Tag Archives: j. m. coetzee

el pollastre de Coetzee

Disgrace, John Maxwell Coetzee, 1999. Segurament la novel·la més criticada i aclamada de l’escriptor antigament-sud-africà-ara-ja-australià, pim pam. Protagonitzada per David Lurie (vell verd empedreït, seductor de mena, Casanova de naixement, faldiller professional), l’obra retrata la part més antipàtica de la Sud-àfrica postapartheid: la de les violacions col·lectives, l’agressivitat sexual, els abusos de poder i les tensions racials no resoltes. En vam parlar ja fa temps, però és hora d’aclarir uns quants conceptes.

(c) Paul Jackson

(c) Paul Jackson

Tot i les bones crítiques a l’exterior (d’aquí o d’aquí, per exemple), Disgrace va ser una dutxa d’aigua freda a la mateixa Sud-àfrica. Com ja vam comentar en el seu moment, poques històries fictícies han molestat tant les altures governamentals d’un país. Ni corto ni perezoso, el Congrés Nacional Africà (que està al govern des de la fi de l’apartheid l’any 1994) va denunciar que la novel·la era de xenòfoba cap amunt. En un comunicat a la Comissió de Drets Humans, el CNA comparava el retrat que Coetzee fa d’alguns personatges negres amb les tesis més racistes del nacionalisme afrikaner: les del general Hertzog, que descrivia els natius negres com “an eight-year-old against a man of mature experience [aka els europeus] –a child in religion, a child in moral conviction; without art and without science; with the most primitive needs and the most elementary knowledge to meet these needs”. Sobre Disgrace, el CNA afirmava que

Coetzee represents as brutally as he can, the white people’s perception of the post-apartheid black man. This is Hertzog’s savage eight-year-old, without the restraining leash around his neck that the European had been obliged to place, in the interest of both the native and society. It is suggested that in these circumstances, it might be better that our white compatriots should emigrate because to be in post-apartheid South Africa is to be in ‘their territory’, as a consequence of which the whites will lose their cards, their weapons, their property, their rights, their dignitiy. The white women will have to sleep with the barbaric black men. Accordingly, the alleged white ‘brain drain’ must be reportedly regularly and given the necessary prominence!

En aquest sentit, l’acadèmica Lucy Valerie Graham ja comentava que criticar que la novel·la reflecteix unidireccionalment la societat voldria dir no només que els blancs són com Coetzee els descriu sinó també, ai las!, que els negres són tal i com són descrits, cosa que voldria dir exactament el contrari del que el CNA volia dir. Un cacau. En tot cas, sembla que Coetzee va acabar ben fart d’aquesta estreta unió entre política i literatura tan característica de Sud-àfrica; una connexió que d’altra banda no és d’estranyar, ja que Sud-àfrica ha estat anys i panys nodrint-se de reivindicació política: això d’investigar la moralitat de cada paraula al mil·límetre és un tic històric que s’està convertint en tendència cultural. L’any 1993 André Brink ja confirmava aquest tic, afirmant que

in South Africa all novels, whether so intended by the author or not, are “political” -because in that country, even as it moves out of the dark night of apartheid toward something new, every action, and utterance, and thought, every book and play and poem and song, carries a political load.

Tanmateix, no sembla que després de la “dark night of apartheid” la cosa hagi canviat gaire, ja que cert segment de la literatura continua sotmès a fortes anàlisis morals i aquest mateix tema, el del mix de l’esfera pública i la privada, continua apareixent en novel·les del període postapartheid. En tot cas, sabem que aquesta tendència no agrada gens al nostre escriptor sud-africà: en una carta a Paul Auster (recollida al volum Ara i aquí), Coetzee comenta que una dona li va escriure una carta retraient-li que el personatge secundari d’una obra seva fos antisemita. En aquest punt, Coetzee fa una reflexió tant encertada com complicada com reveladora:

Tot i això, la veritable qüestió no és qui té les mans netes i qui no. La veritable qüestió es planteja en el moment que et fan posar a la defensiva i en la sensació d’enfonsament que se’n segueix, la sensació que la bona voluntat entre lector i escriptor s’ha evaporat, una bona voluntat sense la qual la lectura perd la seva joia i escriure comença a convertir-se en un exercici no desitjat i carregós. ¿Què s’ha de fer després d’això? ¿Per què continuar quan les teves paraules són examinades escrupolosament per trobar-hi desdenys encoberts i heretgies? És com retornar entre els puritans.

A ‘From cover to cover’, Jenny Volvovski es dedica a redissenyar cobertes de llibres que ha llegit. Aquesta és la de ‘Disgrace’, però en podeu veure més a la seva web: http://www.from-cover-to-cover.com/

A Disgrace en concret, sembla que el pollastre general va ser fruit d’un malentès d’arrel literària: la clàssica confusió entre autor i protagonista. Efectivament, el joc entre narrador i autor i el fet de subscriure automàticament les opinions del protagonista a les opinions de l’autor és un clàssic de les confusions literàries, de la mateixa manera que hi ha autors-mosquetes-mortes que es dediquen a rajar de l’univers a través dels seus protagonistes. Això sí, no és el cas de Coetzee amb David Lurie: el protagonista de Disgrace és d’aquells que només són racistes en privat, un professor d’universitat suposadament progre però que, en última instància, rebutja aquest món nou i aquestes noves regles. La seva concepció, però, contrasta amb la de la seva filla Lucy, que creu que la comunitat blanca ha de recomençar des de baix, sense cap mena de privilegi, “like a dog”. Efectivament, ningú dirà que Coetzee predeia felicitats absolutes per la nova Sud-àfrica: les dues alternatives de la comunitat blanca que es desprenen de Disgrace (l’amargor absoluta de David Lurie i la conformitat desgraciada de Lucy) són eminentment desesperançadores. Això sí, confondre aquesta visió amarga d’una transició molt mal portada (recordem que el president actual Jacob Zuma, membre del CNA, s’està convertint en un expert en LIAR-LA) i aquesta afirmació de la pervivència de les tensions racials com un al·legat a favor del racisme és tenir ganes de pollastres. Queda dit. Fi.

També pot interessar-te...

  • 32
    La fantàstica editorial Routledge va tenir, ara ja fa uns anys, l’amabilitat de crear la subsèrie Thinking in Action. Amb ella han volgut presentar grans qüestions contemporànies —la religió, la ciència, la tecnologia, l’humor, la literatura, l’humanisme, etc.— de la mà d’alguns dels pensadors més rellevants dels últims anys: Slavoj Žižek,…
    Tags: és, the, l, d, no, of, to, and
  • 30
    “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
    Tags: l, és, d, no, del, ha, al
  • 30
    Va néixer zairès i ara es veu que és del Congo. El seu és un país de canvis, amb generals dissidents i soldats dissidents del general dissident i turistes que en realitat volen explotar les mines de diamant igual que els locals i tants altres. Al local Tram 83, situat a…
    Tags: no, ha, és, l, del, al, d

Leave a Comment

Filed under Ressenyes

dear john, dear paul

Una primera carta volant d’Adelaida a Brooklyn. Podriem imaginar que així és com John M. Coetzee va proposar a Paul Auster un projecte només apte per a nostàlgics: epístoles. També podriem suposar que ho van concertar per correu electrònic (tot i que desestimable, tenint en compte la tecnofòbia d’ambdós) o en algun festivalet literari al qual haurien coincidit abans. En tot cas, aquí les tenim: Ara i aquí (Edicions 62, 2012), un intercanvi de correspondència entre el Nobel originari de Sud-Àfrica i l’escriptor novaiorquès. Tatxàn!

Mal que els pesi a les celebritats literàries, però, sembla que la promesa correspondència no ha tingut gaire èxit. A Coetzee i Auster els ha traït la creença que un escriptor, pel mer fet de ser-ho, pot anar pel món parlant del que li doni la gana sense tenir-ne la més mínima idea. Com afirma Terry Eagleton en un article força destructiu, What am I to make of this, John? Efectivament, Terry Eagleton considera que el que Coetzee i Auster opinin sobre la crisi econòmica o sobre el món de l’esport no té més importància que el que n’opini jo i es carrega el llibre emparant-se en el fet alleujant que, quan dialoguen sobre crítics literaris, tant Auster com Coetzee confessen no ser dels que foten cops de puny a qui els critica malament. D’altra banda, John Crace també escriu unes cartes-resum del llibre tant gracioses com poc pietoses.

 

Il·lustració de Sturt Krygsman.

 

Però, per allò de la diplomàcia i perquè no subscrivim a ningú del tot, continuarem endavant com si no haguéssim llegit tals articles demolidors. Tot i la lleu decepció dels moments esportius i l’arquejament de cella quan es posen a debatre sobre la crisi econòmica, les cartes plantegen algunes qüestions l’interès de les quals permet la recomanació del llibre: hi ha la idea de la llengua materna, infinits noms a subratllar en matèria de poesia nord-americana, la idea de com els telèfons mòbils i la tecnologia de l’instant poden afectar la mecànica de la literatura, el problema de l’estudi de la ficció com una autobiografia amagada de l’escriptor o la confusió entre autor i narrador. Aquesta última qüestió, l’etern problema de Coetzee, es materialitza quan una dona britànica li envia una carta criticant-li el fet que, a Home lent, un personatge secundari faci comentaris antisemites. Aquí, Coetzee afirma:

La veritable qüestió es planteja en el moment que et fan posar a la defensiva i en la sensació d’enfonsament que se’n segueix, la sensació que la bona voluntat entre lector i escriptor s’ha evaporat, una bona voluntat sense la qual la lectura perd la seva joia i escriure comença a convertir-se en un exercici no desitjat i carregós. ¿Què s’ha de fer després d’això? ¿Per què continuar quan les teves paraules són examinades escrupulosament per trobar-hi desdenys encoberts i heretgies? És com retornar entre els puritans. 

Recurrent, també, el tema e-books i tecnofòbia. Il·lustració de Ben Wiseman.

De fet, el “problema” de les cartes és força concret. Contradint a Eagleton, no hi ha cap raó per la qual Auster i Coetzee no puguin dir que passen hores mirant esports (i més, com bé ens informa la Carlota Surós, si els esports són un tema recurrent en l’obra d’Auster). El problema principal, però, és que no s’espera de Coetzee i Auster que parlin d’esports. Se n’espera intríngulis sobre el món del novel·lista. Se n’espera tècniques, crítiques mútues. En definitiva: se n’espera, potser erròniament, pura literatura en vena. Són dues celebritats literàries que refusen parlar molt directament de la seva obra i es dediquen a abordar-la pels marges, i aquí rau el problema de fons d’aquestes cartes: estadísticament, pocs dels possibles lectors d’aquest llibre tenen interès en saber què opina Coetzee del bàsquet. Es tracta, doncs, també, d’un greu problema d’expectatives que, un cop superat, pot desembocar en una agradable valoració de l’obra.
Més enllà del que han escrit sobre paper, però, és curiós imaginar-se la parella d’escriptors en les trobades que van tenint en festivals literaris i que se’ns relaten de tant en tant (“Va ser tant bo trobar-te aquí”, “va ser tant agradable passar una estona junts allà”). Ja sé que són dos homes d’integritat, però a vegades m’imagino la idea que, a l’hora de trobar-se de veritat, es posessin tímids i s’evitessin durant tot el festival, nerviosos, per acabar tornant a casa i, en la comoditat de l’esfera coneguda, escriure, altre cop, Dear John i Dear Paul.

Leave a Comment

Filed under De dos o més, Llibres sobre llibres

we’ll show you you’re a woman

“We’ll show you you’re a woman” significa que hi ha una manera única de ser dona, que implica una orientació (hetero)sexual determinada i un codi de conducta més que regulat. També és el títol d’una investigació sobre un problema molt estès a Sud-Àfrica: la “violació correctiva” de lesbianes. En aquest cas, parlar d’un “problema” seria poc: com explica l’article Violated Hopes del The New Yorker, a Sud-Àfrica una dona és violada cada 17 segons i qualsevol dona pot expectar de ser violada com a mínim un cop a la vida. Dins d’aquest drama, les lesbianes tenen el doble de possibilitats de ser violades que les dones heterosexuals. Perquè? Per “antinaturals” i “antiafricanes”. La “violació correctiva” (sí, li diuen així) serveix en tant que instrucció necessària en matèria de gènere: serveix per posar les dones “al seu lloc”. We’ll show you you’re a woman. 

Lungile Cleopatra Dladla, víctima d’una “violació correctiva”.
 La cosa té conya perquè, en matèria legislativa, Sud-Àfrica és un país molt progressista, com a mínim en matèria dels drets d’homosexuals, bisexuals i transexuals. Protecció en els llocs de treball, drets en matèria d’adopció, immigració, herència i ajuda sanitària, etcètera. Gais i lesbianes apareixen a les sèries de televisió i sembla que tothom hauria de prendre-s’ho amb calma i tranquil·litat. Tot i això, hi ha un abisme abismal (valgui la redundància) entre la llei i la visió tradicional, que considera que tots aquests temes són “antinaturals”. 
I aquí entra en matèria Desgràcia, una novel·la de J. M. Coetzee publicada l’any 1999, vuit anys després de la fi de l’apartheid. El senyor Coetzee, sud-africà de naixement però ciutadà australià i afincat a Austràlia des del 2002, té força fama d’escriptor polèmic -com a mínim dins de Sud-Àfrica. Desgràcia, que va valdre-li el Booker Prize, va suscitar dues reaccions antagòniques: d’una banda, el Congrès Nacional Africà va titllar-la de “racista” i va acusar Coetzee de representar brutalment la percepció de l’home negre per part de l’home blanc. De l’altra, se’l va titllar de “realista”, en el sentit que no posava èmfasi en el futur prometedor i optimista de Sud-Àfrica (que segurament era el que molts sud-africans necessitaven) sinó que plasmava les tensions encara vigents en la societat sud-africana. 
El senyor Coetzee. 
En tot cas, la novel·la es situa en l’era post-apartheid i parla de David Lurie, un professor de la universitat de Ciutat del Cap que ha de fugir-ne perquè és denunciat per assetjament sexual (aquí tenim el primer). Lurie se’n va a viure a la masia de la seva filla Lucy, que viu en un petit poble situat a l’est de Ciutat del Cap. Evidentment, que Lucy visqui en un petit poble isolat i que sigui lesbiana no és pas casualitat. De fet, quasi mai es diu explícitament que Lucy sigui lesbiana; només es diu que “vivia” amb una dona i que sempre va vestida amb robes amples i masculines. Quan Lurie porta pocs dies instal·lat amb la seva filla, tres negres es presenten a casa, peguen i fan cremades a David Lurie i violen a la seva filla Lucy. En aquest sentit, és curiós pensar en el doble significat de Disgrace en anglès: la desgràcia en el sentit de “cosa horrible que ens ha passat” i la desgràcia en el sentit de “deshonra”. 
La novel·la avança i, bàsicament, és un retrat implícit de les tensions no resoltes entre blancs i negres a la Sud-Àfrica postapartheid, on (segons sembla) els blancs viuen amb por d’una possible venjança per part de la població negra. Lucy, en aquest sentit, creu que ha d’acceptar el que li ha passat en tant que venjança abstracta després de més de 42 anys de sofriment de la població negra. “Les coses han canviat.” El curiós és que Coetzee mai posa èmfasi en el fet que Lucy sigui lesbiana, mai. Ho deixa anar subtilment, com si fos un detall sense més importància. Això és una mentida com una casa. Després de llegir les Violated Hopes del The New Yorker, és evident que la casualitat de Lucy no és gens casual: Coetzee es fixa en un problema que tant l’any 1999 com actualment encara és absolutament real.

1 Comment

Filed under Passat i present