Tag Archives: jordi llovet

Jordi Llovet sobre Marcel Proust

Amb l’estil alhora desmanegat i elegant que el caracteritza, sir Jordi Llovet ha protagonitzat la segona conferència del cicle Grans novel·les del segle XX, que, com el nom indica, explorarà fins el mes de juny els Greatest Hits de la narrativa de l’última centúria. L’exprofessor de la UB (que va deixar les aules amb el comiat incendiari del llibre Adéu a la Universitat) ha fet una repassada de 90 minuts a l’obra magna de Marcel ProustA la recherche du temps perdu, un conjunt set novel·les escrites entre el 1908 i el 1922 i publicades entre el 1913 i el 1927.

francesc melcion

Perfil de Jordi Llovet. (c) Francesc Melcion

Fan com n’és, Llovet ha parlat de la novel·la com un gènere absolutament capacitat per concentrar mil matèries diferents. Enfront de la novel·la-riu que podria ser Madame Bovary (fluïdesa, desenvolupament argumental, etcètera), la recherche s’erigeix com una novel·la-oceà: grandiosa i de voluntat total. I és que Proust precisament no condensa: dilata, dilata tranquil·la i esplaiadament. Això té a veure amb una de les influències de l’escriptor francès: el filòsof Henri Bergson i el seu concepte de durée i de rememoració conscient o inconscient. Sembla, segons ha afirmat Llovet, que altres influències haurien estat la psicologia de Rousseau, el romàntic Chateaubriand, Mallarmé, Montaigne o Baudelaire, aquest últim per les correspondències entre símbols i sentits.

Una de les qüestions més interessants ha estat el tema de les traduccions. És a dir, de com de difícil és dur-les a terme. L’escriptura de Proust es basa molt en les cadències musicals, i les seves frases llargues i ciceronianes compliquen força la feina del trasllat lingüístic. La primera frase de Du côté de chez Swann ho deixa entreveure: “Longtemps, je me suis couché de bonne heure” es podria traduir com “Durant molt temps, me’n vaig anar a dormir d’hora”, però el primer adverbi francès ja fa de mal traduïr al català.

En general s’ha divagat molt: sobre com durant la postguerra s’utilitzava farina per enganxar coses, sobre l’escriptura cuneïforme o sobre possibles desmais en lectures de Franz Kafka fetes per Franz Kafka. També s’ha parlat de com Proust va viure sempre de renda i de com va passar-se mitja vida al llit perquè era asmàtic. Sembla que era un home de manies: també s’havia forrat de suro les parets de l’habitació de París perquè el soroll el molestava. 

Jordi Llovet ha explicat tot el que es podia explicar en una conferència divulgativa de 90 minuts: s’ha parlat sobre el zero argument de la recherche, sobre el cas Dreyfus, sobre la importància dels sentits i la necessitat urgent d’una tesi sobre Proust i la gastronomia i sobre la dicotomia entre l’alta burgesia i l’aristocràcia francesa. Tot i això, ens quedem amb algunes anècdotes memorables, com la d’Illiers, el poble en el qual es va inspirar la població fictícia de Combray. Ara es veu que Illiers s’ha passat a dir oficialment “Illiers-Combray” i que totes les pastisserien hi venen magdalenes boníssimes que apunten als bigotis de l’escriptor francès. Totes les pastisseries afirmen que ÉS ALLÀ on la tieta Léonie va comprar les famoses magdalenes proustianes.

DSCF9874 del blog baking with marianne

Bossa d’un dels establiments madalenencs d’Illiers-Combray. Extret del blog “Baking with Marianne”.

Llovet ha aprofitat l’avintentesa per posar cullerada al debat estrenat recentment per Harold Bloom, que en un articleEl País va afirmar que la literatura actual és molt miserable, que no es fa res de bo i que, per si això fos poc, ja no es crear res de nou. Bloom va dir coses com aquesta:

No me parece que en la literatura contemporánea, ya sea en inglés, en Estados Unidos, en español, catalán, francés, italiano, en las lenguas eslavas, haya nada radicalmente nuevo. No hay grandes poetas como Paul Valéry, Georg Trakl, Giuseppe Ungaretti y mi predilecto entre los españoles, Luis Cernuda, o novelistas como Marcel Proust, James Joyce, Franz Kafka y Beckett, el último de la gran estirpe.

En canvi, sir Jordi Llovet ha volgut deixar ben clar que la literatura contemporània continua parint coses meravelloses: J. M. Coetzee, Philip Roth, Ian McEwan, etcètera. Això sí, també s’ha valgut de l’argument que és impossible fer res que no s’hagi fet fins ara. De fet, ell creu que no fa falta: “Ja no cal que sigui nou, només cal que sigui bo”.

Leave a Comment

Filed under Cròniques

parelles (III): Melville i Unamuno

O Bartleby i don Sandalio Cuadrado y Redondo, al cel siguin. Òbviament, un no pot comparar la fama de Bartleby amb el total desconeixement d’un pobre home al que, para más inri, li ha tocat anomenar-se Sandalio, Cuadrado i Redondo alhora. Tot i això, tant el senyor Sandalio com mr. Bartleby són molt recomanables i tots dos se’ns presenten com cristal·lins prototips de la incomunicació humana: éssers que han buscat pel món empíric i han trobat motius evidents per prescindir d’aquest món empíric sempre que es pugui i en la mesura del possible. El protagonista de La novela de don Sandalio, jugador de ajedrez (1930) només juga a escacs, que sapiguem. L’únic que sabem de Bartleby és que ha renunciat a tot. Curiosament, a més, tots dos acaben morint a la presó, metàfora (diríem) d’una presó més gran i dissimulada que és el món i tots nosaltres.

Don Miguel de Unamuno l’any 1925.
Font: Biblioteca Nacional de França.

Què els passa, a Bartleby i a senyor sandàlia? Estan enfadats amb el món? Creuen que tot és absurd? Pateixen l’anomenada “malaltia de Flaubert”, de la que Jordi Llovet també parlava i que fa que es concebi el món com un cau de tontos i tonteries, de bêtise humaine? No ho sabem, i aquest és un altre fet que lliga a Bartleby i Sandalio: que no sabem absolutament res. No sabem qui és Bartleby ni què li passa a Bartleby, però cadascú s’ha muntat una teoria sobre perquè Bartleby ha decidit optar per la via negativa. Cadascú, diriem, s’ha muntat la seva novel·la sobre Bartleby. Amb don Sandalio és exactament el mateix: l’únic que en sabem és a través d’unes suposades cartes que un amic ha enviat a un tal Felipe (el qual, al seu torn, les ha enviat a Unamuno), explicant-li que ha conegut aquest tal don Sandalio, un individu amb el qual només fa partides d’escacs. Què en sabem, de don Sandalio? Absolutament res. Cal? A una de les últimes cartes que l’amic envia a Felipe, li diu:

¡Y dale con la colorada! Ahora te me vienes con eso de que escriba por lo menos la novela de don Sandalio el ajedrecista. Escríbela tú si quieres. Ahí tienes todos los datos, porque no hay más que los que yo te he dado en estas mis cartas. (…) Aunque, en este caso, ¿para qué quieres más novela que la que te he contado? En ella está todo. Y al que no le baste con ello, que añada de su cosecha lo que necesite.

Perquè l’amic de Felipe s’ha creat la seva imatge de don Sandalio i no té cap interès en descobrir qui era realment. Perquè, efectivament, el seu don Sandalio ja és la mar de real per ell. I amb Bartleby, tres quarts del mateix. Cadascú se’l fa seu a la seva manera, tot i que al final Melville sí que dona pistes sobre el perquè de la negativitat de Barlteby. En tot cas, el jo i el jo que les persones ens construeixen a sobre. Les persones i les imatges que ens en fem i la por a la desmitificació i aquell viure amb la idea que, en la ficció. Sigui com sigui, Bartleby ja és un ésser estimat, don Sandalio val molt la pena i Unamuno és del bo i milloret que tenim per aquestes regions de la Terra.

1 Comment

Filed under Ressenyes

La bêtise n’est pas mon fort

Accepto que aquest llibre és un clam idealista, però en el benentès que l’idealisme
no significa altra cosa que una elevació emfàtica de les idees.
 
Jordi Llovet és un feliç i conscient retrògrad convençut que aquesta suposada condició anacrònica seva no és sinó la condició d’un individu sensat i decent. Té raó. Tot i que algunes de les seves idees puguin considerar-se poc pràctiques, poc realistes, poc etcèteres, l’anacronisme és un factor tendre i necessari per fer de l’educació alguna cosa mínimament instructiva. Continuem. Home de lletres i erudit general, professor de la UB i traductor d’homes-hit com Rilke, Mann o Baudelaire en particular, Llovet ha aprofitat la prejubilació de la UB per escriure Adéu a la Universitat. L’eclipsi de les Humanitats, unes memòries de caire erudito-particular on explica els anys d’universitat (des que va començar “estudiant” a la UB, pels volts del 1968 i encara amb el règim franquista, ergo tot organitzacions sindicals i manifestacions i porres i ambient progre; fins al doctorat, els anys de docència i la prejubilació recent); es lamenta sobre l’estat deplorable de les actuals carreres de lletres, fruit, bàsicament, de la incursió d’aquella aberració anomenada Bolonya a l’universitat; i divaga sobre qüestions que interessen o haurien d’interessar mínimament als phoskitos que correm actualment per les facultats humanístiques.
 
El llibre pot considerar-se com una llista de tota la bibliografia suculenta i meravellosa que provoca doblegaments de pàgines, subratllats i una ampliació considerable de la llista de Grans Pendents: com diria Anna Pazos, en Llovet és un home-referència que confirma cada opinió amb una nota a peu de pàgina sobre tal o qual llibre o una cita il·lustrada, posa-hi Flaubert, Valéry o Petrarca. El llibre també pot considerar-se com les opinions d’un home que ha viscut la universitat des de dins i, conseqüentment, ha vist el canvi del pre-Bolonya al Bolonya actual i la situació interior de les Facultats de Lletres. D’altra banda, cal dir que el llibre també acumula anècdotes VIP que separen l’autor de l’àmbit de l’extrema pedanteria: trobades amb parentes kafkianes de Franz Kafka, conversió de Vila-Matas i Llovet en gentlemen anglesos per fugir d’un restaurant sense pagar, etcètera (ja he dit que eren VIP). En tot cas, considerar Adéu a la Universitat com unes simples memòries o les lliçons adoctrinadores d’un professor jubilat és totalment fora de lloc, així que miris com ho miris, la valoració és MOLT bona.
 
Això, no obstant, no treu que servidora afirmi l’existència de certes discrepàncies amb les idees de Jordi Llovet. És normal, sa i fins i tot generacional que, tot i simpatitzar amb moltes idees pel que fa a la “por” a les noves tecnologies (més per la introducció de els ordinadors a les aules de secundària que perquè la gent tingui blog –això és un blog, hola- tot i que això del món-apart-virtual també té un component gros de preocupació), tot i això, dic, és normal que no cregui que la suposada falta de disciplina de la joventut actual provingui del desmembrament de les estructures familiars i la decadència de l’Església. Bàsicament perquè servidora és la primera persona que té un respecte absolut i quasi religiós pels senyors que expliquen coses a les aules (per més que, sovint, els que expliquen coses a les aules no en tinguin pels seus alumnes) i posseeix una dignitat mínima que, tot i estar preocupada pel futur de la Humanitat, la porta a defensar la “generació perduda” de la que forma part.
 
Llovet aborda temes com la inutilitat de certes investigacions en l’àmbit de les Lletres, la banalització de l’educació universitària, que es fa palesa en cursos d’estiu que són d’autoajuda o màsters “espirituals” sense cap mena de sentit , la nostàlgia de l’intel·lectual i la seva separació de la “societat oficial” i la desaparició de una elit culta dominant i el mal (diu Llovet) que aquesta desaparició ha fet a la cultura europea. En tot cas, Llovet és conscientment anacrònic, però és que creu que “l’educació sempre ha consistit en una construcció artificial, en bona mesura ancrònica respecte els costums i els sabers de l’època”, de manera que no ens faria cap mal tornar als temps del domini del diàleg i la paraula, de la relació mestre-deixeble i totes aquestes històries boniques i tendres que nosaltres, generació perduda, ja no coneixerem.
 
En tot cas, cal matisar que Llovet no és tan apocalíptic com sembla: no parla de la mort de les Humanitats, com han insinuat Guayabero i Serrahima en certa il·lustració R.I.P., sinó d’un eclipsi. És a dir que Llovet té l’esperança que algun dia s’aixequi un Carlemany o un neoil·lustrat del segle XXI o XXII o XXIII i arregli tot això que ens passa amb l’ensenyament d’avui dia. És a dir que Llovet ve a dir que avui estem a Urgències però que el Sol tornarà a sortir algun dia, que és com dir que les humanitats són com les marmotes i avui dia, ves, hivernen.
P.D. Contra els malentesos: vull aclarar que el caràcter irònic del llenguatge d’aquest text és un defecte purament personal i inevitable que podria confondre’s amb cert sentiment sarcàstic davant del llibre del senyor Llovet: no, no i no. El llibre de Llovet és altament recomanable per tot aquell que senti una mínima preocupació pel futur de l’educació i les lletres (i sí, “potser ens hauriem de preocupar”) i que el caràcter anacrònic, i dic “anacrònic” perquè el mateix Jordi Llovet ha dit que se’l pot considerar així, em sembla prou sensat i necessari perquè les noves generacions creixin amb un mínim de cara i ulls. Fi.

Leave a Comment

Filed under General