Tag Archives: manuel puig

petons de cine

Els novel·listes no li deuen res a ningú, a banda de Cervantes

Milan Kundera

-Vos sos la mujer araña, que atrapa a los hombres en su tela

-Qué lindo! Eso sí me gusta

El beso de la mujer araña (1976), novel·la-hit de l’argentí Manuel Puig, és una mostra excelsa de la influència que el cinema ha exercit en la literatura. Sembla que inauguri el gènere d’explicar pel·lícules en format paper: allò que solem fer entre copes amb alguns amics per fi en pàgina impresa. En realitat, El beso de la mujer araña és la pel·lícula transcrita de dos desgraciats que es distreuen parlant d’altres pel·lícules; potser és per això que a algú se li va acudir la idea de fer-ne un llargmetratge, qui sap.

Imatge de la pel·lícula basada en la novel·la de Puig

Imatge de la pel·lícula basada en la novel·la de Puig

Molina és un homosexual empresonat que explica les pel·lícules que recorda al seu company de cel·la Valentín. El gai no es limita a explicar arguments de la manera habitual, el seu èmfasi en el detall és magnífic. El que és més magnífic, però,  és adonar-se de com la interrupció es converteix en una constant dels dos fils argumentals –és a dir, el del pla de realitat que inclou un collage de pel·lícules sentimentals (inventades per Puig o reals?)  i el dels dos  presos que conviuen. Tan en les pel·lícules de Molina com en les anècdotes del dia a dia  d’ells dos, que van cobrant importància i vinculant-se cada vegada més amb el collage fílmic, el que retrobem és la figura del narrador imperfecte. Molina s’equivoca, torna enrere, talla l’explicació a mitges: errades indispensables quan conversem. En definitiva, el que fa Molina és mantenir l’atenció del seu oient Valentín i de passada també la dels lectors, que continuem preguntant-nos què ha empès aquests dos homes a estar entre reixes.

Molina (i probablement també Manuel Puig) és un cinèfil dels grossos. La construcció de cadascuna de les històries utilitza les tècniques narratives del món audiovisual, i tot el que passa fora de les grans pantalles ens arriba transcrit com un guió que és pur diàleg. Els lapses de temps en què els dos presos dormen, mengen o  defequen (sí, posem-nos escatològics -encara que després dels pets d’Ulysses ja està tot vist) estan marcats per uns punts suspensius i espais en blanc que dins les aules anomenem hipertext i que són part ineludible del conjunt de l’obra. La conversa intermitent entre el pres polític Valentín i Molina es desenvolupa sense l’ajuda de cap crossa, res de “va dir ell” o “va pensar l’altre”- i això denota l’elegància de Puig i suposa un alleugeriment per nosaltres lectors.

Per altra banda, l’argument de les pel·lícules se’ns explica en forma de plans i escenes i sempre sota la influència hipnòtica d’una banda sonora composta de boleros que Molina tarareja amb posat romàntic, esperant l’arribada imminent d’un príncep blau. De fet, tan les pel·lícules com les cançons d’amor desesperat compleixen la mateixa funció (omplir-nos el cap de pardals) i ens permeten conèixer els dos protagonistes, veure de ben a prop la seva progressiva transformació. Manuel Puig no només esbossa dos personatges rodons (i aquest és un dels ingredients essencials d’una bona novel·la) sinó que a més ens dóna informació teòrica sobre la condició de l’homosexual segons Freud, Marcuse i un curt etcètera. La novel·la podria prescindir d’aquests afegits teòrics, però almenys ara ja sabem qui és el culpable de l’addicció als peus de pàgina del nostre amic David Foster Wallace (vegeu la ressenya d’Anna Pazos).

arteismowordpresscom-SEnS-director-Hector-Babenco_ECMIMA20121228_0021_4

L’evasió a través de la cultura popular cinematogràfica, la “pulp fiction melodramàtica” com a antídot per combatre el tedi i la seva legitimitat política són un dels temes centrals a l’obra. Això està en relació directa amb la posta en escena  que Puig ens fa de Valentín i Molina com a personatges definits i d’entrada antagònics, perquè els aspectes que més interessen a un oient/espectador/lector  ens indiquen moltes coses sobre aquest últim (el receptor, sigui del tipus que sigui). A la novel·la apareix de manera recorrent les discrepàncies entre el gai i el pres polític sobre quins són els detalls rellevants de cada història i els judicis que cal fer.

Tiene unas monedas de oro sobre la frente, una blusa amplia de esas con el escote con elástico, de esas blusas gitanas, me entendés?

-Más o menos, no importa, seguí

- Y después la cintura bien ceñida. Y la pollera…

- Describime el escote. No te saltees.

[...]

 – […] ¿Te gusta le película? – No sé todavía. ¿A vos por qué te gusta tanto? Estás transportado. – Si me dieran a elegir una película que pudiera ver de nuevo, elegiría ésta. – ¿Y por qué? Es una inmundicia nazi, ¿o no te das cuenta?

Com que la història se situa en una Argentina indefinida i repressora, el component polític de la novel·la és sempre implícit però fonamental.  La pregunta és: què hem de fer amb l’art que és políticament incorrecte? S’hi val no s’hi val? Un cop més Molina es posa de part de la ficció sentimental per se i defuig els judicis de valors, però ja veureu que el final del llibre ens depara algunes sorpreses i que les morts heroiques acaben sent literàries. La metamorfosi en el caràcter de Valentín, que és un pres polític convençut i obsessionat amb la lluita social, es produeix de manera gradual. La seva obstinació en aprofitar el temps per estudiar es va dissolent a mesura que avança la novel·la i que el seu interès per les historietes d’amor creix. Entre quatre parets, aquell que vol canviar el món opta per les novel·les de cavalleries modernes i, en última instància, per la resignació.  Al final la qüestió és si hem d’escollir l’art o la vida, perquè tot el que ens fa somiar amb dones pantera, zombies enamorades i nazis sentimentals ens allunya de les coses que són injustes a la terra (i què?, diria Molina).

La relació entre els dos presos culmina amb la seva “fusió”, en el contagi de rols que ens va ensenyar Cervantes (recordeu la imatge de Sancho entusiasmat davant d’un Quijote ja moribund). Valentín acaba explicant-nos una pel·lícula que és fruit del seu deliri, i no us avanço res més perquè la gràcia de tot plegat és que us llegiu el llibre, que al cap i a la fi és molt millor que totes les ressenyes possibles. En qualssevol cas, el més interessant de El beso de la mujer araña és el seu to oral proper i inevitablement re-creat. Els relats sobre personatges que expliquen històries són més vells que el món, però continuen reproduint-se avui sota la forma de models diversos. Un d’aquests models és el de “la conversa sobre pelis”, que es remunta als orígens del cinema comercial a principis del segle XX i que Puig és capaç d’elevar a la categoria de gènere literari.

En la ploma de Puig no trobem les tècniques postmodernes apilonades l’una sobre de l’altra perquè sí, perquè toca. Utilitza el monòleg interior, el narrador càmara, la cultura pop… però tot té una funció comunicativa clara.  Tinc la sensació que Manuel Puig se’m dirigeix, em parla; i aquesta és una de les qualitats que el nostre admirat David Foster Wallace valora per sobre de la resta. Finalment us he d’advertir que els fils de l’aranya s’enganxen com una mala cosa i que costa desempallegar-se’n sense perdre el seny o la vida.

També pot interessar-te...

  • 55
    No sé si el que gasten els contes de Pep Puig és tant nostàlgia del passat (aquella època tendra i tova en què el món era sucre) com certa crisi monumental d'entrada a l'edat adulta, però sí que sé que L’amor de la meva vida de moment (L’Altra Editorial, 2015) presenta…
    Tags: l, no, d, del, més, és, puig
  • 43
    ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d'any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l'any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s'allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més…
    Tags: d, és, l, no, més, del, novel, dels
  • 42
    “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
    Tags: l, és, d, no, del, més
  • 40
    La segona part de les llistes de finals d'any arriba just a temps i amb un Top 9 (vés, som tres i ens costa posar-nos d'acord) dels millors llibres que no hem pogut ressenyar, ja sigui per circumstàncies històriques adverses, moments inoportuns, excés de material, etcètera. Considerem que finals d'any…
    Tags: és, l, d, del, no, novel, sobre
  • 36
    A la sala del tribunal de Dedham, neta i polida, on tot s’ha envernissat amb elegància, costa de creure en l’existència dels muntatges, i, malgrat això... Sota aquests oms, en aquestes antigues cases de Dedham, davant aquests piadosos portals d’estil georgià... El tribunal ha confirmat per setena vegada la seva…
    Tags: l, dos, és, dels, d, del

Leave a Comment

Filed under Ressenyes