sinó com una aportació refrescant a la nostra literatura. I ja no parlo només de l’ús del llenguatge estrictament, sinó de la llibertat que es permet també a nivell temàtic i, fins i tot, visual. Així doncs, a Vulcano ens podem trobar atrapats llegint pàgines senceres amb la mateixa paraula, alhora que ens maregem i ens perdem llegint pàgines de cap per avall. Però res és fortuït, tot respon a la intensitat amb la que Besora vol impregnar el lector. Agafo un exemple de Vulcano perquè, al haver-lo llegit fa poc més d’una setmana, encara tinc el gust de la lava mortífera i regeneradora a la boca. I també perquè, tot i no ser difícil trobar similituds estilístiques entre les dues novel·les, Vulcano m’ha semblat un lectura més trencadissa i sacsejadora. El punt de partida minimalista, en el que quasi no hi ha context ni personatges, permet que el narrador es bolqui durant pràcticament tota l’obra a un soliloqui de ritme frenètic i amb punts culminants de prosa poètica.

En canvi, a La tècnica meravellosa, l’estil cedeix terreny al fil argumental, cosa que fa que en certs punts esdevingui una novel·la més convencional (tot i mantenir el to absurdo-apocalípic). Potser un dels aspectes que incideix més en aquest canvi entre les dues novel·les és la tria que fa Besora del narrador. A Vulcano trobem un narrador en primera persona que, tot i interaccionar amb diferents personatges, es dedica sobretot a la reflexió i la descripció despietada i crua d’una situació límit de perill i soledat. A La tècnica, en canvi, tenim un narrador omnipresent que s’ocupa no només de molts més personatges sinó de molta més acció, cosa que fa que l’obra tingui un ritme més pausat i que esdevingui un llibre aparentment més anecdòtic que el seu predecessor. Tot i això, no deixa de banda l’humor constant i el caràcter absurd tant dels seus personatges com de l’entorn que els envolta.

Besora fa que sembli fàcil escriure tal i com ell escriu. La seva prosa directa, els seus punts de partida argumentals senzills i les situacions desbaratades que construeix fa que puguem arribar a pensar, just al començar, que llegim quelcom intranscendent, superficial. Però ràpidament ens adonem de la ironia i la mirada perspicaç que emet vers el món on vivim. M’imagino a Besora escrivint amb un somriure malèfic dissimulat als llavis i uns ulls murris recorrent cada frase. Per dir les coses com ell vol ha creat un petit univers propi que desitjo que segueixi creixent durant molt temps.

Article escrit per Ada Bruguera

Altres opinions sobre l’estil de Max Besora a:
Max Besora o el català que (no) es parla, per Júlia Bacardit
Per què en Max Besora conquerirà el món, per Albert Forns
Ni xispa ni estil, per Marc Rovira

També pot interessar-te...

  • 89
    Molts espectadors es van sorprendre quan van anar al cinema a veure Caché, la pel·lícula que Michael Haneke va estrenar el 2005. El motiu va ser el tràiler que se n’havia divulgat, i que presentava la pel·lícula com si fos un thriller. Després de veure-la, un arriba a la conclusió…
    Tags: és, no, l, d, novel, del, besora, més, ha, max
  • 88
    Els lectors de Max Besora acostumen a ser força extrems: o en són molt fans o creuen que el que escriu és aberrant. Hi ha qui podria considerar aquest simple fet com a positiu, però podriem tornar a caure en el debat. En tot cas, Max Besora (Barcelona, 1980) ha…
    Tags: besora, max, del, ha, vulcano, l, és, no, d, més
  • 88
    Max Besora té una qualitat que servida en petites dosis és imprescindible: la ràbia. La tècnica meravellosa (Editorial Males Herbes, 2014) desborda de ràbia envers la universitat, el new age, els babosos i els estudiants revolucionaris. En la seva segona novel·la —la primera és Vulcano (LaBreu, 2011), comentada aquí per…
    Tags: és, besora, no, max, més, ni, novel
  • 84
    Ell no se'n recorda, però vaig conèixer en Max Besora a una trobada de joves escriptors de Reus, ara fa nou anys, i ja era un outsider que passava del rotllo transhumant de la majoria de participants, i d'aquesta ànsia per agafar el micròfon i mal llegir el xurro de…
    Tags: no, max, ni, vulcano, novel, besora, ha, del, és
  • 57
    Retornant a la vella tradició de les parelles aleatòries, ens hem aturat a fixar-nos en la similitud entre les descripcions de dones de l'italo-americà John Fante i un local, en Max Besora, autor de Vulcano, que és una obra fina i explosiva com un gentleman britànic resident als Pirineus portant un còctel…
    Tags: és, besora, max

Leave a Comment

Filed under General, Ressenyes

parelles arquitectòniques: Fante i Besora

Retornant a la vella tradició de les parelles aleatòries, ens hem aturat a fixar-nos en la similitud entre les descripcions de dones de l’italo-americà John Fante i un local, en Max Besora, autor de Vulcano, que és una obra fina i explosiva com un gentleman britànic resident als Pirineus portant un còctel molotov a la butxaca de l’americana. La connexió? Les dones arquitectòniques: dones robustes com una masia de la Vall de Bianya o com una església romànica, dones elegants i altes i sòlides com una torre d’ivori, dones grosses com cases unifamiliars, dones fortes com murs impossibles de traspassar.

3

A l’hora de descriure senyores i senyoretes, tant Fante com Besora utilitzen metàfores materials, sòlides, consistents, descripcions que parlen d’aquelles mares de família que tallaven el bacallà. En el cas local, es tracta de l’Eulàlia:

La tieta Eulàlia és grossa com una balena prenyada, grossa com una casa unifamiliar de 2 pisos; té uns pits com dos balcons modernistes i  un cul com un saló medieval on hi cabrien un moblebar, una taula per a 12 persones i, en un racó, un piano de cua, sense problemes. Vull dir que tota ella és enorme i càlida com una masia. 

I en el cas de Fante es tracta de la seva musa permanent, la dona que l’estimava, l’odiava i l’aguantava a parts iguals, el pilar de tots els conflictes familiars de l’obra de Fante, que són molts; a Plens de vida, una dona rodona com una gran bola de billar… Joyce Fante:

La Joyce era grossa i pacífica. Una gran roca blanca: les onades que li trencaven a sobre no la pertorbaven. Era una torre d’ivori, era l’estrella de l’alba, era un turó ondulant, era un mur de contenció. 

A més, evidentment, que Besora i Fante comparteixen aquesta cosa de ser lingüísticament fins i irònics i alhora una mica passats de voltes, una mica tronats, que són adjectius una mica estranys però és que, senyores i senyors, això és el català. Bon dissabte!

Leave a Comment

Filed under Perfils

vulcanovulcanovulcano

Doncs jo també m’uneixo al grup de fans moderns de la primera novel·la de Max Besora. És Vulcano (LaBreu Edicions, 2011), una novel·la breu que, en la dinàmica paradís-infern de sempre però amb un toc moderno-subjectivo-apocalíptic, narra la destrucció de Sant Pancraci del Paradís degut a l’erupció de Vulcano i, alhora, l’erupció del “volcà interior” del protagonista en qüestió, que ens relata tota la seva història o evolució via monòleg. Cràters i més cràters, sí: núvols de cendra i rius de lava a nivell físic i els diversos fruits de desmites i distopies diverses a nivell metafísic. Una catàstrofe.

vulcano-300x175

Part de la coberta de LaBreu Edicions.

Ens trobem davant d’un narrador que abomina de la vida i els seus protagonistes, un etern-de-tornada que ha triat l’humor negre com a opció vital contra la vida, un home rústic i brut i convençut que res val la pena, un Holden Caulfield o un Hans Schnier sotmesos a unes condicions similars a les de l’Aiguafang de Joan-Lluís Lluís, per tornar a lectures recurrents. Ell és Vulcano i Vulcano és ell i tot plegat -la destrucció del poble com a metàfora de la destrucció de l’ànima, o no- deriva en una aganoia paranoica o una paranoia agònica de nivells distingits i eminents.

Un cataclisme narrat amb xispa i estil, amb un ritme frenètic i un llenguatge col·loquial (gràcies, Max, per contribuir amb el teu gra de sorra a la salvació del català via frescor) que contribueixen a donar mala llet al tema, però una mala llet de brîtat, no una història de nenes sinó de necessitat de taps d’orelles posteriors per haver-te d’amargar del VULCANOVULCANOVULCANOVULCANO etern, però que, alhora, no ens priva de moments entranyables com un jersei de llana, com per exemple la descripció de la tieta Eulàlia (“tota ella és enorme i càlida com una masia”) o dels haikus de la Teresa, l’amiga poeta, poetessa, poetoïde.

Leave a Comment

Filed under Erupcions diverses