Tag Archives: jaume cabré

l’hivern segons Jaume Cabré

A Viatge d’hivern (any 2000) Jaume Cabré barreja èpoques i registres, s’encara amb personatges de tota mena. Sicaris i guàrdies urbans, noies joves i pianistes nostàlgics de mitjana edat tenen cabuda a l’obra per igual. L’autor assaja mil personalitats i gèneres que van del thriller al drama sentimental per abraçar-ho tot en un sol recull de contes que interactuen admirablement. I això que els temps històrics i les localitzacions geogràfiques són molt diverses: en una ocasió ens porta a Bòsnia, en l’altra ens trasllada a una cerimònia jueva a l’Amsterdam del segle XV per reconduir-nos després cap a Viena. El recull de contes és també un homenatge a la música de Bach i a la de Schubert ( d’aquí el títol Winterreise), a les composicions de Fischer i a la pintura de Rembrandt. A més, l’escriptor dota les seves narracions d’un tel de dignitat clàssica i alguns dels seus amants són associats amb Ariadna i Teseu, una altra és equiparada a Andròmaca. En aquest sentit Cabré ens presenta una obra força ambiciosa que busca projectar-se en part a l’actualitat i en part a la història d’Europa i les seves arrels gregues.  Això podria ser un error perquè situar la ficció en un lloc concret i pròxim a la realitat de l’autor -o un lloc mític inspirat, com fan García Márquez, Faulkner o Baltasar Porcel- sempre ofereix avantatges a l’hora de narrar. En qualsevol cas, a banda d’un conte estrany en què un bosni es veu una Voll Dam fora de Catalunya, Cabré se surt amb la seva i aconsegueix fer-nos creure que ha estat vivint a Viena i que s’ha passat mitja vida badant a la vora del riu Danubi.

100258-winterreiseschubert-winterreise-004

Viatge d’hivern casa amb força traça el conte i la novel·la, però Jaume Cabré és més novel·lista que no pas contista. Els contes que formen part del llibre com a conjunt són una trampa: tenen continuïtat en contes/capítols posteriors que ens els expliquen i els carreguen de sentit -a excepció del conte del traficant de diamants Barukh, que funciona de manera rodona i independent. En definitiva, la bona notícia és que l’estructura narrativa de la novel·la és complexa sense arribar a fer-se feixuga; la mala notícia és que es nota que l’estructura és complexa  i que per tant compleix amb el fenomen que David Foster Wallace batejava, en la traducció d’una entrevista que li van fer, com a:  Mira mamá (lector), sin manos!.  L’exoesquelet del llibre no impedeix que algunes històries facin aigües. Al conte Pols, el senyor Adrià i la noia que treballa per ell són excessivament previsibles. Es veu d’una hora lluny que el nòvio d’ella és un malànima que no la mereix i que, per tant, el millor que podria fer la nostra criada (Ariadna) seria anar-se’n al llit/establir una relació amorosa amb el seu amo intel·lectual i madur Adrià (Teseu).

A mi què collons m’expliques, contestava el Toni[...] Perquè el Toni perfecte seria el Toni amb l’educació, el gust per la cultura, la discreció i la curiositat intel·lectual  del senyor Adrià. Per quèr era tan diferent, el Toni?

Per altra banda, us adverteixo que l’obra està farcida de sentències llatines. De vegades els criminals de la novel·la com Quiquín ens grinyolen precisament per això, perquè són massa esnobs per ser creïbles. A excepció d’alguns personatges que caminen veritablement sols – els jueus Barukh i Itshaq, traidor del s XV el primer i nen traumatitzat per l’Holocaust el segon-, hi ha  molt de la identitat de Cabré camuflada en d’altres. Tot i així, les diferents històries estan ben construïdes i els cultismes no ens embafen, perquè si convé els deixem de banda i procedim amb la lectura (sempre hi ha dues maneres de llegir o de mirar una pel·lícula). A nivell formal, un dels trets que diferencien a Jaume Cabré d’altres escriptors és el seu costum d’oscil·lar sistemàticament entre la tercera i la primera persona. El narrador omniscient es fica al cervell dels protagonistes i dels secundaris sense previ avís, i un cop t’hi acostumes aquest tic de la seva escriptura funciona. Algunes de les provatures que Cabré fa amb la llengua no acaben de sortir-li bé, però, i cito les anotacions a llapis del meu pare filòleg, que sentencia : “L’expressió fumar-se a sobre no funciona, senyor Cabré; els lectors catalans identifiquem aquesta expressió com pixar-se a sobre/ de la mateixa manera, hom no pot referir-se a la verdor com a verdura en un poema: el lector pensarà en les parades del mercat i s’oblidarà de la bellesa que cobreix les muntanyes de Montserrat “. En efecte, voler assimilar i modificar la llengua amb la què escrius és una tasca  lloable i quasi obligada quan ets un gran escriptor -ho van fer Ramon Llull, Jacint Verdaguer, Josep Pla. Però quan ets Jaume Cabré potser t’ho has de pensar dues vegades.  Amb tot, Cabré és un narrador àgil. A vegades una mica cursi, no sempre sap tocar-nos la fibra emocional amb l’elegància que caldria; té un tic lacrimògen quan escriu sobre amor i gasta un to brusc artificial quan assaja el thriller, però sovint ens sorprèn amb relats memorables.

AMOR CURSI: Ara era la mirada negra de Zoltán la que foradava l’infinit. No va gosar retreure-li per què l’havia deixat il·lusionar-se ja que per res del món s’hauria volgut perdre aquells vint i vuit dies de somni il·limitat.

RELAT MEMORABLE: El nom de Treblinka gravat a terra li va fer mal al cervell perquè aquella tos, aquella tos els va delatar i va ser per culpa seva. I només havia pogut complir una part del tracte; s’havia quedat a Israel. Però no tenia fills, no s’havia casat [...]s’introduí el canó a la boca, com recordava que havia fet el seu pare.

Seria just i necessari dir-vos que Jaume Cabré és un bon escriptor de best-seller. Jo mateixa, que ara em deleito assenyalant aquí i allà les misèries que l’escriptura té (igual que tots els oficis), he de reconèixer que m’he enganxat a Viatge d’hivern i que m’he negat a abandonar-lo a la meitat del camí. En Cabré sap explicar-nos històries, sap captar la nostra atenció durant una estona ben llarga. Potser l’equivalent seria anar a veure una de les comedietes fluixes del Woody Allen, que diguin el que diguin sempre són simpàtiques. És possible que Jaume Cabré (o si més no, el seu Viatge d’Hivern) no acabi de trobar mai el seu lloc a les altures habitades per Faulkner, McCullers o fins i tot el citat Baltasar Porcel. Però no hi ha dubte que Jaume Cabré ha fet i farà escola en la literatura catalana. Tindrà una càtedra a les diferents acadèmies d’escriptura creativa i, a més, se l’haurà ben merescuda: és un artesà fantàstic. I els artesans també mereixen el nostre reconeixement perquè, al capdavall, escriure una ressenya negativa sempre resulta molt més senzill que escriure un llibre distret.

Leave a Comment

Filed under Ressenyes