Tag Archives: john dos passos

la gàbia de Sacco i Vanzetti

A la sala del tribunal de Dedham, neta i polida, on tot s’ha envernissat amb elegància, costa de creure en l’existència dels muntatges, i, malgrat això… Sota aquests oms, en aquestes antigues cases de Dedham, davant aquests piadosos portals d’estil georgià… El tribunal ha confirmat per setena vegada la seva decisió d’enviar dos homes innocents a la cadira elèctrica.

Amb el contrast entre l’elegància falsa de la justícia i la crueltat de la mort de dos homes innocents, resumeix John Dos Passos (Chicago, 1896–Baltimore 1970) la història de Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Dos Passos, escriptor i periodista d’origen portuguès, etiquetat dins la Generació Perduda nord-americana, comparteix amb els companys de fornada (Hemingway, Steinbeck o Fitzgerald) la voluntat de denunciar la crisi de valors que assetja els Estats Units des dels inicis de la Primera Guerra Mundial fins a la Gran Depressió de 1929. A Davant la cadira elèctrica: Sacco i Vanzetti (Adesiara Editorial, 2011), l’escriptor nord-americà presenta el cas de Sacco i Vanzetti, dos anarquistes italians jutjats sense proves concloents i executats el 1927.

Vanzetti i Sacco a l’edició d’Adesiara.

Al principi del pròleg, Josep Alemany recull una cita de l’historiador Howard Zinn prou explícita. “La guerra és la salut de l’Estat”, diu Zinn. Ho és perquè, mentre la gent es preocupa per sobreviure, les lluites socials queden en segon terme. I encara més si els aparells de l’Estat són prou forts entabanar la ciutadania amb l’excusa de la dignitat patriòtica.

En tot cas, per conèixer la intrahistòria de la Primera Guerra Mundial hauríem de parlar de l’Adéu a les armes (1929) de Hemingway. L’obra de Dos Passos, però, fa un pas més enllà. Ja a l’any 1920, amb la guerra acabada, la repressió a la lluita social s’endureix més que mai. Es criminalitzen els sectors contraris a la guerra i al servei militar, sobretot socialistes i anarquistes, i comença la denominada “caça de rojos”, de la qual Sacco i Vanzetti són víctimes. El primer, fresador; el segon, venedor de peix. Tots dos italians, anarquistes i acusats d’un atracament i de dos assassinats a la fàbrica de sabates Slater and Morril a South Braintree, un poble de Massachussets. Entre la detenció, l’any 1920, i l’execució a la cadira elèctrica dels dos acusats passaran set anys. Set anys de moltes mobilitzacions a favor de Sacco i Vanzetti, però també de molts silencis i contradiccions per part del Ministeri de Justícia nord-americà.

John Rodrigo Dos Passos protagonitzà la coberta del Time el 10 d’agost del 1936. (c) R. H. Hoffmann

De fet, l’obra de Dos Passos —publicada per primer cop l’any 1927, en ple conflicte— és un collage que reconstrueix tot el període. L’autor sempre va treballar amb la hipòtesi que l’Estat volia deportar Sacco i Vanzetti per l’afinitat amb la revista anarquista Cronaca Soverssiva i pels ideals agitadors de tots dos. Com que la deportació no va ser possible, el Ministeri de Defensa els va encolomar un crim que no havien comès amb tota mena de mentides i manipulacions. El que sembla una jugada perversa només a l’abast de ments molt retorçades és el que Dos Passos s’encarrega de desgranar i confirmar pas a pas. Primer, fent un recull de manifestos i cites de persones destacades a favor de Sacco i Vanzetti. Després, narrant la vida dels dos acusats abans i després de la detenció. I, en darrer lloc, endinsant-se de ple en el procés judicial i en les declaracions de les persones implicades.

De tota manera, l’obra defuig l’encasellament en el gènere judicial i aplega, sobretot al principi, textos emotius que pretenen mobilitzar la població nord-americana. Hi ha també un recull de cartes que demostra la conxorxa entre el ministre de Defensa i el fiscal del districte per fer culpables Sacco i Vanzetti al preu que sigui. En aquest punt de la narració, Dos Passos descobreix com el mateix ministeri ha provocat infiltracions (robant, fins i tot, diners) entre els amics i els familiars dels acusats. L’abast de la manipulació és tan gran que l’autor es pregunta repetidament el següent:

És possible que Sargent, el ministre de Justícia dels Estats Units, i els seus subordinats [...] hagin caigut tan avall i s’hagin degradat fins al punt d’estar disposats a participar, mitjançant l’ocultació de proves en una conspiració fraudulenta amb el govern de Massachussets per enviar dos homes a la cadira elèctrica no perquè són assassins, sinó perquè són radicals?

I la resposta a la pregunta reiterada de Dos Passos és sempre, comprovades les proves, sí.

L’any 1967, l’artista lituà Ben Shahn va pintar un mural sobre la història de Sacco i Vanzetti a les parets de la Universitat de Siracusa. (c) PopWars

Un dels punts clau del text arriba quan Dos Passos visita Sacco i Vanzetti a les presons en què els obliguen a viure. Fins llavors, la major part de l’obra té o un to exaltat de mobilització política o un to eixut que es dedica a narrar els fets. El moment en què Dos Passos mira els ulls dels dos homes que vol salvar inaugura un registre poètic que encara no havia aparegut. Dos Passos escriu:

La cara dels homes que s’han estat molt de temps a la presó té una estranya mirada fixa al fons dels ulls [...] És una gàbia absurda, incomprensible. ¿Per què els ocells no canten en aquesta gàbia verda?

La part més extensa i també més feixuga és, sens dubte, la narració del judici i la recopilació de declaracions. Tot i que en alguns moments es fa pesat, cal tenir en compte que el recull és imprescindible per confirmar les tesis de l’autor: gairebé ningú no identifica Sacco i Vanzetti com a autors de l’atracament. A més, el mèrit de resumir els 3.900 fulls de les d’actes del procés en poc més de 40 pàgines és innegable. Per acabar, un cop finalitzat el judici, Dos Passos torna a recórrer al registre més emotiu dels inicis.

Expliqueu-ho als amics, escriviu als diputats, als dirigents polítics de la vostra zona, als diaris. [...]. Si moren, la poca fe que milions de persones d’aquest país tenen en la justícia morirà amb ells.

Protesta per a salvar a Sacco i Vanzetti a Londres, l’any 1921.

Sacco i Vanzetti van ser executats el 23 d’agost de 1927, poc després de la publicació de l’obra. Però la figura dels dos anarquistes italians seguirà tenint molt de pes en la vida i en l’obra de l’autor. Tant, que Dos Passos serà empresonat per culpa de la implicació personal en el cas. En l’àmbit literari, en tornarà a parlar a l’obra Diner llarg (1936) dins la coneguda trilogia USA, però aquest cop a través d’un personatge fictici, Mary French.

Potser, llavors, l’any 1936, hi havia qui pensava que John Dos Passos estava obsessionat amb el cas d’aquells dos anarquistes, malgrat que el seu clam a favor de l’indult havia estat en va. O potser no ho va ser del tot, en va. Perquè Davant la cadira elèctrica és un testimoni esplèndid de com el periodisme compromès deixa constància de les injustícies humanes al llarg del temps. La de Sacco i Vanzetti, “dos ocells que no canten en una gàbia verda”, és només una de les atrocitats que carrega la justícia nord-americana a les espatlles.

També pot interessar-te...

  • 78
    Què és el paral·lel 42? Una línia horitzontal als mapes i el títol d'una obra mestra que John Dos Passos va escriure a les portes del segle XX. El paral·lel geogràfic en qüestió travessa els estats de Wyoming, Nebraska, Iowa, Illinois [...], Nova York -al final a nosaltres europeus només…
    Tags: és, dos, passos, del, dels, john
  • 44
    La fantàstica editorial Routledge va tenir, ara ja fa uns anys, l’amabilitat de crear la subsèrie Thinking in Action. Amb ella han volgut presentar grans qüestions contemporànies —la religió, la ciència, la tecnologia, l’humor, la literatura, l’humanisme, etc.— de la mà d’alguns dels pensadors més rellevants dels últims anys: Slavoj Žižek,…
    Tags: és, l, d, john
  • 38
    And in the eyes of the hungry there is a growing wrath. In the souls of the people the grapes of wrath are filling and growing heavy, growing heavy for the vintage. (I als ulls dels famolencs hi ha una ira creixent. A l’ànima de la gent el raïm de…
    Tags: d, dels, del, l, john
  • 36
    Els novel·listes no li deuen res a ningú, a banda de Cervantes Milan Kundera -Vos sos la mujer araña, que atrapa a los hombres en su tela -Qué lindo! Eso sí me gusta El beso de la mujer araña (1976), novel·la-hit de l'argentí Manuel Puig, és una mostra excelsa de…
    Tags: és, l, d, del, dos, dels
  • 34
    John D’Agata no es considera ni un periodista ni un escriptor de ficció. Ni corto ni perezoso, s’autoetiqueta en la concepció montaignesca d’assagista en el sentit d’essai, d’essaier, d’assajar i fer provatures. Sobre una montaña, el segon llibre publicat per la jove editorial Dioptrías, és alhora no-ficció, ficció, periodisme i…
    Tags: del, és, dels, john

Leave a Comment

Filed under Ressenyes

La Històrica Comèdia de Dos Passos

Què és el paral·lel 42? Una línia horitzontal als mapes i el títol d’una obra mestra que John Dos Passos va escriure a les portes del segle XX. El paral·lel geogràfic en qüestió travessa els estats de Wyoming, Nebraska, Iowa, Illinois [...], Nova York -al final a nosaltres europeus només ens importa Nova York. En qualsevol cas, la novel·la de Dos Passos va més enllà dels límits geogràfics que suggereix i del que hom entén per una novel·la. The 42nd Parallel abarca la guerra d’Europa, l’explotació comercial del Carib per part de la United Fruit Company, l’avenç del ferrocarril i la set de petroli, la Revolució Mexicana. Jo he llegit l’edició castellana de DeBolsillo, però els d’Edicions 62 en van treure una edició catalana l’any 2003.

Extret del catàleg de DeBolsillo

The 42nd Parallel és el primer llibre de la trilogia USA, que inclou els títols 1919 i The Big Money, que l’autor va escriure al llarg dels anys trenta. El mateix títol de la trilogia ja ens indica quines són les intencions de Dos Passos. Puc assegurar-vos que aquest primer volum resulta una benedicció per als amants de la ficció que entre novel·la i novel·la sentim massa mandra per llegir assaigs històrics. Una vegada Honoré de Balzac va dir qu’il faut être de son temps, i no hi ha dubte que Dos Passos ho aconsegueix, que no hi ha res de son temps que se li escapi. A la novel·la llegim fragments de diaris i titulars de notícies que són entre hilarants i curiosos, lletres de cançons populars que continuen el seu curs lànguid malgrat el soroll de fons i les estridències de la modernitat -la presència de la música folk en la literatura nordamericana contemporània no és gens estranya, per altra banda. L’autor busca captar tots els estímuls sensorials d’un lloc i un espai concrets en una època convulsa.

En una entrevista que van fer-li a David Foster Wallace, l’entrevistador suggeria que les notes a peu de pàgina que l’autor utilitza constantment eren influència dels ordinadors, a la qual cosa DFW va respondre que ni tan sols tenia ordinador. Podrien haver-li formulat la mateixa pregunta a Dos Passos: el seu fort és la informació desordenada que salta d’un lloc i d’un personatge a l’altre, que combina totes les disciplines sense fer distincions -una mica com la Wikipedia. The 42nd Parallel retrata l’americà errant que va d’una punta a l’altra del país amb el cap ple d’idees revolucionàries i les butxaques buides, amb ganes de canviar el món però també de fer-se ric. La Primera Internacional i el Socialisme s’evoquen molt sovint -aquells temps en què la utopia s’havia contagiat arreu del globus!-, i els immigrants revolucionaris, i els ecos d’una Gran guerra que havia d’acabar amb l’hegemonia política europea. Amb tot, Dos Passos no es conformava  amb ser autor de la història. L’escriptor ens esquitxa amb la pròpia biografia i no amaga el seu tarannà polític internacionalista que el va portar al vell continent primer com a conductor d’ambulàncies -igual que Charley el mecànic-, després com a socialista a Rússia i finalment com a bridgadista en defensa de la República Espanyola -i aquestes dues últimes aventures el van fer tornar a casa decebut.

John DosPassos
Arxiu de The Brussels Journal

A The 42nd Parallel vivim la febre de l’electricitat, fem una copa amb Bob LaFollette i seguim les petjades d’Emiliano Zapata; ens allistem a la marina i recorrem al món de la mà de Joe, el germà de Janey; Mac, Eleanor, Ward, Charley, etcètera : Dos Passos barreja sense escrúpols biografies reals i biografies imaginàries. Posa a un mateix nivell el magnat de la premsa Hearst immortalitzat per Orson Welles a Citizen Kane i la secretaria Janey, passa per alt la jerarquia entre Edison i un vagabund revolucionari anònim. Dos Passos escriu el seu present i ens presenta personatges reals i personatges que segueixen un patró, i tant els uns com els altres són els arquitectes d’una època més excitant de l’habitual, aquell moment en què el progrés comença a ser molt llaminer i a mostrar la seva cara fosca. I encara hi ha qui diu que Internet es va inventar l’intertextualitat! Des de Tristam Shandy resulta evident que la literatura anglòfona té poc respecte per la forma. Penso que aquest és un gran avantatge perquè, deslliurats de la omniscència en temps lineal o de les justificacions narratives prèvies*, la comunicació entre creador i receptor raja de manera instantània. A The 42nd Parallel hi ha un narrador omniscient que anem retrobant en les biografies de diferents personatges i que s’alterna amb narradors de tot tipus en la secció de “The eye of the camera”, que són fragments explicats en primera o en segona persona des de registres molt diversos: sí, com si fos una càmera.

Quan els lectors de contes llegim novel·les de vegades tenim la sensació que l’escriptor s’allarga, que es recrea en una estructura estudiada i controlada entorn a uns mateixos individus ficticis. En el fons no és una qüestió d’escriure obres més o menys llargues, perquè el gruix de The 42nd Parallel o de les novel·les de Pynchon no responen a aquesta “norma de l’allargament”. El que anomeno “la norma de l’allargament” -últimament m’ha passat amb Brooklyn de Colm Toíbín- es produeix quan el protagonista t’explica massa vegades de quina manera plega les camises i quins records li evoca tal estímul i quina és la seva hora predilecta per prendre el te, que per altra banda tots sabem que és a les cinc. Aquestes nimietats de vegades poden ser claus per entendre un personatge, però en la majoria dels casos semblen un mètode de l’escriptor per omplir pàgines i poder accedir a tal concurs de novel·la. Això no passa en absolut a The 42nd Parallel. En aquest sentit Dos Passos em recorda Thomas Pynchon –primer vaig llegir Pynchon i vaig pensar, d’on surt aquest paio?-, per la seva habilitat d’explicar històries molt concentrades sense cap esforç aparent. En les seves obres hi ha molts personatges i a cadascun d’ells els passen moltes coses en poques pàgines, els dos escriptors relaten vides senceres sense cansar-nos amb una sola paraula de més. Dos Passos com Pynchon és sociòleg i no psicòleg, esquiva la introspecció atenta dels seus personatges. Se’l pot acusar de superficial, però jo no hi estic d’acord: simplement no està interessat en captar tots els plecs de les ànimes humanes, li interessen altres coses. La diferència entre ell i, posem per cas, l’americana d’origen bohemi Willa Cather, és que la segona aprofundeix en els sentiments ocults de les persones, records enterrats i nostàlgies no escrites. Dos Passos no té temps per la nostàlgia; és, com Pynchon, un escriptor d’acció. Estic convençuda que molts no-lectors gaudirien de les anècdotes d’alguns dels seus personatges i se sorprendrien: hòstia, m’agrada llegir? Sí, t’agrada llegir. Només havies de trobar l’autor adequat.

És comprensible que alguns crítics hagin acusat Dos Passos de confondre l’art i la història. Personalment no crec que es tracti de cap confusió sinó del gust per captar la vida objectiva a través de diverses finestres; què feia el Faulkner de The Sound and the Fury sinó buscar l’objectivitat des de la suma de subjectivitats? El mateix. El tema és que Dos Passos busca una objectivitat majúscula, aspira a immortalitzar el que van viure milions de persones durant uns quants anys i es proposa fer-ho cabre en tres novel·les. Per altra banda, qui diu que la Història i l’Art no poden anar junts? El grec Heròdot confonia la realitat amb l’èpica, i avui en dia els creadors més espavilats opten per explicar-nos les guerres més sagnants en format còmic. En última instància la cultura sempre ens dóna lliçons d’història, i l’ambició que té DosPassos de captar la totalitat i de dissenyar el segell d’una era passada és ben comprensible entre els creadors de primera fila – salvant segles de distància, recordeu el que va fer el senyor Dante. En definitiva, The 42nd Parallel és una novel·la que té molt de ritme, que enganxa. I el millor de tot és que t’ensenya de quina pasta estan fets els EUA sense que te n’adonis.

*Quan dic justificacions prèvies vull dir aquelles crosses típiques de la prosa: un home explica una història d’uns tercers a algú, aquest parla des del seu testimoni i ens acompanya en la novel·la fins la sacietat -com si ens importés! Qui vol passar-se quatre-centes pàgines seguint un mateix personatge?

Leave a Comment

Filed under Ressenyes