Tag Archives: karl ove knausgård

Knausgård, Kafka i el pare invencible

 Oh, pare, ¿per què te m’has mort, ara?
Karl Ove Knausgård, La mort del pare

Heus aquí dos escriptors que, en èpoques diferents i des de nord enllà, han adreçat la qüestió de la figura del pare. Es tracta sovint d’un tema complex i escabrós, sobretot quan el pater familias resulta ser una persona autoritària i disciplinària que acaba condicionant la majoria dels moviments del fill com a persona adulta. Tot i la distància generacional i de reputació literària, –a poc a poc, Karl–, sembla que aquest és el cas dels dos escriptors a comentar: Karl Ove Knausgård i Franz Kafka.

Tant La mort del pare de Knausgård (L’Altra Editorial, 2015) com la Carta al padre de Kafka (Debolsillo, 2012) adrecen, via gèneres literaris diferents, la qüestió de l’existència d’una figura paterna que ha trastocat la vida dels dos escriptors –en ambdós casos parlem, pel que sembla, en termes biogràfics. Tot i que es tracta de dues obres completament diferents –la de Kafka és una carta que possiblement no volia ser publicada i la de Knausgård és una obra plena de mort que forma part del sextet autobiogràfic La meva lluita, ambdues adrecen qüestions força similars, sobretot pel que fa a la percepció del pare i les conseqüències d’aquest tipus de relació.

Manuscrit original de l’epístola de Kafka.

Escrita entre el 4 i el 20 de novembre del 1919 al petit poble de Želízy (Schlesen durant l’Imperi austrohongarès), la Carta al padre de Kafka és purament això: l’intent d’un fill d’alliberar-se d’una quantitat de rancor que no té nom. Amb un estil que el mateix Kafka titllà “d’advocat” (excepte el twist final, literàriament la cosa deixa força a desitjar), l’autor de la Metamorfosi s’adreça al pare, Hermann Kafka, per confessar-li tots els mals. Li explica, entre d’altres coses, que l’educació que ell va donar-li l’ha convertit en un ésser incapaç de contraure matrimoni i en una persona dubitativa, desconfiada i insegura. O, tal com el fill admet, en una persona encara més dubitativa, desconfiada i insegura del que ja era de naixement. Contra la fortalesa psíquica i física de Hermann Kafka, Franz afirma ser més de la banda de la mare:

Compáranos: yo, para expresarlo muy sintéticamente, soy un Löwy con un cierto trasfondo de los Kafka, pero, a diferencia de estos, no me muevo impulsado por la voluntad de vida, negocio y conquista, sino por el aguijón de los Löwy, que actúa más secretamente, más tímidamente, en otra dirección, y muchas veces simplemente se esconde. Tú, en cambio, eres un Kafka de la cabeza a los pies [...]

Franz Kafka el fa responsable dels seus fracassos personals i de la seva personalitat dèbil, bo i al·legant que l’educació del pare va ser massa agressiva i massa potent per a un nen “de lento desarrollo” com ell. Tanmateix, no es cansa de dir que la qüestió de la culpa, si recau en algú, és en ell mateix i no en sir Hermann. Ai, centreeuropeus!

Tot i que la relació pare-fill gaudeix de la mateixa condició de sucre que la relació matrimonial –l’excusa aquella que cada parella és un món–, les experiències de Kafka i Knausgård passen per estadis similars. Siguin certes o no (el cas de Knausgård sembla ben cert, però es veu que la versió de Kafka podria patinar una mica), ens trobem davant de dos casos en què la percepció del pare ha envoltat la resta de capes vitals. Tant en Kafka com en Knausgård, per exemple, l’existència d’un trauma infantil és evident. Els dos narren anècdotes relacionades amb la humiliació que van patir de petits o, com a mínim, la percepció que van tenir-ne, que en aquests casos sembla més important que el mal real. En els dos casos, aquesta sensació d’humiliació i poder del progenitor es basa en anècdotes molt concretes. Kafka ho explica així:

Una noche me dio por gimotear una y otra vez pidiendo agua, no porque tuviera sed, sin duda, sino para fastidiar y al mismo tiempo distraerme. Después de intentar sin éxito hacerme callar con graves amenazas, me sacaste de la cama, me llevaste a la galería, cerraste la puerta y me dejaste un rato allí solo en camisón. [...] Pasados algunos años todavía me atormentaba la idea de que aquel hombre enorme, mi padre, el detentador del poder absoluto, pudiera, sin apenas motivo alguno, aparecer en plena noche, arrancarme de la cama y sacarme a la galería, demostrando con ello lo poquísimo que yo le importaba.

En el cas de Knausgård, hi ha una anècdota de la infància que és absolutament significativa. A l’inici del llibre, el noruec explica que de petit, en un telenotícies on s’explicava el naufragi d’una barca, va veure una cara enmig del mar. El petit corre a explicar-ho a son pare, però aquest se’l treu de sobre. Convençut que realment ha vist una cara, Knausgård s’espera al telenotícies vespre perquè son pare i sa mare vegin la cara i s’adonin, així, que ell tenia raó. I tenir raó és importantíssim, tenint en compte que son pare ja l’ha menystingut. Mentre espera el telenotícies s’amaga a un racó, perquè se suposa que hauria d’estar dormint. Quan passen la notícia, però, emeten un reportatge diferent, un reportatge sense cara. Quan el telenotícies s’acaba, el nen sent la veu del seu pare i diverses rialles. La força de la vergonya que va sentir, explica Knausgård, “era l’única sensació de la meva infantesa comparable a la del terror, juntament amb la fúria inesperada”.

La coberta de L’Altra Editorial evita cares i cigarretes i imita la coberta de l’edició noruega.

D’altra banda, però, el “detentador del poder absoluto” de què parla Kafka també existeix en la biografia del noruec. Quan el seu pare ja està ben mort i ell, diria que fregant la trentena, ha tornat a ca l’àvia per preparar l’enterrament, Knausgård explica que se senten unes passes a la porta.

- Qui deu ser? –va preguntar l’àvia.
¿Era el pare?
¿Tornava a casa?
No havia tingut mai tanta por.
Es van sentir passos a l’escala.
Era el pare, ho sabia.
Merda, merda, merda, ja és aquí.
Em vaig girar i vaig anar a la sala, a la porta de la terrassa, a punt de sortir, travessar corrent el jardí i fugir de la ciutat, per no tornar mai més.
Em vaig obligar a quedar-me quiet. Vaig sentir el soroll de passos que giraven en arribar al punt on l’escala girava. Pujaven els últims graons, entraven a la sala.
Devia estar traient foc pels queixals. ¿Què collons fèiem, remenant les seves coses d’aquella manera, venint aquí i ficant-nos sense avisar en la seva vida?

En aquest cas i en tots els altres, Knausgård té sobre Kafka el benefici de la novel·la intencionadament elaborada: concretament aquí, el recurs d’utilitzar paràgrafs per a cada frase afegeix molta força al relat. Però és que sembla que Kafka no tenia cap intenció de publicar aquesta carta, ni aquesta ni tots els llibres que va deixar sense publicar després de la seva mort: sembla que va enviar una carta al seu editor i amic Max Brod demanant-li que cremés sense llegir tot el que no havia publicat. Max Brod, com sembla que ja li havia dit que faria, va passar-se el seu avís pel forro i va dedicar tota la seva energia a posar Kafka dalt del pedestal literari que mereixia. En tot cas, tornant a la carta, sembla que era una epístola per ser escrita, deliberada, alliberada… no per ser publicada. De fet, també sembla que el pare no va arribar a llegir-la mai.

Sigui com sigui, la dominació quasi absoluta que el pare exerceix sobre el fill és comuna tant en l’autor de Praga com en el de Kristiansand. El pare és invencible, omnipresent, diví. Ho sap tot i de tot se’n riu. Aquesta idea s’exemplifica, a La mort del pare, quan el progenitor imita la “erra” (ega) de Knausgård:

Jo simplement em vaig girar i vaig tornar a dalt. No volia donar-li el gust de veure’m els ulls humits. La vergonya d’estar a punt de plorar amb quinze anys, gairebé setze, era més forta que la ignomínia de la seva imitació. Normalment ja no plorava, però el pare em tenia dominat d’una manera que no vaig aconseguir superar mai.

Paral·lelament a aquesta por del pare corre, en ambdós casos, l’amor per la mare. Si Freud aixequés el cap, afirmaria que ens trobem davant d’un complex d’Èdip com una casa.

Knausgård. (c) Felix Odell

En tot cas, malgrat el terror dels fills, la dualitat amor-odi també és força evident. Si bé en Kafka el rancor és molt palpable, hi ha un fragment en què parla del somriure bonic, satisfet i benèvol (i “muy poco frecuente”) del seu pare i un altre en què rememora els moments en què aquest es calmava:

Por suerte, también había excepciones a esa regla, especialmente cuando sufrías en silencio y el amor y la bondad derrotaban y envolvían con su fuerza y su inmediatez todo lo que se les oponía. Aunque no sucedía muy a menudo, era maravilloso. Por ejemplo [...] cuando, durante mi última enfermedad, viniste a verme a la habitación de Ottla, pero te quedaste callado en la puerta, estiraste el cuello para verme en la cama y, por consideración, te limitaste a saludarme con la mano. En esos momentos uno se tumbaba a llorar de alegría, como yo vuelvo a llorar ahora cuando escribo esto.

A La mort del pare de Knausgård, aquesta dualitat s’evidencia en la digestió que el fill fa de la mort del pare. El xoc, l’apatia. El fet de plorar i riure com un histèric a l’avió, camí cap a casa. I, entre cigarreta i cigarreta, una frase solitària que afirma: “Oh, pare, ¿per què te m’has mort, ara?”. No cal oblidar que Knausgård escriu La mort del pare quan té, aproximadament, la mateixa edat que son pare tenia quan va marxar de casa i va començar el seu declivi alcohòlic. Més tard, Knausgård analitza la complexa relació amb el seu pare sense embuts: si bé la relació entre el fill gran Yngve i el pare ja es donava per perduda (de manera que l’odi d’Yngve era net, d’arrel, clar i simple), es veu que en alguna ocasió el pare va intentar acostar-se més al fill petit. Un acostament contraproduent i més aviat mal gestionat, però un acostament al cap i a la fi. D’aquí l’ambigüitat de Knausgård, aquesta barreja entre les ganes de veure’l mort i l’amor inevitable:

Els intents del pare d’acostar-se a mi no volien dir que no em pegués, ni m’escridassés ple de ràbia o s’inventés formes d’allò més enginyoses de castigar-me, però sí que volia dir que la imatge que tenia d’ell no estava clarament definida, cosa que potser sí que li passava a l’Yngve.

De fet, com la majoria de lectors de Knausgård sabran, la publicació dels sis volums autobiogràfics ha resultat en un pollastre familiar de dimensions hiperbòliques. I, evidentment, un dels fragments més controvertits és la narració de la mort del pare alcoholitzat, la descripció minuciosa de l’estat en què va deixar tant la casa com l’àvia de la família. Com explica Evan Hughes al New Republic, la família no s’ho va prendre precisament bé:

Knausgaard’s father was a respected teacher and a local politician and the family had always taken care to maintain an image of propriety. In a public statement in 2011, Knausgaard’s uncle vented his outrage at his nephew’s transgression: “Put yourself in the position of a relative, and imagine how YOU would react.” A separate letter from 14 family members to the Oslo newspaper Klassekampen called My Struggle “Judas literature.”

A favor de Knausgård, però, direm que en cap cas es pot concebre La mort del pare com un anhel de venjança. Ans al contrari, l’escriptor noruec té l’habilitat, la voluntat, l’atreviment i els sants collons d’explicar la seva vida amb l’únic filtre de la formalitat literària. Mostra la petitesa de l’existència perquè, en certa manera, això és el que hi ha i tots plegats som éssers estranys i complexos. El mateix Knausgård afirma, en una entrevista a The Paris Review:

When I started out on Min Kamp, I was so extremely frustrated over my life and my writing. I wanted to write something majestic and grand, something like Hamletor Moby-Dick, but found myself with this small life—looking after kids, changing diapers, quarreling with my wife, unable to write anything, really. So I started to write about that. During that process, I realized that this was material, I didn’t like it, but still, it was something, not nothing. If you read Hölderlin or Celan, and admire their writing, it’s very shameful, writing about diapers, it’s completely without dignity. But then, that became the point. That was the whole point. Not to try to go somewhere else than this. This is how it is.

two_photos_532040c

Karl Ove Knausgård de petit. Imatge extreta del The Times.

Així doncs, i sempre salvant les distàncies, les obres de Kafka i Knausgård expliciten i comparteixen una relació complexíssima amb la figura del pare basada en traumes infantils, sentiments d’inferioritat, ambigüitat i amor-odi. Per acabar, també hi ha la qüestió de la paraula: no deixa de ser curiós que dues persones que han estat tan empetitides a través dels mots (pel que sembla, en cap dels dos casos hi havia excessives agressions físiques sinó més aviat humiliació i mofa) hagin acabat convertint la paraula en la seva professió vital. També és força profètic que, en ambdós casos, la paraula esdevingui el medi per matar el pare, per enterrar-lo entre coberta i contracoberta. O, si no matar-lo, com a mínim per treure-se’l una mica de sobre, per alliberar l’ànima. Tant en Knausgård com en Kafka, l’escriptura esdevé pura via d’escapament. El segon ho afirma sense embuts:

Lo que ya tenía algo más de fundamento era tu inquina hacia mi dedicación a escribir y todo lo relacionado con ella, por más que te fuera desconocido. En este terreno sí que me habia separado un poco de ti por mis propios medios, aunque, por así decirlo, como el gusano que, aplastada por un pie su mitad trasera, se desgaja de ella y se aparta del camino. Me sentia hasta cierto punto seguro, podía respirar; por una vez, tu aversión –en este caso la que, como no podía ser menos, te produjo de inmediato mi dedicación a escribir– me complacía.

Tanmateix, no crec que la redacció de la Carta al padre ni la de l’obra de Knausgård (tot i la poderosíssima imatge final) hagin servit per allunyar fantasmes. Després de l’escriptura de les dues obres sospito que la figura del pare continua allí, flotant en un imaginari on les vivències del passat es mesclen amb els propis projectes de futur. En aquest sentit, l’esperança de la literatura és com un oasi en el desert. El veus, el persegueixes, sembla que et salvarà. Però, quan hi arribes, res.

També pot interessar-te...

  • 45
    Yu Hua és fill dels seixanta, té la Revolució Cultural a l'esquena i escriu i publica als anys 80. Al pròleg d'El passat i els càstigs (Males Herbes, 2013), Carles Pardo ens explica que la seva generació és la primera en assimilar els autors occidentals del segle XX. El separa un…
    Tags: és, del, no, al, ha, kafka, més, franz
  • 39
    Milan Kundera, Franz Kafka o Rainer Maria Rilke són, possiblement, alguns dels noms clàssics més coneguts de la literatura txeca. Com que no en sabem gaires més, i per tal d'aprofundir en el tema, la Llibreria Calders organitza quatre dies dedicats a les lletres d'aquesta zona del planeta. Totes les…
    Tags: del, kafka, franz, és, no, més
  • 37
    “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
    Tags: l, és, d, no, del, ha, al, més
  • 33
    Va néixer zairès i ara es veu que és del Congo. El seu és un país de canvis, amb generals dissidents i soldats dissidents del general dissident i turistes que en realitat volen explotar les mines de diamant igual que els locals i tants altres. Al local Tram 83, situat a…
    Tags: no, ha, és, l, del, al, d
  • 30
    ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d'any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l'any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s'allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més…
    Tags: d, és, l, no, més, ha, del, al

Leave a Comment

Filed under Ressenyes