Tag Archives: john d’agata

cementiris de rètols de neó

John D’Agata no es considera ni un periodista ni un escriptor de ficció. Ni corto ni perezoso, s’autoetiqueta en la concepció montaignesca d’assagista en el sentit d’essai, d’essaier, d’assajar i fer provatures. Sobre una montaña, el segon llibre publicat per la jove editorial Dioptrías, és alhora no-ficció, ficció, periodisme i assaig. Partint d’aquesta premissa ens trobem davant d’una obra arriscada, sobretot a nivell d’expectatives. Els qui el considerin un document periodístic i reivindicatiu hi trobaran massa escletxes i massa fets reals canviats, només, en benefici del dramatisme artístic. Els qui se centrin en la vessant més poètica seran interromputs constantment per dades, frases reivindicatives i injustícies a denunciar. El primer consell per entomar Sobre una montaña, doncs, és deixar-se estar de classificacions de gènere.

L’edició de Dioptrías.

Dit això, Sobra una montaña té coses força meravelloses. Basat en un article inicial publicat a la revista The Believer (després que el Harper’s Magazine el rebutgés per “poc acurat”), el llibre gira al voltant de dos eixos principals: 1) la intenció de convertir Yucca Mountain, una muntanya molt propera a Las Vegas, en el magatzem de residus nuclears més gran de tot el planeta i 2) el suïcidi de Levi Presley, un adolescent de 16 anys que es va tirar de la mítica torre de l’hotel Stratosphere.

La qüestió del projecte nuclear és la central: John D’Agata demostra que Yucca Mountain és un dels projectes més infames i pensats amb els peus que s’hagi fet mai; una proposta mafiosa i matussera que, en cas d’esdevenir realitat, acabaria amb totes les vides de l’estat de Nevada. El mateix D’Agata narra les dimensions de la tragèdia:

Lo que incluye ese proyecto de ley es un plan para excavar 156 kilómetros de túneles en el interior de Yucca, pasar cuarenta años llenándolos con 77.000 toneladas de residuos nucleares y luego sellar la montaña hasta que los residuos se hayan descompuesto. A tan solo 145 kilómetros al norte del centro de Las Vegas, Yucca Mountain acabaría albergando, en caso de aprobarse la ley, el equivalente radiológico a dos millones de explosiones nucleares, alrededor de siete billones de dosis de radiación letal, suficientes como para matar a todos los habitantes de Las Vegas, Nevada, cuatro millones y medio de veces.

Es tractaria, doncs, de passar-se uns 40 anys transportant 77.000 tonelades de materials nuclears per les carreteres de Nevada i mantenir-los dins de Yucca durant milers i milers i milers d’anys, fins que deixessin de ser perillosos. En la temàtica de Yucca Mountain (projecte que, tatxàn!, sembla que ha estat suspès) conviuen el D’Agata més periodístic i el D’Agata que més m’agrada: el que se’n va per mil tangents i investiga sobre temàtiques secundàries i generals. La qüestió dels 10.000 anys, per exemple: un individu informa D’Agata que els residus nuclears de Yucca haurien d’estar envoltats d’un material que fos capaç de resistir les inclemències del temps i la Terra durant ni més ni menys que 10.000 anys. Arribats a aquest punt, l’escriptor passa per mil escalons burocràtics i finestretes funcionarials per acabar descobrint que el material en qüestió hauria de resistir no 10.000 sinó milions d’anys per ser totalment segur per la humanitat. Vaja, que això dels 10.000 anys està totalment tret de la màniga. 

Yucca Mountain està 145 quilòmetres al nord del centre de Las Vegas.

La primera idea que es deriva d’aquest tema és que la ciència, el cim de l’objectivitat contemporània, s’ha posat al servei del projecte només per donar una imatge de seguretat als esporuguits ciutadans de Las Vegas. La segona, ja anant-se’n més per les branques, és la hipotètica necessitat de crear una senyal que pugui durar 10.000 anys per tal d’alertar als humans del futur que no s’acostin a Yucca, ja que qualsevol intrusió a la muntanya podria resultar en fuites de radiació i llavors ja BOOM. Com es dissenya una senyalització que duri tot aquest temps? Quins criteris fas servir? Com pots estar segur que el que hi posis mantindrà la interpretació actual durant tot aquest temps? Què hi escrius? Si hi poses una creu pensaran que és un tresor. Si hi poses un “NO” o un “DANGER” o el passaran per alt o no l’entendran. T’oblides de l’escriptura? Hi poses una imatge o un símbol? Realment creus que els humans de l’any 11.543 faran cas dels teus warnings de pa sucat amb oli?

Es veu que aquest és un tema que preocupava. Ben capcot, el Departament d’Energia del govern va enviar una carta demanant propostes de senyalització a lingüistes, geòlegs, antropòlegs, astrònoms historiadors, psicòlegs, especialistes en ètica, dissenyadors gràfics, editors, escultors i pintors, entre d’altres. Finalment i sempre segons John D’Agata, es va triar 13 professionals que, en un termini de dos anys i amb un generós budget de 10.000 dòlars, haurien de presentar una proposta de senyal. Un il·luminat va dir de crear una comissió que durés 10.000 anys i que passés el missatge de generació en generació. En algun moment va sortir El crit d’Edvard Munch. Un esborrany redactat pel Comitè Jurat d’Experts resava el següent: 

No esteem dead is commemorated here. Nothing of value is buried here. This place is a message and part of a system of messages. Pay attention. We are serious. Sending this message was significant to us. Ours was considered an important culture. 

Pura èpica, senyores i senyors! En tot cas, però, la reflexió que es desprèn d’aquest episodi és interessantísima: la zero fiabilitat de les emocions humanes i la poca durabilitat, a fi de comptes, dels nostres propis sistemes de comunicació com a raça. Vaja, que d’aquí a uns milers d’anys no només no existirem (és força commovedor, per cert, que el govern dels Estats Units muntés tot aquest pollastre pensant a 10.000 anys vista) sinó que se’ns investigarà igual que nosaltres investiguem als inques o als egipcis: bastant, bastant, bastant a cegues.

A Las Vegas els sobren tants neons que han fet un Neon Museum, que es pot visitar per 18 dòlars.

Totes aquestes qüestions, evidentment, se sumen a la qüestió del suïcidi del jove Levi Presley. D’Agata coneix i crea un lligam força potent amb la família de l’adolescent, alhora que aprofita l’avinentesa per divagar sobre l’efímera i lluminosa ciutat de La Vegas: una població eternament canviant que il·lustra la seva decadència en imatges tan poderoses com la del cementiri de rètols de neó. És en referència a aquest monstre kitsch que D’Agata cita Learning from Las Vegas, un dels grans estudis sobre la ciutat i el seus rètols:

Como cuando la fachada de un casino se convierte en un rótulo gigante o cuando la forma del edificio refleja su nombre y el rótulo, a su vez, refleja la forma. ¿Es el rótulo el edificio o el edificio el cartel? Estas relaciones y las combinaciones entre los rótulos y sus edificios, entre la arquitectura y el simbolismo, entre la forma y el significado, son profundamente relevantes en la importancia de este lugar… Estos pequeños edificios bajos, pardos como el desierto, se diferencian y se destacan por sus rótulos. Son fachadas falsas que atraen la atención cuando pasas frente a ellas por la carretera. Si quitas estos rótulos, no existirían Las Vegas.

Historiadors de l’art, antropòlegs i sociòlegs reflexionen sobre la simbologia d’una de les ciutats més buides dels Estats Units, la que Dave Hickey anomena “la ciudad de la trampa y el truco, el sitio al que vas cuando necesitas escapar”. De fet, el mateix Hickey té la teoria que els sostres dels casinos de Las Vegas són més curts perquè la gent ve a la ciutat a protegir-se de Déu —i qui diu Déu diu la disciplina, el-que-s’ha-de-fer, les obligacions.

Amb certes llicències sensacionalistes en benefici de la narració, tot el llibre està arrebossat de subtemes de la més variada índole: dels sostres baixos a la possible existència d’una llengua mare de la qual haurien derivat la resta de llengües del món (a través de la famosa llista de Morris Swadesh), passant per la dada sorprenent que només el 5% dels habitants del món saben parlar anglès i els hipotètics motius de l’altíssima taxa de suïcidis de la capital de Nevada.

Interior de “The Lifespan of a Fact”, el llibre que va derivar de les discussions sobre la veracitat dels fets descrits a “Sobre una montaña”.

Tot aquest lliscar-de-tema-en-tema és per mostrar que, en definitiva, les tangents són el gran hit del llibre de John D’Agata. I són, sense cap mena de dubte, la raó principal per adquirir-lo, gaudir-lo i devorar-lo. Atenció, però: com he dit al principi, cal entomar-lo sense idees preconcebudes pel que fa al gènere de l’obra en si. Justament aquestes confusions han donat peu a la principal polèmica del llibre: com que molts lectors se’l prenien com una obra de no-ficció, D’Agata ha estat molt criticat per modificar fets reals només en benefici de l’art. L’exemple que ha indignat més a tothom (vegi’s la crítica del The New York Times) prové del següent fragment del llibre, on els temes de Yucca Mountain i el suïcidi de l’adolescent conflueixen:

Los vientos del sur levantaban cortinas de polvo blanco, el mercado de valores estaba bajo, la tasa de desempleo alta, la luna solo mostraba una de sus mitades y Marte y Júpiter estaban alineados, lo que no es especialmente raro, así que no hay explicación para la confluencia aquella noche entre la votación en el senado [a favor del projecte de Yucca Mountain] y la muerte del chico que se tiró desde lo alto del Hotel Casino Stratosphere, una torre de 350 metros que se alza en el centro del valle desierto y dorado.

Al final de Sobre una montaña hi ha la relació de fets del llibre: d’on ha tret D’Agata la informació, quina bibliografia cita, amb qui va parlar per assegurar-se d’això o d’allò, etcètera. És el que els ianquis anomenen fact-checking. En aquest apartat i pel que fa a aquest fragment de la pàgina 35, D’Agata aclareix que, de fet, el debat sobre Yucca i el suïcidi no van passar el mateix dia sinó que van succeir amb tres dies de diferència. Aquest és el punt més èticament complicat d’un seguit de trucs que D’Agata utilitza per augmentar el dramatisme de la narració. Evidentment, els fets principals no són inventats: que Levi Presley se suïcidés el dia del debat o tres dies abans, a fi de comptes, té ben poca importància. Però si l’obra es concep com un reportatge periodístic llavors la cosa pot malinterpretar-se, així que tots aquests maquillatges li han valgut crítiques molt poc amables.

I cordeu-vos el cinturó, perquè el marujeo no acaba aquí: les discussions contínues entre el fact-checker Jim Fingal (un becari i guardià de la integritat periodística que es dedicava a comprovar que tot el que deia D’Agata fos acurat) i el mateix John D’Agata sobre els fets de l’article inicial que va acabar esdevenint Sobre una montaña han generat ni més ni menys que un altre llibre, The Lifespan of a Fact. El volum presenta el mateix assaig-reportatge-història que Sobre una montaña però, aquest cop, envoltat de milers de notes i discussions entre Jim Fingal i John D’Agata. A més de passar comptes a les mentidetes de John D’Agata, però, aquest segon llibre no deixa de ser una declaració d’intencions per part de dues formes diferents d’observar els límits entre l’assaig i la no-ficció.

Leave a Comment

Filed under Ressenyes