Tag Archives: homer

les morts de werther

Hom es pregunta perquè Wilhelm no va actuar abans, si fins i tot un cec hauria vist que les cartes de Werther eren indicis evidents d’un imminent suïcidi. Tot i això, cal apuntar que el grau d’egocentrisme de Werther és realment preocupant; sembla que al jove dissortat més famós del romanticisme alemany li agafaria la malària si hagués de preguntar-li “què tal” al seu company epistolar. Pur ego i pur emo. Vull dir que Werther, simpaties i empaties apart, té una capacitat formidable per posar els ulls cap endins i engrandir-se els problemes. A aquest no podriem presentar-lo ni a la meitat de les iaies que van viure la Guerra Civil.
 
D’altra banda, les lectures de Werther també són reveladores: la comparació del protagonista romàntic amb l’Ulisses d’Homer recalca la condició anti-heroi del primer. Com la senyora Bovary, Werther ha llegit molts llibres i pateix un cert idealisme intern insalvable. Tant en ell com en la creació de Flaubert hi ha certa condició de fatalitat, de destí inevitable, d’extremisme total. Efectivament, el filtre idealista a l’hora de veure i pensar el món culmina en catàstrofe: el suïcidi.
 
Però tornem a Ulisses. Werther s’emmiralla totalment en l’heroi grec, es veu reflectit en la seva odissea. Les dues lluites, però, no tenen absolutament res a veure. Werther, en el món hobbià de guerra constant de l’Odissea, no hauria durat ni dos segons. Vull dir que ell se sent tant heroi com Ulisses, però la seva odissea és pura instrospecció, pura psicologia, pur ésser desgraciat romàntic. Ell és la víctima dissortada i incapaç de fer res més que fugir via pistola. És el tòpic de l’anti-heroi romàntic. Moralment, Werther no arriba als peus d’un Ulisses que es passa anys lluitant (i menjant) per arribar a casa i haver de carregar-se tots els pretendents.
 
Assassinant a Werther,Goethe va matar dos ocells d’un tret: va carregar-se el romàntic que portava dins (en el sentit que és el cim del romanticisme goethià, després la cosa anirà més de Schillers i classicismes) i va evitar el propi suïcidi, llibre autoajuda total, ja que la Charlotte fictícia era una Charlotte Buff real, que Goethe va conèixer el 1772 en un ball i de la qual va enamorar-se. No cal parlar, a més, de la repercussió real del llibre: la Werther-Fieber va culminar en una munió de friquis vestits amb la roba de Werther i amb senyors llevant-se la vida romànticament i per pròpia voluntat. Així doncs, intencionadament o no, la dimensió de la mort en Werther no es queda en el simple suïcidi del protagonista. Fi.

 

Leave a Comment

Filed under General

vi dolç i bona vianda

Quan ja, doncs, van estar de la feina, i que l’àpat serviren,
banquetejaren, i el cor se’ls complí de vianda igualada.
Quan ja tingueren fora el desig de veguda i de menja,
feren esment del llit i del son reberen la gràcia.
 
Hi ha una tradició odissenca que no s’hauria d’haver perdut mai: el gust per la menja. Això d’arribar a un lloc i que abans de preguntar-te si véns a donar flors o a disparar trets et portin un Banquet (ergo vi dolç i bona vianda, certificat dels Déus) em sembla tot un luxe. Més concretament, un luxe per uns i una estupidesa pels altres: perquè matar la cabra més bonica i ben alimentada que tens per algú que no saps si ve a tallar-te el cap?
 
Els àpats de L’Odissea, a més, no són àpats d’aquells d’horari de feina, allò de 14h a 15h i malament i amb presses. A l’illa d’Eea, on habita Circe, Ulisses i els seus homes (els que queden, s’entén) passen ni més ni menys que un any dedicant-se exclusiva i meravellosament a dos dels plaers més estimats d’aquest planeta: menjar i dormir. En aquestes condicions, qualsevol enyora Penèlope. De fet, segurament Ulisses acaba menjant tanta carn com carn dels seus amics va morint durant el viatge. Fet i fet, és una solució igualitària: tant em dones, tant em quedo.
 
A propòsit de tot això, en conec dos que es cabrejarien: Plató i els vegetarians. El primer per aquella relació amor-odi que tenia amb els poetes: jo crec que se’ls estimava, però la certesa racional de l’inutilitat de la mímesi, còpia de còpia, li destrossava qualsevol possibilitat de simpatia. L’exagerada mania que el filòsof tenia a Homer, d’altra banda, el va portar a afirmar que l’excés gastronòmic de L’Odissea podia incitar ni més ni menys que a la gula, de la mateixa manera que el macabrisme de les guerres i la matança apocalíptica final incitaven a la violència. Aparteu els nens dels videojocs!, que dirien avui dia. I és que Plató odiava allò del romanticisme madamebovaryà, l’absurda identificació amb un poeta que no era més que un motlle a través del qual els Déus pagans enviaven missatges de moralitat qüestionable als mortals. El col·lectiu de vegetarians, d’altra banda, podrien considerar-ho injuriós perquè la fruita i la verdura i les herbetes, al clàssic grec, brillen per la seva absència. Tot i això, la veritat és que jo no noto que la falta de vegetals empitjori la salut de cap dels personatges; ben al contrari. L’únic que no puc entendre és com lluiten sense haver fet la digestió.
 
Personalment, la combinació de l’odissea gastronòmica i la traducció de Carles Riba em semblen un banquet força apetitós. D’altra banda, tots sabem que L’Odissea abunda en estratègies bèl·liques, caps tallats, monstres d’un sol ull i horrors de diversa volada. Però és clar, això és com tot: s’ha de saber triar.

 

Leave a Comment

Filed under General