Tag Archives: jon lee anderson

2003: la caiguda de Bagdad

I said, a little lamely: “Inshallah, if God wills, things will change.”

“No,” he replied softly. “Maybe in America things change, but not in the Middle East. Nothing ever changes in the Middle East.”

Jon Lee Anderson, intentant ser optimista a The Fall of Baghdad

El dia 9 d’abril de 2003 els tancs americans van entrar a Bagdad, capital de l’Iraq, després de tres setmanes d’invasió terrestre a la resta del país. Fins aquell mateix moment, el règim de Saddam havia estat assegurant que la guerra estava guanyada i que la coalició no tenia cap possibilitat. Ja feia uns mesos que el reporter Jon Lee Anderson donava voltes per allà, prenent notes pel que esdevindria la seva monumental crònica de la guerra, The Fall of Baghdad. Ara, que veiem com aquest país (si se’n pot dir així) cau a trossos, i ens preguntem per les causes d’aquest femer, és un bon moment per revisar el testimoni d’aquest tros de periodista.

El país no havia entrat al segle XXI amb un passat massa afable a les seves esquenes. No obstant —o potser degut a— la seva localització estratègica i les seves reserves de petroli, l’Iraq no havia conegut cap episodi remotament democràtic en els últims temps. Va sortir de quatre segles sota domini otomà per esdevenir una colònia de l’Imperi Britànic; en retirar-se de la zona el 1932, els anglesos van deixar al poder una monarquia haiximita amiga perquè controlés el panorama d’acord amb els seus interessos (petrolífers). La família reial va ser destronada el 1958 durant una revolució dels oficials iraquians, que al seu torn van ser apartats del poder en un cop d’Estat del Partit “Socialista” Baas el 1968. Un dels conspiradors del partit, Saddam Hussein al-Tikriti, esdevindria l’home fort del país i deu anys després es col·locaria al capdavant el govern.

SaddamHussein

Saddam Hussein

La dictadura de Saddam Hussein va esdevenir una de les més implacables i delirants de la història de la regió. La seva figura posseïa una mena d’aura mítica, un Big Brother megalomaníac i omnipresent, tot i que gairebé mai no es deixava veure en públic. Si bé molts de nosaltres vam créixer creient que Saddam era l’amant gai i sadomasoquista del Diable, el cert és que la seva tirania va ser un fenòmen totalment tèrbol i opac; una opacitat que el règim va saber utilitzar en favor seu, de cara a la opinió pública internacional, quan els de les Açores van començar a parlar d’armes químiques inexistents, d’eixos del mal i d’invasions inevitables. Jon Lee Anderson viatja per primera vegada a l’Iraq el 2002, quan la guerra ja és previsible, atret pel “phenomenon of Saddam Hussein”:

In a sense, Saddam inhabited a mythological realm, like a throwback to Herod’s days, when warrior kings reigned as semidivine creatures, malevolent and munificent all at once, capable of the greatest cruelties as well as the most extravagant gestures of patronage. (…) Anything that could be said of Saddam had become, somehow, believable.

Aquest és potser el principal encert del seu relat: que l’autor hi va ser abans, durant i després de l’arribada de les tropes. Així, Anderson té temps —i diners: no oblidem que escriu pel New Yorker per prendre’s-ho amb calma: viatja a l’Iran per entrevistar refugiats iraquians shiites, explica amb pèls i senyals els delirants preparatius antiarmes químiques a què són sotmesos els periodistes, etc. En definitiva, s’esplaia en qüestions que podrien semblar tangencials, però que contribueixen a una representació molt més sòlida de l’atmosfera de la ciutat en el crepuscle del règim de Saddam. Si bé molts desitgen veure caure el dictador, desconfien de les intencions de l’Uncle Sam i temen una futura ocupació americana.

Anderson també deixa constància de les penúries viscudes pels periodistes estrangers que volen a Bagdad per cobrir la invasió. Tots ells viuen sota una contínua paranoia persecutòria, lloguen habitacions en diferents hotels per si algun és bombardejat i saben que poden ser deportats o detinguts en qualsevol moment, amb causa o sense. En aquesta guerra, com a tota guerra moderna, la càmera o el quadern no els protegeixen d’esdevenir víctimes del foc creuat. El dia previ a la caiguda de Bagdad, l’hotel Palestina, on s’allotjava gran part dels reporters, va ser atacat per un tanc americà. Dos periodistes van morir a l’atac (entre ells José Couso, reporter gràfic i càmera per Telecinco) i uns quants van resultar ferits. Anderson explica que, en assabentar-se de la notícia, va córrer cap a l’hospital Al-Kindi, on havien portat les víctimes. Des d’allà descriu un panorama apocalíptic: cossos cremats, persones mutilades tirades pels passadissos, els plors histèrics d’una mare davant els cadàvers ensangonats dels seus dos fills petits, plors dels quals poc a poc es va contagiant tot el personal. Inclús Anderson es reconeix superat: “I was overcome and went outside and sat down. I wept.”.

Aquest és pràcticament l’únic moment en què es difumina la distància clínica de l’autor amb el relat, revelant-se com a subjecte amb emocions i —inevitablement— partícip de la història. L’altre té lloc quan, en una temerària excursió al gueto shiita de Sadr City, es veu rodejat de milicians armats amb una pinta extremadament poc amigable. Anderson reconeix, telegràficament, en plan gentleman britànic, que tem per la seva vida (“I became very afraid but tried to conceal it”), i evoca un episodi “particulary terrifying” viscut anys abans a Gaza, quan un grup de palestins va estar apunt de matar-lo a pedrades com a represàlia per una acció de l’exèrcit d’Israel.

fall-baghdad-jon-lee-anderson-new-yorker

“The Fall of Baghdad” de Jon Lee Anderson, publicat per Penguin.

A part d’això, la crònica està narrada des d’un distanciament prudent i escèptic, marca de la casa New Yorker. Anderson aixeca una cella tant davant dels defensors acèrrims de Sadam com dels pacifistes occidentals que acudeixen a Bagdad a fer d’escuts humans, els so-called human shields -activistes que venien de tot el món per dissuadir els bombarders aliats d’atacar escoles, hospitals, etc. amb la seva presència, i que el règim de Saddam pretenia utilitzar per protegir refineries de petroli. Aquesta ambivalència en el discurs antibèlic occidental, que defensava la dictadura militar de Saddam amb un lliri a la mà, sembla molestar una mica el sr. Jon Lee.

Amb tot, els judicis es desprenen amb comptagotes. Anderson no cau en la temptació de fer literatura de la desgràcia ni recorre al periodisme de predicció, ni tan sols en els moments prebèlics més tensos o durant el caos posterior a la caiguda de Bagdad, quan la ciutat es converteix en un botí gegant per saquejadors i delinqüents. Al contrari, el relat se sosté en base a una pacient i massiva recollida de dades i fets observables. El reporter anota totes les opinions que se li creuen pel davant: la del seu conductor Sahab, la del líder d’una milícia xiïta, la de cinc-cents vianants qualsevols o la d’Ala Bashir, un artista i cirurgià que fou confident de Saddam i amb qui Anderson acaba tenint una relació propera a l’amistat. [Si a algú li interessa la història, i no veig per què no hauria de fer-ho, l'autor en parla en aquest vídeo al minut 17:25 aprox.]

baghdad

Soldats americans enderroquen una estàtua de Saddam Hussein, el 9 d’abril de 2003

El testimoni d’Anderson també té valor com a deconstructor de mites, creats sovint per la manca de context i la tasca simplificadora de la televisió. L’enderrocament d’una estàtua de Saddam per part d’un tanc americà, per exemple, va esdevenir un símbol de la fulminant victòria aliada; milers de teleespectadors van presenciar en directe com una suposada multitud iraquiana aplaudia els alliberadors. Anderson passava per allà i va recollir el fet com un més, sense atribuir-li cap significació especial. Més endavant, quan aquella mateixa plaça esdevé un punt de trobada de les periòdiques manifestacions antiyankis, explica que en tot cas allò va ser un símbol pels quatre occidentals que volien creure que la guerra era coser y cantar, però que pels iraquians només marcava l’inici d’un període incert i violent i, com s’ha vist, no gaire millor al d’abans de la invasió.

The toppling of Saddam’s statue in Fardous Square had symbolized a great deal to people abroad, and perhaps especially to Americans, who witnessed the moment on their television screens and who believed it had marked the end of the war in Iraq. But to most Iraqis, who knew that Saddam himself had eluded capture and was still capable of inflicting great harm, the event had been a largely irrelevant show.

Anderson marxa d’un Bagdad instaurat en el caos i la inseguretat més absolutes. L’enderrocament del règim ha obert la caixa de Pandora i han sortit a la llum totes les tensions ètnico-religioses reprimides per la mà dura de Saddam. Soldats americans, postadolescents de Missouri o Florida, es moren de fàstic en un país incomprensible on no són tractats com a alliberadors, sinó repudiats i atacats a la primera de canvi. No era la missió heroica que els havien venut, i tampoc no era la guerra d’alliberació que havia comprat el públic occidental. És durant aquests episodis quan són necessaris els testimonis assenyats: una mena de peu de foto de 400 pàgines per poder mirar enrere, tal dia com avui, per provar d’entendre què es va fer malament. Perdoneu pel totxaco, però algú ho havia de dir.

També pot interessar-te...

  • 37
    La fantàstica editorial Routledge va tenir, ara ja fa uns anys, l’amabilitat de crear la subsèrie Thinking in Action. Amb ella han volgut presentar grans qüestions contemporànies —la religió, la ciència, la tecnologia, l’humor, la literatura, l’humanisme, etc.— de la mà d’alguns dels pensadors més rellevants dels últims anys: Slavoj Žižek,…
    Tags: és, the, l, d, no, of, to, and
  • 36
    “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
    Tags: l, és, d, no, del, al, més
  • 33
    That is the fate of our generation. That is our choice —to be ready and armed, tough and hard. Discurs del militar israelià Mose Dayan, 1956 Fa poc més d’un any que My Promised Land del periodista israelià Ari Shavit va publicar-se, i HBO ja ha anunciat que produïrà una sèrie documental inspirada en…
    Tags: the, l, dels, no, d, és, of, and, del, al
  • 31
    ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d'any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l'any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s'allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més…
    Tags: d, és, l, no, més, del, al, seva, dels
  • 30
    Europa ha perdut el nord. Set anys després de la crisi financera, la majoria del continent encara no s’ha recuperat. Crisi de deute públic irresolta, milers d’immigrants morint al Mediterrani a les portes d’Europa i cada cop més discursos xenòfobs són només alguns dels problemes que assetgen el vell continent.…
    Tags: the, l, és, no, del, of, to, al, què, més

Leave a Comment

Filed under Ressenyes