Tag Archives: jonathan lethem

cangurs vestits d’esmòquing

Quan vaig donar el nom al taulell principal, em van enviar un paio que no era en Morgenlander ni en Kornfeld, i que no tenia cap relació amb el cas Stanhunt. De fet no era cap paio. Era una tia, una mossa, una dama; no sé mai com ho he de dir quan no vull ser groller. Perquè sempre sóc groller. Però ella em feia voler ser un altre, algú que no era.

Quin home, en Conrad Metcalf! Amant de les metàfores, d’un savoir faire elegantíssim, justicier com n’hi ha pocs, certament sapastre, amb el peculiar costum de regalar-se alguna ratlla entre servei i servei. Ell és el protagonista de Pistola, amb música de fons (Males Herbes, 2013), l’opera prima de Jonathan Lethem. Publicada originalment el 1994, la novel·la barreja una trama noir i detectivesca amb el retrat d’un futur distòpic, al pur estil orwellià.

lethem2

En Conrad, detectiu privat, decideix indagar en un cas d’assassinat mal resolt que pot portar una persona innocent a la presó, aquí el congelador. És així com ens endinsem en el cor de la trama, el fil narratiu de la novel·la: embolics de faldilles, amants equívocs, mainaderes esquarterades, negocis que brutegen per totes bandes. Si bé en alguns moments aquest thriller pot pecar d’excessivament embolicat, el suspens es manté durant tota la trama. El cas és, però, que l’escriptor de Brooklyn no ens regala el que hom podria jutjar com una “simple” novel·la de gènere (despectivíssima connotació, sí! Això podria obrir debat un altre dia) sinó que hi afegeix tocs d’altres estils i un llenguatge fresc i personalíssim.

De jove, Lethem va mamar des de tota la tradició de novel·la negra i de la ciència-ficció americana (ell parla de Philip K . Dick, Raymond Chandler, etcètera), fins a eminències internacionals com Calvino, Cortázar o Borges. El de Brooklyn és un escriptor simpatiquíssim, un personatge en tota regla. En una entrevista a The Paris Review, fa un repàs de la seva trajectòria literària i ens revela alguns secrets de la seva joventut:

Listen, you can’t imagine what a freak I was. I worked in used bookstores as a teenager. I grew up with hippies parents. I lived in a ten-year cultural lag. At all times. I had not the faintest idea what was contemporary. When I got to Bennington, and I found that Richard Brautigan and Thomas Berger and Kurt Vonnegut and Donald Barthelme were not “the contemporary”, but were in fact awkward and embarrassing and had been overthrown by something else, I was as disconcerted as a time traveler. The world I’d dwelled in was now apocryphal. No one read Henry Miller and Lawrence Durrell, the Beats were regarded with embarrassment. When all that was swept away, I stopped knowing what contemporary literature was. I didn’t replace it; just stopped knowing.

Així que aquest és el context en què Lethem comença a coure el que serà Pistola, amb música de fons. Lethem deixa el Bennington College, on descobreix què és realment la classe alta (ell tenia uns pares molt bohemis i progres i defensors aferrissats de l’escola pública, però no eren rics en absolut) i fa autoestop de Denver a Berkeley (“one of the stupidest and most memorable things I’ve ever done”), on treballarà en diverses llibreries. No sabem del cert per on parava Lethem l’any 1994, però Pistola, amb música de fons se situa a la costa californiana, així que tindria molt sentit que l’escriptor parés per allà.

lethem

Explica Lethem que de jove anava de mani en mani. Bé, la tradició continua: aquí el tenim fent un speech pel moviment Occupy Wall Street, on va anar acompanyat ni més ni menys que de Jennifer Egan! De fet, els dos formen part del col·lectiu Occupy Writers.

Per ser una opera prima, la de Lethem és una novel·la increïblement ben feta. Les raons són principalment dues: d’una banda, el retrat accidental d’un futur distòpic. I dic accidental perquè l’anem descobrint a través dels comentaris distrets de Metcalf; en cap moment s’hi posa més atenció. En tot cas, ens trobem en un món en què els animals han evolucionat i exerceixen funcions pròpies dels humans (cangurs macarrilles, xaietes mainaderes, micos que fan de detectius), on els psicòlegs són com Testimonis de Jehovà i van de porta en porta recitant fragments d’El malestar de la cultura de Freud (“No gràcies. No sóc creient”, respon un Metcalf desconcertat), on els nens prenen unes pastilles de creixement que els fa ser més cínics que els adults, on els diaris només contenen fotografies perquè la lletra impresa està prohibida pel govern i on les drogues, ai les drogues!, les drogues són la cosa més socialment acceptada de la Terra i porten noms tan sospitosos com acceptol, penediol, oblidol o evitol.

La funció, el simbolisme i l’evolució de la droga en aquesta novel·la, de fet, mereixeria tot un capítol a part. La droga compleix qualsevol desig emocional (oblidar? oblidar! acceptar? acceptar! evitar? evitar!), i arriba un moment que es converteix en l’eina de control del govern. Com sempre, però, Lethem ens retrata l’ús i abús de tal matèria tòxica amb el toc d’empatia que regala a la immensa majoria de personatges. Aquí tenim Metcalf a punt de regalar-se uns grams:

La meva mescla es decanta clarament cap a l’acceptol, amb un toc molt lleuger de penediol per donar-li aquell puntet agredolç i prou addictol perquè l’anhel no decaigui ni en els moments més foscos. En vaig esnifar una ratlla amb un bitllet de cent enrollat, i no vaig trigar a notar-ne els efectes. Era cosa fina. Vaig estar anys temptejant amb les proporcions, però quan vaig ensopegar amb aquesta mescla exacta vaig saber que havia trobat la meva fórmula màgica, el meu grial. Em feia sentir exactament com necessitava sentir-me. Millor.

En tot cas, Lethem ja va apuntar el seu art del pastiche i els seus referents a l’hora d’escriure aquesta novel·la a l’entrevista a The Paris Review (és que és una entrevista molt llarga):

Gun, with ocasional music is a piece of carpentry. I wanted to locate the exact midpoint between Dick and Chandler. William Gibson had published Neuromancer and people called it “hard-boiled science fiction”. I was like, Dude, that’s just well-written science fiction. It’s not hard-boiled. Those saying it had never read Pynchon, who Gibson was already doing. It’s Pynchon in spades, very nicely done. I thought, You want hard-boiled? The California tradition is quite exacting. I’ve actually read those books. Let me show you. And I fused the Chandler/Ross MacDonald Voice with those rote dystopia moves that I knew backwards and forwards from my study of Ballard, Dick, Orwell, Huxley, and the Brothers Strugatsky.

Il·lustració: Alexandra Chaves.

El segon gran encert, el Gran Encert, és purament literari. Lethem ens regala moments d’autèntica Immensitat Lírica, d’una majestuositat macarra i elegant alhora, tan agraciada com el mateix Conrad Metcalf, que és d’aquells que traginen una aura pipa i gavardina i seguretat però que mentalment s’estan obligant a no mirar-te els pits. Es tracta de la primera traducció al català d’aquesta lectura més que obligatòria, traduïda per un Ferran Ràfols Gesa totalment inspirat. Jo què sé, visca Brooklyn.

També pot interessar-te...

  • 50
    If you don't end up liking each one of Franzen's people, you probably just don't like people. David Gates (New York Times) sobre la novel·la The Corrections de Jonathan Franzen Si no t’acaben caient bé tots i cadascun dels personatges de Jonathan Franzen, és possible que siguis un ésser misàntrop…
    Tags: the, l, d, és, no, més, però, it, and, novel
  • 39
    “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
    Tags: l, és, d, no, però, més
  • 38
    La fantàstica editorial Routledge va tenir, ara ja fa uns anys, l’amabilitat de crear la subsèrie Thinking in Action. Amb ella han volgut presentar grans qüestions contemporànies —la religió, la ciència, la tecnologia, l’humor, la literatura, l’humanisme, etc.— de la mà d’alguns dels pensadors més rellevants dels últims anys: Slavoj Žižek,…
    Tags: és, the, l, d, no, and
  • 34
    Ens trobem amb Gary Shteyngart a la Llibreria Calders, una tarda de divendres. Fa bon dia, són les quatre de la tarda, tenim tant la vida per endavant com el dinar batallant a l’estómac. La parada a Barcelona és una de les últimes de la gira europea d’Shteyngart, que ha…
    Tags: és, no, d, però, l, més
  • 34
    ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d'any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l'any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s'allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més…
    Tags: d, és, l, no, més, novel, però

Leave a Comment

Filed under Ressenyes