Tag Archives: herman melville

les balenes de Moby Dick

Moby Dick s’hauria de classificar dins d’aquella categoria de novel·les protohipsters que, en molts sentits, eren postmodernes abans que s’instaurés el terme postmodernisme. Parlem d’obres com Tristram Shandy o Ulysses que, tot i no ser postmodernes stricto sensu, ja apuntaven maneres: Joyce practicava la mescla de gèneres literaris i Sterne l’autoreferència irònica, on el llibre és conscient de ser un llibre i juga amb la química que es genera entre text i lector. A Moby Dick, Herman Melville construeix certs camins d’engrunes que també ens duran, en última instància, a la casa de llaminadures del postmodernisme: estratègies com la combinació de registres vulgars i registres elevats (el narrador, Ismael, és un home versat en filosofia clàssica, història mundial i biologia marina, però també és home de mar i quan parla, se li nota) o el realisme histèric segons el qual la funció d’una part d’una punyetera peça d’una barca mereix l’atenció d’un capítol sencer ple de tecnicismes i digressions especialitzades que, per a la resta de mortals, ni fu ni fa.

Edició de “Moby Dick” il·lustrada per Rockwell Kent.

Així com la llengua maltesa és un brou a parts iguals de paraules semítiques i llatines pel fet de trobar-se a mig camí entre el nord d’Àfrica i el sud d’Europa, el llenguatge de Moby Dick és mig argot mariner (by the way, incomprensible) i mig literatura elevada, i això és perquè es troba a cavall de la novel·la i la tesi doctoral. En efecte, se sabia tan poc sobre la caça de balenes en l’època de Herman Melville, que el bon home va decidir utilitzar aquesta novel·la com un mitjà per donar a conèixer una professió que ell defensa com si es tractés d’un art noble i heroic, mentre –ens diu– al carrer és menyspreat i considerat una salvatjada.

Si mai has vist el gruix de la novel·la i t’has preguntat com s’ho fa Melville per escriure tantes pàgines sobre la persecució d’una balena, la resposta és que, de fet, no ho fa. La meitat del llibre és, segons estàndards moderns, palla: capítols i capítols que et pots saltar perfectament sense perjudicar la teva experiència com a lector -ans al contrari, enriquint-la. I això us ho diu un lector que dogmàticament sempre llegeix els llibres de cap a peus. Perquè si proves de llegir totes digressions de Melville, que inclouen crítiques a textos balenencs anteriors, capítols tècnics que expliquen la funció de cada part d’un vaixell balener, classificacions dels diferents tipus de balenes, les funcions i propietats del greix que s’extreu de les balenes… El més probable és que no et sentis més complet com a lector –total, gran part de la informació avui dia està desfasada– sinó que et frustris per voler saber com continua la trama.

Ara bé, com que la novel·la és llargueta, val la pena fer-se el turista i gaudir del viatge. De tant en tant trobem alguna d’aquestes divagacions tècniques que resulta divertida, curiosa o interessant. En un punt concret, al capítol 55, Melville torna a tallar la trama sense pietat per queixar-se de les desafortunades representacions gràfiques que s’han fet de les balenes al llarg dels anys. Això és una altra anticipació del postmodernisme: la hipertextualitat. El llibre està farcit de referències a assajos de biòlegs, diaris d’aventurers i altres coses que utilitza per demostrar al públic incrèdul del seu dia que tot això de la caça de balenes no és una bajanada seva, sinó que tot el que explica a la novel·la passa realment a alta mar i que el greix de l’espelma que el lector del segle XIX està utilitzant per llegir aquesta llauna de llibre no ha aparegut per art de màgia, sinó que hi ha gent que ha mort per aconseguir extreure-la del cos d’un monstre marí que han perseguit durant mesos pel mar Índic sense trepitjar terra i amb la mateixa companyia i hihi, haha, BALENES. Molt sovint, a mig capítol, m’imagino en Melville dictant la novel·la en camisa de força mentre fa la croqueta per una habitació encoixinada.

Bé, doncs, la hipertextualitat. Quan vaig llegir el capítol on fa mofa de les il·lustracions de balenes em vaig plantejar que, si el bon home fa l’esforç d’esmentar el títol i el lloc de publicació de cada un dels dibuixos que descriu, serà perquè vol que els busquem. I doncs, avui dia, tenint Google a mà en comptes d’haver de gambejar no cap a la biblioteca local sinó directament cap als arxius nacionals dels EUA, on amb sort trobaré un o mig dels treballs citats, vaig decidir buscar què era el que tant l’amoïnava d’aquests gargots. La veritat és que n’hi ha de molt forts. I no us perdeu els comentaris d’en Melville sobre cada un, són or:

 

Il·lustració de Scotch Sibbald de la balena cruspint-se Jonàs, impresa en una Bíblia antiga.

 “I què en podem dir, d’aquests?”

 

William Hogarth

William Hogarth, “El descens de Perseu”.

“La corpulència enorme d’aquest monstre hogarthià s’ondula sobre la superfície sense desplaçar ni una polzada d’aigua. Té una mena de sella al llom i la seva boca dilatada i amb ullals, dins la qual onegen les ones, podria ser la Porta dels Traïdors que mena, per l’aigua, des del Tàmesi fins a la Torre”

Peter Peterson

Imprès de Peter Peterson a la obra “Un viatge balener cap a Spitzbergen en el vaixell ‘Jonàs en la Balena’” de Friesland. (O no he trobat el dibuix correcte o en Melville s’ha deixat emportar per la imaginació, en aquest cas.)

 “En una d’aquestes il·lustracions les balenes semblen grans rais entre illes de gel, amb óssos blancs que corren per damunt els seus lloms vius”

 

Guido Reni, “Perseu i Andròmeda”.

 “És el quadre de Guido del rescat d’Andròmeda per Perseu de mans d’un monstre marí o balena. D’on va treure Guido el model d’una criatura tan estranya com aquella?”

 

De l’edició londinenca abreujada de “Natura animada” de Goldsmith.

 “No vull semblar groller, però aquesta balena poc agradosa sembla una truja mutilada i, pel que fa al narval, una llambregada és prou perquè ens sorprenguem que en ple segle XIX un hipogrif tal pugui ser fet passat per genuí davant de qualsevol públic intel·ligent d’escolars.” 

 

Llibre balener científic sistematitzat per Bernard Germain, comte de Lacépède.

 “Tots aquestes imatges no només són incorrectes, sinó que el dibuix del Mysticetus o balena de Groenlàndia (és a dir, la balena franca) no té, segons Scoresby, home molt experimentat en aquesta espècie, equivalència en la natura.”

 

Extret de “Història natural de les balenes”, de Frederick Cuvier.

 “En una paraula, el catxalot d’en Frederick Cuvier no és un catxalot, és un bunyol.”

 

Elefanta, India

Reproducció d’una escultura en la caverna-pagoda d’Elefanta, a l’Índia.

 “La balena hindú que esmentem (…) representa l’encarnació de Visnu en forma de leviatan, conegut entre els entesos com el Matse Avatar. Però tot i que aquesta escultura és meitat home i meitat balena, de manera que de balena només en té la cua, fins i tot aquesta petita secció és errada completament. Sembla més la cua esprimatxada d’una anaconda”

 

Balena de relligador, tal i com es segellava a les cobertes i contracobertes de molts llibres antics.

 “Pel que fa a la balena del relligador, que s’entorcilla com una parra per la canya  d’una àncora descendent [...]  és una criatura molt pintoresca, però totalment fabulosa

 

Article de Paul Sánchez Keighley

*La traducció al català l’hem pimplat del Moby Dick d’Edicions 62, traduït per Maria-Antònia Oliver

També pot interessar-te...

  • 37
    ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d'any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l'any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s'allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més…
    Tags: d, és, no, del, novel, al, dels
  • 35
    La segona part de les llistes de finals d'any arriba just a temps i amb un Top 9 (vés, som tres i ens costa posar-nos d'acord) dels millors llibres que no hem pogut ressenyar, ja sigui per circumstàncies històriques adverses, moments inoportuns, excés de material, etcètera. Considerem que finals d'any…
    Tags: és, d, del, no, novel, al
  • 34
    “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
    Tags: és, d, no, del, al
  • 33
    Fa dues generacions llargues que existeix la llibreria Àngel Batlle. Situat al carrer Palla de Barcelona, a Ciutat Vella, el local fa olor de paper groc i de pols i està ocupat per prestatgeries molt altes i per taules plenes de llibres més o menys vells. El propietari Àngel Batlle,…
    Tags: no, del, és, d, al
  • 31
    L'any 2008, David Gálvez va entregar dos manuscrits a l'Editorial Males Herbes. El primer que van publicar va ser Cartes mortes, una mena d'epistolari dirigit a un destinatari que mai no respon. Res no és real, que va arribar a les llibreries tots just fa uns mesos, és  un diari situat en…
    Tags: és, no

Leave a Comment

Filed under Ressenyes

parelles (III): Melville i Unamuno

O Bartleby i don Sandalio Cuadrado y Redondo, al cel siguin. Òbviament, un no pot comparar la fama de Bartleby amb el total desconeixement d’un pobre home al que, para más inri, li ha tocat anomenar-se Sandalio, Cuadrado i Redondo alhora. Tot i això, tant el senyor Sandalio com mr. Bartleby són molt recomanables i tots dos se’ns presenten com cristal·lins prototips de la incomunicació humana: éssers que han buscat pel món empíric i han trobat motius evidents per prescindir d’aquest món empíric sempre que es pugui i en la mesura del possible. El protagonista de La novela de don Sandalio, jugador de ajedrez (1930) només juga a escacs, que sapiguem. L’únic que sabem de Bartleby és que ha renunciat a tot. Curiosament, a més, tots dos acaben morint a la presó, metàfora (diríem) d’una presó més gran i dissimulada que és el món i tots nosaltres.

Don Miguel de Unamuno l’any 1925.
Font: Biblioteca Nacional de França.

Què els passa, a Bartleby i a senyor sandàlia? Estan enfadats amb el món? Creuen que tot és absurd? Pateixen l’anomenada “malaltia de Flaubert”, de la que Jordi Llovet també parlava i que fa que es concebi el món com un cau de tontos i tonteries, de bêtise humaine? No ho sabem, i aquest és un altre fet que lliga a Bartleby i Sandalio: que no sabem absolutament res. No sabem qui és Bartleby ni què li passa a Bartleby, però cadascú s’ha muntat una teoria sobre perquè Bartleby ha decidit optar per la via negativa. Cadascú, diriem, s’ha muntat la seva novel·la sobre Bartleby. Amb don Sandalio és exactament el mateix: l’únic que en sabem és a través d’unes suposades cartes que un amic ha enviat a un tal Felipe (el qual, al seu torn, les ha enviat a Unamuno), explicant-li que ha conegut aquest tal don Sandalio, un individu amb el qual només fa partides d’escacs. Què en sabem, de don Sandalio? Absolutament res. Cal? A una de les últimes cartes que l’amic envia a Felipe, li diu:

¡Y dale con la colorada! Ahora te me vienes con eso de que escriba por lo menos la novela de don Sandalio el ajedrecista. Escríbela tú si quieres. Ahí tienes todos los datos, porque no hay más que los que yo te he dado en estas mis cartas. (…) Aunque, en este caso, ¿para qué quieres más novela que la que te he contado? En ella está todo. Y al que no le baste con ello, que añada de su cosecha lo que necesite.

Perquè l’amic de Felipe s’ha creat la seva imatge de don Sandalio i no té cap interès en descobrir qui era realment. Perquè, efectivament, el seu don Sandalio ja és la mar de real per ell. I amb Bartleby, tres quarts del mateix. Cadascú se’l fa seu a la seva manera, tot i que al final Melville sí que dona pistes sobre el perquè de la negativitat de Barlteby. En tot cas, el jo i el jo que les persones ens construeixen a sobre. Les persones i les imatges que ens en fem i la por a la desmitificació i aquell viure amb la idea que, en la ficció. Sigui com sigui, Bartleby ja és un ésser estimat, don Sandalio val molt la pena i Unamuno és del bo i milloret que tenim per aquestes regions de la Terra.

1 Comment

Filed under Ressenyes

m’estimaria més no fer-ho

Bartleby + Barnabooth = Bartlebooth, que diuen i que respondria a l’equació Melville + Larbaud = Perec però a un nivell menys íntim i més ficcional. Efectivament, els bartles del món (exceptuant el de Larbaud: no sé qui és, potser és molt dolent) són éssers tendres i entranyables. Serà pel prefix? En tot cas, el pessimista de Bartleby és un home que ha marcat escola: tot i ser un dels éssers menys donats a la generositat de la capa de la Terra, Bartleby, escrivent de poques paraules, ha colpit a lectors sentimentaloides, escriptors erudits i gent del tot diversa. 
El Bartleby particular de Perec, Bartlebooth, tira per una altra banda: es tracta d’un multimilionari que viu a la rue Simon-Crubellier (cada cop que penso en La vida instruccions d’ús em ve la imatge de la rue del percebe, molt poc elegant) i, bàsicament, decideix buscar un objectiu vital la finalitat del qual sigui l’acció del mateix. Buscar un sentit a la vida i després borrar-lo, vaja. Deixar constància i oblidar. Bartlebooth decideix aprendre a pintar aquarel·les i pintar cinc-cents (eren cinc-cents?) ports del món, enviar-los a la rue Simon-Crubellier perquè el veí Gaspard Winckler en faci un puzzle semi-impossible, al tornar reconstruir tots els puzzles en un termini de quinze dies per puzzle i reenviar-los al seu port d’origen perquè siguin destruits. Una obra d’art. Perec ho explica així:
Imaginemos un hombre cuya riqueza sólo se pueda comparar con su indiferencia por todo lo que la riqueza suele permitir de ordinario y cuyo deseo, mucho más orgulloso, estriba en querer abarcar, describir, agotar, no la totalidad del mundo -proyecto que se destruye con sólo enunciarse-, sino un fragmento constituido del mismo: frente a la inextricable incoherencia del mudno, se tratará entonces de llevar a cabo un programa en su totalidad, sin duda limitado, pero entero, intacto, irreductible.
Bartleby i Bartlebooth, de fet, no deixen de ser dues maneres extremes d’enfocar el sentit de la vida i la sensació d’absurd que de tant en tant, inoportunament, saluda els habitants d’aquest món desorganitzat on vivim. Però hi ha més bartles: no em puc creure que el Bartleboom de Baricco no sigui un altre fruit d’aquesta munió de somiadors o malsomiadors de l’univers literari: el símil amb Bartlebooth és exageradament evident. Efectivament, Bartleboom, un dels personatges d’Oceà Mar de Baricco (si, moderns i gent dura del món, Baricco és un pastel!), s’instal·la a la fonda Almayer amb un objectiu: localitzar el final del mar per descriure’l a la seva Enciclopèdia dels límits, aturar la corva de l’aigua que s’atura sobre la platja per fixar el límit del mar, la seva fi. Ho explica així:
Són estudis fatigosos, i difícils, no es pot negar, però és important comprendre. Descriure. L’última entrada que he escrit ha estat Postes de sol. Sabeu, és genial això que els dis s’acabin. És un sistema genial. Els dies i després les nits. I un altre cop els dies. Sembla que s’hagi de donar per descomptat, però és ple de geni.
Bartleboom busca el límit del mar i coneix Plasson, pintor que busca els ulls del mar. Bartlebooth destrueix tots els seus quadres-vida i coneix Valène, pintor que crea una gran tela amb tots els habitants de Simon-Crubellier. Bartleby s’estima més no tenir ningú. Això sí: Barcelona està ple d’adolescents que porten samarretes on posa I would prefer not to

Leave a Comment

Filed under General