Tag Archives: jonathan franzen

Great American Novel: les arrels

Sempre he pensat que això de la Great American Novel era una cosa que només els ianquis podien inventar-se. Una novel·la llarga, èpica, convincent, que descrigui un món concret i universal que parli, a fi de comptes, de la pròpia identitat dels Estats Units d’Amèrica. Evidentment, molts països tenen els seus Grans Escriptors: França té Balzacs i Flauberts, Rússia té Dostoievskis i Tólstois, etcètera. Però en general els acadèmics francesos no s’asseuen a discutir sobre què és i què no és “le Grand Roman Français”. La discussió al voltant d’un terme tan fort com la Great American Novel ha passat, sobretot, a un país d’alt nivell d’entusiasme i preocupació per l’excel·lència nacional com són els Estats Units d’Amèrica.

La idea de la Great American Novel (“G. A. N.”, com la va anomenar Henry James en una carta a William Dean Howells l’any 1880) ha variat bastant i ha patit molts alt-i-baixos al llarg dels anys. Els candidats, escollits per aquesta institució tan etèria que anomenem l’Acadèmia nord-americana, han estat molts i diversos: des de John Dos Passos i la seva trilogia U. S. A. fins a Llibertat de Jonathan Franzen, passant per la Pastoral americana de Philip Roth, la meitat de les obres de William Faulkner (❤) o noms menys coneguts com els de Bret Harte, Blanche Howard, Robert Grant o Mary Hallock Foote.

Time Franzen

Una coberta del “Time”, de l’agost del 2010. Diu que Franzen “show us the way we live now” = obsessió identitària potent. La foto és de Dan Winters.

Les arrels de la Great American Novel són eminentment polítiques; tant, que diria que es poden trobar ben bé als orígens de la fundació dels Estats Units. Efectivament, els britànics (altres països s’hi han instal·lat abans, però ells esdevenen els reis del galliner) arriben al territori verge (WAIT, que hi havia indígenes!) que són els Estats Units durant el segle XVII i s’hi van instal·lant. Al principi tot és adaptar-se a la llar i les noves condicions de vida, i no és fins a la segona meitat d’aquest segle que comença a aparèixer la idea d’una cultura en llengua anglesa diferent de la britànica: maneres diferents de tractar la llengua, un llenguatge literari més cru i auster, etcètera. Això té unes causes físiques evidents: aquesta gent viu en un poblat envoltat de territori desconegut, de llocs estranys i perillosos, amb un límit fronterer a tocar de casa a partir del qual no coneixen res de res. El barroquisme britànic i els versets de John Donne no serveixen per descriure els vastos paisatges nord-americans: molt a poc a poc, la llengua estatunidenca esdevé molt més primordial, descriptiva, austera.

Fent-ho ràpid i generalitzant fora mida, de la idea de cultura diferent es passa a la consciència de la diferència política, i d’aquesta als abusos econòmics dels britànics i a la voluntat de partir peres. In, inde, independència, criden els nord-americans. L’any 1776 la declaren, i aquest concepte de “país nou” tindrà una incidència brutal sobre la cultura estatunidenca. Ras i curt, la idea que cal crear una cultura que estigui a l’alçada de les expectatives del nou país marca moltíssim les lletres dels segles XVIII i XIX.

N’és un exemple Noah Webster, que va ser el primer en escriure un diccionari d’American English i el primer americà en viure de les seves obres (això últim degut al fet que també se’l coneix com el “pare del copyright”). L’any 1782, en una carta a John Canfield, Webster va deixar anar el següent càntic patriòtic:

America must be as independent in literature as in politics, as famous for arts as for arms.

Un any després, l’estat de Connecticut va passar l’Act of Encouragement of Literature and Genius, que bàsicament era la primera llei estatal nord-americana de copyright però que també implicava aquesta idea de posseir una literatura a l’alçada de les circumstàncies.

En una línia molt semblant, el mateix any 1782 l’escriptor St. John de Crèvecoeur publica Letters From An American Farmer, un conjunt de 12 cartes escrites fictíciament per un granger de nom James. Crèvecoeur era franco-britànic i va mantenir-se neutral durant la Guerra Civil, però la seva tercera carta també s’interroga sobre la identitat de l’individu nord-americà.

What then is the American, this new man? He is either an European, or the descendant of an European, hence that strange mixture of blood, which you will find in no other country. I could point out to you a family whose grandfather was an Englishman, whose wife was Dutch, whose son married a French woman, and whose present four sons have now four wives of different nations. He is an American, who leaving behind him all his ancient prejudices and manners, receives new ones from the new mode of life he has embraced, the new government he obeys, and the new rank he holds. He becomes an American by being received in the broad lap of our great Alma Mater. Here individuals of all nations are melted into a new race of men, whose labours and posterity will one day cause great changes in the world.

Aquí hi tenim, senyores i senyors, tota la caspeta idíl·lica i fundacional dels Estats d’Units d’Amèrica: que si la idea del melting pot, que si la idea del Manifest Destiny, que si la idea de la frontera. I, en tot cas, és un altre exemple que la qüestió de la pròpia identitat va prenent volada cap a finals del XVIII. Malgrat tot, William L. Hedges explica que la literatura d’aquella època continuava seguint els paràmetres del vell continent i els vells temps, que continuava basant-se en paràmetres britànics i que, bàsicament, no gaudia de gaire virtuts. Segons afirma aquest acadèmic,

Las razones para este bajo nivel habría que buscarlas en el estado de subdesarrollo de la educación superior en Estados Unidos, la escasez de libros y bibliotecas, la ausencia de una verdadera clase social con el suficiente tiempo libre, y un relativo poco respeto por la literatura.

“The Great Gatsby” ha estat una de les candidates més curtes a Great American Novel. Aquí sir Fitzgerald en versió de David Levine.

La preocupació per l’estat de la literatura nacional, doncs, sembla que era un fet prou real i debatut. És així com, a partir de la primera meitat del segle XIX, aquesta obsessió per fer una literatura pròpia i nostrada també exigeix qualitat, excel·lència, caché. El 1837, a la Phi Betta Kapa Society de la Universitat de Harvard, Ralph Waldo Emerson pronuncia una conferència incendiària sobre com hauria de ser “The American Scholar” davant d’un grup d’universitaris elitistes que se’l miren amb uns ulls com plats. Aquí, Emerson també exigeix una mica d’aire fresc: l’aparició d’un intel·lectual amb idees noves i confiança en sí mateix, un Man Thinking que, com a tal, se separi dels vincles amb el passat i sigui capaç de ser crític i pensar amb claredat. De fet, Emerson fa una crida a una mena d’insurrecció literària, de revolució de les lletres:

Meek young men grow up in libraries, believing it their duty to accept the views, which Cicero, which Locke, which Bacon, have given, forgetful that Cicero, Locke, and Bacon were only young men in libraries, when they wrote these books.

Ras i curt, Emerson està fent una crida a posar-se les piles i adquirir cert criteri. Segons emana del seu text, només els acadèmics lliures i valents poden estar al capdavant de la cultura dels Estats Units d’Amèrica. Tot és èpic, senyores i senyors. De fet, aquesta conferència seria considerada per Oliver Wendell Homes com la “versió intel·lectual de la Declaració d’Independència”.

I la Great American Novel? De fet, la idea de la G. A. N. no apareix fins l’any 1868, tres anys després de la fi de la Guerra Civil Americana (1861-1865). Tenim un Sud fet pols i un Nord guanyador. La falta d’unitat és aclaparadora. És en aquest context que es fa la primera crida a una Great American Novel que sigui capaç de descriure en què consisteix la identitat americana. La G. A. N. és, en aquest sentit, una estratègia d’unificació dels de dalt i els de baix, un mecanisme de nation-building, és el fruit de la necessitat de trobar unitat en un territori de quasi 10 milions de quilòmetres quadrats.

john gast, american progress, 1872

John Gast, “American Progress”, 1872. Després de la Guerra Civil Americana (1861-1865) comencen a aparèixer diversos intents de fer pinya.

I qui va ser el primer a encunyar aquest terme?, us preguntareu vosaltres, oh lectors que esteu resistint la meva xapa amb paciència i diligència. Diuen que una de les primeres persones en escriure-ho sobre paper va ser John William DeForest. El 9 de gener de 1868, a les pàgines de The Nation, DeForest va fer una crida a la redacció de la Great American Novel i una breu explicació sobre els intents reeixits (però, així i tot, intents) que s’havien fet fins ara. Efectivament, DeForest parla de la Great American Novel com “the picture of ordinary emotions and manners of American existence” i proposa la Uncle Tom’s Cabin de Harriet Beecher Stowe com una de les aproximacions més efectives al fenomen.

Per justificar-ho, DeForest afirma que la Uncle Tom’s Cabin té “a national breadth to the picture, truthful outlining of character, natural speaking, and plenty of strong feeling”. Efectivament, un dels trets bàsics de la Great American Novel és aquesta combinació d’història concreta i història nacional o universal: el fet que els nòrdics i els surenys que descriu la senyora Stowe són ben bé com els nòrdics i els surenys que coneixem. És (posem-nos patriòtics) el que DeForest descriu com “a picture of American life”, amb totes les dosis necessàries d’autocrítica. I aquest és un dels trets que encara avui dia defineixen la Great American Novel: el fet de parlar de la pròpia identitat dels Estats Units, de la manera de fer i què vol dir ser estatunidenc.

És clar, el tema de la identitat nord-americana els tocava tan d’aprop que la idea de la Great American Novel va calar ràpid, alhora que va ser quasi instantàniament menyspreada i convertida en clixé. Com explica Lawrence Buell,

In short, it didn’t take long, as another late-ninteenth-century witness puts it [el testimoni és James L. Allen, el 1891], for the term to pass ‘into well-nigh national acceptance along with other great American things, such as “the great American sewing-machine, the great American publich school, the great American sleeping-car,” and in general the great American civilization.

Aquesta última idea sobre la identitat estatunidenca dibuixa un cercle i ens porta al principi de tot, al grup de britànics que arriba a unes terres desconegudes i comença a crear-se una cultura pròpia, i una política pròpia. I, més tard, al grup de ja exbritànics que ha constituït un país propi i una identitat nova i exigeix una cultura a l’alçada de les circumstàncies. Si bé hi ha qui diu que la idea de la Great American Novel es va crear com una estratègia per fer pinya i reunificar el Sud i el Nord, tots aquests articles i manifestacions apunten a una recerca prèvia i similar.

I aquí la teniu: la Great American Novel, la gran volada dels nord-americans, un terme que sempre s’ha entès com utòpic però que avui dia encara genera tones de literatura i alguns candidats (els últims, David Foster Wallace o Jonathan Franzen) perquè, ai las!, els Estats Units d’Amèrica continuen sent un misteri per als estatunidencs mateixos. Diuen que tothom en parla amb certa ironia, sí, però mitja Acadèmia nord-americana ja s’ha llegit les set-centes pàgines que ha publicat Lawrence Buell aquest any sobre tal utòpica empresa. Però aquestes set-centes pàgines són per un altre dia. 

Articles  i saviesa aliena utilitzada:
- “The Rise and Fall of the Great American Novel”, Lawrence Buell,
- “The American Scholar“, Ralph Waldo Emerson,
- “Letters From An American Farmer“, St. John Crévecoeur,
- “The Great American Novel“, John William DeForest,
Historia de la literatura norteamericana, Emory Elliott (coord.) i
El curs que ha impartit Sam Abrams sobre la Gran Novel·la Americana a La Central.

També pot interessar-te...

  • 40
    David Foster Wallace es va treure les cadenes, va donar mitja volta, va emprendre el difícil camí ascendent, va sortir de la cova i va veure amb els seus propis ulls totes les misèries i frustracions i neurosis i avorriments i depravacions sexuals i sentiments contradictoris que configuraven les persones…
    Tags: del, d, és, l, wallace, al, dels, foster, david
  • 40
    He visto playas de sacarosa y aguas de un azul muy brillante. He visto un traje informal completamente rojo con las solapas evasé. He notado el olor de la loción de bronceado extendida sobre diez mil kilos de carne caliente. Me han llamado “colega” en tres países distintos. He visto…
    Tags: del, l, és, foster, wallace, d, david
  • 40
    If you don't end up liking each one of Franzen's people, you probably just don't like people. David Gates (New York Times) sobre la novel·la The Corrections de Jonathan Franzen Si no t’acaben caient bé tots i cadascun dels personatges de Jonathan Franzen, és possible que siguis un ésser misàntrop…
    Tags: the, l, d, és, dels, del, franzen, of, david, and
  • 34
    And in the eyes of the hungry there is a growing wrath. In the souls of the people the grapes of wrath are filling and growing heavy, growing heavy for the vintage. (I als ulls dels famolencs hi ha una ira creixent. A l’ànima de la gent el raïm de…
    Tags: the, d, dels, al, of, del, l, and, steinbeck, john
  • 30
    El mundo ha proclamado la libertad, sobre todo en estos últimos tiempos, ¿y qué vemos en esta libertad suya? ¡Nada más que la esclavitud y el suicidio! El monjo Zosima a Els germans Karamàzov Va passar un dimecres qualsevol en un vagó de la línia 1 del metro. Una senyora…
    Tags: del, al, és, dels, foster, wallace, david

Leave a Comment

Filed under Ressenyes

família Lambert: nosaltres també

If you don’t end up liking each one of Franzen’s people, you probably just don’t like people.

David Gates (New York Times) sobre la novel·la The Corrections de Jonathan Franzen

Si no t’acaben caient bé tots i cadascun dels personatges de Jonathan Franzen, és possible que siguis un ésser misàntrop que odia la humanitat. És improbable, de fet, que hagis arribat a llegir The Corrections (2001), novel·la amb la qual Mr. Franzen va entrar per la porta gran a la galeria de must nord-americans i, el que és més important, a l’orla de hits immortals d’Els de dalt. Subcribim doncs aquesta apreciació de David Gates, escriptor i crític literari al NYT Review of Books. I afegim que la simpatia que ens generen els protagonistes de la novel·la, per molt que es tracti de parelles d’ancians del Midwest, banquers yuppies depressius, chefs adictes al sexe adúlter o irresponsables que només pensen en sucar el melindro, es deu a un sentiment molt fort d’Empatia. Empatia en majúscules: pels que es contradiuen, pels que haurien de ser feliços però no, pels que fracassen, pels que es passen la vida fugint dels seus pares només per descobrir que en són una copia maldestre.

franzen

The Corrections és com agafar Flaubert o Stendhal i posar-los a escriure sobre la societat americana del XXI. Zero innovacions formals, tema més clàssic que anar a peu -una família, els Lambert, i els intríngulis interns dels seus membres- i un desenvolupament més o menys lineal. Lluny de resultar un tostón arcaic, provoca l’agradable sensació de saber exactament què s’està llegint i què se’n pot esperar. I en avançar el tema, de fet, no només no decep sinó que supera expectatives. The Corrections crea un món que podria ser perfectament el nostre (el meu, el teu, etc.) a partir del relleu dels personatges, dins la psique dels quals se’ns dirigeix amb un punt d’ironia a l’estil de David Foster Wallace en versió continguda i elegant:

It [The Corrections] creates the illusion of giving a complete account of a world, and while we’re under its enchantment it temporarily eclipses whatever else we may have read. (David Gates)

Efectivament: Franzen genera la il·lusió de donar-nos el recompte complet d’un món, i eclipsa temporalment qualsevol cosa que puguem estar llegint. L’atmosfera creada per Franzen és tan palpable, l’evolució psicològica de cada personatge tan acurada, el seu patiment tant real, que ens entren ganes de travessar el paper, plantar-nos a St. Jude o a Philadelphia i consolar Enid i Alfred Lambert, o els seus fills Chip, Gary i l’estimadíssima Denise, amb un gran i empàtic “Jo També”.

Jonathan-Franzen-006

Jonathan Franzen

Implícit en aquest drama familiar quotidià no podia faltar el retrat de la societat ianqui. Franzen en parla en clau generacional, pares vs. fills, a través d’una família separada per la gran Frontera que divideix l’Amèrica profunda de l’Amèrica cool de les costes. Els tres descendents dels Lambert fugen a la que poden de la llar paterna, en part per deixar enrere una Amèrica provinciana i poc atractiva. Un país paral·lel habitat per gent grassa, lletja, desarreglada i ignorant que creu encara en uns valors arcaics i que celebra el nadal amb un delit vergonyós.

En aquest sentit, Gary Lambert -el fill banquer, casat, tres fills, casa adosada a suburbi de Philadelphia- és l’encarnació més obvia del materialisme orientat a chasing the perfect cool. Gary menysprea el populacho que, com ell però amb menys diners, es creu amb dret de perseguir the identical pursuit of feeling extraordinary, el somni Americà que hauria d’estar restringit a una èlit:

and meanwhile the sad truth was that not everyone could be extraordinary, not everyone could be extremely cool; because whom would this leave to be ordinary? Who would perform the thankless work of being comparatively uncool?

A l’altra banda del ring tenim el pare d’en Gary, el senyor Alfred Lambert, que va ser un respectable enginyer abans que la decadència física i mental l’apartés de la lucidesa. Un home de principis, de la vella escola, que encara valorava l’austeritat i la feina ben feta. Un home que òbviament mai va saber comunicar-se amb els seus fills ni satisfer la seva dona: mariconades les justes, que estem a terra de red necks. Un home que, el dia que va veure un treballador de la seva empresa de ferrocarrils dient-li a un altre “take it easy”, i fent pauses per cafè i fumant en horari laboral, va veure també un món sòlid de Gent Com Cal caient a trossos. (A mi m’agradaria gravar la reacció d’Alfred Lambert en un poc probable viatge seu a la Grècia actual, però això ja són figues d’un altre paner).

Alfred i Gary, father and son, dues generacions que es repel·leixen i que es reafirmen en la seva seguretat de no ser com l’altre. Il·lusió que s’esquerda paulatinament quan Gary es descobreix amb horror mimetitzant actituds del seu pare: passant llargues hores a l’oficina per evitar l’ambient familiar, veient La Depressió Clínica treure el cap amenaçadorament, sent poc més que un enemic pels seus fills. L’etern dilema del free will contra la dictadura dels gens.

franzen wallace

Altures: Jonathan Franzen i David Foster Wallace

Les correccions, però, podrien ser moltes: les que Chip Lambert -the failure- intenta fer al guió cinematogràfic que escriu eternament, basat en la seva experiència com a professor progre seduït per una alumna i caigut en desgràcia. Les que Enid Lambert voldria efectuar en el seu marit Alfred, malalt de pàrkinson, depressiu i apàtic. La GRAN correcció que porta Denise Lambert a viure una vida més lliure i digna, etcètera. En tot cas, ens sumem -ara sí- a la febre Franzen, i assegurem que aquest llibre és, serà i haurà estat un exemple claríssim de gimnàstica cerebral de la bona, de la que ens recorda why we read serious fiction in the first place.

També pot interessar-te...

  • 50
    Quan vaig donar el nom al taulell principal, em van enviar un paio que no era en Morgenlander ni en Kornfeld, i que no tenia cap relació amb el cas Stanhunt. De fet no era cap paio. Era una tia, una mossa, una dama; no sé mai com ho he…
    Tags: d, no, and, the, és, l, novel, però, it, més
  • 43
    “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
    Tags: l, és, d, no, del, però, al, més
  • 42
    Ens trobem amb Gary Shteyngart a la Llibreria Calders, una tarda de divendres. Fa bon dia, són les quatre de la tarda, tenim tant la vida per endavant com el dinar batallant a l’estómac. La parada a Barcelona és una de les últimes de la gira europea d’Shteyngart, que ha…
    Tags: és, no, d, però, l, més, gary
  • 40
    Sempre he pensat que això de la Great American Novel era una cosa que només els ianquis podien inventar-se. Una novel·la llarga, èpica, convincent, que descrigui un món concret i universal que parli, a fi de comptes, de la pròpia identitat dels Estats Units d'Amèrica. Evidentment, molts països tenen els…
    Tags: the, d, novel, l, és, of, dels, and, del, al
  • 39
    ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d'any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l'any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s'allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més…
    Tags: d, és, l, no, més, del, novel, al, seva, però

Leave a Comment

Filed under Ressenyes

la febre franzen

Una setmana després d’haver acabat Llibertat, encara em pregunto (molt fluixet, no fos cas que se’ns enfadessin) on és exactament el que tants han anomenat “la Gran Novel·la Americana”. Vull dir que la novel·la de Jonathan Franzen m’ha agradat, m’ha agradat fins i tot bastant tirant a molt, però segurament els mitjans de comunicació i les xarxes socials havien elevat la novel·la a nivells tan celestials i transcendentalíssims que a mi ai!, aquesta febre franzeniana no se m’ha contagiat per enlloc. 

A nivell estètico-literari (això que ens agrada tant que les frases siguin retòriques i estiguin molt ben escrites) la prosa de Franzen no m’ha semblat gens espectacular, la veritat. Diria que la força de l’argument va en detriment de la qualitat estrictament literària de l’obra, però, i aquí ve el quid de tant elogi, l’argument és força potent: Franzen fa un retrat ferotge i seriós i gens pietós de la societat nord-americana que deu haver posat trist a més d’una Patty i més d’un Walter que hi ha rondant pels Estats Units i que ha entusiasmat a crítics i articulistes diversos, que l’han elogiat com una novel·la viva, extasiant, extraordinària, novel·la de la dècada, novel·la del segle, etcètera. De fet, Franzen ha estat portada del Time, cosa seria, perquè des del 1923 els únics escriptors que han estat portada d’aquesta revista havien estat Salinger, Nabokov, Toni Morrison, Joyce i Updike. 
En tot cas, m’ha semblat molt interessant la manera com Franzen fa que cada personatge creixi i s’individualitzi. En aquest sentit, la complexitat de les relacions familiars implica un joc de contradiccions increïblement ben fet: la majoria de personatges es creen en oposició a altres personatges dels quals, mal que els pesi, no poden escapar. La Patty decideix que serà una bona dona només per putejar la seva família; el Walter decideix com serà la seva vida perquè en cap cas vol que s’assembli a la de la seva família; el Joe actua intentant fer mal a la persona que més l’estima, la Patty; en Walter s’allunya tant com pot del seu millor amic Richard Katz; fins i tot el Walter i la Patt actuen oposant-se constantment l’un a l’altre. 

En qualsevol cas, però, el més interessant és que cap d’aquests personatges pot evitar la necessitat del seu ésser oposat, d’aquest ésser amor-odi que els fa ser com són. En aquest sentit, la Patty i en Richard es desitgen però no es necessiten entre ells, mentre que tots dos necessiten profundament en Walter. Això, òbviament, fa que la vida d’en Walter, que era un home amb Molt Bones Intencions, acabi convertint-se en un Pollastre de Tamany Considerable.

Jonathan Franzen també va sortir al xou de l’Oprah Winfrey.
Tot això per dir que un dels leitmotivs de Llibertat és la relació entre llibertat i poder, i que en la creació de la personalitat de cada personatge ja hi veiem el link que Franzen vol teixir entre aquestes dues forces i la força de la família. Tot i que el llibre també tracta temes com l’Iraq o l’ecologisme i analitza l’oposició poder-llibertat a molts altres nivells, l’escala més casolana ja reflecteix les implicacions (i complicacions) entre poder i llibertat que comporten les relacions familiars, socials i matrimonials. Qui és més lliure, el Walter o el Richard Katz? La Connie o en Joe? La Patty o en Walter? El Jonathan o l’Oprah?, i tal. 

1 Comment

Filed under Pares i fills