Tag Archives: jan morris

Jan Morris i ‘el jueguecito’

Fa un temps vaig assistir a una xerrada sobre exploradors i aventurers del món: l’elegància i l’aventura de Lawrence Durrell, els noruecs Roald Amundsen i Fridtjof Nansen, Howard Carter i la tomba de Tutankamon, Andrew Chapman i els dinosaures, sir John Franklin i el canibalisme, la misteriosa Annemarie Schwarzenbach. D’entre ells, el conferenciant també va citar Jan Morris, periodista i exploradora gal·lesa, autora de diverses obres de literatura de viatges i d’una trilogia sobre la història de l’Imperi britànic.

A part de per la seva basta obra, Jan Morris és força coneguda per ser una de les pioneres de la transsexualitat: nascuda el 1926 sota el nom de James Morris, va lluitar a la Segona Guerra Mundial i va formar part de la primera expedició que pujaria a l’Everest. No va ser fins als anys seixanta que va iniciar un procés lent que culminaria amb una operació definitiva l’any 1972, a Casablanca. Aquest particular viatge és el que explica a El enigma (RBA), publicada originalment el 1974.

La portada de RBA, amb Jan (llavors James) Morris a l’esquerra i Elizabeth Tuckniss a la dreta.

Escrita a mode de confessió, l’obra abraça des de la infantesa de Jan Morris fins a la culminació del procés que la portaria a tenir cos de dona. El conflicte interior es mescla amb l’etapa d’estudiant a Oxford i l’estada a l’exèrcit britànic, amb l’ascensió a l’Everest i el casament i descendència amb Elizabeth Tuckniss –van haver de divorciar-se arrel del canvi de sexe però van celebrar un matrimoni civil l’any 2008; es veu que ara, per estalviar-se problemes, es fan passar per cunyades.

Tot i el to enganxós que empapa l’obra, com si cada dues frases l’autora exhalés un sospir murri, l’interès del llibre rau en l’obertura confessional de Morris i en anècdotes que tenen poc a veure amb la transsexualitat (l’ascensió a l’Everest o la seva feina com a periodista al The Guardian i al The Times). Destaca particularment la defensa que fa dels terrenys intermedis entre masculinitat i feminitat:

Por mi cuenta, había llegado a la conclusión de que el sexo no era una división, sino un continuo, de que casi nadie pertenecía completamente a un sexo u otro, y de que la infinita variedad de sutiles gradaciones que se extendían desde un extremo hasta el otro era uno de los fenómenos más bellos de la naturaleza.

En aquest sentit, destaca també seva pròpia experiència: quan ja ha començat a hormonar-se però encara no s’ha operat, hi ha llocs on es presenta com a home i llocs on la tracten com a dona.

Debo vivir, no ya día a día, sinó momento a momento, y adaptarme con celeridad a las circunstancias. Por ejemplo, durante un viaje a Sudáfrica me dijeron a la hora de comer que debía vestir americana y corbata, y por la noche que no podía entrar en el comedor con pantalones. En un tren de Euston a Bangor, un hombre que acabava de preguntarme si había jugado al críquet se quedo patidifuso cuando la camarera, al servirme la sopa, me dijo: “Aquí tiene, preciosa, ¡buen provecho!”.

Eamon Mccabe-Guardian

Jan Morris. (c) Eamon Mccabe/Guardian

Tanmateix, a mesura que avança el llibre hom comença a estirar-se els cabells. Hom, de fet, arriba al final del llibre amb els cabells eriçadíssims, electrocutats, pels aires. Perquè, tot i presentar casos de cultures en què la noció de masculinitat i feminitat es confon, el to de Jan Morris és molt de senyora d’una altra època. Heus aquí un fragment en què explica com se sentia a l’exèrcit, quan ja tenia una consciència absoluta de ser una dona però continuava habitant el cos d’un home:

Invito a mis lectoras a imaginar cómo se habrían sentido si, perfectamente disfrazadas de hombre para que nadie las reconociera, se las hubiera admitido en esta sociedad masculina cerrada e idiosincrásica antes de cumplir los veinte años. Pues así me veía yo. (…) Al mismo tiempo, cualquier lectora se habría sentido privilegiada. Era como espiar conversaciones ajenas con su consentimiento. (…) Pero sobre todo lo que os habría seducido a la mayoría de mujeres en mi situación habría sido el verdadero placer de tener a tantos jóvenes guapos y entusiastas alrededor.

Els homes de bon veure em semblen una visió ben bella, però aquest intent de complicitat entre la Jan Morris dels anys setanta i el lector del segle XXI (de fet, ella interpel·la constantment la lectora) acaba esdevenint bastant llefiscós i inoportú. Personalment, ha estat com si una senyora gran em piqués l’ullet molt fort mentre xarrupa una tassa de porcellana plena de sanefes i algun te sofisticat i em fes confessions que ens haurien de fer intimar moltíssim, i no. Tot i defensar teòricament aquest mix de feminitat i masculinitat, Morris cau en alguns estereotips femenins que posen els pèls de punta: la “sospita” que a la majoria de dones no els interessa el sexe, les picades d’ullet davant d’homes atractius o la submissió comodíssima als rols més carques de la dona.

Jan_Morris

Jan Morris a casa seva, amb el seu gat Ibsen. (c) Jim Richardson

El clímax d’aquest hilarant infortuni es dóna al final del llibre, quan Jan Morris ja té cos de dona i confirma que el tracte que reben mascles i femelles és totalment diferent. En comptes de denunciar-ho, però, va i s’hi adapta!

Conforme cambiaban las respuestas de los demás, también se modificaban las mías. Cuanto más me trataban como a una mujer, más mujer me volvía. Me adapté estupendamente al jueguecito. Si daban por hecho que sería una incompetente dando marcha atrás con el coche o que no sabría abrir botellas, curiosamente notaba que me volvía una incompetente. Si alguien pensaba que una cuestión era demasiado complicada para mí, por inexplicable que parezca, yo también acababa convencida de que no la entendía. (…) Descubrí que los hombres siguen prefiriendo que las mujeres estén menos informadas, menos capacitadas que ellos, que sean menos habladoras y, sin duda, mucho menos egocéntricas que ellos. Por tanto, me acostumbré a complacerlos.

La meva molèstia davant d’El enigma m’intriga a mi mateixa. Suposo que hi ha hagut un decalatge entre expectatives i realitat d’aquells que fan caure els òrgans al terra. Sospito, també, que un llibre tant arrepapadament sincer i subjectiu només pot digerir-se amb grans dosis de sinceritat i subjectivitat, i la submissió de Jan Morris és tan alegre i entregada, en certa manera tan infantil, que servidora no sap on posar-se. Una altra explicació la dóna ella mateixa quan diu que “no deseaba ser una activista en la vida pública”. Suposo que Jan Morris volia ser Jan Morris i punt, i que qualsevol qüestió relacionada amb els drets de la dona li era bastant indiferent. Ella defensava una altra dignitat, la dels transsexuals: en plens inicis de la lluita pels drets de gais i lesbianes, ella va tenir els sants ous de posar la qüestió transsexual sobre la taula. El que em sembla incongruent, però, és que defensi el regne intermedi entre masculinitat i feminitat i després s’entregui de cos i ànima a l’estereotip que converteix les dones en éssers dèbils i submisos.

De fet, quan va publicar-se l’any 1974 el llibre ja va rebre força crítiques, sobretot, pel que he vist, de dones. Sembla que Rebecca West va escriure al The New York Times que “she sounds not like a woman, but like a man’s idea of a woman, and curiously enough, a man not nearly so intelligent as James Morris used to be”. Nora Ephron, a l’Esquire, l’acusava amb ironia fina de voler ser més ‘nena’ que ‘dona’:

Jan Morris is perfectly awful at being a woman; what she has become instead is precisely what James Morris wanted to become all those years ago. A girl. And worse, a forty-seven-year-old girl. And worst of all, a forty-seven-year-old Cosmopolitan girl.

La barreja del to lleugerament naïf i les relliscades masclistes eclipsen bastant tot el que El enigma té de crònica interessant i positiva, que no és poc. Però, pel que fa a la imatge de la dona, aquest llibre és com un mal vi: va publicar-se desafortunat i anirà empitjorant a mesura que la Terra esdevingui un lloc més decent on viure. No dubto que la resta de la bibliografia de Jan Morris excel·leixi en qualitat, però jo recomanaria començar per alguna de les seves altres obres. El enigma presenta una crònica tan subjectiva i tan vulnerable, tan sincera i tan  plena de bajanades, que servidora no pot evitar digerir-la en primera persona i ennuegar-se.

També pot interessar-te...

  • 46
    “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
    Tags: l, és, d, no, del, però, ha, al
  • 40
    Va néixer zairès i ara es veu que és del Congo. El seu és un país de canvis, amb generals dissidents i soldats dissidents del general dissident i turistes que en realitat volen explotar les mines de diamant igual que els locals i tants altres. Al local Tram 83, situat a…
    Tags: no, ha, és, l, del, al, d, però
  • 40
    ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d'any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l'any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s'allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més…
    Tags: d, és, l, no, ha, del, al, llibre, però
  • 38
    La segona part de les llistes de finals d'any arriba just a temps i amb un Top 9 (vés, som tres i ens costa posar-nos d'acord) dels millors llibres que no hem pogut ressenyar, ja sigui per circumstàncies històriques adverses, moments inoportuns, excés de material, etcètera. Considerem que finals d'any…
    Tags: és, l, d, del, no, al, ha, però, aquest
  • 37
    Fa dues generacions llargues que existeix la llibreria Àngel Batlle. Situat al carrer Palla de Barcelona, a Ciutat Vella, el local fa olor de paper groc i de pols i està ocupat per prestatgeries molt altes i per taules plenes de llibres més o menys vells. El propietari Àngel Batlle,…
    Tags: no, l, del, és, d, ha, al

1 Comment

Filed under Ressenyes