Tag Archives: jorge carrión

magatzems de fetitxes eròtics

Librerías, l’últim assaig de Jorge Carrión, s’emmarca en la tradició d’obres el contingut íntegre de les quals pots discernir amb la sola lectura del títol (exemple d’aquesta variant comercial ho és la pel·lícula Serpientes en el avión, per citar un cas cèlebre). Librerías, ni més ni menys, és el que hom troba si s’aventura pel torrent de dades que conformen l’assaig: llibreries indexades, rememorades, explicades al detall, enyorades, llibreries remotes o incomprensibles (les d’alfabets estranys) o icòniques fins l’extrem del fetitxe, llibreries analitzades i convertides en objecte d’estudi i en coartada per a una teoria més o menys general sobre el paper la lectura a través del temps.

descarga

Amb aquest híbrid entre llibre de viatges, assaig i bateria de referències, Carrión deixa clara una cosa: que ha viatjat molt, moltíssim (i tu no), i a més ha trobat el temps i els calés per llegir i processar molts, moltíssims volums (més dels que tu mai et podràs arribar a imaginar). Librerías és una màquina generadora d’enveja crònica per a tots els qui s’identifiquen amb aquesta “pulsión fetichista y sobre todo consumista”, amb aquest “vicio que a veces se parece demasiado al síndrome de Diógenes” en l’àmbit llibresc. Per a tots aquells que, per molt que tinguin el rellotge en contra i les butxaques plorant de buidor, es troben una vegada i una altra repassant les estanteries d’un d’aquests, citarem l’autor, “templos donde se albergan ídolos, objetos de culto, como almacén de fetiches eróticos”.

Celebrem, doncs, que Carrión surti de l’armari i es consagri a l’elaboració d’un vademècum internacional dels espais on es prostitueix la literatura. L’escriptor i lector brega aqui amb la vessant més purament material de les lletres:

Tendemos a pensar en la literatura como una abstracción, cuando lo cierto es que se trata de una red inabarcable de objetos, de cuerpos, de materiales, de espacios. Ojos que leen, manos que escriben y que pasan páginas y que sostienen tomos, sinapsis cerebrales, pies que conducen a librerías y a bibliotecas, o viceversa, deseo bioquímico, dinero que compra, papel y cartón y tela, estanterías que contienen, madera triturada y bosques desaparecidos.

Coses materials: llibretes de comptes, documents oficials o no, retalls de publicacions o les seves pròpies anotacions en llibretes que fa temps que acumulen pols. Són les pistes que segueix Carrión per reconstruir la vida i miracles de locals que, arreu del món, han posat el seu granet de sorra en la continuïtat física de l’intercanvi literari. Reconciliant-se així, com deia l’altre dia a la Laie només mig en broma, amb la seva vocació infantil d’esdevenir detectiu privat.

IMG_0102

Jorge Carrión a la Laie, flanquejat per Antonio Monegal i Martín Caparrós
Foto: Anna Pazos

Alguns dels seus objectes d’estudi no requereixen gaire investigació. Són les llibreries mítiques del nivell de la Shakespeare and Company i La Maison des Amis des Livres de París, on adquirien les seves lectures i la feien petar la lost generation al complert: Hemingways, Fitzgeralds, Joyces, Benjamins, Valérys i gent d’aquesta típica que ens creuem a diari a la Casa del Llibre. Locals tant mítics com les seves regents, Adrienne Monier i Sylvia Beach. Aquesta última descrita per  Hemingway a A moveable feast (París era una fiesta, a les Espanyes) com “delightful and charming and welcoming”, assegurant que “no one that I ever knew was ever nicer to me”, potser influenciat pel fet que Beach li deixava llogar llibres sense massa exigències monetàries en els seus dies de misèria i felicitat parisenca. Quasi res.

D’altres no estan envoltades de la mateixa aura, però van ser un focus transmissió d’idees en el lloc i el moment. En els seus mostradors es van vendre llibres que van anar a petar a mans de persones que, influenciades per aquelles lectures, van marcar a foc el curs de la història [mode èpic OFF].  Seria el cas de la Zakaria Chichinadze de Sant Petersburg, on un jove Stalin seminarista fotocopiava furtivament textos prohibits per burlar els registres de la Biblioteca Pública: “cuando conquistó el poder, Stalin desarrolló un alambicado sistema de control de textos, gracias en parte a esas experiencias personales que le habían permitido comprobar que toda censura tiene sus puntos débiles”.

O la llibreria que (ulls com plats) Mao Zedong obria a Changsha el 1920, quaranta-sis anys abans d’impulsar la Revolució Cultural. Un dels pilars de la qual va ser la prohibició i la crema de llibres. La llibrería de Mao, la Societat Cultural de Llibres, va resultar tan rentable que “llegó a tener seis empleados, gracias a quienes pudo dedicarse a escribir los artículos políticos que le granjearon el favor de los más influyentes intelectuales chinos”. Però a nosaltres ens cau especialment bé el llibreter britànic William Foyle, fundador de la cadena de llibreries Foyles bookshop, que durant els bombardejos nazis a Londres va cobrir el terrat de la seva botiga amb exemplars del Mein Kampf.

IMG_0116

El Mein Kampf (Mi lucha) de Hitler, reinterpretat per Miguel Brieva

Contres: les històries comprimides de llibreries aleatòries que ja no existeixen en ciutats que mai no hem trepitjat no resulten necessàriament interessants. I quan moltes de similars es condensen en un mateix volum es pot arribar a produir el temut efecte Matrix: la informació se’ns apareix codificada en una infinitat de columnes indesxifrables, el cervell convertit en una gelatina contra la que llisquen noms, dates, xifres, dinasties familiars de llibreters. Fa estona que ens hem perdut i ens reconeixem incapaços de processar l’allau de dades.

Aquests episodis més totxils són, però, compensats amb anècdotes o reflexions interessants, como ara la negació del debat paper vs. pantalla (al capdavall les lletres lletres són, sigui quin sigui el seu suport) . O puntejats amb els inevitables tocs nostàlgics, com la crònica de la conversió de la llibreria barcelonina Catalonia en un McDonald’s. Així doncs, el llibre de Carrión ha d’utilizar-se més com una guia de viatges, com un índex per referències futures o com una d’aquelles llibretes desordenades i un pèl caòtiques que guardem fa temps en una lleixa, a les quals tornem de tant en tant quan volem recuperar una idea que recordem només a mitges.

Leave a Comment

Filed under Ressenyes