Tag Archives: jennifer egan

el temps és un cabró

Time’s a goon, right? You gonna let that goon push you around?

Bennie a Scotty (diàleg d’A Visit from the Goon Squad, de Jennifer Egan)

Time’s a goon, el temps és un cabró, el tiempo es un canalla i no hi ha millor manera de comprovar-ho que llegint A Visit from the Goon Squad (2010), la novel·la per la que Jennifer Egan va merèixer un Pulitzer, un National Book Critics Circle Award i la nostra estimació eterna. En part perquè narra l’estranyesa del pas del temps amb una enginy que riu-te’n de Proust, en part perquè ajunta rock i coca i dictadors genocides i tot plegat makes sense, el d’Egan és un d’aquells llibres que tornaries a començar en el precís moment d’acabar-lo. Agafeu-vos fort, que sembla que some lady ve amb ganes de guerra.

a-visit-from-the-goon-squad-cover

A simple vista, A Visit from the Goon Squad sembla una antologia de relats, o de fragments de vides de persones que apareixen i desapareixen i reapareixen: ara com a protagonistes, ara com a extres, ara com a records semiesborrats. L’espai i el temps són una mena de plastilina extra flexible a les mans d’Egan. Només un fet es manté sòlid, tan cert com desesperant: que els anys passen factura i que los caminos del señor son inescrutables. És a dir que la vida és aleatòria i imprevisible i, en general, decadent.

Així doncs, Egan posa el “mode random” i deixa que la narració salti de personatge en personatge, d’època en època, alternant alegrement punts de vista i tècniques narratives. Per què escriure una seqüència de capítols normals, podent intercalar-hi articles “periodístics” i presentacions amb PowerPoint?, devia de preguntar-se l’autora mentre engendrava les vides d’en Bennie, la Sasha, l’Scotty, en Lou, en Ted, la Dolly, etc., i es divertia establint connexions aleatòries entre elles. El resultat és una novel·la-Frankenstein que aconsegueix que la obra de David Foster Wallace sembli, en comparació, d’allò més formal i xapada a la antigua. Les úniques constants en aquest món calidoscòpic son l’escenari -els EUA més underground, amb algun salt intercontinental memorable- i una banda sonora de rock que algú amb molt temps lliure ha interpretat així. Això deixa com a únics protagonistes possibles una generació d’orfes del punk, ara ja totalment demacrats o integrats al sistema, i la gent que hi està relacionada.

Jennifer Egan

El títol català de la novel·la no és El temps és un cabró en va. Un dels leitmotivs del llibre són les mirades al passat, les punxades de remordiment que senten els Alex i les Sashas i les Dollys quan comparen qui són amb qui solien (o volien) ser, i es pregunten atònits com han “stopped being themselves without realizing it”Un procediment similar, però a gran escala, al de llevar-se ressacós i buscar en la nit anterior els motius que t’han convertit en la desferra humana que ets avui. Cosa sèria, doncs, i més tenint en compte que els salts temporals també es produeixen en sentit contrari. Els capítols estan farcits de flash-forwards, prolepsis, visions de futur despietades que deixen en ridícul els mismíssims guionistes de Lost.

Sigui com sigui, el procés és sempre implacable. Al territori Egan, una persona que als vuitanta ho peta a Califòrnia com a estrella del rock a principis del segle XXI és per força un home gras, solitari i oblidat pel món que es marceix en un infecte apartament novaiorquès. Vegem sinó el pobre Bosco intentant convèncer la seva agent que encara val la pena fer negoci del seu fracàs vital:

“And that’s the question I want to hit straight on: how did I go from being a rock star to being a fat fuck no one cares about? (…) I want interviews, features, you name it,” Bosco went on. “Fill up my life with that shit. Let’s document every fucking humiliation. This is reality, right? You don’t look good anymore twenty years later, especially when you’ve had half your guts removed. Time’s a goon, right? Isn’t that the expression?”

Com no podia ser d’altra manera, la novel·la d’Egan també ens acaba ensenyant coses de la història recent dels u-essa-a. Això sí, ho fa des de perspectives amenes i simpàtiques. Tant simpàtiques com la d’una aspirant a punkie que narra la decadència del hippisme a finals dels 70:

Nineteen eighty is almost here, thank God. The hippies are getting old, they blew their brains on acid and now they’re begging on the street corners all over San Francisco. Their hair is tangled and their bare feet are thick and gray as shoes. We’re sick of them.

O la d’un home que renega de la digitalització de la indústria discogràfica i la vida en general, unes dècades més tard:

The problem was precision, perfection; the problem was digitalization, which sucked the life out of everything that got smeared through its microscopic mesh. Film, photography, music: dead. An aesthetic holocaust!

Això últim ho reflexiona Bennie Salazar, un peix gros amb segell discogràfic propi, amb oficina en un gratacel de NY. De jove també havia estat (casualitat?) un d’aquests punkies wannabe que rondava per San Francisco i es preguntava en quin punt una cresta passa de ser d’imitació a veritablement autèntica. En Bennie és només una partícula en aquest collage potencialment infinit de gent que es creua i es coneix i s’oblida i folla i és infidel i té fills que creixen i es rebel·len i moren prematurament. Gent vista en quatre dimensions, gent que brilla i s’apaga com -tots creuen- s’apaga la seva època, en la qual tot era en general més i millor. Nostalgia was the end – everyone knew that.

Il·lustració: Alexandra Chaves.

La festa, doncs, està assegurada. Tenim les drogues i orgies i immediatesa dels 70, i també la ressaca mal portada de la vida posterior; tenim un futur incert i orwellià; tenim un capítol fet amb Powerpoint i tenim morts anunciades, caigudes en desgràcia i vincles humans que dius va, home, va. En definitiva, un conjunt de fets increïblement teixits que semblen inversemblants però que, senyores i senyors, a la vida real també passen. Simplement no ens n’adonem perquè no hi ha una Jennifer Egan que ens vagi xiuxiuejant les coses terribles/mediocres/fantàstiques que ens passaran/perdrem/arruïnaran. Ni falta que fa: per això ja tenim el factor sorpresa i la saviesa popular, que tot ho abasta i sintetitza, i que ens recorda encongint-se d’espatlles que qui dia passa any empeny i tal dia farà un any.

Leave a Comment

Filed under Ressenyes