Tag Archives: jean baudrillard

hipertròfia occidental

Per la teva paraula
la paraula que et dreça, que et travessa,
emergeix l’univers
i brolla l’espai-temps dels impossibles
-allò que dura ho funden els poetes-,
els llavis de la reina Nefertiti,
la desfeta de Troia,
i la bellesa pura
d’aquelles dues torres que s’esfondren.

Francesc J. Vélez

El recull La violence du monde és el resultat de dues conferències que els filòsofs francesos Jean Baudrillard i Edgar Morin van pronunciar a lInstitut du monde arabe de París l’any 2003. Dos anys després de l’atemptat al World Trade Center de Nova York, dos pensadors europeus consolidats intenten escatir el seu llegat, és a dir: dilucidar el significat de la violència terrorista en un món global, la recontextualització que es produeix després de l’onze de setembre de 2001.

violencia-mundo-baudrillard-morin

La coberta d’Editions du félin.

Estudiants de La Sorbonne, Baudrillard i Morin entronquen amb l’“escola” francesa de pensadors contemporanis de Sartre, Foucault, Barthes, Derrida o Deleuze. Parlem, doncs, d’una crítica sempre ancorada en la realitat del seu temps, d’una teòrica amb historicitat i concretesa: el cas de les twin towers ofereix a aquests filòsofs una nova possibilitat d’analitzar el seu temps des de diferents pols, de la filosofia a la sociologia o l’antropologia. Les seves reflexions a propòsit dels atemptats de l’11-S són contribucions essencials per comprendre el sentit del terrorisme contemporani i el nou ordre mundial post nine-eleven.

Jean Baudrillard comença la seva reflexió posant de relleu el significat simbòlic de l’arquitectura. Els gratacels de Manhattan, resultat d’una verticalitat competitiva a imatge i semblança del sistema capitalista, no són el símbol exacte de l’arrogància i l’excés de poder d’Occident? Així, la destrucció del World Trade Center esdevé simbòlica, una idea força difosa pels mitjans: l’atac a les torres bessones és un dramàtic intent de destrucció del poder liberal-financer. “Ya no era una calle sino un mundo, un tiempo y un espacio de ceniza”, que diu Don DeLillo a la seva novel·la El hombre del salto.

Jean Baudrillard amb cigarreta, il·lustrat per Guillem Cifré.

Jean Baudrillard il·lustrat per Guillem Cifré.

I Baudrillard continua. Aquesta arquitectura monstruosa, declara, és també consubstancial i portadora de la seva pròpia idea de destrucció. En altres paraules: la duplicació i emmirallament orgullós de les dues torres, l’anormalitat arquitectònica, la seva “violència” constructiva és el mirall de la violència del poder exercida per Occident i que reclama ser confrontada. En l’àmbit literari, hi ha un fragment de la mateixa obra de DeLillo que permet entendre millor aquesta idea:

Para esto edificasteis las torres, sin embargo, ¿no? ¿No se levantaron las torres como fantasía de riqueza y poder que algún día se convirtiesen en fantasías de destrucción? Una cosa así se construye para verla caer. La provocación es evidente. ¿Qué otra razón podría haber para llegar tan alto y luego doblar, hacerlo por duplicado? Como es una fantasía, ¿por qué no hacerla dos veces? Es como decir: “Aquí está, a ver si la derribas”.

L’estètica mateixa del World Trade Center, assegura Baudrillard, desperta un doble sentiment contradictori de repulsió i d’atracció; una resposta que, pensant des de l’art, recorda a la categoria estètica setcentista del sublim: la plasmació en el llenç de la màxima emoció i desmesura possibles que provoca en l’espectador un primer sentiment d’horror i de neguit que acaben esdevenint plaents.

La sublimitat de les torres bessones, amb tota la seva dimensió simbòlica, provoca doncs un desig de veure-les desaparèixer com a desafiament i antagonisme radical a l’ofensa occidental. El terrorisme naixent és una forma de contrapoder a l’ordre consumat del sistema capitalista, una reacció brutal a la injustícia d’Occident. Lluny de justificar “l’intercanvi impossible de la mort” que defineix el terrorisme, Baudrillard afirma que aquests actes són el mirall exorbitant de la pròpia violència del poder, d’un excés de poder que ha creat les situacions objectives perquè aquest terrorisme es desenvolupi. L’esfera capitalista, el contemporani liberalisme triomfant, amb l’arquitectura arrogant del World Trade Center com a estendard, no és aliena, per tant, a la seva pròpia destrucció simbòlica.

Edgar Morin. (c) Audrey Cerdan

Per la seva banda, Edgar Morin planteja una hipòtesis del terrorisme clarament historicista. L’autor de La Méthode defineix els atemptats de l’11-S en termes de shock: tal i com destaca Noam Chomsky a 11/09/2011, per primera vegada les armes apunten en direcció contrària, per primera vegada hi ha una lluita implacable contra Occident mateix, una oposició radical a aquell Occident que, després de la fi de la Unió Soviètica i de l’ocàs de l’economia burocràtica, estén arreu un únic mercat d’Estat guiat pel liberalisme i la competència.

D’aquesta manera, Morin assenyala la globalització (en la seva fase definitiva posterior a la caiguda del mur de Berlín) com a causant primera d’una invasió de totes les àrees humanes per part de l’economia. I encara més: entesa com el principal fenomen contributiu a la unificació del món sota un mateix signe occidental, la globalització sembraria les condicions necessàries per a la cristal·lització de règims identitaris contraris a Occident (nacionalismes, integrismes, fonamentalismes). Molt crític amb el mite del progrés, l’ideal de desenvolupament i la raó occidentals, Morin també apunta (de manera menys explícita) a l’arrogància del sistema com a consubstancial al seu intent de destrucció.

Les respostes o solucions a aquesta situació d’hipertròfia occidentalista que el filòsof finalment intenta donar (a diferència de la conferència de Baudrillard) resulten manifestament i reconegudament vagues i deficients: Morin parla d’un servei cívic dels països rics, d’afavorir el sorgiment d’una societat-món, de crear un Parlament mundial, de salvar la biosfera, d’aconseguir una consciència global… Un seguit de bons propòsits que semblen lluny de les possibilitats reals d’acció de l’actual conjuntura mundial. El mateix autor reconeix, a causa d’una “immaduresa de les nacions”, el seu caràcter improbable però no impossible.

A tall de conclusió, cal posar de relleu el paper de Jean Baudrillard i Edgar Morin en la “qüestió terrorista” a l’hora de trencar amb una visió maniquea dominant. La seva és una crítica emmarcada en la línia de denúncia de l’abús discursiu del mal (i aquí cito Richard J. Bernstein), del simplisme demagògic, de l’utilització del mal com a arma política. La il·lusió maniquea dels atemptats del World Trade Center es trenca a La violence du monde quan Baudrillard i Morin, enlloc de posar l’accent en un rival demoníac extern, busquen l’enemic a casa, disposen el conflicte des d’una òptica on víctima i botxí resulten indissociables. Ambdós autors coincideixen en “la raó profunda” del terrorisme: el terror contra el terror, la resposta a un poder insuportable que ha creat unes profundes desigualtats. D’aquesta manera, ens diuen Baudrillard i Morin, Occident no està en condicions de personalitzar un enemic evitant la seva responsabilitat en els atemptats.

Leave a Comment

Filed under General, Ressenyes