Tag Archives: john fante

parelles arquitectòniques: Fante i Besora

Retornant a la vella tradició de les parelles aleatòries, ens hem aturat a fixar-nos en la similitud entre les descripcions de dones de l’italo-americà John Fante i un local, en Max Besora, autor de Vulcano, que és una obra fina i explosiva com un gentleman britànic resident als Pirineus portant un còctel molotov a la butxaca de l’americana. La connexió? Les dones arquitectòniques: dones robustes com una masia de la Vall de Bianya o com una església romànica, dones elegants i altes i sòlides com una torre d’ivori, dones grosses com cases unifamiliars, dones fortes com murs impossibles de traspassar.

3

A l’hora de descriure senyores i senyoretes, tant Fante com Besora utilitzen metàfores materials, sòlides, consistents, descripcions que parlen d’aquelles mares de família que tallaven el bacallà. En el cas local, es tracta de l’Eulàlia:

La tieta Eulàlia és grossa com una balena prenyada, grossa com una casa unifamiliar de 2 pisos; té uns pits com dos balcons modernistes i  un cul com un saló medieval on hi cabrien un moblebar, una taula per a 12 persones i, en un racó, un piano de cua, sense problemes. Vull dir que tota ella és enorme i càlida com una masia. 

I en el cas de Fante es tracta de la seva musa permanent, la dona que l’estimava, l’odiava i l’aguantava a parts iguals, el pilar de tots els conflictes familiars de l’obra de Fante, que són molts; a Plens de vida, una dona rodona com una gran bola de billar… Joyce Fante:

La Joyce era grossa i pacífica. Una gran roca blanca: les onades que li trencaven a sobre no la pertorbaven. Era una torre d’ivori, era l’estrella de l’alba, era un turó ondulant, era un mur de contenció. 

A més, evidentment, que Besora i Fante comparteixen aquesta cosa de ser lingüísticament fins i irònics i alhora una mica passats de voltes, una mica tronats, que són adjectius una mica estranys però és que, senyores i senyors, això és el català. Bon dissabte!

Leave a Comment

Filed under Perfils

critics acclaim book finest written

Let me say that the way of his words and the way of his way are the same: strong and good and warm.
Charles Bukowski sobre John Fante

Quin tros d’home, en John Fante. Anys i panys escrivint sobre California, the land of sunshine, anys i panys escrivint sobre Los Angeles, the flower in the sand, total perquè acabin fent-te una miqueta de cas quan ja estàs mig a l’altre barri i la diabetis ha acabat amb la teva vista i les teves cames, total per passar a la història per una trista plaça a LA i per la frase de Bukowski adorant-lo com si fos un Déu (“Fante was my God”, literalment). Gent del món en general, atureu-vos i feu el favor d’introduïr-vos a les delicadeses líriques i iròniques d’aquest tal Fante, demostració flagrant que el món de l’edició encara no ho ha descobert tot. Tothom qui vulgui degustar les delicadeses de la literatura californana hauria de tastar l’humor fi d’aquest italoamericà, sobretot el seu hit més reconegut: Ask the Dust.

L’argument és simple com la vida misma: tenim amors no correspostos, tenim la pols que tot ho menja i tot ho devora, que encercla la novel·la i n’és el leitmotiv, tenim la ciutat de Los Angeles i les seves fames i els seus deliris, tenim problemes de butxaca i tenim Arturo Bandini, un escriptor totalment segur del seu talent, amb el handicap que és l’únic que hi creu i que no hi ha forma humana de catapultar-lo a la fama. Amors mexicans apart, Ask the Dust rep la condició de must de la literatura californiana per diverses qüestions; aquí n’enumerem (només) dues:

1. Condició d’incomprès. Bandini sap que és un escriptor bo. I quan dic que ho sap vull dir que ho sap; que frueix llegint-se i es troba increïble i creu que es mereix ser objecte de subhasta entre les Grans Editorials. Tot i haver d’alimentar-se de taronges, Bandini no pot evitar imaginar-se constantment en un estat de fama absoluta, el Great Autor escrivint la Great American Novel, l’escriptor italià amb canes atractives i excedent de dones que l’admiren a causa dels seus versos estrellats. Per això quan algú tothom ignora les seves obres pensa ah well, it was ever thus – Poe, Whitman, Heine, Dreiser, and now Bandini; thinking that I was not so hurt, not so lonely.
Bandini creu que l’escriptor ha d’haver viscut molt però no s’atreveix a tenir experiències: és un covard d’aquells que desperten tendresa, d’aquelles que abraçaries. Així doncs, cada oportunitat-no-viscuda és una ocasió per a imaginar que efectivament l’ha viscut i que n’ha acabat fent un llibre: Noted writer tells of night with woman of the streets. Arturo Bandini, famous writer, reveals experience with Los Angeles prostitute. Critics acclaim book finest written.


2. Dear Mother. Les cartes són un dels grans hits de Bandini: novel·les no n’escriu gaires, però es passa el dia redactant cartes. Bàsicament, es dirigeixen a l’editor (Oh, Hackmuth) i a sa mare (Oh, dearest dearest Mother). Destacable el fet que les cartes d’Arturo Bandini a sa mare són increïblement semblants a les que el propi John Fante escrivia a la seva: si algú les canviés, ni la mare fictícia ni la real se n’adonarien mai. Heus aquí la fictícia, escrita per Arturo Bandini en un atac de pobresa:

Dear Mother, things are definitely looking up. A big editor was in town and I had lunch with him and we have signed a contract for a number of short stories, but I won’t try to bore you with all the details, dear mother, because I know you’re not interested in writing, and I know Papa isn’t, but it levels down to a swell contract, only it doesn’t begin for a couple of months. So send me ten dollars, mother, send me five, mother dear, because the editor (I’d tell you his name only I know you’re not interested in such things) is all set to start me out on the biggest project he’s got. 
 
I heus aquí la real, on enviada a sa mare el 8 de novembre del 1939, just després de la publicació de Ask the Dust. 
Dearest Mother, my new book is out today. From reports I get it has every chance of making a lot of money. I say this in view of the letters I have had from my publisher, and from the first reviews, one of which appears in the December issue of the Atlantic Monthly. (…) I am in a good position in the publishing world from now on. I can demand and get big advances, when I decide to write another book. In fact, I am sure I can get $2500 advance anytime I ask for it. The success of my new book will naturally open up opportunities for me here in Hollywood, but I shall have to discuss all of that with my agent. 
 
Tot i les promeses de futur, al cap de 6 mesos Fante tornava  a estar al pou.

Que tant Fante com Arturo Bandini van tenir molts problemes per fer-se un nom en el món literari ja ho sabem. Un altre fet que els lliga força graciosament és la seva catalanitat pel que fa a la pasta: tant Bandini com Fante estaven fets un rancis de cap a peus. En el cas de Bandini, es porta malament amb un veí alcoholic perquè aquest li deu 50 cèntims i això, segons la seva opinió, ha creat un mur in-fran-que-ja-ble. El listillo de Fante, per la seva banda, va enviar-li una carta a Charles Bukowski donant-li unes quantes dades pel pròleg que aquest havia d’escriure el 1980 per la nova edició d’Ask the Dust. S’hi adreça anomenant-lo “Hank”, i la carta comença així:

Dear Hank: 
I usually charge a standard rate of $100 per page for questionnaire letters such as yours, but in view of your responsability for a good preface I am canceling the usual fee and answering all questions free of charge. 
 
Quin tros de perdonavides, aquest John Fante. Quin tros de pròleg que li va fer Bukowski i quin tros d’alter ego aquest Arturo Bandini, protagonista homodiegètic que vol escriure sobre la seva pròpia vida i misèries, autèntica calidesa observant el món amb una sinceritat que només pot ser natural. Ask the Dust són tots els propòsits i despropòsits d’un italoamericà d’arrels catòliques amb un cor com una casa de pagès i una confiança en si mateix tant grotesca com entranyable. Fante sap ser irònic sense arribar a ser cínic, cosa que s’agraeix profundament. Com diria Bukowski quan va descobrir els seus llibres, a la biblioteca pública de Los Angeles: And here, at last, was a man who was not afraid of emotion.

1 Comment

Filed under Pares i fills

John Fante: grans plans

Era una casa gran perquè teníem grans plans.
Bé, sembla que finalment John Fante ha decidit posar seny. O com a mínim això sembla a Plens de vida, que Edicions de 1984 publica per primer cop en català (i amb una magnífica traducció de Martí Sales) amb la feliç intenció de reprendre la divulgació de l’obra d’aquest escriptor italoamericà. Alegria! 
Considerat com un Déu per Bukowski (literalment: ho va escriure a la introducció que va fer-li per Ask the Dust, novel·la emblemàtica sobre la ciutat de Los Angeles) i titllat com un dels “escriptors injustament oblidats” per Time Out (cita seriosíssima de Viquipèdia), el pobre John Fante té una John Fante Square a Los Angeles i poca cosa més. Moltes veus l’han definit com un escriptor maleït, a l’estil del seu estimat company Bukowski, però la veritat és que amb Plens de vida ningú s’ho creuria. 
L’argument base és el següent: ansiós d’assolir l’anhelada American way of life, el protagonista (que també es diu John Fante i que vol ser John Fante, tot i que mai ens hauríem de creure que l’és) s’ha agenciat una bonica casa a Los Angeles, diverses novel·les a l’esquena i un nadó en camí. Vaja, que tot va sobre rodes: arriba la calma, la bona vida, aixecar-se al matí i fer el cafè americà al porxo mentre el nen tal i la dona qual, etcètera. Tot i això, la conversió al catolicisme de la dona, rodona com una bola de formatge, la plaga de tèrmits a la llar idíl·lica i la presència del seu pare, que creu que tothom ha de comportar-se com els seus rústics avantpassats italians, desestabilitzen el panorama de tranquil·litat. El matrimoni en tant que recepta clau per la felicitat acaba derivant en paràgrafs crítics com el següent: 
Això era el matrimoni, una tomba, una presó repugnant on un home que obeeix un impuls sobrehumà per ser bo i decent i íntegre acaba fent l’imbècil a les tres de la matinada, sense més recompensa que la progenitura i, a més a més, ingrata. Me’ls imaginava, els meus fills, fotent-me al carrer quan fos vell, fent-me fora de casa, signant documents per aconseguir-me una pensió de vell i rentar-se les mans de mi, un vell xaruc que havia passat els seus millors anys esllomant-se honestament perquè ells poguessin gaudir de la vida amb tot el seu esplendor. I així m’ho pagaven! 

La Joyce i el John, molt saladets ells.
La novel·la té tots els ingredients de la “marca Fante”: hi apareixen temes com el sentiment religiós, la tensió entre les diverses generacions d’immigrants italians i la vida a la West Coast. Protagonitzada per un Fante hipocondríac fins a la medul·la i totalment entranyable, que observa la paternitat des d’una perspectiva graciosament tendra i gens idealitzant, la novel·la és lleugera, plena d’anècdotes hit i d’un to volgudament naïf que enfronta el protagonista al drama relatiu d’acceptar que el “viu i deixa viure” no sempre funciona bidireccionalment i que l’American way of life potser no és la millor way que haurien pogut triar però que tant li fa, que el final és feliç i el nivell de tragèdia és tant baix que fa plorar de riure. Capaç de fer-te tancar un llibre amb una sensació vivalavida que faria passar vergonya aliena a qualsevol persona decent, Plens de vida serveix d’introducció alegre i enèrgica a aquest criminally neglected writer que va ser John Fante. I a consumir a favor de les traduccions en català, va!

Leave a Comment

Filed under Pares i fills