Tag Archives: john steinbeck

Great American Novel: les arrels

Sempre he pensat que això de la Great American Novel era una cosa que només els ianquis podien inventar-se. Una novel·la llarga, èpica, convincent, que descrigui un món concret i universal que parli, a fi de comptes, de la pròpia identitat dels Estats Units d’Amèrica. Evidentment, molts països tenen els seus Grans Escriptors: França té Balzacs i Flauberts, Rússia té Dostoievskis i Tólstois, etcètera. Però en general els acadèmics francesos no s’asseuen a discutir sobre què és i què no és “le Grand Roman Français”. La discussió al voltant d’un terme tan fort com la Great American Novel ha passat, sobretot, a un país d’alt nivell d’entusiasme i preocupació per l’excel·lència nacional com són els Estats Units d’Amèrica.

La idea de la Great American Novel (“G. A. N.”, com la va anomenar Henry James en una carta a William Dean Howells l’any 1880) ha variat bastant i ha patit molts alt-i-baixos al llarg dels anys. Els candidats, escollits per aquesta institució tan etèria que anomenem l’Acadèmia nord-americana, han estat molts i diversos: des de John Dos Passos i la seva trilogia U. S. A. fins a Llibertat de Jonathan Franzen, passant per la Pastoral americana de Philip Roth, la meitat de les obres de William Faulkner (❤) o noms menys coneguts com els de Bret Harte, Blanche Howard, Robert Grant o Mary Hallock Foote.

Time Franzen

Una coberta del “Time”, de l’agost del 2010. Diu que Franzen “show us the way we live now” = obsessió identitària potent. La foto és de Dan Winters.

Les arrels de la Great American Novel són eminentment polítiques; tant, que diria que es poden trobar ben bé als orígens de la fundació dels Estats Units. Efectivament, els britànics (altres països s’hi han instal·lat abans, però ells esdevenen els reis del galliner) arriben al territori verge (WAIT, que hi havia indígenes!) que són els Estats Units durant el segle XVII i s’hi van instal·lant. Al principi tot és adaptar-se a la llar i les noves condicions de vida, i no és fins a la segona meitat d’aquest segle que comença a aparèixer la idea d’una cultura en llengua anglesa diferent de la britànica: maneres diferents de tractar la llengua, un llenguatge literari més cru i auster, etcètera. Això té unes causes físiques evidents: aquesta gent viu en un poblat envoltat de territori desconegut, de llocs estranys i perillosos, amb un límit fronterer a tocar de casa a partir del qual no coneixen res de res. El barroquisme britànic i els versets de John Donne no serveixen per descriure els vastos paisatges nord-americans: molt a poc a poc, la llengua estatunidenca esdevé molt més primordial, descriptiva, austera.

Fent-ho ràpid i generalitzant fora mida, de la idea de cultura diferent es passa a la consciència de la diferència política, i d’aquesta als abusos econòmics dels britànics i a la voluntat de partir peres. In, inde, independència, criden els nord-americans. L’any 1776 la declaren, i aquest concepte de “país nou” tindrà una incidència brutal sobre la cultura estatunidenca. Ras i curt, la idea que cal crear una cultura que estigui a l’alçada de les expectatives del nou país marca moltíssim les lletres dels segles XVIII i XIX.

N’és un exemple Noah Webster, que va ser el primer en escriure un diccionari d’American English i el primer americà en viure de les seves obres (això últim degut al fet que també se’l coneix com el “pare del copyright”). L’any 1782, en una carta a John Canfield, Webster va deixar anar el següent càntic patriòtic:

America must be as independent in literature as in politics, as famous for arts as for arms.

Un any després, l’estat de Connecticut va passar l’Act of Encouragement of Literature and Genius, que bàsicament era la primera llei estatal nord-americana de copyright però que també implicava aquesta idea de posseir una literatura a l’alçada de les circumstàncies.

En una línia molt semblant, el mateix any 1782 l’escriptor St. John de Crèvecoeur publica Letters From An American Farmer, un conjunt de 12 cartes escrites fictíciament per un granger de nom James. Crèvecoeur era franco-britànic i va mantenir-se neutral durant la Guerra Civil, però la seva tercera carta també s’interroga sobre la identitat de l’individu nord-americà.

What then is the American, this new man? He is either an European, or the descendant of an European, hence that strange mixture of blood, which you will find in no other country. I could point out to you a family whose grandfather was an Englishman, whose wife was Dutch, whose son married a French woman, and whose present four sons have now four wives of different nations. He is an American, who leaving behind him all his ancient prejudices and manners, receives new ones from the new mode of life he has embraced, the new government he obeys, and the new rank he holds. He becomes an American by being received in the broad lap of our great Alma Mater. Here individuals of all nations are melted into a new race of men, whose labours and posterity will one day cause great changes in the world.

Aquí hi tenim, senyores i senyors, tota la caspeta idíl·lica i fundacional dels Estats d’Units d’Amèrica: que si la idea del melting pot, que si la idea del Manifest Destiny, que si la idea de la frontera. I, en tot cas, és un altre exemple que la qüestió de la pròpia identitat va prenent volada cap a finals del XVIII. Malgrat tot, William L. Hedges explica que la literatura d’aquella època continuava seguint els paràmetres del vell continent i els vells temps, que continuava basant-se en paràmetres britànics i que, bàsicament, no gaudia de gaire virtuts. Segons afirma aquest acadèmic,

Las razones para este bajo nivel habría que buscarlas en el estado de subdesarrollo de la educación superior en Estados Unidos, la escasez de libros y bibliotecas, la ausencia de una verdadera clase social con el suficiente tiempo libre, y un relativo poco respeto por la literatura.

“The Great Gatsby” ha estat una de les candidates més curtes a Great American Novel. Aquí sir Fitzgerald en versió de David Levine.

La preocupació per l’estat de la literatura nacional, doncs, sembla que era un fet prou real i debatut. És així com, a partir de la primera meitat del segle XIX, aquesta obsessió per fer una literatura pròpia i nostrada també exigeix qualitat, excel·lència, caché. El 1837, a la Phi Betta Kapa Society de la Universitat de Harvard, Ralph Waldo Emerson pronuncia una conferència incendiària sobre com hauria de ser “The American Scholar” davant d’un grup d’universitaris elitistes que se’l miren amb uns ulls com plats. Aquí, Emerson també exigeix una mica d’aire fresc: l’aparició d’un intel·lectual amb idees noves i confiança en sí mateix, un Man Thinking que, com a tal, se separi dels vincles amb el passat i sigui capaç de ser crític i pensar amb claredat. De fet, Emerson fa una crida a una mena d’insurrecció literària, de revolució de les lletres:

Meek young men grow up in libraries, believing it their duty to accept the views, which Cicero, which Locke, which Bacon, have given, forgetful that Cicero, Locke, and Bacon were only young men in libraries, when they wrote these books.

Ras i curt, Emerson està fent una crida a posar-se les piles i adquirir cert criteri. Segons emana del seu text, només els acadèmics lliures i valents poden estar al capdavant de la cultura dels Estats Units d’Amèrica. Tot és èpic, senyores i senyors. De fet, aquesta conferència seria considerada per Oliver Wendell Homes com la “versió intel·lectual de la Declaració d’Independència”.

I la Great American Novel? De fet, la idea de la G. A. N. no apareix fins l’any 1868, tres anys després de la fi de la Guerra Civil Americana (1861-1865). Tenim un Sud fet pols i un Nord guanyador. La falta d’unitat és aclaparadora. És en aquest context que es fa la primera crida a una Great American Novel que sigui capaç de descriure en què consisteix la identitat americana. La G. A. N. és, en aquest sentit, una estratègia d’unificació dels de dalt i els de baix, un mecanisme de nation-building, és el fruit de la necessitat de trobar unitat en un territori de quasi 10 milions de quilòmetres quadrats.

john gast, american progress, 1872

John Gast, “American Progress”, 1872. Després de la Guerra Civil Americana (1861-1865) comencen a aparèixer diversos intents de fer pinya.

I qui va ser el primer a encunyar aquest terme?, us preguntareu vosaltres, oh lectors que esteu resistint la meva xapa amb paciència i diligència. Diuen que una de les primeres persones en escriure-ho sobre paper va ser John William DeForest. El 9 de gener de 1868, a les pàgines de The Nation, DeForest va fer una crida a la redacció de la Great American Novel i una breu explicació sobre els intents reeixits (però, així i tot, intents) que s’havien fet fins ara. Efectivament, DeForest parla de la Great American Novel com “the picture of ordinary emotions and manners of American existence” i proposa la Uncle Tom’s Cabin de Harriet Beecher Stowe com una de les aproximacions més efectives al fenomen.

Per justificar-ho, DeForest afirma que la Uncle Tom’s Cabin té “a national breadth to the picture, truthful outlining of character, natural speaking, and plenty of strong feeling”. Efectivament, un dels trets bàsics de la Great American Novel és aquesta combinació d’història concreta i història nacional o universal: el fet que els nòrdics i els surenys que descriu la senyora Stowe són ben bé com els nòrdics i els surenys que coneixem. És (posem-nos patriòtics) el que DeForest descriu com “a picture of American life”, amb totes les dosis necessàries d’autocrítica. I aquest és un dels trets que encara avui dia defineixen la Great American Novel: el fet de parlar de la pròpia identitat dels Estats Units, de la manera de fer i què vol dir ser estatunidenc.

És clar, el tema de la identitat nord-americana els tocava tan d’aprop que la idea de la Great American Novel va calar ràpid, alhora que va ser quasi instantàniament menyspreada i convertida en clixé. Com explica Lawrence Buell,

In short, it didn’t take long, as another late-ninteenth-century witness puts it [el testimoni és James L. Allen, el 1891], for the term to pass ‘into well-nigh national acceptance along with other great American things, such as “the great American sewing-machine, the great American publich school, the great American sleeping-car,” and in general the great American civilization.

Aquesta última idea sobre la identitat estatunidenca dibuixa un cercle i ens porta al principi de tot, al grup de britànics que arriba a unes terres desconegudes i comença a crear-se una cultura pròpia, i una política pròpia. I, més tard, al grup de ja exbritànics que ha constituït un país propi i una identitat nova i exigeix una cultura a l’alçada de les circumstàncies. Si bé hi ha qui diu que la idea de la Great American Novel es va crear com una estratègia per fer pinya i reunificar el Sud i el Nord, tots aquests articles i manifestacions apunten a una recerca prèvia i similar.

I aquí la teniu: la Great American Novel, la gran volada dels nord-americans, un terme que sempre s’ha entès com utòpic però que avui dia encara genera tones de literatura i alguns candidats (els últims, David Foster Wallace o Jonathan Franzen) perquè, ai las!, els Estats Units d’Amèrica continuen sent un misteri per als estatunidencs mateixos. Diuen que tothom en parla amb certa ironia, sí, però mitja Acadèmia nord-americana ja s’ha llegit les set-centes pàgines que ha publicat Lawrence Buell aquest any sobre tal utòpica empresa. Però aquestes set-centes pàgines són per un altre dia. 

Articles  i saviesa aliena utilitzada:
- “The Rise and Fall of the Great American Novel”, Lawrence Buell,
- “The American Scholar“, Ralph Waldo Emerson,
- “Letters From An American Farmer“, St. John Crévecoeur,
- “The Great American Novel“, John William DeForest,
Historia de la literatura norteamericana, Emory Elliott (coord.) i
El curs que ha impartit Sam Abrams sobre la Gran Novel·la Americana a La Central.

També pot interessar-te...

  • 40
    David Foster Wallace es va treure les cadenes, va donar mitja volta, va emprendre el difícil camí ascendent, va sortir de la cova i va veure amb els seus propis ulls totes les misèries i frustracions i neurosis i avorriments i depravacions sexuals i sentiments contradictoris que configuraven les persones…
    Tags: del, d, és, l, wallace, al, dels, foster, david
  • 40
    He visto playas de sacarosa y aguas de un azul muy brillante. He visto un traje informal completamente rojo con las solapas evasé. He notado el olor de la loción de bronceado extendida sobre diez mil kilos de carne caliente. Me han llamado “colega” en tres países distintos. He visto…
    Tags: del, l, és, foster, wallace, d, david
  • 40
    If you don't end up liking each one of Franzen's people, you probably just don't like people. David Gates (New York Times) sobre la novel·la The Corrections de Jonathan Franzen Si no t’acaben caient bé tots i cadascun dels personatges de Jonathan Franzen, és possible que siguis un ésser misàntrop…
    Tags: the, l, d, és, dels, del, franzen, of, david, and
  • 34
    And in the eyes of the hungry there is a growing wrath. In the souls of the people the grapes of wrath are filling and growing heavy, growing heavy for the vintage. (I als ulls dels famolencs hi ha una ira creixent. A l’ànima de la gent el raïm de…
    Tags: the, d, dels, al, of, del, l, and, steinbeck, john
  • 30
    El mundo ha proclamado la libertad, sobre todo en estos últimos tiempos, ¿y qué vemos en esta libertad suya? ¡Nada más que la esclavitud y el suicidio! El monjo Zosima a Els germans Karamàzov Va passar un dimecres qualsevol en un vagó de la línia 1 del metro. Una senyora…
    Tags: del, al, és, dels, foster, wallace, david

Leave a Comment

Filed under Ressenyes

la bíblia dels pàries

And in the eyes of the hungry there is a growing wrath. In the souls of the people the grapes of wrath are filling and growing heavy, growing heavy for the vintage.

(I als ulls dels famolencs hi ha una ira creixent. A l’ànima de la gent el raïm de la ira s’està omplint i agafant pes, agafant pes per a la verema.)

John Steinbeck a The Grapes of Wrath (El raïm de la ira)

Durant la dècada dels 30, els Estats Units van omplir-se de punta a punta de vagabunds errants. Es contaven en centenars de milers i eren víctimes, a més de la crisi econòmica posterior al crash, d’un desastre natural que es va batejar com a Dust Bowl. Aquest va consistir en una sèrie de tempestes de pols i una sequera èpica que van  multiplicar els efectes de la Gran Depressió a les zones rurals. Com a conseqüència, centenars de milers de grangers i petits propietaris agrícoles d’Oklahoma, Texas, Kansas, Colorado, van haver d’abandonar les seves terres (que de fet ja no eren seves, sinó propietats de bancs i companyies remotes) per fer camí cap a l’Oest, a buscar feina com a recol·lectors de fruita a les valls de Califòrnia.

JohnSteinbeck_TheGrapesOfWrath

Entre aquests centenars de milers de nous vagabunds hi podria haver hagut una família d’Oklahoma de cognom Joad. Els Joad són el pare i la mare (Ma and Pa), el fill Tom, a qui acaben de donar la condicional, els petits Ruthie i Winfield, els avis centenaris, la pubilla embrassada, l’adolescent casanova, l’oncle putero i el primogènit raret. Uns de tants, i alhora la matèria prima de The Grapes of Wrath o El raïm de la ira (1939), la novel·la amb què John Steinbeck va dir tot el que podia ser dit sobre les verdaderes víctimes de la Gran Depressió. 

Els Joad, paradigma dels migrants del Dust Bowl, son una gent lligada a la terra que sent un dolor estrany i terrible quan unes persones encorbatades els diuen que han de deixar La Casa Familiar perquè el Banc ha decidit substituir-los per tractors. Malvenen els quatre trastos que tenen, s’enfilen en una furgoneta medieval i travessen deserts i muntanyes, fent nit a campaments improvisats a la vora de la Road 66. Com tants altres, perden membres pel camí, emmalalteixen i passen gana, però tiren endavant perseguint la quimera d’una vida digna a les vinyes de la vall Imperial.

Formen part d’una onada massiva de refugiats americans que prendrà al relleu als jornalers filipins, mexicans o xinesos que fins ara havien fet de temporers. Les circumstàncies els han convertit en vagabunds a la força, però la seva herència i experiència no són les del nòmada: son descendents dels conqueridors del Mitjà Oest, petits agricultors que vivien a les seves terres al vell estil americà. Per això el xoc és tant gran quan arriben a Califòrnia i enlloc de la Land of Milk and Honey hi troben dues coses que mai no havien experimentat: el menyspreu i la misèria. Els respectables Joad han deixat de ser els Joad, ara son una colla d’oakies (el terme despectiu amb què es coneixein els refugiats) i s’han convertit en poc més que serfs en un sistema que frega el feudalisme.

And then suddenly the machines pushed them out and they swarmed on the highways. The movement changed them; the highways, the camps along the road, the fear of hunger and the hunger itself, changed them. The children without dinner changed them, the endless moving changed them. They were migrants. And the hostility changed them, welded them, united them.

Els grans propietaris agrícoles de Califòrnia van veure clar que contractant el doble o triple de la mà d’obra necessària mantindrien els salaris baixos, i que cap oakie  no podria dir que no a un jornal, per més miserable que fos. Rondaven per la regió desparracats, amb les famílies al complert, arruïnats pel viatge, confusos i derrotats, sovint morts de gana i amb l’únic impertatiu de trobar feina per alimentar la prole. Carn de canó per fer funcionar l’engranatge naixent de la producció agrícola a gran escala, ja molt allunyada del la idea de la terra que tenien els propis recol·lectors.

Dorothea Lange - Elm Grove (1936)

Família en un campament de barraques. Fotografia de Dorothea Lange

Steinbeck sabia de què parlava. Durant mesos va recórrer els improvisats poblats de barraques on malvivien els oakies per fer una sèrie de reportatges per al San Francisco News, que agrupats sota el títol The Harvest Gypsies (Els vagabunds de la collita) van ser la llavor de la seva gran novel·la. Potser per això -per haver conegut molts harvest gypsies, i per ser ell mateix un californià de bé- va poder construir un retrat complet de la situació, incloent els sentiments ambivalents de la població local cap als nouvinguts. Els californians necessitaven els immigrants, perquè la seva economia depenia enterament de les setmanes de la verema, i aquesta requereix mà d’obra extra que culli la fruita abans no es podreixi. Però alhora els repel·lien per bruts i ignorants, per desesperats, per lladres. Al final poc importava que fossin compatriotes i no mexicans o xinesos als quals poder menysprear còmodament. Al cap i a la fi, el racisme no sol ser més que una forma de classisme, de rebuig als incòmodes desposseïts.

Així, el sentiment inicial de compassió cap als oakies va mudar ràpidament cap a la por, i la por no va trigar a transformar-se en odi. Els qui tenien propietats sentien por de perdre-les, i els qui mai havien tingut gana van saber què era al veure-la als ulls dels famolencs. Intuïen que la línia que separa la desesperació de ràbia és molt fina, i això els duia a demanar més seguretat, més policia, més batudes il·legals, més pallisses i detencions arbitràries contra els migrants que es multiplicaven a les carreteres.

migrant-woman

Migrant Mother, Nipomo, 1936. Fotografía de Dorothea Lange

Les males llengües van clamar que l’autor havia exagerat les condicions de vida del refugiats influït per suposades simpaties comunistes (tot i que anys després es va declarar hooligan de la guerra del Vietnam i l’esquerra el va titllar d’enemic). Sigui com sigui, és innegable que Steinbeck simpatitza amb els pobres oakies, els quals pinta com gent solidària i íntegre en la seva desgràcia, i abomina de la lògica freda i inhumana dels grans propietaris agrícoles. I és cert que una mena de tensió recorre tot el llibre, com el pessigolleig que et travessa el cos quan anticipes un gran canvi: es percep en la ira creixent dels pàries, en el seu orgull trepitjat, en la seva ràbia cega. S’intueix un cataclisme, una explosió, un canvi de paradigma.

Probablement els caçadors de bruixes van llegir Comunisme on Steinbeck havia escrit Justícia amb majúscules. En qualsevol cas, alguns grans propietaris van intentar prohibir la distribució de la novel·la, fracassant estrepitosament: The Grapes of Wrath va ser un èxit immediat que va encapçalar les llistes de vendes durant un temps considerable i va enlluernar el mateix mestre John Ford, qui en cosa d’un any va portar els Joad a la gran pantalla.

The Grapes of Wrath

Cartell de l’adaptació cinematogràfica de John Ford (1940)

The Grapes of Wrath va llançar un dard al cor de la societat americana al aconseguir dotar d’una dimensió bíblica les desventures d’uns pobres paletos d’Oklahoma. Steinbeck narra l’èxode dels Joad com si expliqués la fugida d’Egipte: mateixa èpica, idèntic lirisme, sensació d’estar escoltant la veu narradora d’un home molt vell i molt savi per sobre del bé i del mal. Tot i tractar-se d’una novel·la social, indubtablement compromesa, The Grapes parla directament als sentits. Et fa tastar l’aigua bruta que veuen els oakies, et fa sentir l’angoixa de la Mare que veu com la seva família falls apart, et fa escoltar els agres acords de guitarra procedents d’un grup de nostàlgics reunits vora un foc. Transmet la pena, la ràbia i la indignació – i quan una novel·leta és capaç sentir això a molts individus diferents pot obrir una bretxa, marcar un abans i un després o inclús aconseguir que el Congrés reguli la situació laboral dels treballadors agrícoles.

Que és bàsicament el que va aconseguir Steinbeck (apart d’un premi Pulitzer i, més endavant, un Nobel) fent que centenars de milers de Joads es beneficiéssin del seu talent. The Grapes of Wrath, però, hauria de quedar com una bíblia atemporal dels pàries i els fugitius, vinguin d’on vinguin i vagin on vagin. Una lectura obligatòria a les escoles. I amb un peu de pàgina que recordi que als Joads d’avui no se’ls dediquen pel·lícules protagonitzades per Henry Fonda, sino cops de culata, pallisses a centres d’internament i tanques de dotze quilòmetres folrades de navalles.

També pot interessar-te...

  • 55
    La fantàstica editorial Routledge va tenir, ara ja fa uns anys, l’amabilitat de crear la subsèrie Thinking in Action. Amb ella han volgut presentar grans qüestions contemporànies —la religió, la ciència, la tecnologia, l’humor, la literatura, l’humanisme, etc.— de la mà d’alguns dels pensadors més rellevants dels últims anys: Slavoj Žižek,…
    Tags: the, l, d, no, of, and, john
  • 41
    John D’Agata no es considera ni un periodista ni un escriptor de ficció. Ni corto ni perezoso, s’autoetiqueta en la concepció montaignesca d’assagista en el sentit d’essai, d’essaier, d’assajar i fer provatures. Sobre una montaña, el segon llibre publicat per la jove editorial Dioptrías, és alhora no-ficció, ficció, periodisme i…
    Tags: del, no, més, dels, al, john
  • 38
    A la sala del tribunal de Dedham, neta i polida, on tot s’ha envernissat amb elegància, costa de creure en l’existència dels muntatges, i, malgrat això... Sota aquests oms, en aquestes antigues cases de Dedham, davant aquests piadosos portals d’estil georgià... El tribunal ha confirmat per setena vegada la seva…
    Tags: l, dels, d, del, john
  • 37
    Què és el paral·lel 42? Una línia horitzontal als mapes i el títol d'una obra mestra que John Dos Passos va escriure a les portes del segle XX. El paral·lel geogràfic en qüestió travessa els estats de Wyoming, Nebraska, Iowa, Illinois [...], Nova York -al final a nosaltres europeus només…
    Tags: no, the, del, més, dels, al, john
  • 36
    That is the fate of our generation. That is our choice —to be ready and armed, tough and hard. Discurs del militar israelià Mose Dayan, 1956 Fa poc més d’un any que My Promised Land del periodista israelià Ari Shavit va publicar-se, i HBO ja ha anunciat que produïrà una sèrie documental inspirada en…
    Tags: the, l, dels, no, d, of, and, del, al, més

Leave a Comment

Filed under Ressenyes