Tag Archives: jaume coll mariné

la quietud com a refugi

Hi ha llibres en què el temps mereix ser escrit en majúscules. El Temps. Un temps que pren cos, que es fa fort, que ens mira de reüll. Un temps que ens inquieta i que es converteix en molt més que una constant numèrica. I el temps no és mai inofensiu, d’acord, ho assumim des del primer vers, però per escriure, per pensar-hi, qui no voldria tenir a la vora un entorn amic, un espai neutre? Jaume Coll Mariné (Muntanyola, 1989) ha trobat un observatori particular per esculpir el seu primer llibre de poesia: la mateixa Muntanyola, el refugi que li ha permès agafar els prismàtics i convertir-se en observador del món, uns prismàtics reposats però alhora sorprenents.

Quanta aigua clara als ulls de la veïna (Edicions de 1984) s’havia d’intitular La neu, com un dels poemes que el componen. Però, al final, sembla que el vers de ‘Tot n’és ple’ de J. V. Foix va pesar més, potser perquè l’autor se’n declara lector fervent i hi havia de ser, potser perquè l’emmirallament i l’alteritat apareixen sovint als poemes o potser perquè Foix anava com anell al dit en aquesta pugna entre camp i ciutat, entre agitació i repòs, entre passat i futur. Potser també perquè a Coll Mariné, com a Foix, l’exalta el nou i l’enamora el vell. I perquè Coll ha llegit, coneix la tradició, se sap el cànon i ens ho diu des del principi. Ho glossa al primer poema, però ja ho anuncia al títol.

quantaaiguaclara

La coberta d’Edicions de 1984.

La cocció del llibre va ser, confessa l’autor, força irregular, sense un ordre cronològic clar. Els poemes van sortir entre el setembre de 2009 i el novembre de 2013, però també n’hi ha algun d’anterior. “Hi ha poemes que hi eren i que al final no hi són. Potser m’he equivocat”, s’excusa al final, en una nota. Amb això, el resultat final sembla força atzarós. I el lector dubta si és que el poeta no s’ha sabut vendre bé o és que ha ordit una captatio benevolentiae premeditada.

El poema inicial és ben bé un poema-davantal (i perdoneu que prengui el símil culinari). Els versos semblen fets per donar al poemari l’estona de forn que, a priori, diuen que li falta: “Tens, lector, davant teu, un llibre que no ho és, / i potser ni s’ho val [...]“, comença Coll Mariné. Una altra captatio benevolentiae, per si de cas, abans de començar a enumerar referents. Joan Ferraté, Gabriel Ferrater, Agustí Bartra… Tots van apareixent, gairebé amb voluntat enciclopèdica: “No em deixaré ni Foix, ni Riba, ni Carner, / que aquests, com l’Ausiàs, hi són ja des de sempre; / mal sigui que qui els vol passar per sobre els empra. / Tots hi són, mar endins —i al fons— amb Verdaguer”. Tot i això, el poeta ja ens avisa que, entre aquesta munió de veus, hi ha qui s’enduu un tros més generós de pastís: “la Marçal, la Maria-Mercè Marçal i Serra / (mereix un vers sencer) [...]” I sí, el pes específic de Marçal es fa evident. Apareix als epígrafs de sis poemes i crea pràcticament un subapartat propi. Abans d’acabar, la picada d’ullet final. Coll Mariné va a buscar Baudelaire a Les flors del mal, per allò d’hypocrite lecteur, i s’autoinculpa a l’últim vers: “[...] Que aquí en tot cas l’hipòcrita sóc jo”. Repetidament, l’autor no deixa de tirar-se pedres a ell mateix, però tot sembla més calculat del que, conscientment o no, diu que és. Vet aquí el joc.

jaume coll foto adria plana

Jaume Coll Mariné. (c) Adrià Plana

Amb aquesta declaració d’intencions, ja estem preparats per llançar el dau i començar a llegir. 37 poemes —inicialment havien de ser 28— és el títol de la primera part, que constitueix el gruix de l’obra. I és en aquest punt on trobem el Coll Mariné dels prismàtics que esmentàvem al principi. La quietud de la vida rural, combinada amb el pas del temps, s’erigeix com a gran tema de Quanta aigua clara als ulls de la veïna. L’autor reconeix que la ciutat, com a escenari, li és incòmoda i, aquí, des del principi, es fa evident: “Si no vols ser aixafat, corre. / O queda’t a Muntanyola: / mira el món com va engolint tot allò que va creant”, llegim a ‘Després de la boira’. Mentre el món gira, Coll Mariné el contempla a sopluig, amb clarividència, tot i la boira, en la quietud de l’observatori. “No passa res si véns i ens asseiem / per contemplar com va esquinçant-se aquest / cel de meló d’avui a Barcelona [...], escriu a ‘Sols de setembre’, el primer dels 37 poemes. No passa res si aturem la ciutat, si ens asseiem com si fóssim a Muntanyola, no passa res si avui no pugem al metro.

De vegades, sembla que Coll prengui una actitud pràcticament militant, que no insana, amb la ruralitat, que s’hi vulgui fondre. No és un cupio dissolvi, que divinitzi la natura, únicament la fa l’entorn més propici per trobar-se amb un mateix. I li funciona: “l’església aquesta que està sola, / tanca’ls de cop, amaga-ho tot, / veuràs la Plana, els Pirineus / i, davant teu, l’església sola”. Com va apuntar Jaume C. Pons Alorda en un article a Núvol: “La seva poesia, rural però no ruralitzant, agrària sense arribar al bucolisme, és un cant a la natura, un cant pur”. No ens ha d’estranyar, doncs, que l’autor expliqui amb tota la naturalitat del món com muny les cabres: “Les cabres es posaven al seu lloc, / una al costat de l’altra, amb el cap dins / la menjadora i amb el coll agafat en un ferro”. Tampoc que utilitzi el lèxic tal com raja i que ens trobem amb paraules com cardar, xumar o quarto, en comptes d’habitació, pasturant pels versos.

Però, com dèiem a l’inici, el pas del temps no és inofensiu, no avança en va. I la natura tampoc no en queda impune, dels perills i del misteri. En aquest sentit, el dia i la nit s’alcen com dos personatges amb veu pròpia dins del poemari, com dos pols perfectes per articular el contrast entre el ventre i el cap, entre la passió i la raó. És la nit la que deixa espai per al desordre i el dret a somiar: “que dins de la foscor, / i endins de les parpelles, / hi ha tot de meravelles / més rares que la por”, proclama el poema ‘Un gran senyal de pols’. O dit d’una altra manera: “És quan dormo que hi veig clar”, si continuem amb l’homenatge a Foix. És la nit, també, qui té un protagonisme especial en els sis poemes encapçalats per versos de Maria-Mercè Marçal, uns epígrafs que són només, segons diu l’autor, una marca, una dedicatòria. D’aquests sis, potser ens quedem amb ‘Com aquell foc que atia el nu i la nit’, una de les peces en què la passió lluu amb més insistència. Ja ho deia la mateixa Marçal a Bruixa de dol: “L’escala fosca del desig / no té barana”, “La nit em clava el seu ullal / i el coll em sagna”. Ben bé això.

Església_de_Sant_Quirze_i_Santa_Julita_de_Muntanyola_(Osona,_Catalunya,_Espanya)

Església de Sant Quirze i Santa Julita de Muntanyola, a Osona. (c) Vincent van Zeijst

I si hem de desconfiar de la nit, la mateixa que ens obre la porta als somnis, amb els animals passa una mica el mateix. Són la bondat i el misteri alhora. Coll els utilitza sovint per plasmar-hi la idea d’alteritat i alguns dels temes principals que aborda al llarg del llibre, com el pas del temps: “La nit plou sobre el blanc dels anys / que, a poc a poc, s’estoven. / El gos és d’ombra immensa, de matí, / de cada cosa, / de dia que se’n va, surant pel cos, / desfent-se a trossos”. De vegades, fins i tot, hi dialoga, com en el cas de ‘Les vaques’, i aquestes prosopopeies no deixen de ser un altre element misteriós utilitzat amb habilitat.

Amb tot això, quan arribem a ‘Foscant d’agost’, l’últim dels 37 poemes, fa la sensació que el gruix del llibre funciona com a unitat, que és coherent temàticament i formalment. Tot i que no hi va haver una idea preconcebuda d’unitat, o això diu Coll Mariné. Tot i que no està clara la cronologia, tot i que l’ordre podria haver estat un altre, tot i que la tria de poemes podria haver variat, sí. Tot i que l’autor s’excusa i es cura en salut per activa i per passiva. Quanta aigua clara als ulls de la veïna és un primer llibre, però és un llibre sòlid, i transmet la sensació que Coll Mariné és perfectament conscient que està creant per a un públic lector. I no només que està creant, sinó del que està creant.

Precisament per aquesta homogeneïtat, ens sorprèn hagi volgut incloure els tres poemes d’Els arbres del parc com a epíleg. Uns poemes que, com ell mateix reconeix, “per raons de dimensió i procediment han exigit un apartat separat”. Curiositats lectores: als cinc primers versos del segon poema, hi surt tres cops la paraula ciutat. Potser és la darrera sornegueria, la darrera picada d’ullet d’un poeta debutant, però lúcid i murri. Un poeta que diu moltes més coses de les que ensenya, amb el punt just d’ambigüitat perquè en vulguem més. Foix acaba el ‘Tot n’és ple’ dient: “Quants d’elefants sagrats que no llegeixen re / tot n’és ple”. I si una cosa ens deixa clara Coll Mariné en aquest llibre és que encara ha escrit poc, però que, per escriure, això sí, ha llegit molt. Dit això, aneu-lo llegint i rellegint fins que arribi el segon llibre. Cada dia hi trobareu una pregunta nova.

Leave a Comment

Filed under General, Ressenyes